07.06.2021 - 21:50
Fa quatre mesos que el raper Pablo Hasel és empresonat a la presó de Ponent, condemnat per les lletres de les seves cançons. La seva detenció al rectorat de la Universitat de Lleida, amb una tancada de protesta prèvia, va tenir un gran ressò internacional i va encendre una setmana llarga de manifestacions als carrers, amb aldarulls, enfrontaments entre manifestants i policies, detencions i ferits, entre els quals una noia que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bala de foam. La policia espanyola, a València, i els Mossos, a Catalunya i especialment a Barcelona, van reprimir les protestes. L’onada inicial va apaivagar-se, però les protestes han continuat en menor mesura, com la manifestació a Lleida el dia que es complia el tercer mes d’empresonament.
VilaWeb ha fet arribar un qüestionari a Hasel. El raper elogia la solidaritat que ha rebut i insta tothom a continuar la mobilització als carrers per defensar i guanyar els drets i llibertats contra un règim que considera podrit i repressor. Les respostes han arribat al cap d’uns dies i us les oferim a continuació.
—Bon dia. Abans de tot, gràcies per l’entrevista. Salut i República.
—Com esteu, després d’aquests gairebé quatre mesos empresonat?
—Tinc molta força i ganes de continuar fent aportacions a la lluita des d’aquesta trinxera. Estic content, perquè això ha servit i serveix per a crear més consciència i, per tant, més lluita. Això no impedeix que, lògicament, hi hagi moments molt durs, però la ràbia guanya la tristor, i l’orgull de servir una causa justa ajuda a enfrontar dificultats.
—Com és el vostre dia a dia a la presó?
—Llegeixo, escric, parlo amb presos, faig esport i miro una mica la televisió.
—Com és la relació amb la resta de presos? I amb els funcionaris?
—En aquest mòdul, la majoria de presos hi són de pas, perquè és principalment d’ingressos, i això dificulta la continuïtat de les relacions. De fixes, només hi ha uns pocs presos que treballen. Tinc bona relació amb uns quants i he rebut el suport de presos d’altres mòduls. Fa temps que demano el canvi de mòdul per tenir més pati i més relacions, però me’l neguen. Amb els funcionaris no he tingut problemes seriosos, a part que alguns del torn de nit no m’apagaven la llum al principi i això em dificultava que dormís. La relació no és bona amb la direcció: em nega les hores de pati que em corresponen perquè en aquest mòdul està ocupat tot el matí i, a vegades, a la tarda per presos confinats. Tinc dret a sis hores diàries i com a molt puc passar-n’hi dues, no compleixen ni la seva legalitat penitenciària. Això augmenta la sensació de tancament, és una doble condemna. Fins i tot a l’aïllament poden sortir més al pati. A més, hi ha presos que poden enregistrar cançons com a activitat musical i a mi no m’ho permeten. Em neguen el canvi de mòdul perquè tinc bastant respecte entre molts presos i no volen que pugui influir-los amb reivindicacions. Diuen que és perquè no hi ha espai per a la cel·la individual que defenso, però sé amb certesa que a la resta de mòduls hi ha presos amb cel·la individual.
—Com heu viscut les protestes contra el vostre empresonament? Què en penseu, del fet que s’hagin aturat?
—Les he viscudes amb alegria, perquè van empresonar-me en una època de molta desmobilització per mirar d’aturar la resposta i no ho han aconseguit, ni això ni amb tanta manipulació i terror policial. Em va agradar especialment l’elevada combativitat sobretot a Catalunya i que es relacionés la falta de llibertat d’expressió amb la d’altres drets i llibertats democràtiques. No m’ha sorprès que majoritàriament s’hagin aturat, perquè falta organització. Però encara hi ha molta gent organitzant la lluita i la solidaritat diàriament. Tot i que aquesta feina tan important no és tan visible, la tinc ben present.
—Heu contactat d’alguna manera amb la noia que va perdre l’ull? I amb els empresonats per les protestes?
—No he pogut contactar-hi, però vaig fer una crida a solidaritzar-se amb ells recordant que encara hi havia més motius per a omplir els carrers. A dos manifestants lleidatans els van tancar aquí, i tot i portar-los al meu mòdul, on els tocava, la direcció van ordenar que els separessin de mi i els van canviar.
—Molts han criminalitzat les protestes i us han culpat per la crida que vau fer. Què en penseu?
—Hi ha tanta hipocresia, que anomenen violència a una barricada o a un aparador d’una multinacional trencat, però no al fet d’empresonar algú per haver denunciat fets objectius o la brutal explotació dels Inditex de torn. Sense l’opressió violenta no hi hauria una reacció com a autodefensa. La frase “sense justícia no hi ha pau” ho resumeix bé. La ràbia no va esclatar únicament pel meu segrest tan injust, també per la resta de la repressió i per la falta d’oportunitats dignes amb condicions de vida cada dia més miserables. És clar que faig una crida a defensar la nostra dignitat i sempre ho faré, qui ho criminalitza precisament és al servei dels pitjors criminals.
—Molta gent del món de la cultura va criticar el vostre empresonament. Creieu que us han donat prou suport?
—De paraula molta gent ho va criticar, però falten fets i continuïtat. La solidaritat no és escriure un piulet i després oblidar l’empresonament, ja s’ha vist que això és molt insuficient. S’ha avançat, perquè recordo que l’any 2011 gairebé cap artista no va denunciar la meva primera detenció i l’escorcoll policial per fer cançons. Però encara hi ha massa individualisme i falta molt suport pràctic. Abans era impensable que actors amb pes internacional com Javier Bardem o cantants com Serrat signessin un manifest per la meva llibertat, on es diu que sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia, però tot queda en un manifest puntual que els grans mitjans han amagat molt. Si hagués passat en un altre estat, hauria obert els telenotícies.
—Mitjans de tot el món s’han fet ressò del vostre empresonament i Espanya també ha rebut un avís del Consell d’Europa per aquesta qüestió. Com valoreu el ressò internacional?
—És positiu i necessari. La tancada al rectorat per a mobilitzar la solidaritat i que la detenció quedés enregistrada va donar molta més projecció. Després, les fortes mobilitzacions encara ho van visibilitzar més, cosa que demostra novament que amb aldarulls se’n parla lluny. La negació sistemàtica de les llibertats fonamentals per part de l’estat espanyol escandalitza fins i tot en països que no són cap exemple, i que un artista sigui empresonat crida molt l’atenció a tot el món. Per això els mitjans del règim han repetit tant la mentida que no estic empresonat per delictes d’expressió. Quant als tocs d’atenció d’Europa, tot i servir per a deslegitimar l’estat, no fan que alterin la seva manera d’actuar, com ha quedat demostrat després de tants anys d’avisos. Europa no ens portarà llibertats, només les podem aconseguir amb lluita organitzada als carrers.
—Què en penseu, de l’indult que va anunciar Podem?
—Podem va demanar l’indult quan els carrers d’una gran part de l’estat s’omplien o cremaven, no perquè els importés l’empresonament contra el qual no havien fet res, com en el cas d’en Valtònyc i tants més. Van prometre de tombar els punts del codi penal amb els quals ens havien condemnat i va quedar en més fum, igual com van prometre de tombar la llei mordassa, que a sobre van ampliar amb la llei mordassa digital. Van demanar l’indult per provar de desmobilitzar i que semblés que feien alguna cosa. Ni el seu govern m’ha alliberat tot i poder-ho fer, ni han parlat més del tema. I la seva fiscalia m’ha sumat temps de presó i me’n vol sumar més. Són farsants al servei del règim que, també en aquest cas, han estat utilitzats per calmar els carrers. A més: cal una amnistia total, no un indult.
—Heu explicat que presentareu un recurs a Estrasburg. Què n’espereu?
—Segurament ens donaran la raó i tornaran a condemnar l’estat, però són tràmits molt lents i es pronunciaran quan s’hagi acabat el meu segrest. Com deia, cal tot per a desacreditar el règim, però la solució és tombar-lo, i no Estrasburg.
—Creieu que passareu a la presó tot el temps a què us han condemnat? Com heu rebut la notícia de l’afegit de setze mesos de presó i la confirmació de l’altra condemna?
—Si la lluita no ho evita, i cal fer més coses per a obligar els repressors a cedir, compliré la sentència íntegra, perquè no m’he penedit a canvi de permisos, com m’han ofert. He rebut la notícia amb molta impotència i ràbia, que transformaré en més aportacions perquè sigui més a prop el dia que no puguin fer això amb ningú més. A banda, tinc sentències de presó amb recursos i judicis pendents per més delictes d’expressió i muntatges policials que poden afegir-me més anys, en una clara operació d’estat per no haver-me agenollat davant tanta repressió i lluitar tant amb l’art com amb la militància de carrer.
—Vau explicar que no us n’anàveu a l’exili perquè crèieu que la presó era més útil des d’un punt de vista col·lectiu, de denúncia de la repressió. Considereu que l’estratègia funciona?
—Sí, crec que s’ha evidenciat i no em penedeixo de la decisió que vaig prendre, tot i pagar un preu molt car. Això ha donat més veu al missatge que volen silenciar i ha desemmascarat més el feixisme de l’estat. Molta gent que no entenia per què no m’exiliava ara ho ha entès. Cada dia que sóc a la presó els desgasta més que anys d’exili, en aquest cas concret, ara mateix. Potser en un futur trio l’exili si el context és diferent. Aquesta resposta que encara continua, a menor escala però més ben organitzada, no hauria estat possible si m’hagués exiliat.
—Heu mantingut el contacte amb Valtònyc? Vau llegir la carta que us va escriure, publicada a VilaWeb abans del vostre empresonament? Què li contestaríeu?
—L’última vegada que vam parlar va ser pocs dies abans de l’empresonament. Vaig llegir la carta i em va portar molts records dels actes que fèiem junts abans del seu exili i el meu presidi. Li diria el que he dit sempre: que cal insistir i insistir perquè la llibertat no és tan lluny si ho fem. D’aquesta manera, entre altres coses, un dia podrem recordar aquests temps als carrers de Mallorca i Catalunya sense que el feixisme ens pugui empresonar.
