Omar Mansur: “Mentre no es resolgui el conflicte, els saharians no permetran un alto-el-foc amb el Marroc”

  • El ministre d'Interior del Sàhara Occidental ha lamentat la rendició del govern espanyol a Mohammed VI

VilaWeb
Joan Cabases Vega
07.05.2022 - 21:40

El govern espanyol ha vulnerat la política sobre el Sàhara Occidental d’aquests darrers quaranta-set anys, però Omar Mansur diu que el nou camí promès per Pedro Sánchez no canvia res. Mansur, històric dirigent del Front Polisario, una organització política i armada que lluita per la independència del Sàhara Occidental, considera que Espanya sempre ha estat al costat de Rabat.

Mansur, ministre d’Interior de la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD), que també ha estat ministre d’Educació i Afers Exteriors, ha advertit que l’única manera d’acabar el conflicte amb els ocupants marroquins és un referèndum que s’ajusti a les resolucions de l’ONU. Els habitants de les terres ocupades, per la seva part, fa anys que es troben atrapats en un conflicte congelat i sotmesos a un règim que actua amb una desconsideració absoluta, que saqueja el territori, tot i que no hi han tingut mai autoritat. Segons que diu Mansur a Berria, del Sàhara Occidental estant, la decisió de Sánchez desafia la responsabilitat històrica del govern espanyol i pot ser una concessió mal calculada de Mohammed VI.

El govern espanyol fa poc ha exposat la seva opinió sobre allò que va passar. Segons la vostra opinió, què ha passat i quines conseqüències tenen les decisions preses per Madrid?
—És una llàstima que Madrid hagi cedit així davant el Marroc per les pressions migratòries. Veient el programa del PSOE, ens pensàvem que Madrid s’adheriria al full de ruta elaborat per l’ONU per al Sàhara Occidental, que garanteix el dret d’autodeterminació del territori i opta per una solució duradora del conflicte. Madrid també ens va vendre sense miraments l’any 1975. Després, ha venut armes al Marroc, l’estat ocupant, tot i que sabia que les faria servir contra el Front Polisario, els saharians que lluiten per la sobirania i la independència. Ara, han tornat a vendre els saharians, sense cap justificació. La nova situació ha creat cert conflicte o almenys una certa incomoditat en els estats del Magrib, perquè tots menys el Marroc són pro-saharians.

La decisió és un pas endavant en la resolució del conflicte?
—En absolut. Va en contra del dret internacional. Un acord que no s’ajusti a les decisions del Consell de Seguretat no tindrà cap mena d’efecte. Cal destacar que algunes sentències dels tribunals europeus confirmen que el Marroc i el Sàhara Occidental són dos territoris diferents, i que Rabat no té cap dret sobre el Sàhara Occidental, ni sobre la seva costa, ni sobre la plataforma continental ni l’espai aeri. El govern espanyol n’és conscient i no té capacitat de persuadir l’opinió pública espanyola. S’oposa a la guerra d’Ucraïna, que qualifica d’invasió. Tanmateix, en la que té al costat i que l’ONU ha qualificat d’invasió, ha pactat d’amagat amb el Marroc, malgrat que l’ONU ja ha aprovat setanta-quatre resolucions que reconeixen el dret d’autodeterminació del Sàhara. Perquè el Sàhara Occidental pugui ser considerada una autonomia marroquina, Rabat ha de tenir autoritat sobre el territori. I en quaranta-sis anys no ho ha aconseguit, ni per mitjans militars, ni judicials. Si Rabat té clar que els saharians independentistes són una minoria, fem un referèndum.

Com han entomat la decisió, els saharians?
—Ha causat vergonya i decepció. També als estats veïns, inclosa Algèria. Si a Madrid li agrada tant ser amic del Marroc, li pot regalar el Palau Reial o la font de Cibeles, però que no vengui la casa del veí. Proposar als saharians que esdevinguin una autonomia marroquina és humiliar-los i destruir noranta-sis anys d’història comuna entre espanyols i saharians. Com a justificació, Madrid diu que vol establir una relació diferent amb el Marroc perquè pugui ser un soci fiable. Fiable, el Marroc? Pensar així és ignorar la història de les relacions entre tots dos països. Rabat no ha estat mai de fiar, en res. Ni en la lluita contra el terrorisme, ni en l’àmbit migratori, ni en el narcotràfic, ni en l’àmbit de les fronteres, ni en res. Pretendre de tenir una relació fiable amb Rabat és no saber la història entre Espanya i el Marroc.

Tot es va accelerar a partir del 2020, arran dels fets a Guerguerat.
—A Guerguerat [sud del Sàhara Occidental] es va obrir un pas fronterer amb Mauritània en una situació determinada i el Marroc l’ha volgut mantenir obert i l’ha fet servir massa vegades. Esperàvem que l’ONU fes tots els esforços per resoldre-ho, però en vista que l’ONU no feia res, el Marroc va començar a actuar sense vergonya i va enviar un exèrcit contra els civils saharians que hi havia a la zona. El Front Polisario va advertir que l’entrada de l’exèrcit marroquí a la zona del Sàhara Occidental a l’est del mur, que és en mans del Front Polisario, era una violació de l’alto-el-foc que hi havia d’ençà del 1991 i que no es podia tolerar. L’alto-el-foc s’ha vulnerat constantment, però de manera menys greu, i molt menys atacant civils innocents. Així, el Front Polisario es va haver de defensar i es va trencar l’alto-el-foc.

Molts joves saharians van anar a la guerra i la guerra encara no s’ha acabat.
—Al Front Polisario es van incorporar més grups de joves que no preveiem. Les classes d’entrenament es van omplir, no hi havia prou vehicles per a traslladar-los tots d’un costat a l’altre, i s’han hagut de resoldre diversos entrebancs a mesura que han anat sorgint. És una guerra de desgast, no hi ha cap gran batalla, i lluiten al voltant del mur [entre les terres ocupades pel Marroc i les que són en mans del Front Polisario; el primer, a la costa, i el segon, a l’interior]. El Marroc ha perdut molts soldats perquè té desavantatges. Té posicions fixes al llarg del mur, mentre que les nostres són mòbils. Bombardem les posicions que veiem; ells bombarden per fer soroll, però no saben on som. Hi ha una matança horrible, que evidentment afecta l’exèrcit i el govern del Marroc; tant és així que ara corren d’una banda a una altra demanant a l’ONU i al món sencer un alto-el-foc entre tots dos bàndols. Tanmateix, no ho permetrem fins que no es resolgui el conflicte.

El blocatge ja fa tres dècades que dura, un període en què el Marroc ha explotat amb impunitat el Sàhara Occidental. Quins interessos tenen en comú Madrid, Rabat i Brussel·les, en aquest àmbit?
—Evidentment, l’ocupació del Marroc té finalitats econòmiques. A Rabat no li importen ni els saharians ni les zones desèrtiques. Volen el fòsfor del Sàhara, que fa del Marroc el segon productor mundial i li dóna força per a fixar preus. La pesca és un altre factor. La costa del Sàhara Occidental té mil dos-cents quilòmetres de llargada, amb una gran varietat i quantitat de peixos. Això volen Rabat i la Unió Europea. Europa té un centenar de vaixells a la costa del Sàhara, que afecten econòmicament el Marroc. La situació continua essent la mateixa, tot i que el Tribunal de Justícia de la UE ha dit dues vegades que la Unió Europea i el Marroc no haurien d’explotar el territori sense el permís dels saharians, perquè no depèn de Rabat. També s’ha de tenir en compte l’agricultura: conreen unes terres en algunes zones prop de la costa, prop de Dahla, que donen una gran collita, perquè el clima els permet de collir tres cops l’any. Així, Europa té productes frescs a l’hivern.

Com és la vida al Sàhara ocupat?
—El Marroc té cent mil militars desplegats al territori, entre soldats i policies. Hi ha colons civils a tota la costa i tenen una indústria pesquera monopolitzada. Uns altres es dediquen a construir carreteres o comerços i deixen llocs de feina no desitjats als saharians. Els colons troben feina l’endemà d’arribar del nord. Els saharians, en canvi, no troben feina a la seva terra, ni tan sols gent amb estudis o graduats universitaris. Això causa malestar entre els saharians, a qui s’ha prohibit qualsevol gest de suport a la seva identitat o al Front Polisario. De fet, ni tan sols poden mostrar una bandera perquè són atacats i assetjats immediatament. No poden ser propietaris de les seves terres perquè les reparteixen entre els colons marroquins. Si tens un terreny i s’hi instal·la un colon marroquí, l’administració apareix i expulsa els saharians per la força. El Marroc reprimeix i facilita l’expulsió del poble saharià d’aquestes terres, de qualsevol manera, perquè el territori es colonitzi de manera estable i segura. Han establert un règim d’apartheid en tot el territori ocupat.

Què passaria amb els saharians i els seus drets socials i polítics sota l’autonomia proposada pel Marroc?
—Això no passarà mai. Farem igual que el 1975: continuar lluitant. Continuarem lluitant internacionalment, encara que la lluita duri cent anys més. Els saharians ho tenen clar. Els combats s’han intensificat després del trencament de l’alto-el-foc, tant al Sàhara com al sud del Marroc, on també hi ha saharians. No creiem que el règim marroquí pugui durar gaire en una situació així. L’any 1991 van venir clamant per un alto-el-foc i provant de trobar una solució pacífica. Però són ells qui han vulnerat les solucions pacífiques, i ara hem tornat a lluitar. I no tenim cap intenció de reprendre un alto-el-foc fins que la República Sahariana sigui independent i arreli a les seves terres. Que Espanya estigui al costat del Marroc no és un factor determinant. Sempre ha estat al costat del Rabat. França també ha intervingut en el terreny militar quan ha enviat avions per ajudar el Marroc i els EUA també han proporcionat material bèl·lic a Rabat. Si algú es pensa que pot mantenir l’statu quo i aconseguir que el Marroc guanyi la guerra, que sàpiga que no ho aconseguiran mai. No tenim els mitjans per fer una guerra que causi un gran impacte en l’opinió pública, però creieu-me: la nostra acció és efectiva sobre el terreny i les dificultats de l’exèrcit marroquí poden fer que el poble o els militars es revoltin contra el seu règim.

El PSOE va votar amb Vox al Parlament Europeu per evitar que Sultana Jaya fos nominada al premi Sàkharov. Què en podeu dir? De què tenien por, el PSOE i Vox?
—El govern espanyol va actuar en favor del Marroc i va provar que Sultana Jaya no tingués influència al Parlament Europeu. Amb Aminatu Haidar ha passat igual: també és activista saharià i ha estat guardonat amb uns quants premis. Crec que el PSOE va quedar en evidència, perquè donar un premi a Jaya no significarà la independència del Sàhara: és un acte humà, un acte humanitari, i mostra respecte envers els saharians. Per exhibir una bandera sahariana, Jaya és empresonada a casa seva d’ençà de fa un any i uns mesos; li han tallat la llum, ha patit uns quants atacs de l’exèrcit marroquí, i aquests atacs li han destrossat la casa; també la van violar i li van posar productes químics a casa. Li han fet de tot. Això també ha passat amb més activistes, que han desaparegut. Avui dia hi ha centenars de persones disperses i tancades a les presons marroquines, a més de mil quilòmetres de les seves famílies, per haver protestat o participat en una asseguda. Quan n’hem informat el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, no ha fet res. Sánchez vol que siguem una autonomia del Marroc perquè no sap què és el Marroc. És un país que no compleix la llei; és governat per un dèspota, Mohammed VI, i té la seva cort. Es detenen periodistes i defensors dels drets humans i no passa res mai. Amnistia Internacional i Human Rights Watch han criticat el Marroc en els seus informes, però ningú no hi fa res. Les autoritats europees es comporten de manera irrespectuosa amb els països del sud, l’Amèrica Llatina i l’Àsia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any