Núria López: “Sabia que tan bon punt acabés ‘Eufòria’ començaria a ‘El rey león'”

Entrevista a la tercera finalista de 'Eufòria', que ara treballa a 'El rey león' i també comença a compondre cançons

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
29.07.2022 - 21:40
Actualització: 30.07.2022 - 20:06

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan Núria López puja a un escenari transmet la sensació que hi passaran coses. En el seu pas per Eufòria ha demostrat presència, versatilitat i, sobretot, molta potència. És per això que li han anat repetint que és “el volcà de la Garrotxa”, un sobrenom que diu que ni li agrada ni li desagrada, però que li fa certa gràcia. Ara, després d’haver quedat tercera finalista del programa, continuarà treballant aquests dots com a cantant i actriu en el món del teatre musical. Concretament, ha anunciat que formarà part de l’equip d’El rey león a Madrid, ciutat a la qual ja s’ha traslladat. Parlem amb ella sobre aquest projecte, sobre el seu pas per Eufòria i també per què va decidir de visibilitzar la seva experiència amb el bullying.

Com esteu, després d’aquest mes sense Eufòria?
—Després dels dos concerts al Sant Jordi m’ha vingut molta nostàlgia, m’he adonat que s’ha acabat. Abans tenia la sensació que faltava fer més perquè hi havia el Sant Jordi, que era molt fort, però ara que s’ha acabat i que he pogut parar una setmana veig que han passat moltes coses en molt poc temps i que estic en aquell punt d’assimilar-ho. Estic una mica trista, realment…

Com vau viure els concerts al Sant Jordi?
—Va ser meravellós, de les millors experiències de la meva vida. Em preocupava espantar-me amb tanta gent, cap dels setze havíem fet una cosa tan forta… Però ho vam viure d’una manera que ens va donar molta energia, va ser màgic. Els canvis de vestuari eren rapidíssims, sobretot els dels ballarins, a vegades segons abans de sortir. Vèiem els companys des del backstage fent-ho tan bé que ens emocionàvem, al·lucinàvem de veure’ns fent aquella bestiesa.

Cantar al Sant Jordi va ser meravellós, de les millors experiències de la meva vida

Heu fet públic que a partir d’ara actuareu al musical El rey león, a Madrid. Què en podeu explicar?
—Vaig fer els càstings d’El rey león just després dels d’Eufòria, i els vaig dir que m’havien agafat a un concurs. A mi em preocupava no poder fer-ho tot, però em van dir que hi anés quan acabés. Sabia que, tan bon punt acabés el programa, començaria assaigs intensius d’El rey león perquè m’incorporaria un mes més tard. L’endemà de l’última gala vaig anar a Madrid, vaig fer quinze dies d’assaigs, vaig fer puges i baixes pels assaigs del Sant Jordi i la mateixa setmana del Sant Jordi em vaig estrenar a El rey león.

Molta feina…
—Ha estat molt fort, però molt maco. Aquest any no em paren de passar coses molt maques professionalment i personalment, em sento molt afortunada. Estar a El rey león és un dels somnis de la meva vida. Des que vaig començar a estudiar teatre musical, un dels meus objectius era entrar-hi. A l’obra hi estic com a membre de l’ensamble–cantar, ballar, canvis de vestuari…–, i com a cover del paper de Nala, un dels protagonistes, la xicota de Simba. La Nala titular fa cada funció i la cover la substitueix quan no hi és.

Com viviu aquest canvi d’aires?
—De moment, bé. Abans em costaven molt els canvis i aquest any m’he demostrat que sóc tot terreny, he gestionat moltíssimes coses alhora. Crec que en alguns moments no he sabut valorar la meva fortalesa i ara penso que sí, que sóc capaç de moltes coses. A vegades dubto: “En seré capaç?” “Doncs sí, Núria, en seràs capaç. Perquè mira què has aconseguit”. Estic fluint molt. Abans em preocupava molt pel futur i ara intento d’anar pas a pas i arribar on pugui. Tampoc no sóc una superwoman

Aquest any m'he demostrat que sóc tot terreny

Parlem del vostre pas per Eufòria. Com vau arribar-hi?
—Me’n vaig assabentar uns dies abans que s’acabés el període per a enviar-hi el vídeo perquè un professor ho va penjar a Instagram. Un altre professor em va animar a provar-ho i ho vaig enviar l’últim dia a les set de la tarda. I mira…

Què ha estat el millor i el pitjor?
—El millor, la gent: el grup que hem fet, que ens hem cuidat molt, i totes les persones que ens han guiat. També el fet que no tenir temps per a pensar fa que et llancis a la piscina, i això et fa aprendre. Però també hi ha hagut estrès, nervis, cansament, dubtes de si ets bona o no… Hi ha molta pressió de cadascú amb si mateix.

La sensació és que la vostra trajectòria va anar in crescendo. Vau estar nominada i a la corda fluixa en diversos moments, però finalment us en vau sortir fins a quedar tercera.
—Jo no ho veig així, crec que hi ha hagut setmanes de tot. Però no és el mateix el que jo opino que el que opina la resta. Hi ha gent que em diu que els van agradar molts números que a mi no m’han agradat. “Only girl”, de Rihanna, no em va agradar gaire i tampoc vaig acabar d’estar contenta de “Who you are”. Però “Història repetida”, “Sobreviviré”, “Titanium”, “Lo canto”, “El vol de l’home ocell”, “Suerte”, “My head & my heart”… Tots aquests em flipen.

Us han donat cançons difícils tècnicament i també heu hagut de ballar força. En algun moment del programa heu tingut la sensació que us han demanat molt, o més que a la resta?
—En algun moment pensava “déu-n’hi-do”, no per la dificultat, sinó perquè eren coses molt diferents. Però després veia les cançons que feien l’Scorpio, la Mariona, l’Estela, i també eren molt difícils… Potser m’han demanat coses molt diferents, crec que al Joan també. Jo ho veig com una cosa positiva, que m’hagin donat un ventall ampli d’opcions per a dir-vos “ei, sé fer tot això”. Tens el teu segell, però ser polifacètic és molt important.

A partir d’ara voleu centrar-vos en algun estil en concret o voleu continuar demostrant que podeu fer de tot?
—El meu objectiu no és demostrar que puc fer-ho tot, sinó fer tot allò que a mi m’agrada. M’encantaria fer la meva música –ja en faig–, teatre musical, sèries, teatre de text… Vull fer moltes coses, no per demostrar res a ningú, sinó per a mi. Al principi em deien que tenia molta presència escènica, però no m’ho acabava de creure. Després del Sant Jordi he vist que sí, que pujo a un escenari i em veig amb orgull, confiança i seguretat.

M'encantaria fer la meva pròpia música, teatre musical, sèries, teatre de text...

Ara componeu?
—Sí. No havia tret cançons abans, i és un dels meus objectius aquest any. Vaig component i demanant ajuda a professionals.

Algun estil, idioma…?
—Sempre he estat molt de música pop, potser una mica també rock, però no em vull tancar. Aquests dies que componia m’he adonat que pots barrejar estils i experimentar. I a vegades em surt en català, a vegades en castellà i a vegades en anglès, tampoc no vull tancar-me en això. Tinc ganes de fer el que em surti del cor.

Com va néixer la vostra passió per la música i el teatre?
—No hi ha un moment clar, de ben petita ja tenia un micròfon a la mà. Al restaurant de la meva família tenim una sala de ball i sempre pujava a l’escenari. A l’ESO vaig decidir que volia ser actriu i cantant i vaig apuntar-me a algunes coses de teatre, però quan vaig decidir que realment m’hi volia dedicar va ser quan estudiava turisme i veia que no m’apassionava. Quan vaig acabar turisme vaig començar la carrera de teatre musical i l’he acabat aquest juny.

Va ser una decisió valenta, és un món complicat.
—Tenia la sensació que era l’última oportunitat. Realment ho pots fer sempre, però en aquell moment vaig pensar que ja havia fet el que em tocava, que no seguia allò que volia i que m’hi havia de llançar. Tinc la filosofia que prefereixo morir havent-ho intentat i que sigui que no, que no quedar-me amb la cosa de “i si…”

Al programa vau explicar la vostra experiència amb el bullying a l’ESO. Per què vau decidir de parlar d’aquesta qüestió, a l’hora d’escollir una història personal?
—Ens van fer una entrevista molt llarga i hi explicaves el que volies. Jo no em vull avergonyir del que he viscut. No cal anar-ho cridant als quatre vents, però si surt el tema de com vaig viure l’adolescència, ho explico, perquè forma part de la meva experiència vital. I com a artista a mi això em representa i hi haurà molta gent que s’hi sentirà representada. Quan veus una persona que explica allò que tu vius et pots sentir acompanyat, és molt important visibilitzar-ho. És una cosa que ja no em crea cap trauma. Quan tens la ferida oberta potser costa més de parlar-ne…

És molt important visibilitzar el tema del bullying

Deveu haver fet un procés de treballar l’autoestima i la seguretat que us ha portat fins aquí, també. Sempre se us veu molt segura i apoderada.
—També és veritat que la seguretat va a moments. Pots apoderar-te sobre l’escenari però ser una persona insegura en la vida personal. Jo vaig superar el bullying fa molt de temps, en pocs anys, però tinc les meves inseguretats, com tothom. També cal entendre que no passa res per sentir-se insegur en alguns moments de la vida, que això no et converteix automàticament en una persona molt insegura. Potser és només en alguns moments o facetes, i no passa res. Jo he estat cambrera tota la vida, i per a mi servir és com caminar, però quan comences una feina nova et sents insegur, em va passar en els primers moments d’Eufòria.

A més, implica aquesta exposició a la mirada dels altres.
—T’has d’envoltar de gent sana. A Eufòria ens aconsellàvem els uns als altres de no mirar Twitter, per exemple. Et pots cuidar molt a tu mateix, però a vegades necessites que algú et digui “No facis això, que no és bo per a tu”.

En aquest sentit, què diríeu a algú que sofreix bullying?
—Que ho expliqui a la persona de més confiança. Jo no ho vaig explicar, i exterioritzar el problema perquè es puguin prendre mesures és molt important. Són èpoques molt delicades i fràgils en què això pot desenvolupar altres problemes. Si callem, no ho arreglem i ho acabem pagant nosaltres mateixos.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes