juan carlos moreno cabrera
Fotografia: Txalaparta.

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és doctor en filosofia i lletres i catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. Crític amb l’imperialisme lingüístic, va ser guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull el 2014 i és autor de diversos llibres sobre el multilingüisme i l’espanyolisme lingüístic. Ara publica Determinació nacional (Voliana Edicions), un assaig sobre la lluita pel dret d’autodeterminació de Catalunya i la reacció del nacionalisme espanyolista en el període que va del 2009 a l’octubre del 2018. Segons que explica ell mateix, va llegir La confusió nacional, d’Ignacio Sánchez-Cuenca, i li va semblar un dels pocs llibres publicats a Madrid amb una actitud crítica envers l’estat espanyol. No obstant això, sentia que ‘no n’hi havia prou’ perquè no hi apareixia clarament la nació catalana, que considera que és el ‘veritable protagonista del procés’. Determinació nacional, doncs, és una resposta a La confusió nacional. Hi posa èmfasi especial en la importància del Primer d’Octubre i els drets lingüístics dels catalanoparlants. Moreno Cabrera es defineix com a ‘inassimilable’ per a l’establishment espanyol i explica que li acostumen a demanar l’opinió molt més a Catalunya, el País Basc, Navarra i Galícia que no pas a Madrid, on el seu discurs va a contracorrent: ‘Com que no sóc català, gallec ni basc, que defensi la nació catalana no els encaixa’, diu. Hi parlem sobre els punts més destacats del seu llibre, sobre el paper que hauria de tenir el català en la República i sobre el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol.

Sou molt crític amb la constitució espanyola: dieu que només deixa espai a l’etnicidi i que no s’ha de reformar, sinó fer-la de cap i de nou. Per què?
—La constitució actual es basa en un seguit de pressupòsits que s’ha demostrat que no serveixen per a respectar el caràcter multinacional de l’estat espanyol. Per tant, cal una nova constitució fonamentada en l’establiment de l’adhesió o no-adhesió lliure dels pobles que constitueixen l’estat. La constitució és incompatible amb la idea que a l’estat espanyol coexisteixen diverses nacions sobiranes perquè reconèixer-ho és incompatible amb el règim del 78 i la monarquia. No és possible una reforma preservant tot l’aparell de l’estat postfranquista que hi ha en aquest moment. Encara que soni dur, cal una revolució. Normalment la gent associa revolució a violència, però no hi té res a veure. Quan hi ha una revolució, la violència ve, gairebé sempre, de l’estat, del qual es qüestiona l’estatus, com va passar el Primer d’Octubre. La violència d’aquell dia va venir de l’estat, no del poble.

Al llibre també critiqueu el paper de l’esquerra espanyola sobre aquesta qüestió. Com en valoreu el paper de Podem, concretament?
—Tenen una responsabilitat enorme. Podem no ha sabut respondre a la lluita del poble. El Primer d’Octubre va ser organitzat pel poble, va ser un moviment d’apoderament popular i de lluita per la dignitat nacional i la llibertat. Això no ha estat reconegut per Podem, que se suposa que té una base popular. Es fonamenta en l’apoderament de les masses, justament allò que hi va haver el Primer d’Octubre i els dies de preparació. És una irresponsabilitat enorme del partit no haver donat suport explícitament a aquests moviments.

Podem diu que hi va donar suport en tant que mobilització ciutadana.
—Però no han reconegut la lluita del poble català pel seu alliberament. I això ve del poble, no de Puigdemont, el PDECat o Esquerra Republicana. Ve de la nació catalana. I, que jo sàpiga, no han reconegut la lluita de la nació catalana per la seva llibertat. S’ha de reconèixer que Catalunya és una nació sobirana i cap partit d’esquerres no ho ha reconegut. I no reconèixer això és basar-se en el nacionalisme espanyolista, segons el qual només existeix una nació, l’espanyola.

Remarqueu la diferència entre aquest concepte de nacionalisme espanyolista i el de nacionalisme espanyol, que es fa servir més sovint. En què es distingeixen?
—La idea fonamental del nacionalisme espanyolista és que l’essència de la nació espanyola consisteix negar la condició de nació de les altres nacions. El nacionalisme espanyol seria la idea que Espanya és una nació, però això no es posa pas en qüestió. El nacionalisme espanyolista és el dominant, no solament en l’àmbit polític, sinó en l’opinió pública en general. El relat predominant dels mitjans espanyols és que el Primer d’Octubre va ser ocasionat per un seguit de dirigents furibunds que han manejat el poble català per votar. I això és fals! El Primer d’Octubre el va organitzar el poble, no uns dirigents que s’han tornat mig boigs.

Al llibre parleu de supremacisme lingüístic espanyol. Amb quines estratègies s’imposa?
—El supremacisme lingüístic consisteix a dir que l’espanyol és l’única llengua en què es poden entendre tots els ciutadans d’Espanya, cosa que és falsa per una raó molt senzilla: català i castellà són llengües prou pròximes perquè una persona que parla català es pugui entendre amb una altra que parla castellà sense gaires problemes. Per tant, no cal que els catalanoparlants s’hagin d’expressar en castellà per a ser entesos pels castellanoparlants i viceversa. No obstant això, hi ha la idea que l’espanyol és l’única llengua comuna i ho és obligadament, per mèrits i naturalesa pròpia, mentre que el català és una llengua d’exclusió. Aquestes idees són característiques del supremacisme lingüístic, que no és sinó una expressió del supremacisme nacionalista espanyol, que considera que només hi ha una nació, que és l’espanyola, i tota la resta són una espècie d’accidents més o menys interessants o curiosos.

Expliqueu que, segons la constitució espanyola, tenim el deure d’entendre el castellà, però no de fer-lo servir. Això no s’amaga sovint?
—Sí. En l’article tercer es diu que el castellà és la llengua oficial i que tothom té el deure de conèixer-la i el dret d’utilitzar-la. Però no es parla del deure d’utilitzar-la. Per tant, amb la constitució a la mà, no es pot obligar ningú a parlar en castellà. Del meu punt de vista, la decisió de no permetre de parlar en català al judici al Suprem és anticonstitucional i, per tant, des del meu punt de vista, també ho és el judici. Això també seria aplicable al congrés: quan no es permet de parlar en català es violen els drets no únicament dels diputats i diputades catalanoparlants, sinó de tots els qui els han votat.

En el cas del judici, Joan Tardà va posar-ho de manifest quan va anar a declarar: va començar a contestar en català i, com a testimoni, va ser obligat a canviar la llengua. 
—Sí. Tardà ho va fer molt bé perquè va obligar Marchena a dir-li que no tenia dret a parlar en català. I això va ser una jugada mestra per part seva, perquè el jutge va negar-li el dret d’una llengua que és oficial, cosa que viola tots els drets lingüístics. Amb la constitució actual a la mà, no es pot obligar ningú a parlar en castellà, només a entendre’l. És a dir, Tardà havia d’entendre què li deien quan li feien preguntes en castellà però, segons la constitució, no tenia l’obligació de respondre-hi, en aquesta llengua. És la meva interpretació d’aquest article de la constitució, però passa que les interpretacions que el Tribunal Constitucional fa de la constitució no es fonamenten en la constitució, sinó en el nacionalisme espanyolista.

Al llibre també parleu de la imposició del castellà a l’Amèrica Llatina. De quina manera es continua fent?
—S’ha de tenir en compte una cosa: el castellà europeu és minoritari respecte del castellà mundial, per dir-ho així. De manera que el castellà que es fa servir a l’estat espanyol és una petita part i, per tant, la base del castellà no és a Espanya, sinó a Amèrica. Això vol dir que a Catalunya no s’hauria d’enfocar el castellà mirant a Madrid, sinó a Amèrica. Les polítiques enfront del castellà no haurien d’anar dirigides al castellà de la península, sinó al de fora. La RAE pretén imposar el model ibèric com el model de base fonamental. A Catalunya no s’hauria de respectar això, perquè és un model imperialista lingüístic.

Dieu que aquest imperialisme lingüístic també parteix del parany del nombre de parlants d’una llengua i la suposada utilitat d’aquesta llengua d’acord amb aquest nombre.
—El fet que una llengua la parlin cinc-cents milions de persones no és pas important, perquè no t’hi comunicaràs mai, amb cinc-cents milions de persones. És totalment absurd! Una estupidesa. No obstant això, l’imperialisme lingüístic es basa en això, a dir que l’anglès té 800 milions de parlants, l’espanyol 500 milions… Aquests arguments són estúpids, del meu punt de vista, perquè és evident que el català és molt més útil a Catalunya que l’anglès. El català és un idioma útil a Catalunya, independentment del nombre de persones que el parlin.

Quin paper hauria de tenir cada llengua en un estat que les respectés totes?
—No es pot parlar d’això si abans no es reconeix un estat plurinacional que es constitueixi amb la voluntat sobirana de cadascuna de les nacions. Fins que no es resolgui això no es resoldrà la qüestió de les llengües. Proposar que el català sigui oficial a tot l’estat espanyol tal com està ara no serveix absolutament de res perquè tota la seva estructura es basa en la negació que Catalunya és una nació.

I quin paper hauria de tenir el català en la República?
—Això ho hauria de decidir el poble català, però jo crec que el català ha de ser, exclusivament, la llengua oficial de Catalunya. Moltes nacions d’Europa tenen només una llengua oficial: França, Alemanya, Portugal… Si Catalunya és una república independent, per què no pot tenir la seva llengua oficial com la resta? Una cosa és la llengua oficial i una altra cosa què parli la gent al carrer. L’una cosa no té res a veure amb l’altra. Que el català sigui oficial no vol dir que no es parli castellà. A Andorra, per exemple, la llengua oficial és el català, però es parla castellà i no hi ha cap problema. En el moment que el castellà fos oficial a la República Catalana, hi hauria un instrument per a donar pas a tota mena d’iniciatives per a impedir que el català sigui la llengua normalitzada, cosa que passa ara. No podem caure en aquest error perquè llavors hi haurà milers d’iniciatives legals que denunciaran que el castellà és arraconat.

Seguiu el judici?
—Sí, i és una vergonya democràtica. Les argumentacions que donen les acusacions són absolutament ridícules i absurdes perquè no hi ha manera de demostrar que la violència que van exercir els cossos de seguretat de l’estat espanyol en realitat van exercir-la els qui la van rebre. El judici és una farsa i una absurditat total. Estic indignat i em sembla absolutament surrealista. Tenim una justícia heretada del franquisme i, si tot això no es canvia de manera radical, s’anirà podrint cada vegada més. Les estructures de l’estat són corruptes fins a extrems impressionants. No es pot reformar una cosa que es podreix. S’ha d’eradicar i substituir per alguna cosa que no sigui deutora de l’estructura postfranquista. Una cosa nova, basada en la llibertat, en l’autèntica democràcia i en el reconeixement que a l’estat espanyol hi ha nacions sobiranes que han de ser reconegudes com a tals.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb