Montse Barderi

Darrers dies d’estiu. La temperatura ha baixat notablement i el cel està radiant, blau, sense gens de pols en suspensió ni xafogor. Fa olor de tardor imminent i hi ha trànsit de vaixells al port de Barcelona. Del Moll de la Fusta estant, observem el tragí. Ella arriba amb mascota incorporada, americana blanca i ulleres de sol de color blau. El cabell curt. La llengua desfermada, amb ganes d’explicar moltes coses. Montse Barderi (Sabadell, 1969) està exultant en aquest començament de promoció de La vida autèntica (Columna), una novel·la protagonitzada per Oliver Bou, un escriptor d’èxit que havia començat escrivint cartes d’amor a l’escola per evitar que abusessin d’ell, i per dos personatges més, una editora i un empresari d’èxit. La novel·la és un gir radical en l’obra de Barderi, i la metaliteratura i la filosofia hi apareixen amb força.

En el llibre, dieu: “Plorava tan sols com un noi que vol escriure poemes a la nena que li agrada de la classe.” Com és, aquest plor?
―De vegades distingim molt les coses per si són masculines o femenines, i penso que és molt significatiu de saber quin lloc ocupaves a la classe, si eres dels guapos o dels lletjos, dels grassos o dels prims. La cosa més important per mi és si algú és bona persona i si és sensible al marge d’això. Per tant, allò de plorar com una nena no ho hem de dir mai referit a un home, és, en tot cas, plorar com un home sensible, què collons. També és una reivindicació de gènere, masculina. Quina merda, per un home, no poder plorar com un home, perquè s’ha de ser molt home per a poder plorar o per a poder maquillar-te, em sembla que no hauríem de tenir uns gèneres tan constrets.

També afirmeu que és un llibre “sentimental i estúpid, com només un enamorat pot escriure…”
―És una cosa molt típica del fet d’escriure. Tu, imbuït pels sentiments més bèsties, et penses que ets en un estat de clarividència, i sovint és un estat de patetisme. De vegades penso que escriure és com ballar borratxa, que no saps si protagonitzes el moment més sublim de la teva vida o el més patètic, i quan escrius sobre grans sentiments pot passar això.

En algun moment afirmeu que escriviu perquè us estimin, però també per buidar la feixugor de la sang espessa que té un escriptor…
―Escric perquè un llibre és una carta a algú que et pot entendre i que ha deixat que contemplis el món per ell. I penso que és veritat que els escriptors, com tothom que es dedica a coses d’aquestes, necessiten una habitació més a la cambra de la vida, no? I després hi ha aquesta feixugor, aquesta mena de densitat espiritual, que s’ha de liquar. Liquar-nos és una necessitat vital de primer ordre. Tothom hi surt guanyant, en aquest procés: uns necessiten aigualir una mica aquesta densitat, i molta altra gent diu: “Ostres, de tant en tant em va bé fer un glopet d’aquesta sang espessa de l’escriptor.” Però no oblidis que una sang espessa és plena de colesterol, d’aminoàcids, de tot, vull dir que segurament no és del tot sana, per això s’ha de dosificar.

Qui és la Montse Barderi?
―No ho sé. Sóc algú que sent que es podria morir havent complert molts dels somnis de la seva vida, i això és molt maco. La sensació de dir que si demà tinc un accident, he complert el meu somni principal, que era escriure i poder publicar en una bona editorial i que molta gent m’hagi llegit. Per mi, és un somni que s’ha complert i si em morís demà, no es perdria gran cosa, i és una gran tranquil·litat. De vegades em sento com la noia aquella de Million Dollar Baby, una paia a qui tocava un destí molt diferent, durant un temps és molt feliç, i es desnuca. Tots acabarem desnucats en un moment o un altre. I poder tenir la sensació de dir que mira, ha estat bé.

Després de guanyar el Prudenci Bertrana, vau provar de viure solament de l’escriptura, però no va ser possible…
―Això depèn i és molt relatiu. Què passa, aquí, pots viure de l’escriptura? Sí, depèn de com vulguis viure. Però després ve la pandèmia, se m’anul·len totes les coses, els cursos, les conferències, les presentacions, i immediatament em demanen de fer una substitució en una biblioteca. La vida em va portar cap allà i no és tan dramàtic, ara sóc aquí i demà sóc allà, de vegades et porta cap a un lloc o cap a un altre… Per sort, ja no visc en aquella dicotomia entre escriure o treballar. Jugo sempre amb les cartes que la vida em dóna i això és una bona definició i, a més, procuro cada vegada de lamentar-me menys perquè em sembla que és la cosa que toca en aquest món.

Hi ha qui pot pensar que la vostra novel·la es basa en un triangle, però, per mi, en Pere és una simple excusa per a parlar dels dos personatges principals…
―Per mi tampoc no ho és, un triangle, i tothom ho diu. Per tant, estic d’acord amb tu. Tots hem conegut algú com en Pere, els empresaris aquests de viure bé i gaudir de la vida són divertits i tots en tenim un a la vida que se’n fot de nosaltres. Per ells, els desgraciats som nosaltres.

Si el vostre Oliver Bou –que és escriptor– hagués de promocionar un llibre, no se m’ocorreria cap manera millor que anar a can Graset a pixar-se de riure…
―Això és bestial. Per a riure, hi ha d’haver molt bona sintonia, hi ha d’haver una situació de distensió. El riure és el llenguatge musical de l’alegria. Estàvem a gust i, quan hi estàs, deixes de banda les defenses, i passa poques vegades. Escric perquè m’estimin i també faig riure perquè m’estimin. Penso que és una cosa que els nens grassonets de la classe, almenys jo, i que han patit una mica d’assetjament sempre volem: ser acceptats, que riguin amb nosaltres i que no ens peguin.

El llibre també és una crítica molt dura al món editorial, a la cultura nostrada i sobretot a la crítica literària. Un atreviment?
―Sóc en un punt en què no passa res. Qui m’estimi, que m’estimi, i qui no em vulgui, que no em vulgui. Em fico sobretot amb la crítica literària, que veig problemàtica, en el sentit que és l’únic sector en què els crítics mateixos escriuen llibres. I això és embolicat. Molts crítics opten per fer foment de la lectura i no criticar ningú, molts altres tan sols diuen coses bones dels llibres i, si no en parlen, ja saps que no els agrada. Hi ha moltes pràctiques rares perquè la situació és complicada. És endogàmica, difícil.

Això fa que, en molts casos, hi hagi moltes més ressenyes de llibres traduïts que no pas dels escrits a casa nostra…
―Això és molt fort també perquè hi ha una cosa molt clara, els autors estem molt tristos. Si em deixes el llibre com el cul, serem igual d’amics, si ho justifiques, millor, perquè em permetrà d’aprendre. És clar que em fotrà perquè no sóc un àngel, però no em venjaré de tu. Representa que som escriptors per ser persones que creixen espiritualment. De vegades, l’obra i la nostra generositat vital no estan a l’altura.

I la novel·la també és un atac frontal a la cultura heteropatriarcal…
―Es pot ser home de moltes maneres, i l’home en general no ha de ser el nostre enemic. És més, la revolució feminista, que és tan transversal, necessita homes bons i cabals per a poder-se realitzar. Hi ha molts homes disposats a fer un pas al costat per a compartir poder. Tampoc estic gens d’acord amb aquests homes que s’omplen la boca de feminisme i, a l’hora de la veritat, no fan res. El doble llenguatge em fot molt.

I tot i això, l’Oliver, el personatge principal masculí, és molt més entranyable que qualsevol altre…
―L’Oliver m’agrada molt, i la Roxana és una dona que mira per ella i ho diu. Pren les decisions segons allò que li va bé en cada moment. Per mi, la cosa més impactant d’aquesta història d’amor és que ella no el tria. El tema important d’aquest llibre és ser triat. Esbrinar quan opten per tu, si et trien quan és un risc o quan és facilíssim. M’interessa molt que optin per tu quan és complicat i per això no m’estranya que la Roxana no caigui tan bé com l’Oliver, que és molt especial.

No és una novel·la fàcil, té moltes reflexions, filosofia, metaliteratura…
―És un reflex molt clar de com sóc i veig el món. Primer, vaig d’una cosa a una altra i després també necessito parar i reflexionar les vivències. Per tant, aquests capítols de reflexió enmig dels d’acció em serveixen per a fer al llibre allò que faig a la vida. No suporto solament fer, necessito fer, apartar-me, mirar, pensar i continuar. I també hi és a l’obra i per això m’agrada aquest joc de narrador omniscient i diferents punts de vista perquè també valoro molt l’empatia. És molt lliure perquè és molt fidel a la meva visió del món.

Sovint heu fet cursos d’escriptura. Es pot ensenyar a escriure o aquest alè especial que cerca la Roxana, l’editora que retrateu, és únic?
―És una mica allò que diu en Gabo, es pot ensenyar a no escriure malament, però no es pot ensenyar a escriure bé. Pots millorar molt, i l’escriptura creativa l’entenc no adreçada a futurs novel·listes, sinó a gent que vulgui millorar les capacitats expressives tant orals com escrites, i això implica una millora en totes les facetes de la seva vida. Aquests cursos són molt útils per a tothom.

Al final, heu trobat la vida autèntica?
―La vida autèntica és una vida examinada en el sentit socràtic del terme i a la vegada sense perdre la part anterior a la filosofia. Diuen que la filosofia apareix de l’astorament, que és quedar-te parat. És a dir, examinar-te i no perdre la capacitat del sublim, no perdre la capacitat de sorprendre’t per la bellesa, per la bondat, per la tendresa, no perdre aquesta capacitat de sorpresa pel món, que el fet d’examinar-te no et porti a l’escepticisme o l’amargor.

I la fórmula per a fer la vida una mica més senzilla als escriptors precaris del segle XXI?
―Que facin com jo i treballin en algun lloc que els aporti un sou. Estic convençuda que ser autònom està penalitzat en la nostra societat, per tenir una jubilació digna hauries de pagar molts diners, i això és impossible perquè pagues allò mínim per a sobreviure. Són sistemes que penalitzen els creadors. El món no és pensat per als autònoms, però a més m’agradaria pensar que els escriptors no som uns autònoms més i, en canvi, cotitzem com si féssim qualsevol altra tasca empresarial.

Cap on va la trajectòria de Montse Barderi?
―D’entrada, et diria que és una pregunta amb un punt de mala llet perquè acabes de fer un llibre i en la darrera cosa que penses és en això. Tens la sensació que t’has quedat buida, que l’has fet de carambola i que necessites deu anys per a la pròxima novel·la. Però també t’he de dir que l’endemà de dir-li a la meva editora que estava buida, li vaig trucar perquè ja tenia una idea. Per tant, no ho sé. Ara és un moment de promoció molt bonic i després ve l’etapa de creació, que també és molt bonica i també és la vida autèntica.

Parlant de la vostra editora, la Glòria Gasch, heu dit més d’una vegada que ha estat molt important a la vostra vida…
―T’agraeixo molt la pregunta. Mira, hi ha milers de persones que escriuen millor que jo en aquest país i que no publicaran mai perquè ningú les ha amanyagades prou estona i els ha fet cas i les ha tretes de l’amalgama de la indiferència de la realitat i els ha fet destacar. Quan algú et treu d’allà, penses que ets molt bo i que t’ho mereixies, però sé que això no és veritat. Poden no descobrir-te mai. Si la Glòria no hagués aparegut a la meva vida, jo no hauria publicat mai. És la meva primera editora, fa més de vint anys que publico amb ella i no solament li estic agraïda, sinó que cada vegada li ho estic més. Sóc molt conscient que bona part de l’acompliment dels meus somnis ha estat gràcies a ella. Això és amor.

Podeu comprar La vida autèntica a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.