Mireia Boya: ‘La lluita continua’

  • Entrevista a fons a l'ex-diputada de la CUP, ara candidata a Síndica d'Aran

VilaWeb
Roger Cassany
10.05.2019 - 21:50
Actualització: 11.05.2019 - 10:08

No fa ni sis setmanes que l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya anunciava que abandonava el secretariat nacional del partit a causa de l’assetjament d’un company de militància. Alguns van pensar aleshores que allò era, també, una renúncia a l’activitat política. S’equivocaven. Per Boya, la lluita continua, i ella no té cap intenció d’amagar-se. Prova d’això és la seva candidatura a síndica d’Aran, a casa seva, amb un partit, Aran Amassa, que aplega totes les esquerres sobiranistes, en les eleccions del 26 de maig. ‘Volem canviar la manera de fer política de la Vall d’Aran, trencar aquest bipartidisme i eliminar el caciquisme històric que han implantat al territori els dos partits grans.’ A banda, durant la campanya de les eleccions espanyoles, Boya va donar suport explícit al Front Republicà i va participar en un dels seus actes (un gest que, com explica en aquesta entrevista, no va ser gens casual). A més, aquest dilluns Boya declararà com a testimoni al judici contra el procés, en un Tribunal Suprem que ja ha visitat abans, dues vegades, com a encausada. ‘Hi vaig molt convençuda, ferma, amb la intenció d’explicar de manera clara i concisa la veritat de tot allò que va passar.’

Segura i tenint cura de les paraules, mesurant-les, però alhora sense embuts, en aquesta entrevista, Boya parla de tot plegat: de l’Aran, de l’agressió, dels suports rebuts, de la resposta de la CUP, del Suprem, de la repressió, del Front Republicà i del futur.

Comencem per l’estricta actualitat: aquest dilluns torneu al Tribunal Suprem…
—Dilluns vaig al Suprem com a testimoni. Ho ha demanat la defensa de Jordi Cuixart perquè vaig ser una de les persones que va ser amb ell i amb Jordi Sánchez el 20 setembre. I crec que, sobretot, hauré de parlar d’això, tot i que els altres advocats i l’acusació em poden fer altres preguntes.

No és pas la primera volta que aneu al Suprem…
—Dilluns serà la tercera, la primera amb Manuel Marchena de jutge. Les dues anteriors hi vaig anar per declarar davant el jutge Pablo Llarena. Jo formo part del grup de la mesa del parlament que Llarena va enviar al TSJC, tot i ser jutjats en la mateixa causa. La cosa que sap més greu és que, de tots els de la mesa, Carme Forcadell s’ha quedat sola al Suprem. Trobo que és una gran injustícia, que forma part d’aquesta repressió d’estat i que és un càstig claríssim cap a ella. No únicament la presó, sinó la presó tota sola.

De fet, en la segona visita a Llarena li vau dir explícitament que no enteníeu com podia ser que Forcadell fos acusada de rebel·lió i empresonada per haver permès un debat que vós, entre més, havíeu demanat
— Sí, i segurament ho tornaré a recordar al jutge Marchena. Jo sóc una de les persones que va entrar a tràmit les lleis del referèndum i de transició i l’única cosa que va fer Carme Forcadell va ser permetre el debat. Bàsicament, perquè estava obligada a permetre el debat, segons el reglament del parlament, i d’altra banda, per què a qualsevol parlament s’ha de poder parlar de tot.

Són molts els qui van agrair les vostres declaracions davant Llarena. Sou conscient que per a molts ciutadans vau tornar una gran dignitat al poble i al Primer d’Octubre?
—Considero que vaig parlar igual que ho hauria fet qualsevol ciutadà dels qui van viure el Primer d’Octubre a peu de carrer i a peu d’urna i que va rebre la violència de la policia. Vaig parlar des del sentit comú i des del cor, i des de les emocions que es van generar dins de tots plegats arran del referèndum. Res més. Em vaig limitar a explicar les coses tal com van passar. I ho tornaré a fer.

Quines sensacions teniu, pocs dies abans d’anar-hi, tenint en compte que us retrobareu amb companys del parlament ara empresonats?
—Encara no hi he pensat gaire. Però es tracta d’ajudar les defenses dels presos explicant, senzillament, la veritat. Ara, segur que em vindrà al record la primera vegada que vaig anar al Suprem quan, francament, no sabia si tornaria a casa o no. Aquest record segur que apareixerà, no sé si serà durant el viatge amb l’AVE o quan entri a l’edifici. Però hi vaig molt convençuda, ferma, amb la intenció d’explicar de manera clara i concisa què va passar. I si el meu testimoni pot servir d’alguna cosa, molt millor, endavant.

Vau compartir espais i debats amb ells, com viviu aquests dies el judici i la repressió dels presos i exiliats?
—L’estat espanyol ha anat a buscar els qui ha considerat caps polítics i socials. I a banda, els mitjans només donen cobertura al judici del Suprem, tot i que hi ha un miler d’encausats relacionats amb el Primer d’Octubre. I no em refereixo tan sols al TSJC, on sóc jo, sinó per exemple al jutjat 13, on pràcticament no sabem ni els noms dels encausats. Això forma part de l’estratègia de fragmentar la repressió perquè sembli que no és tan forta, però en realitat hi ha, de manera directa, gairebé mil persones que la pateixen, a més dels exiliats. Tot forma part de la mateixa repressió d’estat, per a imposar la seva raó. Ho visc amb tristesa i indignació.

Vau fundar i impulsar l’ANC a l’Aran. I justament dilluns us veureu amb els dos presidents de l’entitat, ara empresonats…
—Recordo molt vivament la presentació de la territorial de l’ANC a l’Aran al cinema de Vielha, que va ser la darrera territorial que es va constituir, només faltava la de l’Aran, perquè a l’Aran a vegades anem tard però sempre acabem arribant, i va venir Carme Forcadell. Allà va començar la nostra amistat. I d’aleshores ençà, li tinc una gran estima. I evidentment, que ella i Jordi Sànchez siguin ara empresonats i jutjats al Suprem, no pels fets que van passar, perquè no són delicte, sinó per la seva condició de líders d’una de les organitzacions més grans de la societat civil, és una aberració jurídica i humana que em fereix molt. Tristament, només queda espera que la justícia internacional se n’adoni, tard o d’hora, i posi final a aquesta farsa judicial que té uns costos humans immensos i que vivim cada dia.

A les eleccions del 26 de maig, us presenteu per a ser síndica de l’Aran amb Aran Amassa, resultat de Corròp, amb candidatures a tots els terçons, aquesta vegada.
—Fa quatre anys, ens vam presentar a l’Ajuntament de Les i vam obtenir dos regidors. Érem una candidatura de poble de gent d’esquerres que volia trencar el bipartidisme que hi havia a l’ajuntament. Aquests darrers anys, això ha anat creixent i ara ens presentem a tota la Vall d’Aran amb un partit nou, Aran Amassa, que no depèn de ningú de fora de l’Aran. La Vall d’Aran és un territori especial, amb una idiosincràsia pròpia, i crèiem que era important desmarcar-se dels partits grans i deixar clar que les decisions sobre la Vall d’Aran s’han de prendre des de la Vall d’Aran. Aquestes decisions no poden venir condicionades ni per Lleida, ni per Barcelona ni per Madrid, com passa ara, amb els dos grans partits que hi ha a l’Aran.

mireia boya
Boya, durant l’acte de presentació d’Aran Amassa.

Què és Aran Amassa?
—A Aran Amassa hi ha totes les ideologies d’esquerres, amb militants d’Esquerra Republicana, de la CUP, de Som Alternativa, d’Esquerra Unida i Alternativa i de Nova. Tot el sobiranisme d’esquerres treballa de manera assembleària en aquesta candidatura. Com a principal projecte polític, volem canviar la manera de fer política de la Vall d’Aran, trencar aquest bipartidisme i eliminar el caciquisme històric que han implantat al territori els dos grans partits: Unitat d’Aran i Convergència Aranesa.

És un partit que es declara obertament occitanista…
—Les nostres arrels són occitanes i, per tant, cal reforçar tot lligam amb Occitània. Primer, perquè geogràficament és la sortida natural; segon, perquè econòmicament hi ha una part de la Vall d’Aran molt més vinculada amb el nord; i tercer, perquè des d’un punt de vista cultural –la llengua és només un exemple, però n’hi ha molts més– tenim un lligam molt fort amb tot Occitània que cal reforçar i explotar. L’Aran tendeix a mirar cap a Madrid i cap a Barcelona. I és temps de tornar a les arrels i de tornar a fer evident d’on venim. L’exemple més clar és la llengua: la llengua occitana es troba greument amenaçada, en perill d’extinció, la parla molt poca gent. Calen unes polítiques lingüístiques que facin que l’aranès, l’occità de l’Aran, pugui ser una llengua normal, que es vegi a tots els bars, restaurants i botigues, que esdevingui una llengua necessària per a la societat aranesa. Això pot contribuir a evitar que desaparegui. Ni el govern actual ni els governs passats no se n’han sortit, perquè les polítiques que han aprovat només les han aprovades, i no les han portades al carrer.

Si no m’equivoco, enguany es podrà demanar i fer l’examen de selectivitat en occità. Però només el d’història…
—L’occità és llengua pròpia i oficial i fins l’any passat cap estudiant no s’havia atrevit a contestar en aranès. Ho va fer l’any passat una noia de Vielha, a la qual li agraeixo moltíssim la valentia. L’examen de selectivitat s’ha de poder fer i respondre en aranès, tant el d’història com el de matemàtiques com el de qualsevol matèria, tret dels exàmens de llengües estrangeres. I és obligació del govern català de fer-ho possible, perquè tenim una llei de l’occità que no s’ha desplegat i tenim una llei de l’Aran que tampoc no s’ha acabat de desplegar. Cal recordar al govern de Catalunya que encara pot fer molt més per la normalització de la llengua.

L’Aran és un territori massa sovint oblidat des del sud?
—Sí i no. Aquesta és una pregunta complexa i la resposta també. Catalunya ha fet molt, moltíssim, per l’Aran. La recuperació del govern propi, la primera llei de política lingüística, la transferència de competències, etc. I això s’ha de reconèixer. Si ens fixem en els estats espanyol, francès i italià, que tenen territoris occitans, això no ha passat, ni de bon tros. És a dir, l’occità és oficial a Catalunya i no a Espanya. Dit això, també és cert que el govern català no ha estat ni prou diligent ni prou ràpid, com els aranesos voldríem. Però aquesta manera de fer del govern de la Generalitat, sovint lenta, no prou sensible i amb no prou reconeixement de l’Aran, no s’ha de traduir pas en anticatalanisme. Al contrari, si l’Aran fos en un altre lloc, segurament ja hauríem desaparegut. En definitiva, sí, som un territori oblidat, perquè som allà dalt de tot, a la punta, i a més a més som la cara nord, però els governs de l’Aran s’han acostumat a anar a Barcelona només a demanar i no pas a donar les gràcies de tant en tant. La millor manera d’aconseguir coses és a partir del diàleg i de l’intercanvi. El Primer d’Octubre, per a mi, és un exemple clar: com pots reivindicar el dret d’autodeterminació de l’Aran, com fan els dos principals partits d’aquí, i negar el dret d’autodeterminació de Catalunya? Va ser una errada insultant tant del govern aranès –de Convergència Aranesa, que no es va implicar gens en l’organització del referèndum i que no va cedir espais de votació– com d’Unitat d’Aran, que s’hi va oposar frontalment. Va quedar ben clar que Unitat d’Aran és més Partido Obrero Español que no cap partit de caràcter català o aranès. Va ser molt trist veure com, el Primer d’Octubre, les institucions i els principals partits de l’Aran negaven el dret als ciutadans.

Us imagineu essent la nova Síndica d’Aran?
—Sí, per què no? Canviaria moltes coses, sobretot de la manera de fer.

Teniu opcions reals?
—Ens hem presentat a tots els terçons amb la intenció d’entrar a totes les institucions. Sí que hi ha opcions reals d’entrar en alguns ajuntaments i també en alguns terçons. També cal dir que la llei electoral, pel que fa al Consell General d’Aran, beneficia clarament els dos partits grans. És molt poc plural i els partits petits ho tenen molt difícil per a tenir veu al Consell General. Però aquest bipartidisme fa que la societat aranesa estigui tan dividida que si nosaltres tinguéssim un conseller o dos ja podríem canviar radicalment el govern d’Aran i tenir la clau de la governança. I és en aquest moment que entraríem a parlar de maneres de fer política, de projectes estratègics i d’un conjunt de propostes que tenim per a la Vall d’Aran que no tenen els altres partits i que volem dur a terme. Per tant, la porta és oberta i a mi m’encantaria participar en tot aquest procés.

Si sou síndica, quina és la primera cosa que fareu?
—Una auditoria al Consell General d’Aran, perquè es reben recursos que no s’inverteixen correctament. S’ha de revisar l’eficiència econòmica de la institució. En segon lloc, hi ha un seguit d’espais i de serveis que s’han privatitzat i caldria començar-ne ràpidament el procés de recuperació. Alguns exemples: la recollida de brossa s’ha privatitzat a tota la Vall d’Aran i és ineficient, amb uns horaris dels quals tothom es queixa; les centrals hidroelèctriques d’Endesa tenen la concessió caducada o a punt de caducar, i això fa que una empresa internacional s’enriqueixi a costa de la nostra aigua, tot i que en podríem ser nosaltres, els aranesos, els beneficiaris. Finalment, com a tercera cosa que canviaria de dalt a baix, cal instaurar una manera de fer que sigui participativa i radicalment democràtica. Per decidir si volem l’ós a la Vall d’Aran o no el volem, cal fer un debat de país, informat, amb la pagesia al centre i sense por de les urnes ni de les paperetes. La consulta ciutadana ha de ser una eina de país perquè la Vall d’Aran sigui molt més democràtica.

És una tornada a casa? Us quedareu a l’Aran?
—A l’Aran s’hi està molt bé! I hi ha molta feina a fer. Però continuo molt vinculada a Barcelona. I en el futur, bé, ja ho veurem, tot és possible. Ara tenim un objectiu, que són aquestes eleccions.

Vau abandonar el secretariat de la CUP fa unes quantes setmanes per l’assetjament d’un company. La resposta del partit va ser la que us esperàveu?
—Vaig demanar de no coincidir en un espai informal amb el meu agressor i la resposta de la CUP va ser un formalisme en lloc d’una resposta sensible. Aleshores, em vaig veure personalment, emocionalment i èticament obligada a presentar la dimissió i seguir el camí del qual ens hem dotat totes les dones de la CUP, que és un protocol contra les agressions. Alhora, vaig considerar que no podia anar-me’n sense dir res i que calia explicar-ne la causa. Perquè crec que és obligació de tota cara pública intentar contribuir a canviar les coses. I quan acabi tot aquest procés faré públic el resultat i aportaré la meva valoració, perquè crec que és important donar visibilitat a allò que va passar i també a aquestes eines col·lectives de gestió d’agressions. Perquè s’acabin les agressions, que d’altra banda poden passar dins de la CUP i dins de qualsevol organització.

Hi ha militants i votants de la CUP que consideren que la resposta del partit va ser tova i que hi hagué, diguem-ho així, alguns silencis estranys i rellevants, almenys públicament. Us vau sentir amb prou suport?
—No sé quins silencis són importants i quins no. Però jo he sentit el suport de molts militants de la CUP i també de molta gent de fora. De fet, no he estat capaç de gestionar l’allau de missatges de suport rebuts.

Però us sentiu satisfeta, de moment, amb la resposta oficial del partit?
—Ara mateix sóc en el tràmit formal del partit per a gestionar aquest cas. Com he comentat, quan acabi el procés, en faré la valoració.

Us sentiu part de la CUP, malgrat la dimissió?
—Sí, sóc militant de la CUP aquí al Pirineu i, a banda, sempre he militat a la Vall d’Aran i ara la meva organització és Aran Amassa. Però continuo essent militant de la CUP, igual com sóc sòcia d’Òmnium, de l’ANC i d’altres organitzacions.

Són molts els qui van pensar aleshores que abandonàveu la política…
—No sé si no ho vaig deixar prou clar, però jo només vaig deixar el secretariat i per un motiu molt concret, però sempre he fet política i de política se’n pot fer des de molts llocs i contextos. Ara sóc a l’Aran, però la política més important és la que fem al carrer, als petits espais de moviments socials que tenim als nostres pobles i ciutats. La política nacional no tindria sentit si un munt de gent no s’impliqués als municipis i, de fet, per a mi, el gran valor de la CUP són les candidatures municipals que es presenten el 26 de maig. L’essència de la CUP és el municipalisme. I és allà on hi ha tot allò positiu que intentem implantar a les institucions amb la nostra manera de fer i que sovint a escala nacional, al parlament, corre el risc de contaminar-se perquè els rols de poder, els egos i els lideratges sempre ho poden embrutar tot. Per això cal reivindicar aquesta essència més genuïna de la CUP, que és la local.

Vau donar suport explícit al Front Republicà a les eleccions espanyoles. No vau pensar a formar part de la candidatura o, fins i tot, encapçalar-la?
—Vaig considerar que en aquell moment no estava preparada emocionalment per assumir-ho. Em vaig limitar a participar en un acte del Front Republicà. I he de confessar que ho vaig fer per l’Albano, perquè quan vaig fer públic el comunicat de dimissió, un dels missatges que més em va emocionar va ser el seu. Em va dir: ‘La quantitat de cigarretes que hem compartit al pati del parlament i les vegades que ens hem creuat en aquell passadís que compartíem, com pot ser que no m’adonés del que passava? Ho sento.’ I recordo perfectament que vaig pensar: ostres, realment, el feminisme, des del punt de vista dels homes, és exactament això. Aleshores vaig participar en aquell acte, per ell, per l’Albano, i també perquè crec que no cal deixar cap espai polític orfe en cap escomesa electoral, perquè si no, altres partits l’ocupen i hi perdem tots.

Mireia Boya
Mireia Boya va participar en la campanya del Front Republicà.

La CUP debat ara un certa refundació, amb el propòsit d’esdevenir un espai més ampli. Quin ha de ser el futur de la CUP?
—És evident que si entenem la unitat popular com una cosa àmplia, ha d’anar més enllà de la CUP. I a més a més, som en una situació d’excepcionalitat democràtica i històrica que fa saltar per l’aire tots els espais polítics. Crec que és imprescindible que la CUP es replantegi el seu funcionament. Però no hauria de ser només una qüestió estètica, sinó que realment s’hauria de fer una defensa d’una unitat popular molt més àmplia des dels municipis, cosa que ja passa en algunes candidatures que es presenten aquest 26 de maig. La unitat popular no és solament la CUP, sinó que també inclou altres organitzacions, moviments socials, etc. I hauríem de ser capaços de treballar de manera conjunta en positiu, sumant i fent aportacions.

En aquest mateix debat intern de la CUP, també s’hi suggereix que els candidats elegits puguin repetir més d’una legislatura, cosa que ara no és possible…
—En l’àmbit parlamentari, el límit ara són quatre anys i això limita moltíssim, perquè tot just aprens com funciona la institució i ja cal anar-te’n. Penso que cal trobar l’equilibri entre conservar aquesta idea assembleària de la unitat popular, integrant-hi altres organitzacions, donant-los organitzativament la possibilitat d’opinar i de decidir, i alhora pensar si és important que aquests lideratges públics reconeguts continuïn per evitar que es pugui perdre el capital polític que representen.

Pel que dieu, podem tornar a veure Mireia Boya o David Fernández, per posar dos exemples, al parlament?
—Bé, no ho sé. Aquest debat s’hauria de fer a l’assemblea nacional, que és prevista aquest estiu. Més que no recuperar lideratges, és important la qüestió organitzativa: com es prenen les decisions, quin és el rol del secretariat, del consell polític, de les territorials, etc. I en tot cas, caldria preguntar a cadascú si en té ganes, perquè la política parlamentària és dura, emocionalment costa d’aguantar-la, sobretot si lluitem per no convertir-nos en professionals de la política que acaben pensant més en el partit que no en la gent del carrer. Si perds aquest lligam, corres el risc de convertir-te en un partit clàssic.

Quins èxits i recances us resten, del pas pel parlament?
—D’èxits, sempre en dic tres: el primer, l’anul·lació dels judicis franquistes; el segon, la llei del canvi climàtic, que és referent, tot i que cal dir que el govern actual no l’aplica; i el tercer, el referèndum d’autodeterminació que vam aconseguir fer. I la recança, potser, no haver sabut fer que aquella declaració d’independència fos immediatament després del referèndum, com era previst en la llei de transició, és a dir, que fos el 4 d’octubre. No calia haver entrat en aquell període de diàleg amb l’estat sabent que era impossible i que va fer que el 27 d’octubre hi hagués una declaració més política i simbòlica que no pas real. No haver liderat el carrer per fer que aquella declaració d’independència fos ferma i fos efectiva és una de les autocrítiques que em faig. I no tinc la resposta de com s’hauria d’haver fet. Simplement, sé que no ho vam fer prou bé i no ho vam aconseguir. Per tant, la lluita continua. En tots els fronts.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any