Avui TV3 emet Egunkaria: ales de paper (Paperezko Hegoak), a les 23.05, dins l’espai del Sense Ficció. Aquest documentari explica els detalls del cas Egunkaria, el diari en èuscar que va ser tancat per ordre de l’Audiència espanyola el 2003, acusat de formar part d’un conglomerat empresarial controlat per ETA. Aquell any, es van fer dues operacions contra el diari, la primera amb deu detencions, la majoria directius, i la segona amb vuit detencions. Dels deu primers detinguts, sis van ser torturats i quatre d’ells empresonats de manera preventiva.

El 2010, set anys després, l’Audiència espanyola va absoldre tots els encausats, però ningú no ha assumit mai cap responsabilitat ni jurídica ni política pel tancament del diari. L’única condemna va arribar dos anys després del Tribunal d’Estrasburg: Espanya va ser condemnada per no haver investigat les tortures que havia denunciat Martxelo Otamendi i que havien estat sistemàticament arxivades. Parlem amb ell, que és el director del diari Berria, el successor d’Egunkaria, fundat immediatament després del seu tancament. Explica que és precisament això el que cal fer cada vegada que una estructura important per al país rebi un atac: tenir prou múscul preparat per respondre ràpidament i crear-ne una altra.

Egunkaria: ales de paper es va estrenar al febrer, i al maig es va estrenar Els papers de Sísif, una obra de teatre també sobre el cas. Com valoreu el fet que darrerament s’hagi visibilitzat més la història del diari, també fora del País Basc?
—Sembla que va per temporades. De la mateixa manera que hi ha hagut booms de ficció sobre l’apartheid a Nord-amèrica o Sud-àfrica, sobre la guerra civil espanyola o sobre el procés irlandès, i de la mateixa manera que cada dos anys o tres hi ha films sobre el genocidi d’Israel sobre Palestina, de la qüestió basca també se n’han fet films, sèries i literatura. També a Catalunya heu tingut força cinematografia sobre la situació política. No és el primer documentari sobre el cas, però és important que es continuï explicant i és interessant que es pugui veure també a TV3, perquè una part important d’aquesta audiència no és aliena al tancament del diari. Hi ha gent que segurament va participar en alguna conferència o concentració sobre el tema o que fins i tot va comprar accions de Berria, el diari que va substituir Egunkaria. A TV3 també va tenir molt d’èxit la sèrie sobre Altsasu. A Catalunya hi ha interès sobre el que passa al País Basc i al País Basc n’hi ha sobre el que passa a Catalunya.

Quan l’obra de teatre es va estrenar a Madrid hi van acudir dos jutges de l’Audiència espanyola i el periodista Luis María Anson, ex-director de l’ABC. Com va ser la situació?
—Van convidar quatre magistrats de l’Audiència Nacional. D’aquells quatre, dos van anar-hi el dia de l’estrena i els altres dos uns altres dies. Dos d’ells havien tingut relació directa amb el cas perquè eren al tribunal que ens va absoldre. Els altres dos són coneguts pel seu tarannà democràtic i perquè són molt exigents en l’aplicació de la justícia. Jo em vaig trobar amb dos d’ells i van estar molt a gust i els va semblar molt interessant que la història s’expliqués amb una gran producció. Algun fins i tot ens va dir que era molt important que això es veiés… Amb Luis María Anson no vaig coincidir, però va venir a una sessió i a l’obra l’esmenten. Tant quan van tancar Egin el 1998 com Egunkaria el 2003, va dir que li semblava malament perquè, deia, en una frase emblemàtica: “Les manxetes no delinqueixen. Poden delinquir els directius, però no les manxetes.” Per tant, es poden processar els directius si es considera que han comès un delicte, però no tancar el diari.

L’obra teatral sobre el tancament d’Egunkaria s’estrena a Madrid, amb l’assistència de dos magistrats de l’Audiència espanyola

Què va significar l’operació contra el diari per la llibertat de premsa i el periodisme basc?
—El periodisme basc ha patit força durant el conflicte. Hi ha hagut periodistes morts per ETA, mitjans contra els quals ETA ha atemptat i periodistes i mitjans que han sofert els atacs de l’estat. El 1998 es va tancar Egin i després es va tancar Ardi Beltza i algunes revistes d’investigació. El Constitucional va dir que no s’hauria d’haver tancat Egin perquè no hi havia cobertura constitucional per a fer-ho, i en la sentència del nostre cas també es va dir que no hi havia cap motiu. Va deixar clar que no hi havia cap justificació i ni relació entre nosaltres i ETA. En definitiva, tot això ha significat posar entrebancs a la llibertat d’expressió, com la resta d’atacs a aquest dret. En el cas d’Egunkaria, a més, era l’únic diari en èuscar.

De quina manera va influir aquest fet?
—Van intentar deixar l’èuscar sense un diari. Molts lectors es van quedar sense diari, cent cinquanta treballadors es van quedar al carrer i els directius vam ser detinguts amb unes acusacions gravíssimes, com pertinença o col·laboració amb banda armada. També va significar tirar per la borda la il·lusió de milers de persones que van posar-hi diners, treball i esforç, que van comprar accions o que compraven el diari perquè l’èuscar fes el salt que feia temps que el català havia fet amb diaris com l’Avui i, posteriorment, VilaWeb. Per a una llengua minoritzada tenir un diari és molt important, perquè és símbol d’un avenç en les conquestes socials. L’operació no va tenir gens de sentit. Parlem que l’any 2003 es va torturar els directius d’un diari… El 1998 els directius d’Egin van ser arrestats i incomunicats, cosa que ja representa una tortura, però no torturats des del punt de vista clàssic del terme.

“Amb el cas Egunkaria van provar de deixar l'èuscar sense un diari”

En els vostres casos, com van anar els fets a partir de les detencions?
—Va ser un operatiu conjunt, el febrer del 2003, en què van detenir deu persones als seus domicilis. En el meu cas, van escorcollar durant cinc hores casa meva i durant cinc hores més el meu despatx. Vam ser tots conduïts a la comandància de la Guàrdia Civil a Tres Cantos i ens van incomunicar cinc dies. Vam ser sotmesos a tortures. En el meu cas, tortures homòfobes, insults, exercicis de gimnàstica vestit i despullat… Els tres primers dies no em van deixar dormir. Em tenien tot el dia dret a la cel·la, quan no era als interrogatoris o tortures. Era a una distància molt curta d’una paret sempre il·luminada i cada quatre hores o cinc em deixaven seure vint minuts en un llit en què mai no em permetien de tombar-me ni dormir, perquè em vigilaven per una mena d’espiell. Em van col·locar dues vegades la bossa i una pistola al cap que va fer el so de clic. I després em van obligar a tocar la pistola amb la mà. En tots els interrogatoris tenia una mena de capell de muntanya fins a l’alçada del nas, i no hi veia.

Què va passar després?
—Vam anar a declarar davant del jutge Juan del Olmo, que en alguns casos va decretar la llibertat sota fiança i en altres la presó. Iñaki Uria va estar un any i mig a la presó, Xabier Oleaga va estar-s’hi vuit mesos i Juan Mari Torrealdai i Txema Auzmendi un mes. Després es va fer el judici, vam ser absolts i vaig portar el meu cas de tortures a la justícia. A Espanya es va anar arxivant tot fins que vaig arribar a Estrasburg, que va condemnar Espanya per no haver investigat amb garanties la meva denúncia de tortures.

Martxelo Otamendi: ‘La tortura és eficaç’

Heu explicat que, tot i això, a Espanya li va sortir barat.
—Sí, perquè van pagar una indemnització d’uns milers d’euros, però a l’estat tant li va fer. El que li interessa és obtenir informació amb uns mètodes que si respectessin la dignitat humana, segurament no farien obtenir-la. Els deu detinguts vam ser sotmesos a cinc dies d’incomunicació i sis de nosaltres vam ser torturats. Dels sis torturats, tres hem desenvolupat càncer, i d’aquests tres, dos han mort: Inma Gomila i Joan Mari Torrealdai. Tenim una estadística molt dura.

“Els tres primers dies després de la detenció no em van deixar dormir”

A banda de les conseqüències humanes, també hi va haver conseqüències materials: van tancar el diari i van embargar-ne els béns. Mai no heu estat compensats per aquesta qüestió?
—No, i tampoc ningú no va trucar demanant disculpes i reconeixent que s’havia equivocat. Vam perdre tot el material que teníem perquè el jutge ens va obligar a eliminar-lo i vam començar de zero a les mateixes instal·lacions amb la creació de Berria. Vam tenir la sort que l’escàndol pel tancament va ser tan gran que, amb una campanya per a captar accionistes vam aconseguir-ne 24.000, que ens van donar 4.800.000 euros. Vam poder fer un diari més fort, amb més pàgines, més vendes, més publicitat i més treballadors. Per tant, els va sortir força malament, la jugada. La intel·ligència de l’estat buscava, per una banda, criminalitzar la cultura euskaldun, la no institucional. Ells acceptaven que les institucions basques fessin polítiques per l’èuscar, però consideraven que la promoció de l’èuscar fora de les institucions estava al servei d’ETA.

Quin era l’altre objectiu?
—Un avís a navegants. Aquells anys ja s’havien instal·lat en la praxi política basca els conceptes de dret d’autodeterminació i dret de decidir. Hi havia en marxa el pla Ibarretxe, que era ambiciós i feia un salt qualitatiu a l’estatut. L’estat va decidir que s’havia de donar un ensurt a la població, una mena d’avís que deia que, si continuàvem pel camí de reivindicar el dret d’autodeterminació, serien molt durs i farien allò que ningú no esperava: tancar un diari. Va ser un xoc que va fer que molta gent es mobilitzés, encara que no s’hagués mogut per Egin. Egin havia tingut una precondemna i satanització prèvia, una campanya duríssima en contra. Però hi va haver gent que va veure el cas d’Egunkaria diferent: un diari en èuscar, en què coneixien els acusats… Veien que no era possible i que, a més, darrere d’Egunkaria podien venir sindicats bascs, ikastoles, alguna entitat financera… O fins i tot l’Ertzaintza, perquè llavors es deia que se’ls havien de treure les armes i imposar comandaments operatius espanyols perquè deien que Ibarretxe els havia dit que no perseguissin ETA. Hi havia un totum revolutum molt ben coordinat per a justificar les mesures que es poguessin prendre.

Però la resposta popular al tancament va ser molt gran.
—Molta gent va anar a les grans mobilitzacions, com la de Sant Sebastià, que va col·lapsar el tren, l’autopista i els autobusos. La gent hi anava a defensar Egunkaria, però també el seu sindicat, entitat financera, el model educatiu d’ikastola o el seu partit, perquè si no paraven l’onada, hi hauria més atacs contra estructures basques. Tinc la tesi que l’estat sempre fa proves. Quan una prova li surt bé, fa el següent pas; quan li surt malament, para. En el cas d’Egunkaria pensava que li sortiria bé, però li va sortir malament, perquè el nivell de mobilització va ser altíssim i a Madrid algú va dir que paressin. De fet, hi va haver el cas Bateragune i altres, però no tot això que podria haver passat. El cas d’Egunkaria va servir perquè molta gent digués que no tot era permès.

“Els va sortir malament la jugada d'Egunkaria i vam fer un diari més fort”

Quina lliçó n’hem d’extreure?
—Que és molt important tenir aquesta mena d’estructures de país. Hem vist com n’és, d’important, tenir màscares i respiradors, doncs igual amb la cultura i la identitat. És important que tinguem estructures pròpies: mitjans de comunicació propis, entitats financeres, escolars, sindicats, partits polítics… I quan són atacades, acudir a protegir-les com la gent va sortir a defensar Egunkaria i possibles objectius que podrien venir darrere.

El context actual és diferent, però continuen els atacs a la llibertat d’expressió. Veieu factible que empitjorin els atacs contra la premsa?
—Els estats sempre tenen la voluntat de limitar molt la llibertat d’expressió. Per això hi ha la ciutadania i la protesta, el fet de sortir al carrer i muntar una nova estructura. Va passar amb Egin, que després va sortir Gara. Va passar amb Egunkaria, que després va sortir Berria. TV3 i els mitjans de comunicació catalans heu estat objecte de molts atacs i per això és important tenir múscul, per quan vingui un atac poder contestar en positiu. No és protestar i prou, també és crear immediatament estructures pròpies que ocupin el lloc de les que van ser destruïdes.

Egunkaria: un repàs contra l’oblit

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.