Marta Torrecillas

El Primer d’Octubre dos agents de la policia espanyola van agredir Marta Torrecillas a l’institut Pau Claris. La van tirar a terra amb violència, li van retòrcer els dits de totes dues mans i la van arrossegar escales avall. Aquell mateix dia, el seu testimoniatge, en què explicava que li havien trencat els dits de la mà esquerra, es va fer viral. Més tard va matisar les lesions, però la màquina de l’odi ja s’havia engegat.

El 3-O les seves dades personals es van filtrar al portal Forocoches i d’aleshores ençà ha estat víctima d’una campanya d’assetjament bestial. 7.800 missatges de WhatsApp, 315 trucades, 791 SMS… I la cosa no s’atura, sinó que s’amplifica a les xarxes socials. Insults, amenaces de mort, vexacions… Per això, Torrecillas, amb l’advocat Xavi Monge d’Alerta Solidària, han portat el cas als jutjats (podeu contribuir a la campanya de micromecenatge).

El magistrat investiga ara qui va filtrar les dades a Forocoches, però també ha encausat quatre persones, entre les quals un guàrdia civil, per delictes d’odi i amenaces. A més a més, Torrecillas ha emprès mesures perquè Enric Millo, ex-delegat del govern espanyol a Catalunya, rectifiqués la seva declaració al Tribunal Suprem, on va assegurar que ella havia mentit sobre les lesions.

Parlem amb Marta Torrecillas sobre l’agressió de l’1-O i el periple judicial, però, sobretot, de la campanya d’assetjament i les conseqüències personals.

Per què voleu fer un acte de conciliació amb Enric Millo?
—Volem que rectifiqui la seva declaració al Tribunal Suprem, en què va dir que jo havia sortit a la televisió confessant que havia mentit sobre les meves lesions i que havia demanat disculpes. Si no rectifica, si més no, hauria d’aportar les proves, és a dir, el vídeo que demostra això que va declarar al judici contra el procés.

Com exigiu la rectificació?
—Volem que reconegui en un article que ha mentit. I això s’hauria de publicar en dos diaris espanyols i dos de catalans.

Creieu que Millo es presentarà a l’acte de conciliació?
—Ell, personalment, no té l’obligació de comparèixer-hi, però no crec que la defensa es presenti. Fins i tot, si vingués, encara crec que sortiria de la reunió dient-ne alguna de les seves.

I llavors què? Presentaríeu una demanda?
—Seria una demanda penal per haver vulnerat el meu dret d’honor.

Heu pogut parlar directament amb Millo o algú del seu entorn?
—No. No s’han posat en contacte amb nosaltres, ni han intentat res. Al final, jo sóc molt simple, en aquestes coses. Vull que es deixi d’embrutar el meu nom. Només vull que reconegui que ha mentit i que demani perdó. Amb això en tinc prou.

Anem al principi de tot plegat. L’1-O éreu a l’institut Pau Claris, on entra la policia espanyola a requisar les urnes i dos agents us agredeixen.
—Jo era l’encarregada que tot estigués en ordre al Pau Claris. Les meses, les butlletes, les acreditacions dels apoderats… Quan van entrar els antiavalots vaig intentar que es mantingués la calma i vaig procurar apartar la gent gran dels agents. Abans que em passés res, recordo que un dels antiavalots va agafar un dels presidents de mesa pel coll. Jo vaig agafar el braç a l’agent i li vaig dir: ‘Si us plau, deixa’l que no n’hi ha per a tant.’ Anava corrent amunt i avall del col·legi intentant solucionar qualsevol incident que pogués acabar d’incendiar l’ambient. I de cop i volta, quan passava per davant de les escales, el mateix antiavalots que m’havia arrencat totes les acreditacions, m’agafa, em tira a terra… I és quan comença tot. Primer em retorcen els dits de la mà dreta, on tenia el mòbil. Després, quan m’arrosseguen escales avall, és quan em retorcen amb més força la mà esquerra, que m’acaben lesionant.

Què vau sentir?
—No vaig pas ser de les primeres víctimes de la policia. Havia pogut pair, una mica, la situació que es vivia. Vist amb perspectiva, crec que ja era conscient que l’agressió em canviaria la vida. Cada cop dels graons m’acostava cap a aquest canvi, en el qual he perdut pràcticament el control de la meva vida pública.

Quines lesions us van causar?
—Em van atendre en una ambulància del SEM. Em van tractar la mà esquerra i em van dir que podria tenir els dits trencats. La gent insistia que anés a l’hospital, però vaig decidir quedar-me al Pau Claris, perquè volia votar i veure com estava la gent i l’escola. Llavors és quan enregistro el missatge de veu i el vídeo, on relato l’agressió. La meva intenció no era que es fes viral, però en un dia com l’1-O va córrer com la pólvora. Després, quan vaig anar a l’hospital, els metges van descartar el trencament, però em van trobar deformacions en dos dits de la mà esquerra i un edema en l’articulació interfalàngica. També tenia mobilitat reduïda en una espatlla pels cops.

Els agents han estat identificats.
—Sí, són acusats d’un delicte contra la integritat moral i han declarat davant el jutge. Sincerament, jo no he volgut mirar els vídeos de les seves declaracions. Els advocats m’han explicat que bàsicament m’han culpat de l’agressió. Segons ells, m’oposava i em resistia a la seva actuació.

Voldríeu seure cara a cara amb els vostres agressors per explicar-los què us van fer?
—Els voldria explicar què m’han fet… Però em trobaria amb dues parets. Veuen els vídeos, els fets, que són irrefutables i, tot i això, neguen qualsevol mena d’agressió o violència.

I dos dies després de l’agressió comença la campanya d’assetjament.
—El 3 d’octubre vaig participar en un homenatge al Pau Claris. L’escala de l’entrada es va omplir de missatges. Hi havia els alumnes… Va ser molt emotiu. I mentre es feia l’acte vaig començar a rebre una allau de missatges. Però no pas al mòbil i prou, també a les xarxes socials. Jo no entenia res. Algú havia filtrat les meves dades personals al portal de Forocoches.

Sabeu qui ho va fer?
—El jutge ho investiga, però tenim sospites que Eduardo Inda podria ser-hi involucrat.

Com les van aconseguir, les vostres dades?
—Amb la meva ex-parella teníem un negoci, però quan ens vam separar jo en vaig sortir. Tanmateix, com que havia participat en l’empresa, les meves dades, és a dir, nom complet, número de telèfon… eren públiques. La meva ex-parella també ha rebut atacs. El 3 d’octubre mateix vaig anar als Mossos a denunciar-ho. El mòbil anava sol, no el podia ni aturar. Sembla una estupidesa, però lliurar el telèfon, una part de la teva intimitat, a la policia, perquè el buidi i investigui, té un pes emocional. En tot això he perdut moltes coses. Per exemple, he hagut de renunciar al meu número de telèfon de tota la vida. Actualitzar contractes, tràmits administratius… No puc tenir ni una línia al meu nom, perquè la troben i continuen els atacs.

Quina mena de missatges heu rebut?
—Insults, amenaces de mort, vexacions, de tot. La majoria són extremadament masclistes. També he rebut moltes banderes d’Espanya i comentaris contra l’independentisme. És sorprenent perquè molts dels assetjadors tenen el nom, els cognoms i una foto seva al perfil. No entenc què els porta a participar en un assetjament col·lectiu. Fer-ho des del mòbil els deu fer sentir impunes… Els missatges de text no me’ls he llegit pas tots, és impossible, però els de la bústia de veu, que són una norantena, els he escoltats tots. Amb un amic ens vam asseure, amb una cervesa, i els vam començar a reproduir. Ell no va poder aguantar. N’hi ha un que encara el tinc molt present: ‘Quan surtis de casa teva, mira enrere, perquè sempre hi ha algú que et vigila. A vegades pots travessar el carrer, pot passar un cotxe… S’ha de vigilar, Marta, perquè la mort és molt a prop.’ Una veu de psicòpata… encara em fa venir calfreds.

L’assetjament continua?
—A les xarxes socials, sobretot. De fet, els Mossos em van recomanar que les eliminés. Però què haig de fer? Trencar amb tot? Deixar-me atropellar?

Heu necessitat protecció arran d’aquest assetjament?
—El meu entorn em va demanar que mantingués un perfil baix, però jo crec que he d’intentar que la meva normalitat, encara que alterada, no es trenqui. Per això continuo participant al CDR i essent activa. Què passa? Surto al carrer, vaig a treballar, faig el que sigui… I un dia se t’acosta algú i et comença a enregistrar. Un altre t’increpa. Un altre t’escridassa… El 12 d’octubre, per exemple, ho vaig passar fatal. Vaig baixar a llençar les escombraries i a sota de casa hi havia un grup de fatxes. Tal com vaig llançar la bossa vaig tornar corrent a l’edifici. No sé si eren allà per mi, però em va agafar un atac d’ansietat. Vaig trucar els Mossos i em van dir que no podia anar tota sola, i encara menys vivint a Barcelona. Durant un temps vaig anar acompanyada. De fet, encara, segons què faig i a quines hores, molts amics s’ofereixen a acompanyar-me.

Heu portat l’assetjament als jutjats. En quin punt es troba la investigació?
—El jutge investiga l’origen de la filtració de les meves dades personals a Forocoches. D’una altra banda, els Mossos van identificar quatre persones, de les quals una és un guàrdia civil, que van enviar diversos missatges. El jutge les ha encausats per delictes d’odi i amenaces. A més a més, ha requerit a Vodafone que lliuri els missatges de la bústia de veu per fer més identificacions. Tanmateix, costa que l’empresa els lliuri.

Com us ha afectat personalment tota aquesta campanya d’assetjament?
—He mirat de mantenir el meu activisme, ser activa, però l’estiu passat, quan hi va haver l’auge dels grups d’extrema dreta amenaçant i despenjant llaços i estelades, vaig agafar molta por, pànic. Tenia por que se’m presentessin ultres a casa i m’agredissin. Després de les vacances vaig caure en picat. Em vaig adonar, de cop i volta, de què havia passat. Vaig demanar ajuda i vaig parlar amb professionals, però sóc tossuda, i em vaig proposar de tirar endavant. Per Nadal em vaig tornar a enfonsar. I llavors sí que em preocupo, m’aparto de l’activisme i realment em dedico a cuidar-me.

Com us sentiu ara?
—He canviat molt. Abans de l’1-O no era com sóc ara. Abans era una persona normal i ara em sento una cosa rara. He canviat de caràcter i físicament he tingut molts problemes. L’estrès m’ha passat molta factura. He tingut molts moments de por, pànic, malsons… Ni a en Millo no li desitjaria tot això que he passat.

Per si no fos prou, també heu esta víctima d’assetjament i escarn dels mitjans. Crónica Global i Ok Diario, per exemple, us anomenen ‘Marta ditstrencats’ i ‘la farsant de l’1-O’.
—Només entrant a Google pots veure la quantitat d’insults que m’han dit. No me’n refio gens, dels mitjans. M’han arribat a trucar del programa de l’Ana Rosa per comprar-me exclusives. A mi? Exclusives? Suposo que volien que confessés que em vaig inventar les lesions i l’agressió. Qualsevol cosa per l’audiència… De cara la galeria et diré que me’n surto, que estic bé, forta. Però internament et toca l’autoestima. He sentit vergonya per la manera com m’han tractat i sento vergonya quan la gent parla de mi.  Pel carrer no sé si la gent em mira per pur atzar o perquè veuen la ‘Marta ditstrencats’. M’he demanat mil i una vegades per què m’ha hagut de passar això a mi. Em van agredir i ho vaig explicar. L’endemà, simplement, vaig matisar les lesions. No he mentit, però ells ja han sembrat els dubtes. Jo sóc una víctima de la violència de la policia, no haig d’anar-me justificant.

Heu desitjat en algun moment no haver enviat la nota de veu o no haver enregistrat el vídeo de després de l’agressió?
—No. En algun moment he pensat d’esborrar-me de tot arreu i desaparèixer del país.

Això que dieu és molt dur.
—Ho he pensat, sí. Per sort tinc una parella que és un sol. Ara imagina’t que tingués fills. El meu nebot té cinc anys i he hagut d’esborrar fotografies seves de l’Instagram perquè l’identificaven com un fill meu. Imagina’t quines línies passa la gent. Sí, he pensat d’anar-me’n. Han fet molt de mal al meu ex-company i a la meva família. La meva mare ha rebut tota mena de missatges a Facebook. La meva vida és molt pública i n’he perdut pràcticament el control. En un diari, per exemple, van publicar que me n’havia anat del meu poble perquè tenia problemes amb els homes. La meva vida l’han explicada a trossos i malament. Totes tenim la nostra motxilla, i ara potser aguanto això per tot el que he après a la vida. Tots tenim la nostra motxilla, mentre rebia tot això es van morir una àvia i un oncle, i mentre tu parles d’una persona, siguis en un mitjà de comunicació o a peu de carrer, no saps fins on li penetra allò que li dius, ni la transcendència que tindrà. M’agrada explicar sempre aquesta metàfora: les mentides i les especulacions que deixem anar sobre algú són com el vol d’una papallona. Una papallona quan mou les ales a un cantó del món pot provocar un huracà a l’altra punta. Una simple mentida pot provocar un huracà de problemes a la persona que l’afecta.

Creieu que heu rebut el suport que us mereixíeu?
—A part de sentir vergonya, també m’he sentit molt sola. Quan va sortir la qüestió de l’assetjament vaig rebre diverses piulades, però això és molt fàcil, jo també piulo molt [riu]. Però quan era en plena voràgine, donar la cara o picar a la meva porta, molt pocs ho han fet. Arran de fer-se públic l’assetjament, diverses persones del moviment independentista m’han volgut demanar perdó perquè no m’havien cregut. De totes maneres, també vull dir que la gent dels CDR m’han ofert tot el seu suport i també membres de la CUP com la Mireia Boya, l’Eulàlia Reguant i la María José Lecha.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.