La pandèmia ha transformat la manera de vestir-nos? Arran del confinament, moltes dones diuen que ha arribat el moment de desprendre’s dels sostenidors, una peça de roba que carrega la simbologia de l’opressió. Aquests darrers mesos, de la mateixa manera que es va escampar a les xarxes el #MeToo, s’ha compartit un altre repte feminista global: #NoBraChallenge, el repte de no dur sostenidors. Marta Marín és professora d’Estètica de la Imatge de la Blanquerna-URL i consultora especialitzada en l’anàlisi de tendències i estratègia de marca. Reconeix que la moda és l’expressió més directa de la subjectivitat, i diu que les peces de roba van molt vinculades amb els moments històrics i els paisatges emocionals que originen les crisis o els moments de bonança.

Després del confinament i del canvi d’hàbits en indumentària, moltes dones diuen que no volen tornar a portar sostenidors. Creieu que som davant el principi de la desaparició d’aquesta peça de roba?
—Crec que no. És cert que, al llarg de la història, els codis estètics han estat molt variables. Canvien les maneres en què els éssers humans ens presentem davant la societat. O, més ben dit, ens representem. Arran de la pandèmia, aquests codis han tingut una mica de trasbals. Els canvis estètics sempre són la conseqüència de canvis contextuals polítics, econòmics o socials. La pandèmia ha estat un punt d’inflexió. La inflexió va molt sovint lligada a la reflexió. Algunes dones, després de la pandèmia, han optat per eliminar els sostenidors perquè consideren que els constrenyien el cos. Hi ha moltes dones que potser n’han prescindit quan eren a casa, però quan han reprès el dia a dia s’han sentit més segures o més còmodes si en duien. Sobretot les dones més grans, que després d’haver-ne portat durant tota la vida potser es tornaran a afegir a l’imperatiu dels sostenidors.

Un any i mig és poc per a trencar amb una tradició tan llarga, també vinculada amb la cultura de la moda patriarcal.
—No és una peça que tingui tants anys de legitimitat, en realitat. D’ençà del segle XV, la cotilla era la peça que constrenyia el cos de la dona i va configurar aquest cànon de bellesa que s’imposava sobre totes. Va ser vigent fins al segle XIX, quan un senyor francès, Pierre Poiret, va decidir que ja n’hi havia prou. Per tant, la història dels sostenidors no és tan llarga. Sí que és cert que en alguns moments de la història hi ha hagut moviments activistes feministes que han vinculat la seva reivindicació al fet de treure’s els sostenidors i llançar-los a l’aire. Treure-se’ls ha estat considerat un símbol d’alliberament. Així, s’ha convertit en una peça objecte que té un valor molt associat a aquests ideals estètics que s’imposen a la figura de la dona. El moviment #NoBraChallenge ens ha omplert d’històries molt i molt variades.

—El context històric i les reivindicacions de gènere marquen la manera com ens vestim.
—Com a historiadora, sempre miro de buscar algun nexe per a poder llegir què passa. Als anys vint, és molt clar, perquè hi ha hagut una Primera Guerra Mundial, una crisi que ha afectat tothom i la dona per primera vegada s’ha vist obligada a sortir de casa i començar a treballar. Canvia la manera de vestir-se perquè una cosa és estar a casa i, una altra, haver d’agafar una bicicleta i anar a la fàbrica pedalejant uns quants quilòmetres, després tornar a casa i fer-se càrrec d’una família. Aquestes dones van haver d’optar per una manera de vestir-se que fos còmoda i pràctica. Si pensem en el final de la Segona Guerra Mundial, a partir dels anys cinquanta, les dones tornen a reivindicar aquests drets, però també hi ha Christian Dior, que considera que les dones estan tan cansades de no poder sentir-se femenines i recupera siluetes ajustadíssimes amb el new look. Moltes dones estan encantades de veure’s amb un vestit de Dior. Vull dir que en certes èpoques hi ha polaritats, en aquesta, per exemple, la defensa de l’alliberament de la dona xocava amb la tendència de tornar a la feminitat a ultrança. Als anys seixanta i setanta, amb l’explosió de la cultura juvenil, és el primer moment que els joves prenen la paraula i es comença a configurar la contracultura. Comencen a dinamitar els patrons estètics que consideren dels seus pares o dels seus avis. Comencen a posar-se texans, samarretes de cotó, caçadores de cuir. Aquesta transformació també va passar en un moment de crisi, amb les guerres de Crimea i del Vietnam. D’ençà del 2008 que vam començar la caiguda lliure amb la crisi econòmica i la covid no ha fet més que agreujar-la. Per tant, en els moments d’incertesa, tornen a aflorar veus reivindicatives.

L’escriptora Hillary Benhouse va escriure un llarg assaig a la revista The New Yorker sobre el seu procés mental d’ençà que va prescindir dels sostenidors fins que es va acostumar a no dur-ne: “M’agrada la manera en què els pits m’impacten amb les costelles quan baixo les escales corrents”, escriu.
—La cotilla estava perfectament demostrat que modificava la silueta de la dona i causava moltes patologies físiques. En canvi, sembla que els sostenidors, d’acord amb l’edat o amb la mida de les glàndules mamàries, fins i tot són recomanables. Se m’escapa el tema mèdic o científic. Et puc parlar en l’àmbit estètic i crec que no es pot comparar a la cotilla. També és cert que crec que ara per ara l’ideal estètic és hipervariable i respon més a criteris subjectius. Si hi ha gent que considera que l’oprimeix, crec que és una bona decisió.

Hi ha moments històrics en què les dones fan sentir més la seva veu.
—Els anys vint i els seixanta crec que tenen punts d’unió molt interessants, amb aquelles dones que decideixen de vestir d’una manera en què se senten més lliures. Opten per l’androgínia, per tallar-se els cabells, i per portar roba que ja no s’arrapa al seu cos. Nosaltres hem començat aquest segle XXI reivindicant un seguit de drets que encara no s’han resolt. Per tant, les dones tornen a sortir al carrer i a aixecar la veu. I una manera d’aixecar-la i que tingui visibilitat és vestint d’una manera determinada. També hauríem de parlar de més assumptes, com per exemple la depilació, que també s’ha convertit en una reivindicació a través de l’estètica.

Per què?
—Perquè hi ha una generació que no volen seguir un imperatiu social que les constreny. Aquest estiu, hem vist coincidir en una mateixa platja o piscina les àvies i les mares, que eren boomers i generació X, que portaven depilant-se tota la vida i que havien passat fins i tot per processos de depilació definitiva, amb les seves filles o nétes, generacions millennial o zeta, que ja havien optat per no depilar-se. És una fricció estètica interessant. Tradicionalment, la feminitat o la bellesa s’ha associat a l’absència de pèl en certes parts del cos, i ara aquesta convenció es trenca. Evidentment està molt arrelada perquè fins i tot s’associa amb més valors morals positius com la higiene. Algunes dones encara diuen que no depilar-se els fa cert fàstic. Fan servir aquesta paraula, que és molt dura. I aquesta resistència és perquè és com t’has vist tota la vida. En els homes, la tendència és la contrària. Els havien prohibits tots aquests rituals de bellesa i ara decideixen de revelar-se i depilar-se perquè volen escollir i no respondre a la imposició de masculinitat. El mercat ràpidament integra les reivindicacions socials i ara la tendència unshaved ja ha sortit en passarel·les, en publicitat, etc.

Darrerament, s’ha posat el focus també als biquinis de les nenes. Sexualitzem les nenes de molt petites si els comprem biquinis amb sostenidors?
—Sí. Crec que no té tant a veure amb la indústria de la moda com amb la nostra educació com a societat. Per mi, aquest tema és bastant més greu. I passa de manera molt diferent segons els països o cultures a què vulguem mirar. Aquí hi ha imposicions, i més sobre les dones que els homes, però he de dir que a ells també els n’arriben moltes. Els nois també se senten obligats a seguir algunes modes.

Per exemple?
—Fa quatre o cinc anys que a les aules veig que els nois molt joves segueixen aquests imperatius. Es fan la permanent, es rapen lletres al cap, etc. Els pentinats dels nois són cada cop més variables i crec que responen més a les modes. Potser perquè tradicionalment les dones teníem més possibilitats i sempre vèiem els homes igual.

Respon al fet que ara els gèneres són més fluids.
—La cultura de gènere ha canviat molt. Crec que ara tot just som a la punta de l’iceberg. Anem dinamitant totes les pautes de cultura de gènere que arrossegàvem de feia segles. Però encara hi ha una part de la societat que ho veu d’una manera molt rígida.

Instagram continua censurant el pit femení. Un altre símptoma que el cos de la dona encara és vist com un objecte sexual.
—El cos de la dona està cosificat i idealitzat d’ençà de les cultures clàssiques. Mentre que a l’home se li han atribuït valors com la valentia o la intel·ligència, la dona ha estat un objecte sexualitzat. I després de vint-i-cinc segles d’història, canviar aquests registres és molt difícil. Les xarxes socials tenen molts maldecaps amb la censura. Origina molt de debat i també entre els joves. Sempre dic que la moda deriva de l’estètica, i que hauríem de tenir prou criteri per a pensar que l’estètica són gustos i preferències.

Després de la pandèmia, els experts en moda diuen que torna una estètica molt minimalista, sense ostentacions.
—Viurem una situació doble. Per una banda, buscarem més comoditat i practicitat, defugirem els excessos i els artificis. Per exemple, els sostenidors, molta gent deia que eren artificials, igual que una cotilla. Per tant, si consideres que són un ornament excessiu, és normal que en prescindeixis i vagis cap a la simplicitat o el minimalisme.

I sobre els colors?
—Sobre els colors, quan érem en època pandèmica i érem a casa, la roba que moltes marques van impulsar tenien uns tons molt terrosos o verdosos. Eren uns tons per fer-te sentir més tranquil·la. En els moments de crisi, de vegades es potencien els colors càlids, que et donen energia, com els taronges o els vermellosos. Em fa molta gràcia això que fa Pantone, que prediu quins seran els colors de la temporada. La temporada passada, en lloc de llençar solament un color, en va llençar dos. Per una banda, un groc per a transmetre energia a la societat, perquè necessitàvem un punt d’optimisme; i per una altra, un color gris. El gris és el color de la solidesa, de ser capaços una altra vegada de recuperar eines que ens permetin de tornar a mirar cap al futur. Va fer aquest joc dual, optant per tots dos valors. Les dones també han optat per treure’s molts accessoris, com els anells o les arracades. I es maquillen molt menys.

També tornen les peces molt amples.
—Es veu que hi ha gent per qui va ser molt dur passar d’estar quatre mesos en pijama a haver de sortir al carrer amb roba ajustada. N’hi ha que van haver d’anar al psicòleg i tot. És clar, passar d’un pijama a un vestit convencional és un salt molt gran, en canvi, d’un pijama a una peça oversize no ho és tant. És com les bates d’estar per casa, que havien quedat com una peça de les mares o de les àvies, i ara les nétes les reivindiquen com a part de la moda. M’encanten perquè les veig molt com de les pel·lícules d’Almodóvar.

La màscara romandrà?
—Espero que no. En les societats orientals, com ara la coreana i la japonesa, forma part de la indumentària perquè se senten més protegits. Haurem de conviure amb la covid molt més temps i tindrem la màscara entre nosaltres, diuen els entesos, dos anys més pel cap baix. La gent que ha agafat aquest hàbit costarà que en prescindeixi. Ho veig més vinculat a les pors i les inseguretats que la malaltia ha originat.

Quines tendències creieu que hi haurà els anys vinents?
—La covid ens ha ensenyat que els que ens dediquem a la predicció de tendències ens vam equivocar de ple perquè ningú no va preveure la pandèmia. Les prediccions normalment es fan a dos anys vista. A deu anys vista normalment no ens atrevim a fer-ne perquè és jugar-te-la moltíssim. Sí que et puc dir macrotendències. Crec que haurem de ser molts més curosos i tenir en compte l’ecologia i la sostenibilitat. Tenir en compte els materials amb què es treballa i l’economia circular, és a dir, la roba de segona mà. Hem de canviar la manera amb què ens relacionem amb la roba. La moda és la segona indústria més contaminant del planeta! M’hi dedico i m’agrada la meva professió, però la quantitat de milers de litres d’aigua que es necessiten per a fer uns texans dóna peu a pensar que hem de canviar. Ara hi ha moltes marques que proposen que els portis la roba que tens a l’armari i que ja no et poses i ells te’n faran un nou disseny. Els joves crec que en són més conscients i comencen a exigir a les marques que tinguin uns valors i que siguin més locals i no tan globals. Potenciar el teixit creatiu local també serà una tendència.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.