Laura Autonell: “Sóc totalment atípica en aquest sector: seixanta anys, sense carrera literària i venint d’una botiga d’esports”

Nascuda a Taradell (Osona) l’any 1963, Laura Autonell ha dedicat bona part de la vida al món del comerç, però fa anys que compagina la feina amb una passió que ara comença a donar-li moltes alegries: l’escriptura. Després d’autopublicar la primera novel·la, Un polsim de sal, Autonell ha fet un pas més amb La Llibreria de les Hores Mortes (Columna), una novel·la ambientada al barri del Raval de Barcelona. Va sortir al maig i s’ha convertit en un dels llibres de ficció en català més venuts d’aquests darrers mesos.

L’èxit, que l’autora qualifica de “surrealista”, l’ha agafat de sorpresa. A més de seixanta anys i sense trajectòria literària prèvia, Autonell reivindica que no hi ha cap edat ni cap moment determinat per a començar a escriure. En aquesta entrevista parla de l’origen de la novel·la, de la seva fascinació per les llibreries i el petit comerç i de la mirada sobre el Raval que construeix amb la protagonista, l’Etna. També explica com viu aquest inesperat fenomen editorial i les ganes que té de pre-jubilar-se per dedicar més temps a allò que realment l’omple: escriure.

—D’ençà que es va publicar al maig, La Llibreria de les Hores Mortes és entre els llibres de ficció en català més venuts. Us ho imaginàveu?
—No! Ni jo ni ningú. Al principi, tothom dubtava: els editors i jo. Però, mira, sembla que funciona!

—Per què dieu que tothom en dubtava?
—Per la síndrome de l’impostor! Quan acabo alguna cosa, sempre penso: “Vols dir que agradarà a algú, això?”. No sé mai fins a quin punt allò que m’agrada a mi i que he fet amb tot l’amor del món arribarà a més gent. Això que em passa és surrealista! No m’hauria imaginat mai rebre missatges a Instagram de gent que no conec de res i que em diuen que els ha agradat el llibre. Gent de fora, que no et coneix, i que trien el teu llibre per llegir! M’encanta, però és estrany, perquè és una cosa totalment nova per a mi.

—A què creieu que es deu aquest èxit?
—No t’ho sabria dir. És una novel·la carregada de sentiment, fàcil de llegir, s’entén tot, els personatges són entranyables i la gent se’ls estima. També hi fa la història de superació de la protagonista, amb qui molta gent s’ha sentit identificada. Hi ha hagut nois que m’han dit que s’han emocionat. Per a mi això és fantàstic! Va ser com una taca: primer em llegia la gent d’aquí al poble, de Taradell, després em van entrevistar al Nou 9 i, llavors, ja es va anar expandint… És al·lucinant. Si una cosa agrada, va sola.

—En general, no estem acostumats que una persona comenci la seva “carrera literària” a seixanta anys i, encara menys, que es converteixi en tot un fenomen!
—Sempre dic que una persona com jo, de més de seixanta anys, sense una carrera literària al darrere i havent passat tantíssims anys en una botiga d’esports és totalment atípica en aquest sector! En canvi, he pogut arribar-hi. Se’m fa estrany, però és una manera de dir a la gent que quan tens una aptitud, un somni o alguna cosa que t’agrada, pots tirar-ho endavant sense que l’edat ni la formació siguin cap dificultat.

—Realment heu començat a escriure ara de gran? O sou de les que sempre havíeu escrit, però amagant les coses en un calaix?
—De jove, allò que sabia fer era dibuixar. Llavors em vaig casar, vaig tenir fills i no tenia temps de res. Quan la canalla va ser més gran i tenia més temps, va ser quan vaig començar a escriure. Escrivia relats i, fins i tot, alguna novel·la que no arribarà enlloc. Vaig presentar-me a alguns premis i, llavors, ja vaig decidir apuntar-me a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

—La història de La Llibreria de les Hores Mortes va començar amb una fotografia…
—Sí, em vaig inspirar en una fotografia que havia fet feia anys d’una taverna que es deia la Taverna de les Hores Mortes. A partir d’aquella fotografia, vaig començar a fabular sense cap intenció filosòfica. Vaig començar a escriure i la cosa es va començar a embolicar tota sola: vaig anar creant els personatges i la mateixa història se m’anava enduent. No hi havia cap intencionalitat, em vaig deixar endur.

—El llibre comença amb aquesta frase: “Hi ha gent a qui els lliga l’amistat o la família; a nosaltres ens lligava una desgràcia.”
—Bé, a vegades passa, no? Quanta gent no ha perdut un ésser estimat en un accident de cotxe o avió en què hi havia més persones? Això, vulguis o no, uneix. En aquest sentit, al llibre hi ha un personatge, en Santiago, que és un indigent, i que d’alguna manera lliga molts dels personatges de la novel·la.

—Al principi, l’Etna, la protagonista estigmatitza en Santiago: pel simple fet de ser una persona sense llar, es pensa que no pot ser culte, intel·ligent. Amb el temps, s’adona que això no és així.
—Sóc de les que pensen que cada persona té una història particular. Evidentment, hi ha gent que, per culpa de l’alcoholisme, el joc o el que sigui va a petar al carrer. Però també n’hi ha molta que hi acaba per circumstàncies del tot inversemblants. Potser és gent que tenia un futur brillant, que tenia una vida estable… I, de cop, tot se’n pot anar en orris.

—L’Etna obre una llibreria al cor del Raval, la Llibreria de les Hores Mortes. També sou botiguera. Us heu inspirat en l’experiència pròpia?
—No era la intenció, però sí que m’adono que treballar en una botiga –i treballar-hi tants anys, com jo, que ja en fa quaranta-sis!– fa que creïs una petita comunitat. Persones que comencen essent clients acaben essent amics. A mi m’ha passat! Les botigues són com una mena de confessionari: fas de psicòloga, ajudes qui pots… Són molt importants i, malauradament, es van perdent. Les llibreries són màgiques… Podria passar-m’hi hores!

—Què ho fa que ho siguin?
—No ho sé… Potser només és cosa meva, perquè al capdavall són un negoci com un altre i també presenten dificultats. Però jo, quan entro en una llibreria no en sortiria. M’encanta mirar les cobertes, les sinopsis… És que me’ls llegiria tots! A mi m’agrada pensar la Llibreria de les Hores Mortes com un espai on s’aixopluguen veïns amb problemàtiques diferents, com un refugi. Això és el que aconsegueix el comerç.

—Si no m’equivoco, vau començar a escriure gràcies a la vostra llibretera de confiança, oi? Com va anar, això?
—Sí! Un dia, davant la botiga on treballo, va obrir una llibreria que es deia el Guixarot. Malauradament, tres anys després va haver de tancar, però amb la Mimi, la llibretera, ens vam fer amigues. Un dia vaig atrevir-me a ensenyar-li el meu primer manuscrit. Em va dir que tirés endavant, que allò no podia quedar en un calaix. Així doncs, vaig autopublicar Un polsim de sal, i la gent propera del poble i la comarca em va començar a llegir. Em deien que els havia agradat molt, i allò em va fer tirar endavant.

—L’Etna també té aquest paper amb els clients de la llibreria: els ajuda, però ells també l’acaben ajudant a ella.
—S’ajuden mútuament. Hi ha una mena de simbiosi entre l’Etna –que té problemes d’identitat, de soledat i de treballar en un barri que al principi no li agrada– i el Raval. Al principi, ella ho veu tot malament, tot ho odia. Però, amb el temps, els veïns li fan veure les coses bones del barri. El Raval té moltes coses dolentes, però també en té moltes de bones, i els veïns en són una prova. L’ajuden a veure la part humana, a deixar de mirar-se tant el melic. És allà, al Raval, on comença a apreciar el valor real de l’amistat.

—De fet, durant tota la primera part del llibre el relat sobre el Raval i els seus veïns és molt estigmatitzador. Fins que no hi comença a fer vida i a construir-hi xarxa, la mirada de l’Etna no canvia.
—Com dic al llibre, no importa el lloc sinó de qui t’envoltes. A vegades, un lloc pot ser lleig, degradat. Però el valor que hi dóna la gent que hi viu és molt superior a tot allò que es veu. És veritat que el Raval té molts problemes, però els veïns tiren el barri endavant perquè no s’acabi de destruir. I això, per a mi, té molt de valor.

—Aquest era el prejudici que també teníeu vós, de Taradell, abans de conèixer el Raval durant els anys de curs a l’Ateneu?
—Diria que jo en tenia una mirada nul·la. No sóc filla d’una família benestant de la Bonanova com sí que ho és l’Etna, però també sóc a anys llum, aquí a Taradell, d’aquell barri i de la manera com s’hi viu. La primera impressió que vaig tenir potser sí que va ser més semblant a la que va tenir l’Etna quan hi va a parar. Dius: “Ostres, però on m’he ficat?” Però és que és un barri que, malgrat tot, és bonic. Ara, havent-hi anat més vegades, he esborrat la primera visió desagradable que en tenia.

—Tot i haver nascut i viscut sempre a Taradell, les vostres dues novel·les són ambientades a Barcelona. Per què?
—Sincerament, no ho sé. L’escriptura m’hi porta. Escriure d’allò que conec em costa, per això m’encanta imaginar els llocs on poden anar a parar els meus personatges. M’agrada anar-hi, veure-ho, tenir-ne informació… És una mena de viatge literari que potser no faria si no escrivís. És una manera de descobrir coses, parlar amb gent…

—Escriure sobre coses que coneixes és massa íntim, potser?
—Sí… La meva germana em deia que escrivís sobre la vida del nostre avi, que havia estat un mestre republicà que havia ensenyat a la presó i va tenir una història molt interessant, com tantes altres famílies a la postguerra. Però, saps? No m’ha atret mai parlar de coses properes. No em sento lliure, m’hauria de censurar. No m’agrada.

—És un llibre que, en certa manera, reivindica el comerç local i el petit comerç. Ara això ha canviat moltíssim, no solament a Barcelona…
—La gent se’n va del barri, s’obren negocis molt diferents, la gent demana uns altres productes… Al meu poble mateix, el comerç ha canviat moltíssim, perquè els costums de la gent a l’hora de comprar també ha canviat molt. Molta gent, jove i no tan jove, ja ho compren tot per internet o en grans superfícies.

—Per acabar, una altra frase del llibre: “No és feliç qui més té sinó qui no depèn de res ni ningú per ser-ho.” Ho penseu?
—Penso que la felicitat te l’has de buscar. No has de dependre de ningú per ser feliç. Si no, malament.

—Com us preneu aquest èxit de vendes? Us impulsa a continuar escrivint?
—D’una banda, sóc molt feliç de veure que, més enllà de Taradell, hi ha gent a qui agrada el que escric. També em va agradar molt que, quan vaig presentar la novel·la a Columna, l’editor em va dir que no hi tocaria res. No vaig haver de rectificar res, la novel·la ja estava molt polida. No ho sé, tot plegat és una mica surrealista: encara visc la meva vida del dia a dia, però també hi ha aquesta altra part del llibre que m’encanta. Tinc unes ganes de pre-jubilar-me per a poder dedicar més hores a l’escriptura! És el que m’omple!