Ladislao Salmerón: “A l’escola, hem de tornar a la lectura”

L’informe PISA 2025, publicat dimarts al matí, indica que hi ha una davallada de l’educació a escala mundial. A casa nostra, la davallada ha estat contundent al País Valencià, seguint aquesta tendència planetària. Què passa al sistema educatiu? Com es poden corregir els mals resultats? Quins canvis cal impulsar? Per què els països asiàtics són els que obtenen més bons resultats?

De tot plegat, n’hem parlat amb Ladislao Salmerón, catedràtic del Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de València (UV). És membre de l’Estructura de Recerca Interdisciplinària de Lectura de la UV, que treballa per promoure la investigació sobre la lectura. La recepta de Salmerón és clara: la lectura ha de tornar a tenir un paper important en l’àmbit educatiu i en la societat. Com més lectura, més habilitats tindrà la canalla.

—Us ha sorprès la davallada tan contundent de PISA 2025 al País Valencià?
—Sí i no. És una qüestió més global, sobretot a Europa i als països occidentals. La magnitud m’ha sorprès, però la tendència negativa ja s’apuntava d’ençà de la pandèmia. És un problema superestructural, no és una qüestió únicament dels centres educatius o de les pantalles. I no ho tractem com un problema global.

—Com s’ha arribat a aquesta situació? Ha caducat, el sistema educatiu tal com l’havíem concebut fins ara?
—La lectura ha deixat de tenir un paper principal en la societat, en part perquè no s’ha defensat amb força. Hem optat per un sistema que valora unes altres habilitats, més vinculades a la resolució de problemes, a una lectura ràpida, a internet, i hem deixat de costat culturalment –no sols els centres educatius– tota la lectura més reflexiva, el debat: mirar d’arribar a un punt d’acord amb la veritat. Ens trobem en un moment en què, del punt de vista cultural, afavorim diàlegs molt superficials, molt ideologitzats, i mirar de trobar el matís és com una quimera.

—Malgrat que el País Valencià forma part de la tendència mundial, el president Pérez Llorca ha culpat el Botànic dels mals resultats.
—El problema amb aquesta mena d’informacions és fer un brindis al sol. L’informe PISA ens dóna una radiografia. I, a partir d’aquí, necessites una visió molt global, molt holística, per a mirar d’interpretar-la. I, així i tot, sempre has d’anar amb cautela, perquè es tracta d’una fotografia fixa. Si fos un tema local, sí que podríem tendir cap a aquesta mena d’anàlisis, segons les quals les polítiques lingüístiques o de foment de la lectura han estat errònies. El Botànic podria haver fet millor les coses. Per exemple, no va optar per les biblioteques: es pensava que eren una cosa del passat. A la resta del món civilitzat, si vas a Noruega o a Finlàndia, les biblioteques són el nou espai de moda per a lligar. Són edificis superatractius, molt millor que anar al Mango o al Zara. Fan polítiques per a atraure els joves a la cultura i la lectura. I si per a aconseguir-ho has de fer un lloc atractiu, que no sols continga llibres, sinó també espais oberts per a socialitzar-se, doncs es fa. Aquí es veu una altra tendència: els centres educatius no utilitzen la biblioteca i hi donen unes altres funcions.

—A escala mundial, les xifres sorprenen molt. Què pot ajudar a millorar aquesta situació tan negativa?
—L’aspecte positiu és que en tenim dades. Perquè una cosa que fem sovint a l’estat espanyol, o al País Valencià, és no disposar de dades. Qualsevol altre país occidental fa avaluacions anuals del rendiment escolar. És com anar al metge a fer un diagnòstic. Aquesta mena d’anàlisis sí que permeten d’arribar a solucions concretes. Però a l’estat hi ha la visió de no avaluar, que justament serveix per a posar nota als professors. Això ho hem de canviar. Una volta tinguem això clar, s’ha de considerar la lectura com un tema global. És una qüestió de les escoles, dels pares, dels polítics, de la societat: cadascú hi pot aportar. Es podria sensibilitzar els pares de la importància de fomentar la lectura a casa, que no s’utilitze el mòbil si lleva temps de socialització amb els fills, de fomentar el llenguatge, de generar un vincle comunicatiu. En termes polítics, cal afavorir molt més la visibilitat de la importància de la lectura, els agents lectors, i abaratir el cost dels llibres, com fan a l’estat francès: allà és un plaer anar a la biblioteca. I aquí tens biblioteques que obren poc. És un altre concepte. A l’escola, hem de tornar a la lectura. Ho dic com a professor i no és fàcil. Hem entrat en un cicle, ja fa uns quants anys, en el qual cada volta que proposes als alumnes de llegir Tirant lo Blanc, et diuen que és massa. Els n’acaben donant una versió simplificada, fins i tot capítols. Això no enganxa. Un capítol simplificat de Tirant lo Blanc és una castanya. Hem de canviar la dinàmica, i no és fàcil: no és cosa de pocs dies. Demana molt d’esforç, molta concentració. A primària, la lectura hauria de ser una competència central amb les matemàtiques. I després ja podrem parlar dels rius o de Jaume I, però primer hem d’assentar fortament aquestes habilitats. No n’hi ha una recepta única, però sí que hem de considerar-ho un problema mundial i un desafiament.

—I que cal un debat que vagi més enllà de la comunitat educativa.
—Exacte, i també amb els mitjans de comunicació. Estic encantat de parlar amb vosaltres. Però és que PISA surt cada tres anys. I cada tres anys és la mateixa cosa, parlem del fet que tots els índexs són baixos. I durant tres anys ja no se’n parla més. És com si el Barça no guanyés la Lliga i et diguessen que ja en parlarem d’aquí a tres anys. No, no. Durant tot aquest temps, tots els mitjans cada dia en parlen: què passa i què no passa. Tots hi tenim part de responsabilitat i clarament és un problema de país, no sols del sistema educatiu.

—A l’informe PISA criden l’atenció els països asiàtics. Són els que obtenen més bons resultats. Sabeu a què es deu?
—Va vinculat amb la manera com culturalment veuen l’educació. A la Xina o a Singapur, tothom hi està involucrat, tothom ho veu clar: estudiants, professors i famílies. I hi ha una defensa de les biblioteques, que no sols són vistes com un magatzem de llibres, sinó també com uns actors actius, molt ben finançats. Els mateixos nens ho veuen. En lloc de jugar durant cinc hores a la Play, se n’hi estan tres. Si tot el país va en la mateixa direcció, doncs és molt més fàcil. En canvi, a Europa tenim la tendència a l’individualisme. Diuen que El Quixot és avorrit. Ens hem passat massa amb la visió de si l’educació ens agrada o no. Estem molt més limitats a l’hora de trobar un problema comú i tractar-lo globalment. Perquè ni tan sols els polítics no es posen d’acord. I ara, també, com canviem tot això en aquest sistema capitalista.

—És clar que els telèfons mòbils, les xarxes socials i el consum digital influeixen en l’aprenentatge. Com es poden canviar els hàbits?
—El problema no és tant la tecnologia com l’ecosistema digital. Fa vint-i-cinc anys ja teníem internet i ordinadors i era diferent. Els tipus de texts i de notícies que hi veies, més llargues, amb context i aprofundides, analitzaven pros i contres, aportaven una visió més complexa. Del punt de vista del lector, era ideal perquè no t’encaraves amb un missatge simplista reduït de dos minuts. Això és com anar al gimnàs i agafar un pes de cinc quilos: faràs alguna cosa, però no t’enfortiràs. L’equilibri de generar un ecosistema de tecnologia que no tinga un biaix cap a la superficialitat, cap a la immediatesa, crec que el podem assolir. Fa dues setmanes, els Estats Units van arribar a un acord per a llevar els elements més addictius de les xarxes socials, com els “m’agrada” i els algorismes a Facebook i Instagram. Quan veiem que la tecnologia no fomenta el bé comú, l’hem de canviar. Això és un poc utòpic i molt superlent. Amb la tecnologia hem de trobar una relació que vaja més cap a la profunditat i no tant cap a la immediatesa i la superficialitat d’ara.

—Amb el món d’avui, més que canviar potser és entendre que la tecnologia ha de ser una eina, no pas una substitució de les facultats, no?
—La IA generativa és una eina útil que simplifica la vida, però del punt de vista educatiu, si la fas servir sense tenir les habilitats bàsiques, mai no les desenvoluparàs. La lectura és el punt de partida. No és sols comprendre les paraules. És com tractar un text complex, com interpretar-lo amb els teus coneixements, com es lliga amb idees d’uns altres texts, com fer una anàlisi crítica. Són habilitats tan complexes que requereixen habilitats prèvies, que no ens les podem saltar. Necessites el vocabulari, la fonètica, el coneixement de la sintàctica, la pràctica. El problema d’aquesta mena d’eines és que ens permeten de saltar-nos habilitats prèvies que ens faran falta. Quan fas un resum amb ChatGPT, segur que la tasca estarà bé, però perdràs l’habilitat de fer resums. I aquesta habilitat t’interessa per a poder comparar què diu VilaWeb i què diu El Mundo. Perquè funcionem així. Necessitem fer primer una síntesi per a després poder lligar les coses.

—L’informe PISA 2025 certifica que els alumnes que fan servir la intel·ligència artificial per a texts obtenen pitjors resultats.
—El problema ja hi era. A l’informe PISA del 2022 ja hi havia les eines digitals. Nosaltres tenim estudis del 2019 en què ja es veu, això. No hi havia IA generativa, però és la mateixa idea. Utilitze les eines digitals per a facilitar-me la vida, no per a contrastar, no per a arribar a documentació. Tot fa referència a aquesta manca d’esforç cognitiu. Per definició, l’avantatge de la lectura i la comprensió comporta un esforç. No és una cosa d’anar al gimnàs en tres mesos i agafar forma. És la idea de la immediatesa i de delegar-ho tot a la tecnologia. Els anys 2000 fèiem servir el portal Rincón del Vago.

—Voleu afegir-hi res?
—Els tres anys anteriors ja havíem tingut un període crític de temps per a mirar d’aturar la dinàmica de culpar-se els uns als altres. És una qüestió de país. Si decidim que volem anar cap a un país de cambreres, doncs ja està bé. Si volem anar a un país de generació del coneixement, on tinguem enginyers, científics, gent de cultura, o hi anem decididament o estem perduts. Hem de començar a entendre que l’avaluació és com una revisió, com qui va a cal metge. I si no tenim aquesta informació, no sabrem cap a on anar.

—Us convenç el sistema PISA? Hi ha gaires veus de la comunitat educativa que hi estan en contra?
—Puc compartir una visió crítica amb el tipus d’avaluació que es fa, que és més orientada a una connotació capitalista. Podem fer una anàlisi d’aquesta mena, però al final ens aporta un tipus d’informació. Hauries d’haver vist fa quinze anys. A l’estat francès no hi havia PISA i deien que eren el millor país. I quan van fer la primera avaluació PISA es va veure que el nivell era baix. És molt fàcil, sense cap mena d’avaluació, dir que som els millors. I la ideologia s’hi incorpora molt fàcilment si no tens dades amb què contrastar. Ara es diu que la culpa és del valencià o del bilingüisme: si no en tenim dades, és molt complicat. I és molt més fàcil que hi entren les ideologies. El problema és que a l’estat espanyol no tenim cap més alternativa. En uns altres països tenen avaluacions pròpies. La primera cosa que va fer Trump va ser llevar les avaluacions nacionals dient que eren una despesa. Sense dades de desocupació també es pot dir que l’economia va molt bé.