Marco Kremerman és un economista i investigador xilè de la Fundación Sol. Aquesta entitat es dedica a investigar la realitat econòmica, social i política de Xile des d’una perspectiva crítica. També acompanya les organitzacions sindicals i populars en espais de formació i negociació. VilaWeb ha entrevistat el senyor Kremerman per telèfon per conèixer de primera mà la situació de Xile, el país que d’ençà del 14 d’octubre viu mobilitzacions i revoltes multitudinàries. Hem volgut entendre per què.

Per què ha sortit la gent a Xile?
—Perquè és un país molt desigual. Macroeconòmicament ha crescut molt, la inflació la tenim controlada i els balanços ajustats. La casa, des de fora, fa molt bona pinta. Gran façana. Però a dins hi ha moltes esquerdes. Més del 80% de la població més gran de divuit anys està endeutada. Això són onze milions de persones. I d’aquestes, quatre milions no poden tornar el deute. Moroses. Més de la meitat dels treballadors de Xile guanya menys de 400.000 pesos xilens, uns 470 euros el mes. La meitat de les pensions són de 170 euros el mes. Salaris baixos, pensions baixíssimes, deute creixent, morosos i cost de vida europeu. Aquí tenim les pensions, educació, salut, aigua, llum i gas privatitzats. Per això la gent ha sortit al carrer.

I hi ha sortit classe obrera o mitjana?
—Hi ha sortit classe obrera, estudiants, sectors populars. Grup molt gran de gent. Precaritzat. També la classe mitjana que té feina, però molt endeutada.

La vostra situació personal, quina és?
—Arribo a fi de mes. El meu problema és que he de pagar els deutes que vaig haver de contreure per pagar-me els estudis. Cosa que ens afecta a l’hora d’aconseguir crèdits per a l’habitatge.

L’edat és un factor?
—Els joves van començar, sí. Els estudiants d’institut van plantar-se per l’augment del preu del bitllet de metro en hora punta. Un preu que ja era molt alt. Van decidir de colar-se. I no van acatar. I la gent s’hi va anar afegint. I ara a les manifestacions més grans hi va tota la família: estudiants d’institut, universitaris, els pares, i els avis, per la greu crisi de pensions que tenim. I ha estat xocant veure-hi els avis, pels nivells de repressió.

El bitllet de metro va acabar pujant?
—No. Se’n va congelar la tarifa. Però el bitllet continua essent molt alt.

Hi ha relació entre aquesta revolta i una transició mal resolta?  O no hi té res a veure?
—Hi té a veure en dos aspectes. La transició va ser un pacte que no va voler tocar el model neoliberal. Sortir de la dictadura sense tocar el model econòmic. Aquesta va ser la idea. Fins i tot diria que es va consolidar i aprofundir el model. I en segon lloc els nivells de repressió que hem vist, tot i que som lluny d’una dictadura explícita, sí que s’hi assemblen molt. Hi ha hagut morts, ferits, més de dues-centes persones han perdut ulls, s’han constatat violacions de drets humans i abusos policíacs que han excedit tota legalitat. N’hi ha que s’investiguen i n’hi ha que no. A Xile es reprimeix per evitar que el model econòmic es toqui. Penseu que a Xile és on comença el neoliberalisme, abans que a Anglaterra o els Estats Units. Per això ara hi ha la por que també sigui el país on caigui el model neoliberal. Per això tanta gent està amatent. Xile és un país on s’ha experimentat.

I els governs d’esquerres, per què no el van tocar, el model?
—Potser els primers anys hi havia una pressió molt gran del poder militar, amb senadors designats. El primer programa del govern de Patricio Aylwin (1990-1994) sí que tenia algunes mesures estructurals, i apuntava a modificacions del model. Però no es van dur a terme. Hi ha faltat convicció. I de fet molts dels ministres, secretaris d’estat i més funcionaris de l’estat van passar-se a les empreses privatitzades i van formar part de l’èxit d’uns quants. Ells també van beneficiar-se’n. I alguns governs no tan sols no van canviar el model, sinó que van accentuar-ne la privatització.

Xile es va inspirar en la transició espanyola?
—He llegit coses de Vicenç Navarro que apunta a les semblances, sí. Però hi ha una gran diferència. Xile no va arribar mai a construir un estat del benestar. Sé que Espanya no és un país nòrdic, però algunes coses bàsiques hi són. Nosaltres, no. Sí que tenim coses en comú, en termes d’ignorància del passat, violació dels drets humans, desapareguts i la manera com es va pactar per sortir del període.

He vist que el president xilè, Piñeira, després de la revolta ara vol votar la constitució.
—No ho ha proposat ell. L’home va mantenir-se desaparegut i callat durant dies. Va ser el congrés que van arribar a l’acord que a l’abril es pugui votar voluntàriament si es vol una nova constitució. I si volen que la nova constitució s’escrigui de manera mixta (diputats i ciutadans) o que només la facin ciutadans electes. Per una banda, s’obre la possibilitat, per una altra hi ha la por que la constitució sigui escrita pels mateixos de sempre. Perquè sempre hi haurà un comitè tècnic que supervisarà el procés. Al cap d’un any i mig s’hauria de votar, de manera obligatòria, si la constitució nova s’aprova. Tot plegat pot durar dos anys.

Quin efecte ha tingut aquest anunci?
—Les capes mitjanes van celebrar l’acord. Veuen molt bé que es pugui escriure una nova constitució, sense basar-nos en la dels anys vuitanta. Però hi ha també molta desconfiança sobre qui acaba controlant, i component el comitè tècnic, i qui seran finalment els redactors de la constitució. Per això crec que és important que es pressioni. I de fet Unitat Social, l’estructura de les organitzacions socials i sindicals que aquests dies han estat a les mobilitzacions, s’ha declarat contrària a l’acord. Es manifesten contraris als grans nivells d’acord que es necessita per a una nova constitució, que no hi hagi paritat de gènere, ni criteris per als pobles originaris, ni poder dels independents respecte dels partits. Per això crec que les mobilitzacions continuaran amb molta força. I alhora Unitat Social també diu que hi ha moltes mesures que no necessiten cap canvi constitucional ni esperar dos anys.

Per exemple?
—Augment de pensions, salaris, canviar el sistema de salut. Recaptar imposts de manera progressiva. Ahir a la nit el president va parlar a la nació per televisió, i va continuar sense avançar en l’agenda social. Això s’hauria de resoldre abans d’acabar l’any. Si no, les manifestacions continuaran.

El procés català, com el veieu?
—Em costa de pintar amb autoritat. Només puc dir-ne algunes impressions. Em sembla interessant això que passa ara. I com conviu un govern suposadament d’esquerres, amb Podem i PSOE, amb les aspiracions de Catalunya, que vol tenir control de les seves pròpies vides i no haver de delegar el poder a un estat centralitzat i a un rei. Interessant i complex.

Voldríeu afegir-hi res?
—Només que Xile és bastant excepcional en l’àmbit mundial en polítiques públiques. En pensions, per exemple. El sistema és privatitzat del tot. Un cas quasi excepcional. Ve de la dictadura. I això explica què passa aquests dies. No hi ha pensions públiques. L’única cosa que hi ha és un pilar assistencial: el 60% més pobre rep 120 euros per qui no van contribuir. I ajuda els que sí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb