“Van caure més bombes a Cambotja que no pas a Europa durant la Segona Guerra Mundial”

El bisbe jesuïta asturià Enrique Figaredo, prefecte apostòlic de Battambang, fa trenta-cinc anys que ajuda els molts milers de refugiats, desplaçats, víctimes de guerra i discapacitats de Cambotja

VilaWeb
El bisbe Kike Figaredo. A Battambang s'impulsa una infinitat de projectes socials, educatius i de salut (fotografia: Xavier Montanyà).
Xavier Montanyà
14.08.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 1985, el jove jesuïta Enrique (Kike) Figaredo (Gijón, 1959) va arribar als camps de refugiats de Cambotja fronterers amb Tailàndia per assistir els desplaçats, especialment els discapacitats, víctimes dels bombardaments i les mines antipersones. Va venir per aprendre i ajudar i hi va romandre. L’any 1991 va fundar Banteay Prieb, la Casa del Colom, prop de Phnom Penh. És un centre de formació professional per a discapacitats en què es va idear la cadira de rodes Mekong, feta amb materials de bicicleta i fusta que es pot reparar molt fàcilment, de la qual se n’han distribuït milers d’exemplars per tot el país. També va col·laborar molt activament en la Campanya Internacional per a Prohibir les Mines Terrestres (ICBL), l’organització que impulsà el tractat d’Ottawa (1997) i obtingué el premi Nobel de la pau d’aquell any.

Al càrrec de prefecte apostòlic de Battambang i president de Càritas Cambotja, Kike Figaredo impulsa molts projectes socials i humanitaris de suport a discapacitats i pobres, en àmbits ben diversos com ara l’educació, l’agricultura i el medi, la salut i el desenvolupament, que beneficien actualment vuitanta mil persones. L’any 2001 es va fundar l’ONG SAUCE per donar suport als seus projectes i iniciatives.

Per la seva experiència i dedicació, monsenyor Figaredo és una autoritat moral per a parlar de la violència i les conseqüències socials i humanes de més de trenta anys de guerres, matances i vulneracions en massa dels drets humans.

—Volia aprendre de la vida de persones que no tenen lloc en aquest món. Anar a conèixer un Crist que pateix, allà on hi ha les esquerdes del món. Quan vaig arribar als camps tenia vint-i-cinc anys. Acabava de sortir de la universitat. L’impacte va ser fort. Vius entre allò que veus i no saps què fer ni què dir.

Quina és la imatge que teniu més present dels primers moments?
—Després d’haver passat molts controls policíacs i militars, cada vegada més estrictes, quan es va aixecar la darrera barrera i vaig entrar, hi havia nens jugant pertot arreu. Estaven mig despullats però eren feliços. Veure allò va ser un descans. Vida, vida pertot arreu…! Em van presentar el cap dels discapacitats. Li faltava una cama, l’altra estava destrossada i tenia un ull borni. “M’han dit que véns a ajudar-nos.” Sí. “Moltíssimes gràcies. Ja et direm què ens cal.” Vaig sentir una gran pau interior. Sempre m’han rebut extraordinàriament en tots els camps en què he estat. Com si fos de la família. I vam començar a organitzar tallers que poguessin ser-los útils.

Figaredo visita Ram, que treballa al centre de producció tèxtil de Banteay Prieb, 1997 (fotografia: Editorial Sal Terrae).

Explicaven la seva història?
—Hi havia de tot. De vegades, quan estaven en grup, contaven coses amb humor. Se’n reien de tot. Per exemple, un li deia a un altre, rient: “Tu vas trepitjar la mina que havies plantat”, i coses així. Bromes que jo no m’atreveixo a repetir. Entre nosaltres, al començament, hi havia un abisme. Et demanaven: “Al teu país hi ha arrossars?”, o “què feu vosaltres amb les mines?”… L’esperit era molt positiu. S’acostaven les festes de l’any nou. Els discapacitats em van dir que volien tenir guitarres elèctriques. Però si aquí no hi ha ni electricitat! “Tu ens portes el material i nosaltres les fem.” I dit i fet. El camp era controlat per militars. Vaig anar entrant d’amagat tot allò que volien. I les van fer! Va ser una festa preciosa. Fèiem això. Teràpia ocupacional i tallers de soldadura, costura, dansa, fusteria, impressió en tela, etc.

Devia ser difícil de copsar la magnitud d’allò que havia passat al país.
—Vaig ser als camps tres anys. No entenia gaire bé perquè aquella gent estaven als camps fins que vaig entrar a Cambotja. Els quàquers em van demanar ajuda per la meva experiència amb discapacitats. A dins no hi havia res, em deien. Vaig entrar pel Vietnam, ocultant que havia estat als camps de refugiats. Va ser impressionant. Realment, no hi havia res de res. Ni aigua embotellada. Tot era pobresa i destrucció. Era el 1988 i Pol Pot s’havia acabat el 1979. Aleshores vaig començar a entendre algunes coses que m’havien dit als camps.

Què vau descobrir?
—Que els joves fugien als camps de refugiats per no anar a la guerra. L’exèrcit anava a buscar-los als arrossars per enviar-los al front i ells s’escapaven. No hi havia tractaments per als malalts. Les medicines eren als camps. Si tenies tuberculosi, et mories, perquè a l’interior no hi havia medicines. La gent lluitava per sobreviure. Era bestial.

El bisbe de les cadires de rodes, amb la cadira Mekong (fotografia: Xavier Montanyà).

Abans de Pol Pot hi havia hagut el règim de Lon Nol i els bombardaments secrets americans. Molts anys de violència.
—El règim de Lon Nol no es tracta bé als mitjans de comunicació. Va ser horrible. Van caure més bombes ací que durant la Segona Guerra Mundial a Europa. I encara les treuen. Qui ho ha analitzat molt bé és Noam Chomsky. Explica els règims de Lon Nol (1970-1975), de Pol Pot (1975-1979), i l’ocupació vietnamita (1979-1989). Com tots tres han vulnerat els drets humans, han matat, han executat extrajudicialment, han fet barbaritats, però els mitjans de comunicació tracten Pol Pot com el pitjor de tots. Per exemple, vaig visitar l’S-21 amb un noi cambotjà que havia estat empresonat. Es va espantar molt. Quan en vam sortir, em va dir que ell havia estat en una presó com aquella, detingut pels vietnamites.

Pol Pot és considerat el dimoni, almenys internacionalment.
—Pol Pot va ser el producte de molta maldat acumulada per uns altres. I també forçada per les circumstàncies. Eren bojos. Eren uns visionaris. Sí. Però també hem de tenir en compte que la majoria de testimonis que tenim són de la gent de ciutat que Pol Pot va enviar a treballar als arrossars. Separà les famílies, van patir fam, malalties, mort. Hi ha gent que amb Lon Nol vivia fatal, amb Pol Pot igual de malament i, amb els vietnamites, una mica millor. Però sempre van viure malament.

Com viu la gent que coneixeu la relació amb un passat tan brutal?
—Ací, al recinte de la prefectura de Battambang, hi ha molta gent que va viure el règim de Pol Pot. Eren terres conquerides per ell. És l’única cosa que van conèixer. I van sobreviure. No hi ha un trauma. Hi ha un canvi perquè abans estaven enfocats a la guerra i ara, a la pau. Però no hi ha ideologia. S’assumeix allò que va passar. Abans era guerra, ara és pau.

No hi ha un esperit de venjança o de justícia i reparació?
—No n’hi ha perquè van patir sempre. Per ells la prioritat és menjar avui. La justícia que necessitem és menjar avui, tenir medicines avui, educació, avui. Allò que va passar abans? És per als polítics. Com en tots els problemes, hi ha molts estrats. La gent senzilla i normal vol viure, tranquil·litat.

Per això es manté un ex-khmer com ara Hun Sen en el poder de fa dècades?
—Sí. És el garant de la pau i l’estabilitat econòmica i el desenvolupament. Els fills de camperols, els fills de gent molt pobra, avui estudien, tenen accés a la sanitat, hi ha electricitat als pobles on abans no n’hi havia. La gent vol els mínims. Viure tranquil·la. Que no els donin una arma per a disparar al veí. És l’èxit d’aquest senyor. Sí, ell va ser un jove khmer roig, però, quan es va adonar d’allò que passava, se’n va anar amb els vietnamites i va entrar a Phnom Penh amb ells. Era un noi molt llest. El van ascendir al poder i ho ha demostrat. Ací la guerra no és capitalisme contra comunisme. El conflicte és entre comunismes. El soviètic i el xinès. O sigui, els vietnamites i Pol Pot. La guerra és aquesta.

VilaWeb
VilaWeb
Processó de Corpus a Battambang (fotografia: Editorial Sal Terrae).
Guitarres construïdes al camp de refugiats (fotografia: Sharon May).

Quin és el paper d’occident en la pau?
—Ha facilitat la qüestió del Tribunal de Drets Humans, que hi hagi eleccions, etc. És una anècdota, tot i que important. Si mires l’espectre dels països del voltant, no hi ha ni una sola democràcia: Vietnam, Laos, Cambotja, Tailàndia, Birmània… Cap.

Per què?
—Perquè no és una prioritat de la gent. La qüestió important és menjar i tenir una vida estable, salut, educació… En això, els militars se n’aprofiten. Es fan els amos dels països amb l’excusa de protegir-los. Diuen que protegeixen, però després maten la gent. Aquesta és la qüestió. Una cosa que he après en tots aquests anys: no es pot venir ací amb els paradigmes occidentals de democràcia i llibertat. Són molt importants, sí! Però també necessiten estabilitat i menjar. Són gent que ha patit molt. Quaranta anys de guerra i cadascuna pitjor.

Què en penseu que tan sols s’hagi fet un judici a la cúpula de Pol Pot, amb un resultat de solament tres condemnats.
—Era una farsa que s’havia de fer. Jutjar també és el problema que tenim a Espanya. Les forces que recorden a Franco existeixen perquè no hi ha hagut un judici. Nuremberg contra els nazis es va fer molt bé. Perquè mai més no tornés a passar. Ací, aquell judici als caps khmers va ser per als polítics. Simbòlicament. A la gent normal li importava un rave. No està polititzada, viu el dia a dia.

A Xile i l’Argentina molta gent no va poder suportar que els torturadors fossin veïns seus, com no hagués passat res.
—Ací influeix el caràcter cambotjà. La gent no s’atreveix a parlar. O parla amb la boca petita. He escoltat molts testimonis del patiment, però sempre amb sentit de l’humor. Són confidències de tarda-nit, sempre en un ambient amistós i relaxat. Els cristians van haver d’ocultar que ho eren. Va haver-hi solidaritat. Sempre recorden tal o tal família khmer que els va ajudar. Ara hem acollit una nena perquè pugui estudiar. Una dona gran, cristiana, em va dir: “Molt bé, perquè l’àvia de la nena ens va salvar a mi i a la meva família.” A aquesta senyora en el règim de Pol Pot la van casar amb un pro-khmer roig i la van deixar viure. Just abans no entressin els vietnamites, van assassinar el seu marit.

A Paul Tep Im Sotha, el prefecte episcopal de Battambang d’abans vostre, el van assassinar. Com va ser?
—Havien mort el seu pare a Phnom Penh. Ell era ací i va provar de fugir a Tailàndia amb Jean Badré, un sacerdot francès. Anaven en cotxe amb un periodista australià i la seva dona filipina. L’australià duia càmeres de fotografiar. Segons que sabem, quan van veure les càmeres es van pensar que eren de la CIA i els van matar a l’acte. Encara tenien bales. Després mataven a ganivetades o a cops. Els van matar amb menyspreu.

Al començament de ser-hi vós, la guerrilla khmer continuava activa. No vau rebre amenaces? No teníeu por?
—No, perquè havia treballat molt amb els khmers rojos en un dels tres camps de refugiats on vaig ser. Hi tinc molt bons amics. Vaig conèixer gent de nivell i que valorava que oferíssim ajuda i formació als discapacitats.

Després del camp, hi vau mantenir el contacte?
—Perquè vegis les connexions, ja era ací, a Battambang, quan em van demanar ajuda. Els khmers ja perdien. Se n’havien hagut d’anar d’un poble de khmers discapacitats. El comandant els havia deixats tirats. Era un poble en una vall, sense camins per a arribar-hi. Un khmer va parlar amb un de dretes perquè m’avisessin si els podia ajudar. Era el 1998. A Pol Pot ja l’havien matat. Hi vaig anar a ajudar. En aquell poble, hi havia més éssers humans que cames. Gairebé dos-cents discapacitats que deixaven enrere perquè ningú no els fes més mal. Eren els khmers de veritat. També són persones.

Kike Figaredo i un grup de nens al camp Site 2, a la frontera amb Tailàndia (1987) (fotografia: Editorial Sal Terrae).

Parlaven d’allò que els havia passat, d’allò que havien fet, dels seus ideals?
—Vivien. Vivien en cooperativa. S’ajudaven els uns als altres. Jo encara tinc un banc allà. Ara el porten els néts. Cada any ens tornen diners amb interessos i el capital va creixent. Et deien que se sentien maltractats, que estaven contra els vietnamites, que havien perdut la dignitat i el suport. Tot funcionava sota les ordres del cap militar. Tots obeïen. Corrupció zero i solidaritat cent per cent. Va ser fàcil de treballar amb ells. Seguien les normes.

Sí, però per un khmer militar que segueix les normes, matar un vietnamita o un americà és matar un enemic; en canvi, matar el seu propi poble no hauria de ser igual. Costa molt d’entendre.
—Crec que ni ells mateixos no ho entenen.

Què va passar? Com ho interpreteu, vós, després de trenta anys?
—Per descomptat que hi havia gent que manava i ideològicament era darrere els assassinats. Això, d’entrada. Ara, jo ho interpreto de diverses maneres. La violència era institucionalitzada. El valor de la vida humana era zero. Els executors eren tots menors. De 15 anys, 16 o menys. Aquests eren els qui mataven. Si dónes armes i instrueixes a nens de 12 anys, 13 o 14, són molt aplicats. Crec que s’ha de jutjar així. Les grans matances les van fer els xavals, els que ara en diem “nens soldat”. Abans no existia el concepte. Quan vaig arribar al camp, la majoria eren noiets de 16 anys a 20. Per a mi eren víctimes, després va venir el concepte de “nen soldat”. Ah!, era això! Tots eren nens soldat. Tots van tenir armes quan eren menors. Tots, i de tots els bàndols.

L’edat és la clau, doncs, per a entendre aquesta història?
—També hi ha un factor nacionalista, d’orgull. Això els protegia molt. “Jo tinc el poder. Si no col·labores, et mato.”

Van matar molta gent que eren professors, infermeres, metges, gent que treballava per al bé comú.
—Sí, però, segons que ells creien, estaven intoxicats per idees estrangeres. No col·laboraven amb la revolució. De fet, el moviment khmer roig neix entre els professors. Els qui manaven a l’ombra eren intel·lectuals de trenta anys o quaranta. Els executors eren tots jovenets. Aquelles matances van fer que els de dalt s’adonessin que alguna cosa no anava alhora. És molt complex. Per entendre-ho caldria entrar en la ment de tots aquells joves executors i valorar quanta consciència hi havia. Els ideòlegs funcionaven en la teoria. Segons que diuen, Pol Pot volia donar una lliçó a Mao de com fer una revolució ràpida.

Així i tot, heu acabat entenent-ho tot?
—El que em costa més d’entendre és la baixesa de la dignitat humana. Tots eren peons. I, és clar, si reparteixes armes… Cada dia tinc més clar que el problema són les armes. Les armes ajuden a fotre, més que no pas a protegir. Són per a matar. I ací va vendre armes tothom. Els EUA, al final, venien armes als khmers rojos perquè lluitaven contra els vietnamites. Passa ara a Ucraïna. Qui se’n beneficia? Els productors d’armes. I com més llarga sigui la guerra, més beneficis. I continuem igual!

Una qüestió molt greu és el de les mines antipersones. Les venien tots els països?
—N’he vist de tot arreu, dels EUA, d’Europa de l’est, etc. Les més sofisticades són les xineses. Són de plàstic i els detectors de metalls no les localitzen. A més, suren. Quan plou una mica, suren en els camps d’arròs.

Prefectura Apostòlica de Battambang (fotografia: Xavier Montanyà).

Quina és la gravetat de la qüestió, avui, trenta anys després?
—Encara hi ha accidents. Molts dels actuals són de mines antitancs, que són a molta profunditat. Aquestes no les col·locaven els khmers rojos. No són xineses, són soviètiques o de l’Europa de l’est. És horrible. I ara, a qui li demanes la responsabilitat? Vés a queixar-te a qualsevol d’aquests països. Encara se’n cerquen, amb drons, amb detectors, fins i tot amb rates. L’altre dia en van jubilar una que era molt bona. Li van fer un homenatge.

Com es pot valorar la magnitud del problema de les mines?
—Al principi, un 60% del país era minat. Ara en deu quedar un 8%. Menys que abans, però encara són molts quilòmetres quadrats. Continuen esclatant. Algunes en llocs que es deia que ja s’havien desminat. Amb les antitancs, era impossible de saber que eren allà. La gent hi caminava per sobre i no passava res, perquè eren soterrades molt avall. Però ara, hi ha tractorets. I un tractoret pot activar la mina que feia vint anys que s’esperava allà baix. No són tan vives, però encara hi són. Per sort, ara els camins són més bons i els accessos als hospitals són més ràpids. Hi ha accidents, però no s’hi mor tanta gent.

Hi ha xifres d’accidents actuals?
—Deuen ser unes 100 persones l’any. Del 2006 al 2018, ara fa cinc anys, eren unes 400 l’any. Més d’un accident el dia. Molts anys després de la guerra. En el nostre Centre Arrupe, tots els alumnes són del 2005 en endavant. Quan veig que a Ucraïna hi tornen amb mines i bombes de fragmentació, em sembla horrible. I no és solament el problema d’avui. Són dues generacions perdudes.

Heu estat molt actiu internacionalment per aturar les mines antipersones. Quan vau prendre consciència del perill que representaven i que es podia provar d’aturar?
—Quan vaig arribar als camps de refugiats n’esclataven unes vint diàries. Moltes. Però no se’m va acudir mai d’especialitzar-me en mines. Fins que la Creu Roja Internacional les va definir com un instrument de guerra inhumà, perquè l’activa la víctima. És una arma indiscriminada, tant pot matar una vaca com un nen; i és permanent, resta sota terra per sempre. Aleshores, molta gent ens vam unir perquè fossin il·legals. Va ser un any molt intens. Vaig viatjar per tot el món. Parlàvem amb governs, advocats, associacions, ONG… Sempre posàvem les víctimes supervivents davant. Vam haver de sortir del camí de l’ONU perquè no hauríem aconseguit res i vam emprendre el del Canadà. Si cent quaranta països diuen que una cosa no és legal, comença a ser il·legal. Va ser important.

Monsenyor Kike Figaredo, amb l’autor de l’entrevista (fotografia: Xavier Montanyà).

Sí, però malgrat l’acord d’Ottawa i el premi Nobel de la pau que van donar a la campanya, es continuen fent servir.
—Sí, perquè els països bèl·lics, com ara EUA, Rússia, la Xina, l’Índia i Israel, no l’han signat. Si vam sortir del camí de l’ONU és perquè aquests ho haurien blocat en el Consell de Seguretat.

Al començament dèieu que quan vau venir, a vint-i-cinc anys, volíeu aprendre. Què heu après en tres dècades?
—Continuo aprenent. El procés encara no s’ha acabat. Algunes coses són ben clares. La vida és més forta que la mort. Els cambotjans ho demostren, amb la seva dignitat, el seu entusiasme, la seva solidaritat. És increïble. Aprens a creure en les persones, més que no pas en ideologies i programes. Les persones senzilles són bones. Tenen una dignitat amagada. No té sentit la pugna dreta-esquerra. S’han de fer les coses protegint la gent i la comunitat, amb els seus valors, tradició i cultura. Països com ara Cambotja demostren que hi ha futur. Potser no el que hi ha a occident, de consumisme i riquesa. Un altre futur. No s’ha de mesurar tot amb el PIB. Que la gent s’estimi, que s’ajudin els uns als altres, la qualitat de vida, l’alegria dels nens…, coses que fan viure la vida amb plenitud. Hi ha una oració del monjo budista Maha Ghosananda que diu: “D’un gran patiment, en sorgeix una gran compassió.” És un gran pensament.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes