Any rere any, centenars de persones s’apleguen al Cant al Ras de Massalfassar, a l’Horta Nord, per gaudir de les diferents maneres de cantar del país i de la música de tradició oral. Ho fan al voltant d’un escenari i un sopar comunitari on actuen amateurs, professionals i espontanis. L’organitza la Colla de Dimonis de Massalfassar i l’Associació Tramús, Tradició i Música; enguany, per vint-i-tresena vegada i dedicada a l’enyorat Emili Vera, qui va ser guitarra i guitarró de Pep Gimeno ‘Botifarra’. Hem aprofitat l’ocasió per conversar amb el director de la trobada, Josep Vicent Frechina, personatge clau de la cultura popular dels Països Catalans: és activista des dels disset anys, forma part de diverses associacions, és investigador, divulgador, crític musical, professor i està darrere dels Premis Ovidi Montllor i la revista Caramella, entre més. Les seues reflexions i el seu discurs transgressor no deixen indiferent ningú.

Emili Vera i Pep Gimeno ‘Botifarra’.

Com va nàixer el Cant al Ras?
—El Cant al Ras va nàixer en un d’eixos saraus que fem al cafè l’Infern, ací davant, en un moment en què hi havia un boom de la cançó, del folk i de la cançó tradicional. Comencem a ajuntar-nos, fer festa i cantar, i s’hi afegeix molta gent, també els grups que hi ha en eixe moment. Els Dimonis de Massalfassar fem molta amistat amb Toni Torregrossa, especialment, d’Urbàlia Rurana, i en un d’eixos saraus comença a forjar-se la idea de fer alguna cosa més formal.

Quins són els objectius del Cant al Ras?
—Des del primer moment, hem gastat una expressió, que és celebrar la cançó tradicional. Ens ajuntem una vegada a l’any perquè estimem eixa mena de cançó i ho fem per celebrar-ho, celebrar que continuem ací i que continuarem cantant aquestes cançons que encara ens agraden molt i ens agradaran per molts anys.

Ací s’han forjat moltes complicitats del món de la música d’arrel. S’han creat grups i sinergies entre músics.
—Sí, perquè hi ha molta gent que ve al Cant al Ras a trobar-se. És una cita en què saps que hi trobaràs molta gent d’aquest món, del folklore, en sentit ampli. Molts vénen pel gust de trobar-se, xarrar i raonar. Hi ha vegades que vénen músics i els dius ‘puja a cantar’ i et diuen que no, que hi són de paisà, per veure el personal.

Hi pot cantar qualsevol persona i hi actuen molts grups, per l’escenari hi passa molta gent. De fet, hi ha més de trenta persones treballant-hi. En sou el coordinador. Com gestioneu el Cant al Ras?
—Hem aconseguit de mantenir sagrada eixa part: que siga espontani. Jo gestione l’ordre d’actuació sobre la marxa i el micròfon és obert tot el temps. Quinze dies abans, no més, faig una convocatòria per WhatsApp i per correu electrònic als cantadors, els dic: ‘Ie, enguany és el Cant al Ras, si voleu vindre ja sabeu què heu de fer.’ Els recorde les regles, que són dues cançons per persona, com a màxim, i ja està. Aleshores comence a rebre les contestacions. Faig una nota de premsa amb els qui han confirmat i eixa nit pense un ordre d’actuació i el vaig corregint, perquè a vegades passa que puja algú, un plom que ha deixat torrat el personal, i canvie a alguna cosa més animadeta.

El tècnic de so pateix molt, fa molt bona feina sonoritzant tothom que hi puja, que no és gens fàcil. Però no és l’únic que pateix, sempre aneu atabalat, aquella nit.
—Jo em divertisc molt, la veritat. Però és un estrès considerable, perquè organitzes un concert de tres hores, o quatre, o sis, que no saps com començarà ni com acabarà, si agradarà o no. Tens sis-centes persones pendents de les teues decisions, que confien en el teu criteri. I, a banda, hi ha tots els músics, negociant l’ordre perquè volen tocar primer o perquè volen no sé què. Eixa nit és com fer un puzle gegant. De sobte, vols que toque algú i no el trobes perquè ha anat a assajar. Fa vint-i-tres anys que ho fem i ha mantingut el punt amateur que li dóna encant i que fa que a la gent li agrade venir.

Teniu èxit, però ja sabem com està la música d’arrel al país. Quin sentit té mantenir el Cant al Ras al segle XXI?
—Que encara ens agrada aquesta cançó, a molts. I que jo em sent partícip i protagonista del reviscolament que ha tingut la música tradicional, em sent partícip d’eixe moviment, que forme part d’una cosa important que és el retrobament amb la tradició, que podria haver-se perdut, però gràcies a l’esforç de molta gent tenim un patrimoni a l’abast, un esforç simultani de moltes persones, a molts llocs alhora, de músics, activistes, programadors, periodistes. Hem aconseguit un estat de la situació que fa que la música tradicional al País Valencià forme part, més o menys, una altra vegada, de la quotidianitat de la gent.

Darrere d’aquest esforç hi ha una concepció contundent de la cultura popular: l‘enteneu com un fet dinàmic, complex i canviant, no pas com una mostra museística del passat. Per què?
—Perquè si no, no seria popular. Cultura popular és un terme molt relliscós i ha anat canviant de sentit amb el temps. Nosaltres, quan parlem de cultura popular, sempre pensem en cultura més o menys horitzontal, que en realitat és la principal que hi ha, és la cultura central que interacciona amb les altres, constitueix el nervi central de les societats, és l’espai que compartim de coneixements, de creences i de conviccions. Per tant, és el camp de joc on es dirimeix el nostre futur. Intentem situar elements de la cultura tradicional en la cultura popular actual perquè també són molt importants, que no perdem de vista d’on venim. Hi ha un diàleg permanent entre tot això i hem de buscar l’equilibri entre tots eixos elements.

Actualment, hi conviuen formes diverses d’entendre la cultura popular, que es retroalimenten. La més folklòrica i la més innovadora, per exemple.
—Totalment. Però és que, a més, s’han separat com si foren coses diferents, com si qui va a ballar una ‘dansà’ després no poguera ballar ‘bacalao’. Són elements diferents que conviuen i és molt bonic que convisquen.

Aquesta visió més folklòrica de la tradició pesa, encara, en un món cada dia més globalitzat.
—Hi ha una visió urbana, que s’autoprescriu com a moderna, que veu la tradició amb aquella visió de fa cent anys, encara. El que acabes fent, d’alguna manera, amb tot aquest moviment globalitzador, és buscar referents per a participar-hi. És a dir, utilitzes els teus elements per participar en la globalització. S’utilitza la tradició per empresonar el personal i no poder eixir d’eixa presó que marca què es pot fer i què no, però la tradició no pot ser una presó.

Aleshores, quin sentit tenen les mostres d’oficis perduts i tradicions que proliferen al País Valencià, per exemple?
—Tenen bones intencions. Normalment, de cert reforçament identitari. Però tenen un component nostàlgic perillosíssim, perquè no és important que la tradició tinguera sentit aleshores sinó si en té ara, de sentit. La tradició s’ha de defensar per si mateixa, ha de tenir sentit, actualment. Eixa mena d’esdeveniments generen un estranyament, marquen una distància perquè et situen en el passat. És una forma bonica d’evocar el passat, però no té una potència transformadora de la societat, que és el que volem. Nosaltres volem canviar-ho tot.

Ara que parleu de canviar-ho tot i de la presó. Alguna vegada heu dit que la millor policia és la gent: alerteu del control institucional de la cultura popular. Quin paper han de tenir, doncs, les institucions públiques vers la cultura popular?
—Les institucions han de fer un esforç immens perquè la cultura popular es puga expressar amb tota la seua plenitud. El problema és que, quan la cultura popular funciona, les institucions senten certa prevenció, perquè la cultura popular, al final, és una forma de poder alternatiu que normalment qüestiona el poder establert, vehicula discursos que són amenaçadors per al poder, d’alguna manera, o que el poder percep com a amenaçadors perquè es basen en unes narratives i unes estructures que estan completament fora del control de les institucions, i això genera certa inquietud. Per exemple: quan el Carnestoltes comença a tenir entitat pròpia i pren el seu sentit primigeni, de contrapoder, hi ha friccions i conflictes molt seriosos, de vegades.

Sempre heu defensat els valors de l’associacionisme. Acabeu xerrades i conferències dient el vers de Joan Salvat-Papasseit ‘Junteu-vos’. Per què és tan important l’associacionisme?
—M’ha alegrat moltíssim que el darrer disc del Diluvi es diga Junteu-vos, que hi haja eixa sintonia, primer amb Papasseit i després amb el missatge. Crec que tots els avenços de la humanitat els hem aconseguit amb la lluita col·lectiva, de les empreses col·lectives i de la intel·ligència col·lectiva. Hi ha hagut molts avenços per persones individuals, això no es discuteix, però hi ha hagut una intel·ligència col·lectiva que ha generat contextos de lluita i que ha canviat el món, en molts sentits.

El món de la cultura no està prou unit, doncs.
—Quan dic ‘Junteu-vos’ també interpel·le a eixe caïnisme, a eixe sectarisme que ha tingut el nostre país en el món de la cultura, de la cultura popular i de la política d’esquerres. Hem cremat moltes energies en dissidències internes i egos. Hi ha gent que compartim una visió del món i una visió del país, una visió de mínims, si voleu, i hem d’estar junts perquè, si no, ja sabem què passa: se’ns nega el país, ho perdem tot, perdem fins i tot el país. Necessitem tenir totes les discrepàncies que vulguem però cal anar junts.

Heu fet unes quantes publicacions, molt celebrades, com ara La cançó en valencià i Pensar en vers, i heu col·laborat a molts diaris i revistes. Però intuesc que la revista de música i cultura popular dels Països Catalans, Caramella, de la qual sou coordinador, és la nineta dels vostres ulls.
—He dedicat a Caramella vint anys de la meua vida. És el projecte en què he invertit més temps i esforços i, evidentment, és la nineta dels meus ulls, sí. Va nàixer fent bo això de ‘junteu-vos’. Associacions que anàvem trobant-nos dins del món de la cultura popular vam dir: ‘Juntem-nos.’ Perquè, sols, no podem fer una revista que abaste els Països Catalans. Hem mantingut una mala salut de ferro, des del primer dia, però hem fet vint anys i hi ha col·laborat, pràcticament, tothom que és alguna cosa en el món de la cultura popular o hi té alguna cosa a dir. Veus els quaranta números i t’ompli d’orgull. Sí, és la nineta.

Per acabar: com valoreu els vint-i-tres anys del Cant al Ras?
—Vist des de dins, té un mèrit gran perquè és una cosa èpica, cada any. Ho fem sense mitjans i hem estat bastant arreu, ha mantingut eixa espontaneïtat i té la vulnerabilitat que tenia el primer dia. Sempre has de lluitar el Cant al Ras com si fóra el primer, malgrat el camí que has fet i tot el que has seguit. El fet de fer-ho espontàniament, per gust, voluntariosament, queda com una cosa molt assembleària i participativa, que és el punt fonamental del Cant al Ras, com la convivència entre músics i públic, tan estreta, natural. Estic molt orgullós del Cant al Ras, realment és de les coses que he fet a la meua vida que més satisfacció em dóna. Però també la que em fan patir més.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb