El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Josep Maria Argimon (Barcelona, 1958) compagina dos dels càrrecs més importants en una pandèmia. Dirigeix l’Institut Català de la Salut, l’ens públic que gestiona la major part de l’atenció primària, i d’ençà de fa unes setmanes és secretari de Salut Pública: la consellera Alba Vergés va nomenar-lo un mes i mig després de la dimissió de Joan Guix. És, per tant, el primer càrrec públic centrat en la pandèmia a Catalunya, després de Vergés.

Quan va començar el mandat, el 18 de juliol, la situació era delicada: un brot al Segrià i un altre a l’àrea metropolitana de Barcelona van fer que el govern recomanés a la gent d’estar-se a casa. Ahir, en canvi, Argimon va explicar que la situació epidemiològica s’havia estabilitzat. Hi parlem per saber en quin punt exacte ens trobem, per passar revista de com s’ha gestionat fins ara la pandèmia i per demanar-li què cal millorar.

Feu un repàs de la situació epidemiològica, si us plau.
—La situació epidemiològica d’avui a Catalunya és d’estabilitat, i fins i tot hi ha una certa millora. La taxa d’infecció per PCR és de 71 persones per cada 100.000 habitants. Fa una setmana era de 85, i fa dues, de 87. Hem anat millorant a poc a poc. Pel que fa a la capacitat de cada positiu per a infectar, som a 0,9: per sota de l’1, tal com desitgem. Fa dues setmanes érem a 1,4: cada deu persones se’n podien infectar quatre més. El risc de rebrot és encara molt elevat, perquè la taxa d’infecció és alta. Que vagi millorant no vol dir que la situació sigui òptima, ni de bon tros. Ara hem de millorar les taxes d’infecció i, d’aquesta manera, abaixar el risc de rebrot.

Com està la pressió assistencial als CAP?
—Hi tenim una situació molt complicada, de molta tensió assistencial. En aquests moments, el pes recau sobre l’atenció primària. Hi ha uns 700 professionals d’atenció primària donant suport a les residències, gairebé el 7% o el 8%. Alhora, hem incrementat molt les PCR. Fa poc més de tres setmanes, en fèiem 6.000 la setmana. En aquests moments som gairebé a 12.000: ho hem doblat. S’ha fet un esforç molt important a l’atenció primària.

I als hospitals i les unitats de cures intensives?
—Als hospitals, la situació és estable i ens permet continuar tota l’activitat ordinària habitual, tenint en compte que un terç dels treballadors hospitalaris són de vacances. Això, tret del Segrià, on hi ha setze persones a l’UCI.

De les PCR positives, quin volum són asimptomàtics?
—Us puc donar la dada del seguiment a Granollers, on s’han fet més de mil PCR pels brots que hi havia. Un 10% han sortit positives i, d’aquest 10%, el 70% (72 persones) són totalment asimptomàtiques.

Això és molt elevat.
—En aquest cas concret, sí. En un estudi que van fer l’Atenció Primària i l’Hospital Vall d’Hebron sobre residències, el 70% dels pacients positius eren asimptomàtics. Això són estudis concrets, però els casos asimptomàtics són elevats.

Els asimptomàtics són, en general, joves, però els simptomàtics quines franges d’edat tenen?
—La cosa que va lligada a l’edat no és tant ser asimptomàtic o no, sinó la mena de símptomes que es tenen. En els joves, en general, la simptomatologia o bé és lleu o bé són asimptomàtics. Com més grans són els pacients, menys lleus són els símptomes. Ni estigmatitzem ni culpabilitzem els joves, ni de bon tros. Posem el focus en el fet que les taxes d’infecció més elevades són en les franges més joves. Ara la mitjana d’edat és de 37 anys, i fa dos o tres mesos era molt més elevada, de més de cinquanta anys.

Per tant, hi ha més casos perquè es fan més proves.
—Clarament, sí. Mirem-ho en el cas de Granollers, on s’ha fet aquest cribratge més extens. Si detectem 108 casos, la taxa d’infecció pujarà, i també l’índex del risc de rebrot. Algú podria pensar: aquí hi ha un problema. No. És senzillament que hem detectat més casos i hem posat més gent en la taxa d’infecció. I el que fem és tallar les cadenes de contacte. Això és molt important. Perquè, si no, les persones que són asimptomàtiques transmeten la malaltia i l’escampen, i això ens porta al creixement exponencial. Detectar ràpidament vol dir trencar cadenes de transmissió.

Es pot afirmar que ara la malaltia és menys agressiva o es complica menys que abans?
—El que sabem és que hi ha una taxa d’infecció menor que la del març i l’abril. La mitjana d’estada a l’hospital de les persones que hi han d’anar és una mica menor. Però els qui ingressen a l’UCI són quadres greus, amb una reacció inflamatòria molt important, i és cert que són més joves.

Encara hi ha morts. S’ha dit que cal aprendre a conviure amb els brots, però és possible contenir les morts, mentrestant?
—La manera de fer això és reduir les taxes d’infecció i tornar als nivells de fa sis o set setmanes. Això no és fàcil. Ho aconseguirem, però requerirà temps. Hem de tenir una mentalitat de corredor de fons, maratonià, i no pas de corredor de velocitat. El corredor de fons pensa a arribar, i sap que hi haurà moments que defallirà, però ha d’estar fort mentalment, no defallir i continuar. Però hem de conviure amb el virus, és clar.

Quins punts de Catalunya preocupen més? Ahir es va actuar a Vilafranca del Penedès i Santa Coloma de Gramenet. I abans, a Terrassa, Sabadell, Ripollet, Granollers…
—Hi ha elements que a tots ens preocupen, ens preocupa tot Catalunya. Continuarem fent els cribratges en totes aquestes poblacions, i en farem en llocs nous, però encara hem de tancar detalls operatius.

Perquè el sistema de proves funcioni, hi ha d’haver traçabilitat i cal garantir l’aïllament de sospitosos i de contactes. L’aïllament es garanteix?
—Avui he parlat d’una ‘nova PCR’. P de proactivitat, com en els cribratges que fem. C de complicitat, per la que tenim amb el món local, que permet fer cribratges i moltes altres actuacions en l’àmbit social, per exemple. Molts aïllaments són difícils de complir per la problemàtica social i econòmica que hi ha darrere, sovint amb una precarietat important, fins i tot sense contracte laboral, perquè la gent necessita treballar. I la R de responsabilitat, que l’hem de tenir tots plegats.

Amb la responsabilitat n’hi ha prou? No us fa por que, tot això que exposeu, pugui originar rebrots?
—Evidentment que em preocupa. Però, com a societat europea, no tenim la capacitat ni la voluntat de tenir un policia a cada cantonada. Des del punt de vista del món de la salut pública en general, sempre s’ha preferit la persuasió i l’explicació que no pas l’obligatorietat.

Creieu que les indicacions i recomanacions són prou clares? No n’hi pot haver de més detallades? No faltaria més divulgació de com s’han de fer les interaccions socials, per exemple.
—N’hi ha una que nosaltres en diem la vacuna: portar màscara, rentar-se les mans freqüentment, mantenir la distància física i evitar aglomeracions. Avui dia, la majoria dels brots són en famílies que fan retrobaments. Si hi ha una persona infectada, pot transmetre la malaltia. Si som tres o quatre, a tres o quatre; si som cinc o sis, a cinc o sis; si som quinze o vint, a quinze o vint.

El sistema de traçabilitat és prou robust?
—Hem estat refinant el sistema. Encara queden alguns elements de coordinació entre els ‘gestors de covid’. Són persones en centres d’atenció primària que detecten i identifiquen els contactes estrets. Un cop se sap que el cas és positiu, dels contactes estrets se n’ocupen els rastrejadors que són al 061, i són ells que truquen per informar la gent que són contactes estrets, sense dir de qui, perquè tampoc no ho saben. Li diuen que ha de fer quarantena, parlen amb el seu CAP perquè li programin la PCR i alhora li fan un seguiment.

Però dels tres grups que s’ocupen de la traçabilitat (rastrejadors, ‘gestors de covid’ i scouts per a fer el seguiment telefònic), n’hi ha cap que necessiti un reforç de personal o de recursos?
—En aquests moments, no. Però si el necessitéssim, voldria dir que cerquem més i més, i que detectem més i més, i que per això necessitem un reforç. Avui, si m’ho pregunteu, no, però voldria que en un futur pròxim fos que sí, perquè voldria dir que detectem molts més casos.

Els ‘gestors de covid’ no són, com heu dit, professionals sanitaris, sinó agents cívics. Això no en dificulta la tasca?
—De fet, hi ha quatre figures, sumant-hi els treballadors de vigilància epidemiològica, que també són molt importants. Són metges i infermeres de l’àmbit de la medicina preventiva i persones amb mestratge en salut pública, que no és només cosa de medicina i infermeria, sinó un ventall molt ampli. Aquestes persones són clau, i els hem reforçat amb 108 treballadors. Són els que faran el rastreig dels brots complexos. Un brot complex és el brot que pot haver-hi en un entorn laboral, o d’oci, o d’una família àmplia. Els brots en entorns més petits són més fàcils d’identificar i de controlar.

El contracte amb Ferrovial
—Jo no he fet el contracte amb Ferrovial.

Però teniu pensat com substituireu el servei? Perquè la consellera Vergés, si més no, va dir que el revertirien.
—Jo no he fet el contracte amb Ferrovial.

Ho dic perquè els treballadors fan una tasca que en algun moment l’haurà de fer algú altre, si el contracte es rescindeix, com va dir el govern. Això es preveu o no?
—Hi ha persones fent aquesta feina i es continuarà fent. L’entramat del contracte jo no el conec.

De tot manera, hi ha hagut queixes en el sistema de rastrejadors i de ‘gestors de covid’: que hi ha precarietat laboral, que no es mantenen les mesures de seguretat, i que això afecta…
—Una cosa és el contracte de què em parleu. Els ‘gestors de covid’ són treballadors de les institucions sanitàries amb contractes d’institucions sanitàries. Són perfils d’atenció al ciutadà. Aproximadament, 521 són contractes de l’Institut Català de la Salut. Però n’hi ha d’altres empreses proveïdores: el Clínic, etc. Molts d’ells ja treballen en l’atenció al ciutadà, i fan de ‘gestors de covid’ perquè són gent experimentada. I hem contractat gent de la borsa de treball, evidentment en les mateixes condicions de treball, perquè és una empresa pública. Fan feina d’atenció al ciutadà però menys experimentada. Són gent que és a la borsa de treball i que, per tant, ha fet substitucions, etc. Els ‘gestors de covid’ són treballadors del sistema sanitari públic.

El lloc de secretari de Salut Pública, que ara ocupeu, ha estat vacant durant un mes i mig, arran de la dimissió de Joan Guix. Quines conseqüències ha tingut, això? Com us heu trobat la situació interna a Salut Pública?
—Quan vaig arribar a Salut Pública, la situació era complicada perquè sabíem que teníem una part de la població de Catalunya amb transmissió comunitària. Vam tenir dos brots molt complexos, un dels quals a l’entorn metropolità, que té unes característiques de densitat de població, de comunicacions i de mobilitat que fa que la transmissió sigui ràpida i fàcil. Aquesta és la situació que ens vam trobar.

Què s’ha fet malament fins ara, en general, en la gestió de la pandèmia?
—Hi ha coses que s’han fet bé, i coses que evidentment s’han fet malament. El món assistencial va donar una resposta molt bona en un moment molt difícil els mesos de març i abril. Jo crec que una de les coses que no vam fer bé, en primera persona del plural, és una certa negació durant el mes de febrer, no pas quan la pandèmia era a la Xina, sinó quan era a Itàlia, que és a pocs quilòmetres de Catalunya, o quan uns dies abans va arribar a Madrid. Poca gent s’esperava el que ens hem trobat. Hi ha una part de negació que no l’hem de negar.

Hi ha hagut unes quantes crítiques de professionals de l’atenció primària que han denunciat que van ser derivats als hospitals i que això menystenia l’atenció primària. I van protestar també contra el tancament d’uns quants CAP per a reforçar hospitals. Feu autocrítica?
—Sobre quan nosaltres vam tancar alguns consultoris locals i vam reorganitzar la feina, cal tenir present diversos elements. El primer és que nosaltres teníem una part prou important de persones que també tenien o bé la malaltia, que la podien haver agafat en l’entorn laboral o domiciliari, o bé que eren contactes estrets i havien d’estar aïllats. Això dificultava donar servei a tots els punts, que són més de 800.


—També hi ha l’element de l’eficiència, que és molt important. Quan visites, necessites tenir equips de protecció individual, i aleshores no els teníem, o en teníem pocs. Això passava a tot Europa, perquè ningú no tenia una reserva estratègica per a aguantar mesos. Aquí sí que podem fer una reflexió, no només en l’àmbit de la salut. Volem que la fàbrica del món sigui la Xina, volem reindustrialitzar els nostres països, o volem ser una societat de serveis? Cada vegada que atens un cas, t’has de posar l’EPI. Anar-se’l posant i traient, en l’entorn d’un consultori local, no és tan senzill. Què havíem de fer? Sectoritzar, fer un circuit de malalts respiratoris i un de malalts no respiratoris. Exactament com a les urgències dels hospitals. El circuit respiratori anava vestit de dalt a baix durant bona part del matí i es canviava molt poques vegades.

Els experts han alertat sovint d’un possible rebrot a la tardor, perquè tornaran el fred, les grips estacionals i s’acabaran moltes vacances. Hi ha un pla previst per a llavors?
—Tots els hospitals i els CAP tenen el pla de contingència fet. Claríssimament, com el tenien a la primera onada. Els plans de contingència existeixen. Jo, des de l’ICS, ja havia donat la indicació a final de gener que s’anessin preparant. Els plans als hospitals consisteixen a transformar-los d’hospitals generals a hospitals de covid i, després, a hospitals de crítics de covid. La transformació d’hospitals de covid a crítics de covid va ser molt ràpida, perquè la corba va pujar moltíssim. El pla d’atenció primària es basa principalment en la sectorització, amb aquest circuit respiratori i el no respiratori.

...
—Quan trasllades l’atenció a algun lloc, i parlo de grans ciutats, és potser perquè vols concentrar determinades actuacions en respiratoris, de manera que tinguis un centre amb casos sospitosos i un centre sense. Tots aquests elements estan escrits i pensats. Potser algú des de fora pensa ‘han tancat aquest centre’, o ara deriven les persones a aquest altre centre’. Cal preguntar-se per què. Si volem tenir circuits amb casos sospitosos i circuits sense. A Lleida hem deixat sense infeccions el Centre d’Atenció Primària i hem posat una carpa al costat per a gent amb sospita de covid-19, sense barreges. També vull ressaltar que, durant el març i l’abril, l’atenció primària va obrir força centres els caps de setmana a les grans ciutats. I vull recordar també, parlant de l’ICS, que totes les direccions assistencials dels hospitals van enviar una carta d’agraïment a l’atenció primària. El menysteniment a l’atenció primària no existeix.

En els cinc nivells del pla de prevenció epidemiològica, la immensa majoria de mesures són només recomanacions. Amb això n’hi ha prou, en cas d’un hipotètic rebrot?
—Nosaltres volem ser una societat madura o no? Si volem ser una societat madura,  haurem de seguir les recomanacions. Si tot ho volem per imposició tenim un problema. Si es complica i tenim una situació en què les UCI són absolutament plenes i no podem donar una resposta adequada –cosa que, en espais concrets, no passarà més– farem un confinament, sí. I l’haurà de fer qui tingui les competències. I ens ho hem de dir, qui té les competències no som nosaltres sinó l’estat espanyol..

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.