Josep Maria Argimon: “La policia nacional i la Guàrdia Civil van demanar una vacunació ‘ad hoc’. Un vestit a mida”

Aquesta setmana, la fiscalia ha retirat finalment l’acusació de prevaricació contra l’ex-consellera de Salut Alba Vergés, l’ex-secretari de Salut Pública Josep Maria Argimon, l’ex-director del CatSalut Adrià Comella i l’ex-secretari general de Salut Marc Ramentol pel suposat retard en la vaccinació dels agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil a Catalunya durant la pandèmia. Hem aprofitat el final del calvari per demanar a Argimon què va passar realment, quines lliçons hauríem d’haver après de la pandèmia, com recorda el seu pas per la política i si té cap pretensió de tornar-hi. El seu nom ha sonat unes quantes vegades per a la llista de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, però el rumor no s’ha acabat de concretar mai.

Sigui com sigui, Argimon, que després va ser breument conseller de Salut, continua amb ganes d’intervenir en la conversa pública. És un dels membres del Cercle Política i Drets, un espai de pensament transversal de què també formen part noms com Ernest Maragall, Simona Levi, Laia Serra, Rafael Ribó, Ferran Requejo i Montse Ayats. També en parlem.

—Com valoreu la decisió de la fiscalia de retirar-vos l’acusació?
—Estàvem tranquils. Les coses es van fer bé. Encara queda la sentència i no estem alliberats. Entrevisteu algú, en aquests moments, en llibertat provisional. Dit això, estàvem tranquils. Jo no pensava retirar-me inhabilitat. La meva advocada també ho sabia.

—Us acusaven de prevaricació per un suposat retard en la vaccinació dels agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil a Catalunya. Què va passar?
—En aquell moment teníem dues vacunes al mercat, Moderna i Pfizer, i vacunàvem la gent de vuitanta anys i més. Quan van aprovar AstraZeneca, el govern espanyol va fer una cosa massa estricta, que no va fer ningú més a Europa: recomanar-la només per a la franja entre divuit anys i cinquanta-cinc. El raonament que feien era que, en l’assaig clínic que havien fet servir per aprovar la vacuna, el criteri d’inclusió era fins a cinquanta-cinc anys. Però l’Agència Europea de Medicaments l’havia autoritzada sense cap restricció d’edat i l’OMS la recomanava per a totes les edats. Fos com fos, nosaltres teníem el topall de cinquanta-cinc anys, vam haver de buscar un grup de gent jove, i vam decidir de destinar-la a grups essencials. Tot i que l’estratègia espanyola de vacunació ja ho deixava molt clar: que siguin personal essencial no vol dir que tinguin més risc. Vacunàvem gent jove amb poc risc. La doctora Carmen Cabezas i jo ho subratllàvem molt a les rodes de premsa: “Estem vacunant mestres de trenta-dos anys i la seva companya de seixanta-tres, que és qui té risc, no la vacunem.”

—I entre aquests grups essencials, a més de mestres, hi havia els cossos de seguretat.
—Exacte. Mossos d’Esquadra, policies locals, guàrdia urbana, policia nacional i Guàrdia Civil. Però la policia nacional i la Guàrdia Civil van demanar una vacunació ad hoc. Un vestit a mida. Volien que la vacunació es fes als seus centres, no volien donar noms i cognoms… A la resta de l’estat no passava, això. Es vacunaven als llocs públics com tothom. En tot cas, aquí, la secretaria general, jo crec que amb bon criteri, hi va accedir, però ha quedat sobradament demostrat que van trigar moltíssim a fer arribar els llistats. En la instrucció, tant els representants de la Guàrdia Civil com de la policia nacional ho han reconegut i han tingut una actitud cooperadora.

—Qui acusa són, concretament, els sindicats.
—Exacte: Jupol, Jucil i dues associacions. Quan ja tenim els llistats, AstraZeneca comença a tenir alguns problemes d’efectes secundaris i se n’atura la vacunació. I quan s’han fet les revisions i s’autoritza de continuar vacunant amb AstraZeneca, a més a més, s’elimina el topall dels cinquanta-cinc anys, i ja es pot vacunar tothom. I la secretaria general del Departament de Salut diu: “Aturem allò que era previst i concentrem-nos a vacunar la gent de més de seixanta-cinc anys.” És veritat que l’equip de salut pública vam dir: “Home, ho tenim tot preparat i són poca gent.” Hi va haver, certament, una petita discrepància de criteri. Però el criteri que es va acabar imposant, de començar a vacunar la gent de seixanta-cinc anys, era la cosa més normal del món. Clínicament, epidemiològicament i èticament. Era correcte.

—El fet d’haver hagut d’afrontar un procés judicial per una decisió tan fàcilment explicable del punt de vista tècnic ho considereu repressió. Us considereu víctima d’una forma de repressió?
—Aquí hi ha hagut molta repressió, i jo no voldria comparar això amb gent que, per haver-se enfilat damunt un cotxe, ha passat quatre anys a la presó. No. Sí que durant la fase d’instrucció veies que tot fluïa. Tot fluïa en una direcció molt concreta. Ara, hi ha molta gent que ha patit molt, gent que no ha rebut l’amnistia, els CDR que encara tenen acusacions de terrorisme. No m’hi vull comparar.

—És evident, però sempre hi ha gradacions diferents en una mateixa campanya de repressió.
—Sí, i això s’ha de situar en un moment i un temps i unes maneres de pensar que, en tot cas, no van ser dels representants de la policia i de la Guàrdia Civil, sinó dels sindicats. De fet, la policia i la Guàrdia Civil van donar un premi al director de Serveis de Salut, Xavier Rodríguez, en nom del departament, i a una de les infermeres coordinadores pel procés de vacunació. Han estat els sindicats.

—En plena aplicació de l’article 155, dèieu en una entrevista: “Hem de posar per escrit que no dedicarem un ecògraf a la independència.” El fet d’haver tingut càrrecs polítics durant l’era més accentuada de repressió us ha fet canviar la manera de veure l’exercici de la funció pública a Catalunya?
—És veritat que han estat anys molt convulsos, i no han estat normals pel que fa a l’exercici de la funció pública. Durant el 155 hi va haver coses molt grosses. El Departament de Salut donava una subvenció recurrent a la Fundació Arrels per a persones sense llar. En el volum del pressupost de Salut eren pocs diners, però per a Arrels eren moltíssims. A Madrid, per a tot allò que eren contractes de serveis a l’hospital de Mataró o Vall d’Hebron, els diners corrien. Però quan veien una cosa rara… “Arrels? Què és, Arrels?” No els sonava bé. Havies de lluitar cada cosa, era esgotador.

—Ja que parlem de vaccinació, quines lliçons creieu que havíem d’haver après i encara no hem après?
—N’hi ha unes quantes. La pandèmia no ens ha deixat una societat més cohesionada, sinó amb més desigualtats. Vaig encarregar un estudi i vam veure que les desigualtats s’havien agreujat. Ens havia de deixar un món millor, més conscient, del punt de vista del canvi climàtic, i ens en vam oblidar l’endemà. Em pensava que els grans congressos de tres mil o cinc mil persones s’anirien acabant, que les coses es farien més híbrides, i tot continua igual. Quan pensem en noves pandèmies, la gent es fixa molt en si el sistema sanitari estarà més preparat, però sobretot cal tenir una societat més resilient. Ja ho va ser molt, durant la pandèmia, però ho ha de ser més.

—I el sistema sanitari està més ben preparat?
—En aquell moment es van fer moltes coses. Es van augmentar moltíssim els llits d’UCI. Es van construir set nous mòduls adjacents a hospitals. La capacitat de seqüenciació és molt, molt superior. S’han incrementat les dotacions, les plantilles. Ara hi ha estocs. Abans de la pandèmia, tenir estocs de vaccins disponibles era ineficiència pura. Recordo que durant la pandèmia vam fer una videoconferència amb hospitals grans d’Europa, de més de mil llits, i un dels participants va dir: “Haurem de fer com els exèrcits, tenir estocs.” I es va complir. Aquestes coses s’han fet i han canviat.

—En aquell temps, hi va haver queixes dels professionals de l’atenció primària, perquè van pagar especialment el preu d’una gestió que va donar molt de protagonisme als hospitals.
—El nostre model és hospitalocèntric, sí. És un dels problemes que podem acabar tenint a llarg termini. Sense una atenció primària forta, el sistema sanitari no serà fort. En comparació amb els sistemes més liberals, com el dels Estats Units, a Europa tenim una atenció primària robusta. Hi ha sistemes més estructurats, com el britànic o el nostre, i menys estructurats, com el francès, però l’atenció primària és elemental. Ara comencem a tenir dificultats: la cronicitat, una gran càrrega assistencial, el cansament dels professionals, agreujat per la pandèmia. I tenim un mal de base: a molts professionals i a molts estudiants no els atreu l’atenció primària perquè els crida més la part tecnològica. Això haurà de canviar. Hem de recordar una cosa: els metges sempre haurem de cuidar. Si de vegades podem curar, curem, menys del que nosaltres voldríem. Però sobretot haurem d’acompanyar.

—Què faríeu diferent, ara, si tornéssiu a gestionar la pandèmia?
—Primer de tot, cal dir una cosa: els qui van prendre la decisió de tancar el país no tenien gens d’informació prèvia. No en tenia ningú. Va ser una decisió dura i complicada. Però ara es faria un confinament diferent. Deixaríem sortir els nanos i la gent gran al carrer, per exemple. Seria molt més flexible. No és una crítica. Tothom es va pensar que allò es transmetia com la grip, a tot arreu. Aquí vam mantenir l’escola oberta, hi va haver països europeus que la van tancar.

—Entenc que precisament feu en part aquesta reflexió pels efectes que s’ha vist que ha tingut sobre els alumnes.
—Amb l’escola s’ha vist molt clar. També amb la gent gran que ja tenia algun dèficit cognitiu i que no podia sortir mai de casa.

—Hi ha qui ja deia aquestes coses molt aviat. La senyora Isabel Díaz Ayuso, per exemple, defensava un confinament més flexible, encara que després hagi tingut la polèmica per la gestió de les residències.
—La senyora Díaz Ayuso és un cas d’estudi. No és broma. Si rebobinem, veurem que durant el primer confinament, ella estava molt tocada políticament. Recordem aquelles imatges del Palau de Gel. És quan arriba l’estiu que ella treu l’eslògan de la “Llibertat”, que suposo que li va proposar el seu gabinet. I la llibertat era anar a prendre una canya. Home: com més obert estigués tot, millor, certament, però entre poc i massa. Ara, ella en va fer una bandera. Gaire elaborat políticament no ho era, tot allò.

—Hi ha hagut dubtes a posteriori sobre si no es va fer massa cas dels tècnics.
—Cal dir que en el meu cas era un tècnic molt a prop de la política, perquè quan gestiones el Servei Català de la Salut ets polític. Vejam, els tècnics havien de tenir un paper importantíssim, però sí, no podíem oblidar una altra cosa: qui acaba decidint és qui ha de decidir, que és el polític. No pots refusar aquesta responsabilitat. Com a polític has d’escoltar molta gent i processar molta informació, i prendre una decisió.

—Recordo unes declaracions vostres, quan ja éreu conseller, en què dèieu que no us acabava de fer el pes el paper de conseller. Us hi vau reconciliar?
—M’hi vaig reconciliar, sí. Això va ser en una entrevista a Planta baixa. Venia d’estar tres hores amb la doctora Cabezas fent una conferència de premsa, amb preguntes molt repetitives. Tres hores. Aleshores em connecto i em tornen a fer les mateixes preguntes [riu]. Em va demanar com anava la política, i vaig respondre: “Bé, una mica avorrida.” Veig que el càmera es posa a riure i que la meva directora de comunicació empal·lideix. Hi va haver gent a les xarxes que, amb tota la raó, em van dir: “Si s’avorreix que se’n vagi.” Tenien raó. No tens el dret d’estar avorrit. Com a mínim, no pas de dir-ho. 

—Us ho demano per saber si us agradaria que la vostra carrera política tingués més futur. Vau dir un dia que potser acompanyaríeu Xavier Trias a la llista a l’Ajuntament de Barcelona, però no va passar.
—El partit no em va oferir mai res, a mi. Allò va saltar quan en Xavier no havia dit que sí. Ens vam trobar un dia i em va dir: “Josep Maria, a tu també et pressionen?” I em vaig posar a riure li vaig dir: “No. A mi, no.” I vam anar a dinar. Però no tinc cap oferta, de manera que no hi ha futur.

—Però el desig hi és? Us agradaria de presentar-vos a l’Ajuntament de Barcelona?
—El partit només em va demanar permís per a posar el meu nom en una enquesta demoscòpica, perquè el 2021 i el 2022 havia donat bons resultats. Vaig donar el meu permís i sí, el meu resultat tornava a ser bo. Però no hi ha hagut cap oferiment formal. Les primàries són un mecanisme de participació intern del partit, i jo no en formo part. 

—Amb un grup de gent heu presentat el Cercle de Política i Drets. Què pretén ser?
—Neix d’una preocupació per la situació del país i la situació del món. Hi ha un nou ordre mundial i des de Catalunya hem de poder-hi dir la nostra. Per això el cercle vol ser un espai de pensament crític que ajudi a reflexionar sobre la qualitat democràtica i sobre els drets i les llibertats, perquè ens sembla que n’hi ha que es troben en risc. Pensem que cal una mirada global, però també una aportació nacional catalana. Vam publicar fa uns quants dies el primer article a La Vanguardia sobre el futur de la Unió Europea: res de tot allò que s’hi planteja no serà fàcil ni simple, però volem fer contribucions sobre on creiem que ha d’anar, també d’un punt de vista independentista i sobiranista.