Josep Català

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El dimecres és fosc i plujós, fins i tot a Gràcia. Josep Català ens cita en un bar de prop de la plaça de Joanic. El local fa cantonada i olor de fregit. ‘Jo no sóc en Joel Díaz’, avisa. Català és una de les cares més desconegudes del Soterrani, tot i ser-ne un fundador. Abans de l’entrevista demana una Coca-Cola i mira el rellotge, falten dues hores perquè comenci el xou a l’Almeria Teatre.

Amb el còmic tarragoní parlem sobre els inicis del Soterrani, l’espectacle de monòlegs que fa anar de corcolls els millennials; de la tradició de l’stand up i de l’humor en català; però també conversem una mica d’ego, de fama, de Twitter, de política i del Barça, és a dir, de Messi.

Qui és Josep Català?
—Josep Català és un senyor de mitjana edat del Tarragonès que ara viu al Baix Camp. Té una feina normal i una família normal… I té un petit espai per a inquietuds relacionades amb la comèdia, i que fa uns dos anys i escaig va muntar el Soterrani, després d’haver provat més coses.

El nom és un homenatge al científic que sortia a ‘Els matins’ amb la Melero?
—El paio de la barba? El que estava com un llum?

Això mateix.
—No hi té res a veure.

Com us inicieu en el món de la comèdia.
—Et fotré un bon rotllo.

Endavant, que plou.
—Des de ben petit m’ha agradat el món de la comèdia. Tinc una germana deu anys més gran que jo. Una de les últimes progres. I per casa corrien llibres de Woody Allen, la biografia del Groucho Marx i jo els devorava. Em feien molta gràcia. Era diferent, culte, sofisticat… i així és com em vaig adonar que el que em feia gràcia és l’anomenat humor jueu. Jerry Lewis, Mel Brooks, tots aquests. Aquest interès va anar creixent, però d’una manera natural. No em va passar mai pel cap d’actuar o escriure. No tenia cap inquietud creativa. Simplement era un consumidor. Llavors, a final dels noranta, amb Canal Plus, que no sé ni com es diu ara, vaig descobrir Seinfeld. Una cosa que em va cridar molt l’atenció és que als capítols s’introdueixen trossos petits de stand up. Em vaig obsessionar molt amb la sèrie i ara me la sé de memòria. De totes maneres, ni preveia el fet de provar l’stand up. Jo tenia el meu món, vivia a Tarragona, era impossible… però va arribar la crisi dels quaranta…

[Riu]
—No riguis. Això és clarament un producte de la meva crisi dels quaranta. Jo estava bé. Estava casat amb una senyora fantàstica, tenia una filla i una feina molt digna. Però estava fet una merda [riu]. No estava bé. De fet, em pensava que tenia una depressió, però vaig parlar amb algú, i em va dir: ‘Tu no estàs deprimit, a tu et passa que ets una persona trista i avorrida.’

Hòstia, quin tacte…
—Bé, m’ho va dir en unes altres paraules, però el resum seria aquest. La manera de deixar de ser així? ‘Fes esport, mou el cul, espavila’t i troba una cosa que t’agradi’, em va dir. I què m’agradava? Aquesta era la gran pregunta. I com que m’agradava la comèdia, vaig buscar cursos de guió i de puta casualitat en vaig trobar un de cap de setmana de stand up a Barcelona. El dirigia un senyor anglès que es diu Logan Murray. Bàsicament era per a guiris, però m’hi vaig apuntar. Jo no tenia cap intenció d’actuar, perquè no m’atrevia, però em vaig adonar que no era tan complicat. Vam anar treballant el material…

Tot en anglès?
—Sí, l’anglès, per la feina, el parlo prou bé. Bé, em faig entendre, si més no. I al final em vaig animar i ho vaig petar. Vejam, les circumstàncies eren perfectes, la gent hi estava predisposada. Però això va ser un punt d’inflexió, amb la gent que vaig conèixer al curs, vàrem començar a fer stand up en anglès per a guiris. Això era el 2011, ara encara n’hi ha més, però era una bestiesa. Una comunitat que viu íntegrament en anglès, que no parla ni un borrall de català ni castellà. I així vam estar un any i mig. No vèiem ni un duro, perquè era entre amics i en locals petits, però per mi va ser una escola.

I per què no fèieu res en català?
—De fet, molta gent m’ho demanava.

I què responíeu?
—Doncs que no sabia on fer-ho, perquè en català no se’n feia, de stand up. I el que hi havia en castellà, jo, personalment, no m’hi sentia còmode.

Per què?
—Doncs perquè era l’època del boom dels monòlegs. Es va imposar una comèdia molt costumista, rònega i carregada de tòpics. Guerra de sexes, ‘os habéis fijado’ i aquestes fórmules… A mi això, no m’atreu gens. No és el meu estil i no sabria com fer-ho. I llavors em vaig plantejar realment de provar de fer alguna cosa en català. Més que res per veure què passava.

I què vau fer?
—Doncs vaig escriure al Tot és possible de RAC-1 [riu]. Imagina’t el nivell de desesperació [riu]. ‘Escolteu, busco gent per fer stand up en català’…

I va funcionar?
—Em va contestar un tal Pau Duran, que era un noi que havia fet ràdio, i amb ell i més gent, que havien fet un curs de monòlegs en castellà en una acadèmia, vam muntar un grup que es deia Fem Riure. El nom era fantàstic [riu]. Vam anar fent actuacions per Catalunya, però el problema… funcionàvem com una companyia tancada… en fi, en resum: no érem prou bons en aquell moment. A més, anar un dissabte a la nit a actuar en un poble de l’Alt Urgell per a disset persones… fot mandra…

I què va passar?
—Després d’un any i poc ho vam deixar. Jo també vaig ampliar la família i bàsicament estava ocupat criant les filles. Fins que no van ser una mica més grans, no ho vaig tornar a intentar. En aquell moment és quan vaig conèixer tots els que han acabat formant el Soterrani.

I com us coneixeu?
—El Soterrani no existiria sense Twitter. Allà, fent el burro, vaig conèixer en Carles Ponsí, un dibuixant d’El Jueves, i amb ell vam dir de fer alguna cosa, que no es va acabar materialitzant. Però un dia vam quedar per veure en Roger Pelàez, que jo no sabia qui era, i vaig al·lucinar. Quin tros de personatge. Jo volia fer una cosa similar. Un xou amb la mateixa llibertat, barra i mala bava, vull dir, perquè de Pelàez només n’hi ha un.

I què vàreu fer?
—La clau va ser el contacte amb la Maria Rovira [Oye Sherman] perquè sabia que havia fet monòlegs i m’agradaven els seus vídeos. Vam quedar un dia, vam parlar, i vam decidir de muntar-ho una nit en un bar del Gòtic amb quatre amics. Érem ella, en Carles Ponsí, en Modgi, a qui també havia contactat per Twitter, en Joel Díaz… també havia de venir en Pelàez, però no va poder.

I com va anar?
—Molt bé. De fet, vam decidir de continuar i vam fer tres o quatre xous gratuïts més. I com que sempre es fotia a rebentar, vam començar a cobrar una petita entrada per regular, i s’omplia igualment. Llavors vam anar cap a Casa Gràcia i ara al Teatre Almeria. I ara fa més de dos anys que omplim tots els espectacles.

I com heu anat reclutant?
—El nucli dur del Soterrani érem la Maria, jo, en Magí [Modgi], en Manel Vidal, que fa de presentador, i després s’hi va afegir en Joel. La gràcia és que no som sempre nosaltres cinc, sinó que ho hem obert a més gent. Bàsicament a gent que ens fa gràcia o que creiem que té potencial.

I com el feu aquest filtre?
—Doncs mirant pels llocs. Anant als micros oberts… és un món relativament petit i la gent t’explica que coneix aquest o aquell. I llavors el vas a veure, i fan gràcia o no, però a partir d’aquí surt gent interessant i amb molt de talent com en Marc Sarrats o la Irene Minovas. I aquesta és una mica…

La història…
—El rotllo.

Josep Català

Dèieu que teníeu una vida grisa…
—No, jo tenia una vida correcta, però que no tenia cap emoció des del punt de vista creatiu o artístic.

I la dona que us va dir quan vau decidir de fer el pas?
—Sempre m’han donat suport.

Us ha vist actuar?
—Ha vingut poques vegades, però per exemple va venir aquest estiu al Cruïlla i s’ho va passar molt bé. Va riure i encara em parla.

S’ha de dir que tot i ser un dels impulsors del Soterrani, Josep Català és un gran desconegut. Pràcticament no hi ha informació.
—És que no m’agrada aparèixer pels llocs. I tampoc no crec en els vídeos de YouTube.

Sort n’hi ha de Twitter…
—Sóc el paio menys mediàtic del grup. Tinc una feina fora del món audiovisual i això, lògicament, fa que no siguis tan conegut. I a mi, sincerament, ja em va bé. No tinc gens d’interès a ser conegut. A mi la vida aquesta de treballar als mitjans no m’interessa.

No?
—Gens. Jo faig això perquè m’agrada. M’encanta que la gent s’ho passi bé i també hi ha una part d’ego. Bé, és tot ego això que fem [riu]. Però la fama fora de l’escenari no m’interessa en absolut. Si pogués, després de cada actuació, faria com a Men in Black i esborraria la memòria als espectadors. Això seria ideal. Una felicitació i oblida’t de mi.

I per què heu concedit aquesta entrevista?
—La veritat és que no ho sé…

Us han intentat temptar els mitjans?
—M’han ofert alguna cosa a la ràdio i a la tele.

Podeu donar-ne detalls?
—Eren programes coneguts. Però és que no m’aporta res. Per fer aquestes coses bé cal molta preparació i temps. I jo no en tinc, de temps. I com que sé que no em dedicaré als mitjans, que no serà la meva font d’aliment, m’estimo més que directament ho faci algú altre amb més ganes i il·lusió.

I l’ego?
—Òbviament, m’agradaria que vingués encara més gent a veure’m, i algun dia, potser, actuar tot sol. Una vegada vaig sentir no sé qui que parlava sobre Larry David, que és el geni rere Seinfeld, i deia: és la barreja perfecta entre autoestima baixa i ego desmesurat. Tots els que ens dediquem a això som una mica així. Sóc un desgraciat, però vull demostrar que no. Perquè, siguem sincers, per fer stand up has d’estar una mica sonat. Una persona assenyada no ho fa.

Com us imagineu la vostra actuació perfecta?
—Teatres.

Des d’aquí podem demanar el Victòria al Mago Pop…
—Qui sap. M’interessa que la gent vingui expressament a un teatre per veure’t. Admiro tots els qui han començat en bars de mala mort o en pizzeries San Francisco a Bellaterra. Jo ho he intentat i n’he estat incapaç. M’he mort. És duríssim.

Sempre heu picat pedra fora de casa?
—Alguna actuació hem fet per Reus. Però bàsicament sempre és Barcelona.

Us sentiu més incòmode quan actueu prop de casa?
—Sí. En part, la gràcia del Soterrani és que hem trobat un públic molt concret. Sense desmerèixer la resta, són gent més urbanita… com diu en Manel [Vidal], són els fills de la concertada. T’hi sents més còmode perquè no hi ha la pressió de ser perfecte, pots sortir amb papers, pots sortir del guió… entenen aquesta improvisació i l’agraeixen. Com he dit, admiro a la gent que va a un bar a Salou, allà amb els garrulitos, i ho rebenta. Primer perquè al bar tens la gent molt a prop i els veus els ulls. I a part, és una classe de públic que no és ben bé la teva.

A Twitter, què?
—[Riu] Per mi és una mena de diari personal per treure tota la porqueria que em passa pel cap. Realment no l’utilitzo per fer propaganda de les actuacions ni fer missatges d’agraïment al públic. Bàsicament el faig servir per a fer humor, per dir alguna cosa.

Humor destraler…
—És la gràcia, no? És el format perfecte per a fer-ho. Dues frases i si vols ho complementes amb una fotografia. Però Twitter és això. I així continuarem fins que em tanquin el compte o em facin fora.

Com expliqueu que no us hagin tancat mai el Twitter, mentre que Manel Vidal i Joel Díaz ja no saben ni quants usuaris, contrasenyes i correus electrònics falsos tenen.
—Tornem-hi: jo no sóc conegut.

Però teniu uns quants milers de seguidors…
—Sí, però la iaia Pepita i en Tram no sé què… Vull dir que no sóc un objectiu per a ningú. En el cas d’en Manel i en Joel es poden posar 100 fatxes d’acord i els tanquen els comptes. A mi, això no em passa. Me’l van tancar una vegada perquè en teoria vaig fer spam. Però va ser una estupidesa, una sanció d’una setmana. Al cap i a la fi, també aprens que dir subnormals a desconeguts tampoc no aporta res. Amb el temps aprens a navegar per la línia de faltar a la gent que et cau malament. I la qüestió és apuntar sempre cap amunt, mai cap avall.

Tornem un moment als monòlegs. Com us inspireu?
—No em porta gaire feina. Quan començava, una cosa que em va sobtar molt és que tothom que feia monòlegs parlava del text. Hòstia, el text, per què el text? Si escoltes els còmics nord-americans, ells no parlen mai del text, parlen del material. I crec que és l’única manera d’enfocar-ho. Per mi el text és teatral, el memoritzes i l’escups davant la gent. Per mi, la gràcia d’això és que treballes amb idees, més o menys divertides, i a partir d’aquí veus què en surt.

Hi ha diverses menes de còmics?
—Per mi, n’hi ha dues classes bàsiques. Per una banda, el que mira cap a fora i fa d’analista de la realitat, el que en diuen comèdia observacional, de fixar-se en les coses, ‘us heu fixat en…’ o ‘sabíeu que…’. A mi això no m’agrada perquè has de ser un collons de crac. Has de ser un Seinfeld, i de Seinfeld només n’hi ha un. A més, al segle XXI, totes les observacions ja han estat fetes. ‘Les dones van de dues en dues al lavabo?’, tot això ja és molt cremat. I després hi ha una altra mena de còmic que parla des de dins, des del jo. Projecta la seva personalitat, si en vols dir així, més o menys defectuosa i de manera més o menys honesta. I ho projecta a l’escenari explicant històries. I això és el que treballo jo. Però no sóc gaire treballador, no m’assec gairebé mai a escriure, quan tinc una idea l’escric dins el cap. Faig un esquema o escric quatre coses en un paper.

I ho formalitzeu mai?
—Alguna vegada ho he escrit per fixar-ho, però mai per memoritzar-ho fil per randa, perquè llavors no és tan espontani. No es tracta de recitar un text. Al final, és com parlar amb els amics. No pot estar encotillat.

I la font d’idees?
—Bàsicament, la meva vida. Allò que em passa, que veig, que passa al país… i a partir d’aquí ho passo pel meu filtre, més o menys pertorbat. I surt el que surt. Sempre sense cap pretensió d’arreglar el món ni de pontificar. El còmic que es posa dalt d’una trona, a mi em fa passar vergonya. Al final es tracta simplement de fer riure a la gent. No de predicar o adoctrinar. Hem de fer riure i fer el carallot, i això em prova força.

Què us fa riure?
—Em fa riure la vida, el país absurd que tenim i fins a quin punt la gent va perduda. Totes aquestes coses em fan riure. També la crisi dels quaranta, la vida familiar… tot té un punt tragicòmic. Hi ha gent que s’amaga, jo prefereixo treure-ho tot.

I persones en concret?
—A part de la tradició jueva que comentàvem, també em vaig aficionar a Ricky Gervais.

Va venir fa poc a Barcelona.
—Mira si sóc tarat que el vaig anar a veure abans a Madrid, però no vaig repetir. Vaig descobrir The Office, la sèrie britànica, i em va encantar. I a partir d’ell vaig conèixer Louis C. K., que fa set o vuit anys era la bomba.

Josep Català

Ara està una mica…
—Ha tingut algun problema, vaja… però les sèries Louie i Horace and Pete són una obra mestra. És un geni, però també és un degenerat. És aquella cosa que diuen que s’ha de saber separar autor i obra. A mi, al començament, em va influenciar molt perquè parlava de temes foscos amb una naturalitat bestial.

Temes molt foscos.
—Molt foscos, sí, però amb els quals d’alguna manera t’identifiques. La vida en parella, la família, fer-se gran… la naturalitat a mi em va atreure molt. I a partir de Louis C. K. he conegut molta més gent: Bill Burr, Jim Jefferies… tots americans.

Per què tots nord-americans?
—Perquè aquí no hi ha tradició, tan senzill com això.

I per què?
—Espanya ha viscut desconnectada del món civilitzat.

Encara ara?
—Per sort, ara hi ha internet.

[Riu]
—No riguis. És així. El món de la comèdia va canviat una mica perquè hi ha accés a Netflix. Abans t’ho havies de conèixer molt, havies d’anar a YouTube, era més complicat. I abans d’internet, ja ni en parlem. L’stand up simplement no existia. A Espanya va començar, i això és molt gros… l’stand up entra a Espanya amb Emilio Aragón, que la seva productora va fer el Club de la comedia. Una cosa que comença així no pot anar bé de cap manera. A més, feien aquesta cosa pre-fabricada de guions per a famosos… amb un humor costumista i caspós, que en el fons és molt reaccionari. La gent que va començar a fer stand up fa vint anys es mirava això i els seus referents eren aquests, perquè no hi havia res més. Afortunadament, això fa temps que va canviant.

I a Catalunya?
—En l’àmbit mediàtic el problema era el mateix, perquè estàvem aïllats. Però sí que tenim una certa sornegueria, com a poble derrotat que som, tenim una tendència a la ironia, que no és sinó un mecanisme de defensa i d’autoprotecció. Els espanyols tenen una tara que els incapacita per a la ironia. És la sensació que tinc, en general, costa molt. En canvi, els catalans sí que ho tenim una mica més desenvolupat. Ara, això no té res a veure amb l’humor anglès, que alguns diuen.

Parleu d’artistes com Jordi LP?
—No ben bé [riu]. Però com a stand up, tampoc no hi ha tradició. Sempre surt el nom de Capri, però fins on jo sé, tot allò li ho escrivien. Era un senyor que feia teatre. Molt divertit, però ell aportava un personatge, fantàstic, però un personatge. No feia stand up. També surt l’exemple de Pepe Rubianes, però tornem-hi: feia teatre. A mi m’encantava, però feia teatre. Per mi, l’únic que ha fet stand up a l’estat espanyol, durant dècades, ha estat Gila, que és un personatge que devien deixar els extraterrestres. El que feia ell als anys 50 era espectacularment modern. Però no va crear escola. Que Gila no creés escola és la demostració que l’Espanya franquista era una puta merda. No van sortir 50 Gilas, només van aparèixer explicaacudits com Martes y Trece i alguns altres paios i pallassos que feien l’imbècil. Però res com Gila, un perdedor de la guerra que feia humor polític i que parlava de misèria.

Com es capgira una situació com aquesta?
—Modèstia a part, ja va passant. El Soterrani va deixant aquesta petjada. De fet, ja era una mica la idea quan ho vam engegar. En primer lloc perquè ens diverteix, però també per demostrar que es pot fer stand up en català. I crear una escena, que és una paraula que odio profundament, però és això. I el fet que hàgim tingut èxit tan ràpid és la prova que teníem raó. Fins ara s’havia fet alguna cosa en català, però era com molt antropològic. El típic còmic que actuava normalment en castellà i quan es passava al català es fotia una barretina. Això, jo ho he vist. I després els tòpics, que si som garrepes… Vejam, què fas? Sigues una persona normal, fes-ho de manera desacomplexada i no com un cretí que demana perdó pel fet de ser un aborigen.

Hi ha públic, això és evident…
—Era la sospita que tenia. Hi ha d’haver gent educada en català i amb el sentit de l’humor una mica més afinat i sofisticat, sense desmerèixer la resta, i amb referents d’aquí. No tot ha de ser amb accent castís. No és per vacil·lar, però crec que hi hem contribuït.

Abans heu dit que teníem un país absurd. Què li passa?
—Ets periodista, no? No t’haig pas d’explicar què li passa.

Per això mateix, potser sí.
—Som en una fase d’impàs… El país ha sortit de la zona de confort i s’ha fotut una hòstia espectacular. I escolta, potser és que ja estaves bé a la zona de confort… i ara mateix no sé què li passa, al país, però tota la gent que ens ha de defensar i representar no està a l’altura. Bàsicament estan rendits.

El govern efectiu ha de ser una mina d’or, no?
—Així vist com a tragicomèdia sí, però a mi parlar de la política diària no m’atreu. Sí que em fa riure, per no plorar, com poden arribar a ser de patètics els polítics. Veure com es barallen per les engrunes i gasten una èpica absurdíssima amb els presos, quan en el fons es maten entre ells. És el pitjor homenatge que els poden fer als paios que són a la presó.

Què passa amb els límits de l’humor. Faríeu befa dels presos o els represaliats?
—Per mi s’ha de poder parlar de tot, és a dir, per temàtiques no hi ha límits. Només faltaria que algú et digués què és correcte i que no. El límit és el codi moral de cada còmic o de cada humorista. Ara, jo no em sento bé fotent bromes sobre gent que són a la presó. No me’n fotré mai d’algú que pateix. A la millor em fotré de la situació. Per exemple, no faria broma d’algú amb síndrome de Down, però sí que puc fer broma de com tractem la gent amb discapacitat. Aquest paternalisme i aquesta condescendència que tenim. Amb això no tinc cap problema.

Abans heu esmentat l’humor de baix cap a dalt.
—Sí, no hi veig gens de gràcia a fer broma d’algú que ho passa malament. Una altra cosa són els famosos, els poderosos, els polítics en actiu… També és important la imatge que té de tu el públic. Jo si em poso amb algú, amb aquesta cara i aquest cos que tinc, la gent ja veu que no sóc un abusananos. T’ho compren d’una altra manera. Sobretot si primer et fots de tu mateix.

Però de vegades els límits no són personals, sinó que te’ls marca el Barça amb un burofax o un sindicat dels Mossos amb una denúncia.
—Tornem al tema de la tradició i de la qualitat democràtica. Als Estats Units, amb tots els problemes que té, que són infinits, la llibertat d’expressió és sagrada. Pots dir el que vulguis. Pots cremar la bandera i cagar-te en el president. Hi ha monòlegs a Netflix en què es diuen autèntiques animalades. No passa res perquè els empara la llibertat d’expressió. Això aquí, com que tenim una democràcia de cartó pedra, és impensable.

Grande-Marlaska diu que Espanya és una democràcia perfecta…
—Sí, és això que van repetint, que Espanya té el carnet de democràcia i que està homologada per algú… però la realitat és més fosca. Si a un sindicat de picoletos o de Mossos els molesta que et riguis d’ells, et poden arruïnar la vida. Per què? Perquè tenen els mecanismes per a fer-ho. Coneixen el jutge, coneixen el fiscal i et foten en un embolic. Al final, com diu la Maria [Rovira], el límit de l’humor és l’Audiència Nacional. Vivim amb el risc que algú se senti ofès o atacat, i llavors et vulguin fer callar.

I això pot dur a l’autocensura, no tan sols del denunciat…
—Això busquen. Un vídeo on es comparen policies amb gossets, a més amb un vídeo amb gossets molt bufons, tothom amb dos dits de front veu que això és una broma. Res més. Però es tracta d’això, de crear una mena d’estat de prevenció que derivi en autocensura. És tot molt curt de mires, molt mesquí i molt patètic, la veritat.

Ha de tenir sindicats gent que va armada pel carrer?
—En principi, com tot treballador, sí. El que no poden fer és convertir-los en grups de pressió fora del seu àmbit. Si fas aquestes coses, potser comets un abús del teu poder, de la teva pistola i de la teva placa. I en el fons, els més ofesos, sempre són els fatxes. Els fatxes són sempre els que posen més querelles i ploren.

Canviem de tema i parlem de polítics. Què en penseu de Gabriel Rufián?
—Home! Per favor, si no pots befa d’en Rufián, de qui en fas? Però em sembla un personatge esperpèntic. El van llogar per a aquesta cosa d’atreure castellans, perquè en el fons es tractava d’això, i el paio s’ha animat i s’ha convertit en un monstre. I pel que diuen, dins el partit ell va a la seva, té la seva pròpia agenda. Si no pots fer befa d’ell…

Què li diríeu si el tinguéssiu aquí a la taula?
—Crec que no li diria res [riu]. S’ha de tenir una mica de vergonya, això no és sostenible. Fa passar vergonya. A part que com a polític té el carisma d’una sabata, és que és un demagog. Aquest afany constant de voler caure bé al que tu consideres la teva gent, que és l’esquerra espanyola, és molt patètic. Si ets un polític defensa el teu programa i ja està. Però com a personatge mediàtic el trobo molt divertit.

Qui més us escalfa?
—Ara mateix tots. No es pot aguantar. Qui voto jo ara? No sé qui votar. Em foten vergonya tots plegats. Per desgràcia hauré de votar algú perquè no donaré el meu vot a un feixista, però has de votar amb el nas tapadíssim.

I si acabem parlant del Barça?
—El Barça és un reflex del país. Ara mateix hi ha aquesta elit tronada i casposa, encarnada abans en Sandro Rosell i ara en Floreta, que en el fons són uns mediocres. Hi va haver un accident que va ser l’època d’en Laporta, on les coses es van fer d’una altra manera, i van sortir bé. Tot i que els últims anys van ser una mica com Neró cremant Roma, va embogir. Ara hem tornat al Barça de sempre. Un club de gent petita, acomplexada i ressentida. I amb en Messi s’ha vist. Al minut u tothom s’ha cagat en ell. En Messi, per favor! Com podeu blasfemar així. Però vaja, tampoc no m’interessa gaire el Barça [riu].

A Twitter hi vau posar cullerada.
—Ho faig per fer safareig, però no ho segueixo gaire. Jo ja m’he donat de baixa de la tele i he decidit que me’n desconnecto durant una temporada.

Ja per tancar. Què preferiu, que Messi renovi, la DUI o que el govern més progressista de la història posi Juan Carlos I a la presó?
—A mi el que li passi al senyor aquest, en Juan Carlos, me la pela completament. M’importa un rave si Espanya és una república o una monarquia, no m’interessa gens. Això ho deixo en Rufián. Només hi ha una opció, que Messi renovi.

I la DUI?
—Si l’han de fer els d’ara, serà un bunyol.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.