Jordi Sànchez

Jordi Sànchez és el cap de llista de Junts per Catalunya a les eleccions de diumenge al congrés espanyol. VilaWeb li ha enviat un qüestionari, que ha respost aprofitant estones lliures del judici o temps que ha robat de la presó. És el mateix qüestionari que també ha respost Oriol Junqueras. Sánchez respon amb un estil directe i clar, sense subterfugis. És una entrevista que podria tenir més d’un titular, de tan clar com parla. L’ex-president de l’ANC no ens explica solament la campanya electoral, sinó que també respon sobre aspectes més personals de la seva estada a la presó, i sobre com li ha canviat el caràcter.

Es pot dirigir l’independentisme de la presó estant?
—Jo no ho pretenc. Però és innegable que la política independentista també és avui exili i presó. Renunciar al capital que tenim –sigui on sigui– seria tirar-nos un tret al peu. Els lideratges són compartits i des de la presó estic en disposició d’ajudar en tot allò que calgui per consolidar lideratges nous i emergents.

Es pot investir un president espanyol sense pactar un referèndum?
—No es pot resoldre la crisi política sense autodeterminació. I no es pot fer creure que el Primer d’Octubre va ser només una flor, oblidant-lo ara com si no hagués passat res. L’obligació dels qui sentim el Primer d’Octubre com el referent principal per a continuar avançant cap a la República és continuar lluitant democràticament per fer-lo efectiu. I això vol dir que el dret d’autodeterminació ha de formar part de la solució de la crisi política. Qui rebutgi aquesta possibilitat no podrà rebre la confiança de Junts per Catalunya per a ser investit president a Espanya. Junts per Catalunya és aquesta garantia.

Diferències entre PP i PSOE, quines hi ha ?
—Si parlem de polítiques socials o ambientals, són clares. Si em parleu de Catalunya, us diré que les diferències són poquetes. Objectivament, PP i PSOE no són la mateixa cosa, però s’assemblen bastant i poden posar-se d’acord en qualsevol moment. El PSOE és el col·laborador necessari del 155, això no ho pot oblidar ningú. L’única manera d’aturar el PSOE més ranci i unitarista és amb uns bons resultats electorals de l’independentisme i de Junts per Catalunya, que obliguin Pedro Sánchez a dialogar i impedeixin que tingui majoria amb Ciutadans. I de cara al 28 d’abril que no s’equivoqui ningú: qui vulgui ajudar els presos que no voti PSC. La millor opció per a ajudar presos és votar les llistes on som els presos. Com més forts sigui a les urnes Junts per Catalunya més força tindrem per defensar-nos i per defensar l’autodeterminació de manera efectiva.

L’independentisme ha de promoure una república espanyola?
—La millor contribució a la república espanyola que podem fer des de Catalunya és exercir el dret d’autodeterminació de Catalunya i fer realitat un estat català independent en forma de república.

Quina part del programa dels vostres rivals independentistes que es presenten a Madrid us agrada?
—La que proposa polítiques socials efectives contra la desigualtat i la pobresa.

Quina part del programa dels vostres rivals unionistes us agrada?
—La mateixa que he remarcat dels rivals independentistes.

Acceptareu un indult si el proposa una altra persona o entitat?
—Exigeixo l’absolució. En qualsevol cas, jo no seré moneda de canvi ni abaratiré les meves exigències polítiques.

Què en penseu, de la feina de l’exili? Quin valor hi doneu, a la sentència alemanya?
—La feina de l’exili i en particular la del president Puigdemont ha estat i és imprescindible. Políticament i judicialment. I reivindico per a ell i per a la resta d’exiliats el reconeixement del seu sacrifici. L’exili és una presó que alguns no la veuen, però és una presó al cap i a la fi. La sentència alemanya és la primera gran victòria judicial contra les mentides de l’estat. I en vindran més. Avui al Tribunal Suprem tot seria més difícil, més dur que no és, sense la resolució judicial alemanya. I això ho devem al president Puigdemont i a la resta d’exiliats.

Deixareu els escons al parlament?
—Sí. No especularé. Aniré al congrés de diputats a liderar, al costat de la Laura Borràs i la resta de diputats i senadors de Junts per Catalunya, l’acció política que ens ha de portar al desblocatge i a l’autodeterminació efectiva.

Per als ciutadans, sovint és una altra agressió veure segons quins moments del judici. Com el viviu el dia a dia, vosaltres?
—Amb la mateixa indignació que tanta i tanta gent. Però no podem defallir, no dono res per perdut. No oblidem que és un procés polític i que hem de ser forts fins al final. Només així podrem desmuntar totes i cadascuna de les falses acusacions i mentides que sentim.

Com us trobeu després de dos mesos de judici?
—Em trobo bé, potser més fatigat que al començament, però amb prou força per a acompanyar fins al final del judici els nostres advocats, per continuar desmuntant totes les acusacions i els falsos relats de la fiscalia i els seus testimonis. Saber-se amb el suport per tanta i tanta gent és una font inesgotable d’energia. De cada carta rebuda, n’aprofitem tota l’energia.

Què us sembla l’actitud de Marchena ?

La condemna, què creieu, ja la tenen decidida i escrita?
—Hi ha partit i no el tenim perdut. Tot és obert. La prova és que els magistrats han decidit de no donar per bons els atestats policials. El tribunal ha pres consciència de la debilitat de tota l’acusació i se sap vigilat pel Tribunal Europeu i per no pas pocs mitjans internacionals. No sóc ingenu, però a hores d’ara no dono per feta la condemna. No he llençat la tovallola, no pas encara.

Quina condemna espereu? No quina desitgeu, sinó quina calculeu?
—Exigeixo l’absolució. M’agradaria que es deixés d’especular sobre la nostra condemna. Si nosaltres som els primers que donem per feta la condemna i comencem a especular sobre els anys de presó facilitarem al tribunal el camí de la condemna. Hem de crear un relat fort i clar a favor de l’absolució. No els podem fer la feina.

Hi heu fet cap amic a la presó? Quin, i per què?
—Uns quants, tant a Soto del Real com als Lledoners. La presó t’acosta a persones que potser en llibertat trobaries pel carrer i ni les miraries. La presó humanitza i et fa veure la vida des d’una altra perspectiva. He establert bona relació amb diverses persones, molt diferents entre elles. Des de grans empresaris que han passat uns pocs mesos a la presó fins a una persona que hi és de fa vint-i-cinc anys. Aquest últim cas és especialment colpidor. Ha viscut vint-i-cinc anys sense haver trepitjat el carrer. Fa pocs mesos va sortir quaranta-vuit hores per primera vegada. M’és molt difícil d’explicar què m’ha transmès. En tot cas crec que casos com aquest ens haurien de fer (re)pensar el model penitenciari.

Què hi heu descobert a la presó que no coneixíeu de vós mateix?
—He après a ser més tolerant amb mi mateix i a valorar coses banals, quotidianes, que abans d’entrar a la presó ni les apreciava. Pot semblar un tòpic però lamentablement és ben veritat.

Quin any serem independents?
—Si fos per mi fa anys que ho seríem. Però això no és un joc de veure qui l’encerta. No podem banalitzar el combat polític cap a la llibertat. D’ençà de l’octubre del 2017 tenim un coneixement molt més precís de tot allò que hi ha darrere l’aparença democràtica de l’estat. Ara cal aprofitar aquest coneixement i posar-lo al servei de l’acció política.

Què en penseu de la desobediència civil? Farà falta, o només cal ser més? Podrem ser independents només votant, o caldrà alguna altra cosa?
—Crec sincerament en la força transformadora de la no-violència i en particular de la desobediència civil. Hem d’estar preparats per a usar la desobediència civil per continuar avançant i conquerint espais de llibertat. El Primer d’Octubre va ser un gran acte col·lectiu de desobediència civil, en la meva opinió el més important que ha viscut mai Europa. I vàrem avançar molt, vàrem consolidar posicions, vàrem conquerir espais de llibertat. Ara, la desobediència civil és compatible amb més iniciatives polítiques per poder avançar.

Espanya no ha permès mai, excepte a Guinea, un referèndum d’independència. Per què creieu que ara sí?
—No serà fàcil. No he cregut mai que ho fos. Però les coses que no es persegueixen amb persistència difícilment s’aconsegueixen. L’estat s’hi resistirà. De fet, s’hi resisteix com no hauríem imaginat que ho faria, però si persistim, si continuem essent milions els catalans que el demanem i no defallim, a Espanya no li tocarà més remei que acceptar-lo.

La via ha de ser unilateral, com fins ara? Per què?
—La unilateralitat és un instrument legítim només en cas que s’escaiguin dues condicions simultànies: la primera, que el poder constituït negui un dret i unes vies polítiques democràtiques per assolir un propòsit; i la segona, que qui vulgui exercir un dret tingui una majoria social i política. De fet, la unilateralitat sense una majoria social i política no té futur ni legitimitat democràtica.

Quines lectures us han influït dins la presó ? Per què?
—N’hi ha diverses, potser la més influent ha estat una obra de S. Zweig, Castellio contra Calvino. Una gran proclama-pamflet (en el bon sentit del terme) contra la intolerància. La prosa de la vida, de Joan-Carles Mèlich, m’ha acompanyat en molts moments en la solitud de la cel·la i m’ha ajudat a posar ordre en algunes idees i pensaments. He llegit moltes novel·les, però si n’he d’agafar només una em quedo amb la lectura de Victus , d’en Sánchez Piñol.Una assignatura pendent des de feia temps que la presó m’ha permès de recuperar. Una gran novel·la.

Cap incidència, positiva o negativa, que ens pugueu explicar dels vostres carcellers?
—El tracte amb el personal penitenciari és correcte. En el meu cas les incidències negatives les vaig tenir amb la direcció del centre durant els nou primers mesos de la meva estada a Soto del Real,abans del trasllat als Lledoners. Dels treballadors penitenciaris us diria que n’hi ha més d’un i de dos que se’n fa creus que siguem a la presó. És normal parlar i discutir amb ells de política. Encara no n’he convençut cap que la independència seria la millor decisió per a espanyols i catalans. Però alguns ja accepten que el referèndum seria una solució raonable i democràticament acceptable.

Estudieu res en especial, i amb èmfasi? Per què?
—He recuperat lectures que feia temps no feia sobre la no-violència i la desobediència civil. Ghandi, Lanza del Vasto, Müller, Jahanbegloo, Thoreau, Xirinacs, Sharper. Crec que és l’única via que tenim, al costat de la de les urnes, per capgirar la situació i guanyar de manera efectiva l’exercici de l’autodeterminació

Voldríeu afegir-hi res?
—Vull agrair el suport i la dignitat de tanta i tanta gent que no ha plegat veles, que es manté dignament dempeus i disposada a fer pinya per continuar avançant. Tindrem oportunitats de culminar allò que vàrem viure el Primer d’Octubre. Tots els fronts són necessaris; des de les institucions fins a les mobilitzacions ciutadanes. Però sobretot no abaratim el nostre somni. La República Catalana només ens té a nosaltres, els catalans, per defensar-la. Des de la presó no fallaré.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb