entrevista jordi lara
Jordi Lara, autor de 'Sis dies d'agost' (Edicions de 1984)

Jordi Lara (Vic, 1968), autor de Mística conilla i d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, acaba de publicar una novel·la de no ficció, Sis nits d’agost (Edicions de 1984), on recrea i també imagina com va ser la mort de Lluís Maria Xirinacs, el lluitador antifranquista, el senador més votat de la història de la democràcia espanyola, el pacifista, el lluitador per la llibertat dels pobles oprimits, el filòsof definidor del Globalisme… Xirinacs va decidir quan morir i com: va triar deixar de viure el dia que feia setanta-cinc anys i ho va fer al mig de la natura, al pla de cal Pegot, una pastura al peu del Taga, al Ripollès. Volia convertir-se en adob, morir fusionant-se amb la natura, mitjançant la transsubstanciació, una tècnica de respiració i meditació a través de la qual pots induir-te al coma i morir al cap de quaranta-vuit hores.

Lara es pregunta per les raons que van portar Xirinacs a treure’s la vida. Perquè diu a la novel·la: ‘Segurament, un home en té prou amb una sola raó per llevar-se la vida si ho fa des del dolor, però si ho fa des del goig i la plenitud en calen un grapat.’ I després també es pregunta per les raons que donava: ‘¿No eren, ben mirat, raons intercanviables que tant podien ser justificacions d’una mort com incentius per a la vida?’

I explica en Joan Parés, el metge amic de Xirinacs que el va acompanyar a la muntanya aquell sis d’agost del 2007: ‘És que en general no ens sabem morir…, però ell havia tastat la mort moltes vegades amb les vagues de fam, i tenia la meditació, el significat del lloc, la tècnica per no patir. Era una jugada perfecta i estava feliç. Sí: tots dos estàvem feliços, jo el primer. ¿Com no podia estar feliç si l’ajudava a fer el que ell volia i com ho volia?’

Xirinacs va deixar dues notes: una a la fundació Randa, ‘Acte de sobirania’; i, a sobre, hi van trobar una nota de comiat. Quan el va trobar sis dies després, el cos no mostrava indicis de violència.

El llibre parla de la mort, de saber morir, de triar com et vols morir. És una qüestió profunda, relliscosa i delicada. Devíeu pensar en la manera com evitar certes coses, com ara caure en sentimentalismes. Devíeu proposar-vos uns certs límits…
—Era essencial acotar els perills del relat. Que no es convertís en una mena d’assaig encobert, per exemple. Perquè jo volia que fos literatura, volia explicar una història. I un altre perill: que la història i el pes de la figura de Xirinacs no acabés menjant-se la reflexió sobre la mort. Calia trobar aquest punt d’equilibri. I cercar aquest equilibri em va portar una reflexió prèvia força llarga. Vaig fer un plantejament narratiu honest, i vaig decidir ensenyar les costures del procés d’escriptura. El narrador, que és l’escriptor, es pregunta en primera persona fins i tot si cal escriure el llibre. És un punt de vista de fidelitat amb la realitat que vaig trobar adequat, perquè pel llibre transiten persones reals de les quals reprodueixo el testimoni. I en literatura (no pas en periodisme), tan important és què expliquen com què decideixen no explicar-te. Aquests silencis també són importants, per allò que amaguen. En Parés, per exemple, no em va voler explicar l’última cosa que es van dir amb en Xirinacs. Doncs no m’ho invento pas, dic que no m’ho va dir i que no ho sé.

Al final del llibre feu un agraïment a la persona que us va ajudar en la reconstrucció del cel d’aquells sis dies d’agost. Aquests elements ambientals i d’altres, a voltes els més petits, com marcar l’últim batec del cor, són els que us serveixen per a crear un estat d’ànim, un flux líric.
—Aquesta mort ens interroga a nosaltres sobre com volem morir. I jo, a la novel·la, interrogo aquesta mort. I no podia explicar-la només passant pels dietaris que Xirinacs va escriure, perquè les raons que dóna per a morir-se són intercanviables i podrien ser raons per a continuar vivint. El narrador es pregunta si les raons no les buscava tot escrivint. Per això calia interrogar altra gent que estava vinculada amb la mort de Xirinacs i amb el lloc que va triar per morir. No hi tenia cap lligam. Per això calia interrogar les persones del territori i també el territori mateix: quines cuques i altres animalons hi habiten, quina lluna va fer aquelles nits d’agost… No és un fet gratuït ni faig preciosisme naturalista. Xirinacs volia fondre’s amb la natura. Volia tornar-se adob. Calia explicar molt bé el cel del pla de cal Pegot, perquè va ser la darrera cosa que va veure. Aquells dies, després de les cinquanta hores de pluja ininterrompuda, el cel es va obrir i era espectacular, perquè va coincidir amb el fenomen de les llàgrimes de Sant Llorenç. I, a més, va coincidir que el transbordador espacial Endeavour, que portava la primera astronauta de la història, s’acoblava a l’Estació Espacial Internacional, que orbitava per sobre del pla del Pegot. Tots aquests recursos també eviten un llibre de consignes, un llibre d’autoajuda encobert.

La mort de Xirinacs és envoltada d’alguns misteris, com ara alguns objectes que es van trobar al costat del cos. Aquesta mena de misteris són elements que van molt bé a la narració.
—Aquests elements me’ls vaig anar trobant durant la recerca. D’entrada, la intenció era desbrossar les mentides i bajanades que s’havien arribat a explicar sobre la mort d’en Xirinacs. Es van dir tantes coses: que s’havia penjat d’un arbre, que havia pres pastilles, que patia una depressió, que tenia una malaltia terminal… Però la realitat em va fer de caixa d’eines per al relat.

Voleu deixar ben clar que no heu escrit pas una biografia de Xirinacs, però un personatge tan atractiu, amb tantes capes, també és un caramel per a un escriptor.
—Era un perill, que fos tan polièdric. I un altre perill és que molts lectors ja en tenen una idea feta, d’ell, i busquen la confirmació d’aquesta idea. De manera que vaig haver de vetllar perquè Xirinacs no se’m mengés el llibre. Per això li dono poca veu a través dels seus dietaris. Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot. Calia evitar de ser absorbit pel seu magnetisme.

Xirinacs va ser un pacifista, un resistent antifranquista, un lluitador per la llibertat dels pobles oprimits, un pensador, un il·luminat, un místic… Amb quin us quedeu?
—El llibre no conté cap tesi, però jo diria, és una sensació, que en la seva mort hi ha la clau: la mort que va triar conté i culmina totes les persones que ell va ser: el polític, el pacifista, el místic, el filòsof…

En la conferència de premsa vau dir que crèieu que el Xirinacs que quedaria seria el pensador, el filòsof.
—No conec la seva obra filosòfica a fons, però la gent que coneix bé el Globalisme ho constata. Perquè la seva part contestatària va molt vinculada a un temps determinat que ja ha passat. Però la seva obra filosòfica, que se situa en un temps perpetu, és nascuda per ser mirada per tots els temps. I la seva mirada transversal (era teòleg, matemàtic, donava classes de filosofia quàntica…) i el seu coneixement tan ampli sobre la mirada de globalitat de l’experiència humana sobreviuran al temps.

Un home tan polièdric té el perill que tothom se’l vulgui apropiar.
—El seu amic metge, Joan Parés, diu a la novel·la que és igual que es mitifiqui en Xirinacs home, perquè és l’obra, que en quedarà, i és un element que no es belluga.

‘Xirinacs no interessa ningú, està amortitzat’, diu al llibre la Cesca, un personatge que representa els joves antifranquistes, utòpics, que van voler canviar el món i el poder els va engolir o marginar. És clar que ella parla des del pessimisme.
—Des de la seva òptica, Xirinacs era per sobre de tot un personatge central de la lluita pacifista antifranquista i contra l’opressió dels pobles. Però Xirinacs era polièdric i era un avançat. Al llarg dels anys s’han anat confirmant coses que ell ja havia previst.

Era avançat en qüestions d’alliberament nacional i independència; en el fet de mirar d’entendre ETA; en el desenvolupament d’un pensament filosòfic complex i molt contemporani; en la reivindicació del poder de decidir com i quan volem morir-nos.
—La seva figura és vigent en el debat sobre l’eutanàsia, sí, també en el procés d’independència i de Països Catalans (ja l’any 2000, la gent el veia dret davant la Generalitat demanant una Assemblea d’Assemblees dels Països Catalans per a convocar a la mobilització cívica d’un poble que veia adormit); i també amb l’actitud de desobediència: la desobediència i l’inconformisme són una actitud pròpia dels joves. En aquest sentit, Xirinacs va ser sempre jove, perquè no es va resignar ni conformar mai. Sempre va ser desobedient i va posar en entredit qualsevol dogma.

Parlant de l’eutanàsia, als agraïments finals també dieu que agraïu la complicitat generosa i arriscada de les persones que apareixen al text. L’eutanàsia i el suïcidi encara van de la mà del risc i del tabú? Els testimonis que van ajudar Xirinacs han de témer la repressió judicial?
—Quan parlo de complicitat generosa i arriscada, en parlo en termes literaris, de deixar el seu testimoni en mans d’un escriptor. Però, tal com ho heu interpretat, no, no poden tenir problemes, perquè la mort de Xirinacs va ser qualificada de mort natural i, per tant, no hi ha responsabilitat legal. Però en Parés tenia molt clar que podia portar-li problemes. Per això va llogar un cotxe i per això no va explicar res fins al cap d’un any, quan es va certificar la mort natural. L’eutanàsia és una qüestió que la societat no es mira de cara. Així com s’ha anat acarant amb temes greus, com la violència masclista i d’altres, la mort encara és tabú. Però un dia o un altre s’hi haurà d’acarar.

Per acabar, hi ha una altra frase de la Cesca que és dura i de gran potència. La Cesca, crítica amb el país, diu: ‘Som un país tan imaginatiu que som capaços de transformar un Gandhi en un viatjant de segells’ (referint-se a la feina que va fer durant uns anys Xirinacs, després de ser senador, per al Fórum Filatélico per guanyar diners). Hi esteu d’acord?
—La comparteixo absolutament. És així. Tenim la imatge d’en Xirinacs assegut al carrer Entença, davant la presó Model envoltat de gent o dempeus com a senador. Només cinc anys després, Xirinacs va amb americana i corbata i agafa el metro per anar a vendre segells. És l’inici de la transició, quan el país ha dit per on vol anar. I el país va triar un futur de resignació, amb una Generalitat de fireta. El país no va apostar fort per un futur propi. I aquell que havia lluitat contra la resignació va passar de la desobediència a la supervivència. Ell no es va conformar amb el peix al cove del país, de manera que el van silenciar.

Silenciar i invisibilitzar.
—Es va passar disset anys sense publicar cap article, ni tan sols una carta al director. N’havia escrit un munt. Han quedat entre l’obra inèdita.

Encaixaria millor en aquest moment, Xirinacs?
—Al llibre hi ha una pregunta oberta, sense resposta, que el narrador fa a la Cesca: ‘No t’has preguntat què hauria dit en Xirinacs si hagués pogut veure tot això del procés?’ Ella només li respon: ‘És clar. És clar que hi penso.’

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb