Joe Brew

Al començament de la pandèmia de la Covid-19, Joe Brew avisava en aquesta entrevista a VilaWeb que hi havia moltes més eines per a combatre el coronavirus que no es feien servir. Ara que comença el desconfinament, malauradament, veu que passa igual. Aquest científic de dades, amb experiència com a epidemiòleg, era un dels signants de l’informe d’experts lliurat el mes passat al govern de la Generalitat amb recomanacions per a elaborar un pla de desconfinament. Una n’era el passaport immunològic, del qual es declara fermament partidari. Si més no de desenvolupar-lo tecnològicament, de preparar la contingència per a una segona onada de l’epidèmia. Està preocupat, perquè no veu que hi hagi una estratègia clara sobre què cal fer ara, una vegada la corba s’ha aplanat. Es vol eradicar la malaltia amb mesures dures de confinament i distanciament social? O s’assumeix que la major part de la població s’acabarà infectant, tard o d’hora, i es vol guanyar temps? O una estratègia o l’altra. Quina tenen en ment?

Veieu indicis d’un rebrot a curt o mitjà termini?
—Sí, és clar. És un error mirar només la corba de manera retrospectiva. Molta gent veu aquesta corba baixant i, com que tenim tendència a pensar de manera lineal, suposem que continuarà baixant. Però biològicament no hi ha cap raó per a pensar que una corba hagi de continuar baixant. La corba és una representació de factors biològics: vida, mort, contagi, casos… I les condicions per al contagi quines són? Doncs el nombre de persones infeccioses i el nombre de susceptibles de contagi. Si només mires aquests números, les condicions per a la propagació del virus encara són molt bones. Hi ha moltíssima gent infectada i infecciosa i moltíssima de susceptible.

Què ha de passar perquè hi hagi un rebrot?
—Hi ha d’haver una mica de virus i una mica de gent infecciosa i moltíssima gent susceptible, com a començament de març. Aquestes condicions encara hi són. Encara que un 10% de la gent ja hagi passat la malaltia, que és possible, vol dir que encara hi ha un 90% que no l’ha passada. No som a prop de la immunitat col·lectiva.

Fa dos mesos que som amb mesures de contenció del virus, però no es poden allargar indefinidament, oi? Aleshores els rebrots són inevitables?
—No dic que el rebrot sigui inevitable, perquè hi ha manera de contenir-lo. Dic que les condicions per a un rebrot, en termes de nombre de persones infeccioses i susceptibles encara hi són, no ha canviat res. La millor metàfora d’un confinament per mi és imaginar-se que disparen contra tu; ells són al pont, tu ets a l’aigua, i et capbusses per evitar les bales. Això és vam fer a mitjans de març. Però hi ha un moment que has de tornar a sortir per a respirar. Jo crec que econòmicament i psicològicament hem de poder respirar. La qüestió és que aquells que disparaven bales des del pont encara hi són, i has de veure si pots treure una mica el cap de l’aigua per a agafar aire sense haver-ne de sortir del tot i exposar-te massa. És obvi que no es pot mantenir sempre el confinament. Per mi la llàstima és haver-lo fet tard. Mira Nova Zelanda, com van actuar de manera contundent just al principi. Si ho fas així, després no has de perllongar les mesures gaire temps. Em va semblar un error que les dues primeres setmanes del confinament es permetés la mobilitat laboral. El confinament dur, que es va fer durant dues setmanes, hauria tingut molt més efecte si s’hagués fet abans, perquè no hi hauria hagut tants casos.

Però com ens ho podem fer ara, si cal desconfinar?
—Allò que fan més malament els governs és que no expliquen quina és l’estratègia a llarg termini. Van explicar molt bé el missatge d’aconseguir l’objectiu d’aplanar la corba. Però ara ningú no s’explica si es vol reduir l’àrea que hi ha sota la corba o no. La idea ara és redistribuir la mateixa àrea que hi ha sota la corba al llarg del temps? Ajornar els casos? O volem reduir l’àrea? La diferència és molt important. Si la idea és ajornar l’àrea, redistribuir-la en el temps, vol dir que acceptem que ens infectarem una majoria de la població i, per tant, s’hauria de posar molt èmfasi en la separació i en l’aïllament de les persones grans i no tant en la prevenció en les persones saludables. Però si la idea és parar i anar reduint aquesta àrea tot esperant la vacuna, eradicant la malaltia amb un confinament dur, doncs és una altra tàctica. Però segons quines siguin les estratègies generals, les tàctiques seran diferents. I ningú no vol dir clarament quina és l’estratègia general, però hem de saber-la, perquè, si no, quines són les tàctiques que calen?

La qüestió ara és si es vol eradicar el virus o es volen ajornar els contagis en tota la població?
—Aplanar la corba serveix per a mantenir la incidència de casos per sota de la capacitat del sistema sanitari. La qüestió ara és per què practiquem el distanciament social. Els governs van dient que ens en sortirem i que guanyarem. Però què vol dir guanyar? Vol dir haver arribat a la immunitat col·lectiva sense haver infectat la gent més vulnerable? O vol dir impedir que la majoria de la població s’infecti? Molts governs suggereixen indirectament que és la segona opció. Però no crec que pensin realment que eradicarem aquesta malaltia sense que molta gent s’infecti. Si no és que es troba una vacuna enguany, cosa que trobo poc probable. Quina és l’estratègia? Sembla que les tàctiques que es fan ara siguin per aquesta segona opció, però em sembla que no hi ha consens científic que això es pugui eradicar enguany o l’any que ve. La realitat ara és que aquest virus és tan contagiós que no desapareixerà.

Encara hi ha moltíssims casos després de dos mesos de confinament.
—Tots els nous casos que hi ha ara s’han produït durant el confinament. Estaria bé que tots els governs fessin la reflexió sobre si aquest 2020 volen reduir els casos al mínim mentre no es troba una vacuna o bé permetre una normalitat laboral, social, etc., sempre mantenint el flux de casos per sota de la capacitat del sistema sanitari. Són dues estratègies diferents, i el grau de confinament actual hauria de dependre de quina és l’estratègia. Jo no sé què s’hauria de fer, però s’ha de ser conseqüent. Estaria bé saber quina és la idea que tenen ara. Em fa por que, si apliquem l’estratègia de prevenir els casos com si fos possible eradicar la malaltia només amb el distanciament social, si això ho fem malament, a llarg termini molta gent vulnerable s’acabarà infectant. Perquè la gent no aguantarà mesos i mesos de distanciament social i acabarà tornant a casa dels avis. Aplanem la corba o reduïm l’espai de la corba?

Què us sembla el pla de desconfinament del govern espanyol?
—Jo crec que les fases són les correctes. S’han d’obrir unes certes coses abans que no unes altres, permetre unes activitats… No en discrepo. Però és un error fixar dates. De bon començament s’han gestionat bastant malament les expectatives. Quan diuen que s’aniran fent fases cada dues setmanes fins a final de juny posen unes expectatives a la gent que seran molt difícils de gestionar si a mitjan juny hi ha un rebrot i tothom cap a casa. Hi ha dues coses criticables en aquest pla. La primera és suggerir dates. L’efecte de no gestionar bé les expectatives és un desgast emocional per a la població. I ho he vist, personalment, quan ara que comencem a desconfinar-nos una mica la gent té tant desgast emocional que sembla que digui que ara ja està.

Per què penseu que passa?
—Ara es permet una cosa que no s’hauria d’haver prohibit, que és passejar sol. I com que feia set setmanes que no podia passejar, ara veig al carrer gent que no té relacions familiars, que no viu junta, passejant. Perquè se’ls ha acabat la paciència. I això passa per no haver dit a la població des del començament que això és molt seriós i que serà molt llarg i que, per tant, hem de trobar maneres de viure amb això durant molt de temps. Cantar la victòria aquesta que anem guanyant cada dia està molt bé per a donar una mica d’esperança, però s’han de començar a explicar les coses com són. Però dir que això s’acabarà aviat és pitjor, perquè la gent estarà encara més desgastada quan la realitat no coincideixi amb les expectatives.

Aquestes imatges de grups de gent al carrer, passejant o fent esport, us preocupen?
—Sí, em preocupen bastant. I em sorprèn el grau de barreja social que he vist. És interessant veure el context en diferents països. Fixeu-vos que aquí fem servir la paraula ‘confinament’. Ha estat un error lingüístic no haver posat més l’accent en el concepte de ‘distanciament social’. Perquè la raó del confinament sempre ha estat el distanciament social, és el més important. I com que s’acaba el confinament, la gent també es pensa que s’acaba el distanciament social. No, no! El confinament era una eina per a la finalitat, que era el distanciament. Sí, em preocupa. Però tornem a allò que deia: quina és l’estratègia? La gent no ho sap perquè els governs no ho comuniquen clarament. Si l’objectiu és ajornar els casos, que dos adolescents surtin plegats, mentre no vagin a veure els avis és compatible amb aquesta estratègia. Si en canvi és reduir el total de casos, serà una altra cosa i caldrà vigilar molt més.

Quina és la segona cosa criticable que veieu en el pla del govern espanyol?
—Haver dit que s’avançaria a la següent fase de desconfinament si les coses van bé sense haver definit específicament què vol dir anar bé. Ara hem vist totes les comunitats autònomes demanant d’avançar a la fase 1, però és que no hauria de ser una qüestió de demanar i de donar, sinó de criteris objectius. Hi hauria d’haver una fórmula transparent que tothom pogués analitzar, com ara la relació de llits disponibles, el percentatge de casos la darrera setmana… Qualsevol cosa, però no veig quina lògica té això de demanar i que Madrid autoritzi sense saber quins són els criteris, que haurien de ser objectius, matemàtics, basats en dades. No hi hauria d’haver subjectivitat en això.

I s’han precipitat a l’hora de començar a desconfinar?
—Em sembla que algunes coses es fan massa ràpid i unes altres massa a poc a poc. Haver permès la mobilitat laboral al principi ha estat perjudicial en la lluita contra aquest virus. I quan van prohibir els desplaçaments laborals van anar massa ràpid a tornar-los a permetre. I parlar ara [en la fase 1] de reunions de grups de deu persones és un salt molt important; de no poder estar amb ningú més que aquells amb qui convius a poder ser-ne deu ho trobo massa, potser innecessari. La gent té ganes de contacte social i potser podries permetre d’anar a caminar amb una amiga, que fos la mateixa cada dia. Això ja donaria molt, i t’estalviaries el perill de fer reunions de deu persones. Un infectat dins aquest grup de deu i ja tens un problema.

Hi ha coses que van massa a poc a poc?
—El fet d’haver prohibit de fer esport individual. Hi ha molt poca evidència que la gent es contagiï fora dels edificis. I igual passa amb els nens. El fet que poguessin passejar amb distanciament social. És una necessitat per a la salut, i com que aquesta batalla serà llarga, el permís ha arribat massa tard. Per això ara hi ha hagut una contrareacció: hi va haver una sortida en massa de nens, tots els nens catalans van sortir alhora al carrer, cosa que no hauria passat si haguessin fet com en tots els altres països del món, que era bàsicament poder sortir a fora mentre no hi hagués contacte amb ningú més. I una altra cosa que va molt a poc a poc és la tecnologia.

La tecnologia per a controlar un rebrot, voleu dir?
—Sí. Estem més preparats ara per a un altre brot? Tecnològicament, no. Per més que s’hagi parlat d’aplicacions i de maneres de gestionar les dades i de fer un seguiment de casos i contactes de maneres innovadores, em sembla que bàsicament no s’ha fet res. Per això, si ara hi ha un altre rebrot, tothom cap a casa. No tenim cap eina tecnològica que ens ajudi a gestionar una segona onada.

Hem començat el desconfinament sense poder controlar qui es contagia i quins contactes té qui es contagia. Anem a cegues?
—Sí. Entenc les raons que s’exposen, però hi ha un gran desequilibri entre el grau de canvi que els governs demanen a la ciutadania ‒canvieu totalment la vostra forma de viure durant dos mesos, no aneu a treballar, quedeu-vos tot el dia amb la canalla a casa‒ i el grau de canvis que fan aquests governs. Demanen molts canvis a la ciutadania sense fer-ne cap ells. Aquesta crítica va cap a tots els governs. Com poden demanar tant a la ciutadania i després oferir tan poc per a controlar un nou brot? Sí, molt bé, duplicar els llits d’UCI era molt necessari i els qui hi treballen són herois, però hi ha uns altres aspectes que són molt importants i sobre els quals no s’ha avançat. Si aquestes reunions de deu persones acaben generant nous casos, ara per ara, ni aquí, ni als EUA, ni a Madrid ni a la Llombardia no tenim manera de saber-ho. I no és perquè no existeixi la tecnologia, sinó perquè hem decidit com a societat de no fer-la servir.

També hi ha una part important de la ciutadania que alerta sobre la manera de fer aquests canvis tecnològics que exigiu als governants. Perquè no estan disposats a cedir en la seva privacitat, volen saber què es farà amb les seves dades, no volen una societat que els controli la vida.
—Sí, d’acord. Però s’ha de fer. I trobo estrany que hi hagi hagut tant debat sobre el desplaçament laboral, per exemple, i tant poc sobre com farem anar la tecnologia. Perquè som al mateix lloc que érem al mes de març. Tothom reconeix que hi ha un munt de complicacions legals i ètiques però no tenim cap eina. I tothom diu que seria molt útil. Doncs en què hem avançat? Hi ha tecnologies que protegeixen la privacitat i que anonimitzen, però no hem avançat més. No hi ha hagut innovació, ni una voluntat clara de fer les coses d’una manera diferent.

Tampoc no es fan totes les proves de diagnòstic que caldria.
—Sí, i tothom ho reconeix, això. Ens hauríem de replantejar com a societat com ens ho farem. El pitjor que pot passar, i ja passa, és aquesta competició cap a baix. Tothom competeix pels mateixos recursos, pugen els preus i els que hi perden personalment i col·lectiva són els més pobres. Els països africans ara mateix no tenen ni proves ni màscares, i si surt cap vacuna ja podeu endevinar quins seran els primers que la rebran i els darrers. I quant a les proves i l’ús de la tecnologia, jo sóc dels pocs partidaris de desenvolupar les eines per al passaport immunològic.

Amb quins arguments?
—Sabent i reconeixent que hi ha moltíssims problemes ètics i funcionals i sense haver-se demostrat encara el grau d’immunitat ni el temps que pot durar, bo i sabent tot això, encara no sabem si aquesta tecnologia servirà. Però el pitjor que podem fer és, quan hi haurà un rebrot el mes de setembre, confinar-nos tots si hi ha evidències que no caldria que ens confinéssim tots. Imagineu que el fet d’haver tingut el virus redueix notablement el perill de reinfecció. Doncs serà molt difícil que el govern torni a demanar a la gent que romangui a casa durant mesos, quan hi ha centenars de milers de persones que ja han passat la malaltia. Serà molt difícil de demanar a una persona amb tan poc risc de reinfecció que es torni a confinar. I tot sabent que és molt difícil de fer, és un error no planificar-ho si més no. Cal pensar en la contingència i tenir un sistema de passaport immunològic per si de cas. I potser no amb aquest coronavirus, sinó amb el pròxim, disposar d’algun pla que digui com ho faríem en cas de tenir una part de la població immunitzada i una altra de susceptible d’infectar-se. Com que és èticament complicat, veig que tots els polítics hi han renunciat.

Això us va passar al grup d’experts que vau fer la proposta a la Generalitat. El govern finalment ho va deixar de banda.
—Sí, i ho han fet tots els governs. No és que recomanéssim d’aplicar el passaport immunològic. No hi havia ni prou proves ni les condicions adequades, hi ha massa casos actius i no tenim prou evidència sobre la immunitat. Vam recomanar de desenvolupar el concepte, treballar les eines tecnològiques per a tenir-lo a punt per si de cas. I em sembla que ara no tindrem res, encara que es demostrés d’aquí a tres mesos que la immunitat és de per vida. No serà el cas, però imagina-t’ho, no tenim cap mecanisme. Hi ha molta por sobre la discriminació i la desigualtat, i comparteixo al cent per cent aquestes pors. Però per això se n’ha de parlar ara, s’ha de planificar per a totes les contingències. Perquè la magnitud d’aquest problema que tenim és enorme. I és tan barat de desenvolupar tecnologia i després descartar-la! És tan poc car comparat amb el fet de no fer servir totes les eines que tenim!

Quin pot ser el preu a pagar per no haver fet aquest desenvolupament tecnològic que demaneu?
—És un preu altíssim. Imagina que has passat la malaltia i ni ho saps. Hauràs de tornar-te a confinar dos mesos més a la tardor? El cost econòmic, social i psicològic d’això és molt gran. I igual amb la traçabilitat dels contactes dels contagiats; és complicat, hi ha problemes de privacitat… És feina dels polítics de trobar l’equilibri entre seguretat i privacitat, però em fa la impressió que tots els governs del món ho ajornen perquè ho veuen massa complicat. T’obliguen a estar a casa molts mesos i no t’ofereixen cap nova política per a detectar casos i rebrots.

Quan penseu que pot arribar un nou rebrot?
—Sabem tan poc d’aquest nou virus i del comportament humà amb vista de canvis tan brutals… Hi ha un factor que no prenem prou en compte, que és el comportament de la societat a llarg termini. Quan aquests dies la gent torna a caminar plegada amb gent del barri del costat… Penseu que haurien fet igual el mes de març? El comportament ha canviat perquè hi ha un desgast social i psicològic i això és molt difícil de predir. La probabilitat d’un rebrot depèn menys de factors ambientals i més de factors socials. Menys de la legislació, de les normes que permeten o prohibeixen, i depèn més de la percepció. Em fa por que quan la gent perdi la por començarà a relaxar el distanciament social. Ja veig que passa. Mentre l’estratègia sigui prevenir la propagació del virus, l’única eina que tenim és el distanciament social. Si ara la gent va junta amb bicicleta no és perquè la llei ho permeti o ho prohibeixi, sinó perquè pensa, equivocadament, que ja no hi ha gaire risc de contagi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.