En aquesta entrevista Joaquim Forn explica per què es presenta, per què no ha abandonat la política, per què persisteix. Explica que la presó és també un lloc per a aprendre a no rendir-se. Veu clar el seu projecte de ciutat, que considera que està pitjor ara que no pas fa quatre anys. Té memòria i critica els socialistes i Iniciativa per haver-se venut el sòl municipal durant anys. No li agrada fer falses promeses sobre habitatge social i concreta el seu objectiu: un 25% d’habitatge públic. Vol ser batlle de Barcelona en llibertat. Enyora passejar per la ciutat, en parla amb consciència. Són anys i anys de conèixer la ciutat a fons, a l’oposició i al govern. El seu nom sempre havia sonat com a futur candidat i ara, quan es presenta per governar la ciutat, es troba amb unes circumstàncies hostils que no s’havia imaginat mai.

Inevitable parlar del judici. La gent els diu que fan bona cara quan els veuen per la televisió durant el judici: li agrada i diu que és cert, que procuren mantenir-se, però que hi ha moments que defalleixen. Què la sort és poder estar tots nou junts. Que s’animen els uns als altres. Sobre la sentència, no en veu cap més sinó l’absolució i té la certesa que seria més intel·ligent de no fer previsions catastrofistes. Considera que fer-ne només serveix per a aplanar al camí als qui voldrien una sentència dura.

Fer campanya per a ser batlle de Barcelona des de la presó, no havent comés cap delicte, deu originar uns sentiments difícils d’explicar?
—No tan sols per la campanya. Aquest sentiment d’injustícia fa molt de temps que el tinc. Fa més d’un any i mig que estic tancat i cada dia que passa la injustícia contra els empresonats i els exiliats és més gran. Si a sobre ets candidat i les traves per fer-nos sentir es multipliquen, aleshores prens consciència del perquè ets a la presó. Des de la Junta Electoral intentaran silenciar-nos, utilitzaran tots els mecanismes per impedir que siguem visibles. No ens rendirem i haurem de trobar mecanismes per a fer arribar la nostra veu.

La vostra sinceritat a expressar públicament els dubtes sobre si continuar o no fent política és poc habitual. Com veieu aquests dubtes des de la posició actual?
—He tingut dubtes de continuar en la política. Tinc clar que fora de la política també es pot lluitar pels teus ideals. També és cert que des del dia que vaig entrar a la presó he vist clarament que hi havia una clara voluntat de silenciar-nos. He vist que fèiem nosa i arran d’aquesta situació he decidit de no plegar. Malgrat les limitacions imposades, he fet el pas de presentar-me a les eleccions municipals. Fa molts anys que treballo per la ciutat, la conec, tinc experiència de govern, puc aportar idees i un gran equip per a dur-les endavant. Presentar-me em permet de continuar lluitant per Barcelona i per la llibertat

Es pot dirigir Barcelona de la presó estant?
—Segur que no. No hi aspiro. El mes de juny s’acabarà el judici i espero fer d’alcalde en llibertat.

Com la veieu, la ciutat, des de la sala del Suprem o Soto del Real?
—En cap moment no he perdut el contacte ni la informació de Barcelona. Molts amics i companys em mantenen al dia. Intento estar informat de tot, no tan sols de què passa a Barcelona. És cert que quan ets a la presó perds el contacte directe amb moltes persones i podries arribar a crear-te una imatge desvirtuada o parcial de la realitat. Per això és important de rebre informació per diversos canals i a través de persones amb sensibilitats diferents. Crec que la ciutat està pitjor ara que no pas fa quatre anys i diria que és un sentiment compartit per la majoria de barcelonins i barcelonines.

Quines són les cinc prioritats que proposeu per millorar Barcelona?
—L’ajuntament i el govern de la ciutat han de tornar a escoltar tothom i a governar per a totes i tots. Tots els sectors de la ciutat han de tornar a sentir-se partícips de fer ciutat. Colau i Barcelona en Comú han posat sota sospita tot allò que representa l’activitat econòmica; de manera que creiem que l’ajuntament ha de tornar a ser part activa de l’impuls a l’activitat econòmica, la generació de feina de qualitat i l’aprovació d’un salari mínim de ciutat que permeti a les famílies de sortir-se’n i tirar endavant. Cal que la guàrdia urbana recuperi confiança i torni a sentir-se útil per recuperar tot allò que hem perdut en matèria de seguretat i convivència a la ciutat. Millorar l’accés a l’habitatge també serà una prioritat del nostre govern, oferint un pacte en aquest àmbit a totes les forces polítiques per avançar en dos objectius: afrontar l’emergència d’habitatge de les famílies més vulnerables i mobilitzar sòl a la ciutat perquè administració pública i privats fem créixer el parc d’habitatge de lloguer assequible. I treballar a partir d’ara mateix a transformar la ciutat enfront del desafiament ecològic, per fer una Barcelona verda, saludable i autosuficient energèticament.

Com considereu que ha gestionat Colau l’herència del mandat amb Xavier Trias, en el qual vau participar activament?
—No m’ha agradat. Malauradament, el govern Colau va fer un esforç des del primer moment per deixar clar que trencava amb etapes anteriors; és legítim, però crec que s’ha fet perillar la continuïtat d’objectius i prioritats municipals que transcendeixen mandats.

Què us sap més greu que no hagi continuat?
—M’ha sabut greu la seva negativa a concloure la nova xarxa d’autobusos. Han posat en funcionament totes les línies que vam projectar nosaltres, excepte la D-30, la que havia de recórrer la Diagonal amb busos elèctrics. Per l’obsessió ideològica de Colau i el seu govern amb el tramvia, han acabat deixant coixa la nova xarxa de busos.

Sovint Elsa Artadi posa d’exemple la gestió en seguretat durant el vostre mandat i com han augmentat els delictes aquests darrers anys. En això, la situació ha empitjorat molt. Per què? Per les circumstàncies (narcopisos, etc.) o per la manera com s’ha gestionat? Què proposeu?
—Sens dubte hi ha hagut un problema de gestió. Tenim un govern que ha trigat massa a reconèixer l’autoritat de la Guàrdia Urbana, a definir uns objectius clars i a fer complir les ordenances municipals. Tot això ha implicat un deteriorament en la convivència ciutadana i un augment dels fets delictius que se situa en un 27%. Ara, revertir la situació no serà fàcil. Nosaltres ja ho vam fer quan Xavier Trias va ser alcalde. Quan es va acabar el seu mandat els fets delictius havien disminuït d’un 15%. Es va actuar, juntament amb els Mossos d’Esquadra, al metro, on es produïa un nombre important de furts. Es va eliminar el fenomen dels tafurers (trilers) a la Rambla, es van activar els equips de policia a les platges de Barcelona, els grups de delinqüència urbana… Colau no ha sabut aprofitar ni donar continuïtat a tot allò que ja funcionava. Nosaltres recuperarem aquests eixos i augmentarem els efectius amb quatre-cents nous agents, però el fet realment important és un canvi en la mentalitat, que la convivència i la seguretat passin a ser una prioritat per al nou equip de govern.

La guàrdia urbana s’ha de democratitzar més? Hi ha d’haver més canvis profunds?
—La guàrdia urbana és un cos policíac democràtic. Tots els seus membres passen per l’Escola de Policia de Catalunya, on reben una formació basada en principis i valors de legalitat i democràcia. Parlem d’un cos de tres mil persones on sempre pot haver-hi casos de comportaments inadequats d’algú. El cos ha de ser capaç d’articular els seus mecanismes interns de control per detectar-los i apartar els qui puguin tenir aquests comportaments inadequats. Això val per a qualsevol altre cos de policia.

Sabeu que l’ex-cap de la guàrdia urbana, Xavier Vilaró, que vau apartar de la direcció, ara ha tornat i es fa càrrec de la inspecció nocturna. Què en penseu?
—L’alcalde Trias el va destituir. Si té el dret de reingressar al cos de la guàrdia urbana, li haurien hagut de buscar un altre lloc.

Cada vegada és més lluny el model de policia de barri?
—No hi ha models infal·libles. La policia de barri mal comandada, sense objectius i prioritats definits, sense un suport del poder polític, no garanteix una millor seguretat.

Valls sembla que ressuscita el pla del Morrot que havia proposat Xavier Trias. Què en penseu?
—No sé què ha proposat Valls. Jo continuo pensant que el Morrot és un espai on es pot fer ciutat.

Hi ha consens a dir que la solució dels problemes derivats del turisme és impulsar el turisme de qualitat. Com es pot fer?
—El turisme –i els efectes que tingui– s’ha de gestionar i no pas limitar-te a criminalitzar-lo. Fa uns quants anys, a Barcelona hi havia un equilibri 50 a 50 entre turisme d’oci i el del turisme que venia a treballar, de congressos… En acabar el mandat actual, la gent que ve per feina és un 30%, i el turisme d’oci ja és el 70%. No serveix de res proclamar que hem de suportar els efectes d’una plaga, com hem sentit a alguna regidora dels comuns. Cal arromangar-se, implicar-se, gestionar i, per exemple, recuperar la promoció turística, centrant-nos a augmentar el turisme cultural, familiar, esportiu…

El triomf de l’ANC a la Cambra de Comerç pot ajudar a millorar la vida de Barcelona? Pot significar el final de la pressió de determinats lobbys?
—No podem demanar a la Cambra de Comerç que solucioni tots els problemes de Barcelona. No és la seva funció. Els resultats de les darreres eleccions són importants perquè representen un canvi i una oportunitat. Han estat unes eleccions democràtiques, en què ha participat molta més gent que en ocasions anteriors, malgrat que la participació continua essent encara massa baixa. S’ha de donar confiança al nou equip i al president que en surti elegit. De segur que sabran encarar els objectius que avui tenen els empresaris.

La solució de l’habitatge de Barcelona és que hi hagi més pisos socials?
—Aquest és un dels principals problemes que tenim com a ciutat i per això demanem un pacte social per a l’habitatge, que inclogui actuacions per als vint anys vinents i que tingui prou suport per a ser executat independentment de qui governi. Durant massa temps, en els trenta-dos anys de governs socialistes i amb Iniciativa, l’ajuntament s’ha desprès del sòl públic, subhastant-lo al millor postor. Ha estat un greu error del qual encara paguem les conseqüències. Només així s’explica que, per culpa d’aquesta manca de previsió, a Barcelona el parc públic d’habitatge només abasti el 2% del total, tot i que en algunes altres ciutats europees aquesta xifra es mou entre un 20% i un 25%. El pacte social per a l’habitatge ha de servir per a treballar, a llarg termini, per assolir aquests percentatges.

Quants en caldrien?
—No m’agrada quantificar. Acabem confonent els ciutadans i sembla que entrem en un mercadeig. Per això ens agrada dir que volem assolir l’objectiu del 25% de parc d’habitatge públic. Creiem que cal actuar en dos vessants: el primer és resoldre la situació de les famílies en situació d’emergència social, inajornable; i en segon lloc cal que posem les condicions perquè la gent que vol viure a Barcelona s’ho pugui permetre, posant a disposició habitatge assequible. En aquest sentit, les principals actuacions que entenem que hauríem de fer són: primer, mobilitzar terreny amb criteri d’habitatge públic i de lloguer assequible; terreny per a promocions públiques i terreny per a posar a disposició de la iniciativa privada, condicionat al lloguer assequible, per exemple amb drets de superfície. Una de les bosses de terreny que tenim a Barcelona és de titularitat estatal: el Bruc, la Sagrera, l’estació de França, el Morrot. També ens proposem de reduir costos, mitjançant incentius fiscals lligats a l’índex de referència de lloguers. Així mateix, aprovar un nou pla general metropolità, adaptat a la realitat i simplificat. I promoure la rehabilitació integral d’edificis.

Amb quins terminis?
—No vull enganyar amb els terminis. És una operació a llarg termini. Cal posar les bases i començar a treballar amb el màxim consens. Com deia, no podem ser presoners de les vicissituds d’un mandat, de si governa un partit o un altre. Cal fer un acord ampli i executar-lo. No és una operació d’un únic mandat.

No seria una bona solució habilitar els deu mil pisos dels bancs?
—Insisteixo que això de les grans xifres en aquest àmbit ens pot menar a errors greus o a frustracions. Ada Colau va arribar al govern dient que a Barcelona hi havia 80.000 pisos buits que calia habilitar, i ha acabat reconeixent que no existeixen.

Quin és el barri de la vostra infantesa?
—Vaig néixer i vaig viure els primers vint-i-vuit anys de la meva vida a la Gran Via, al barri de Fort Pienc.

I el de la vostra maduresa?
—Quan em vaig casar vaig viure a la Dreta de l’Eixample i des de fa dinou anys visc a Gràcia, a la Vila de Gràcia.

Deveu enyorar un munt de coses, però concretament de la ciutat qui racó enyoreu més i quin menys?
—No hi ha cap racó en concret. El que més enyoro és passejar, caminar per la ciutat, retrobar-me amb la gent, viure la ciutat.

Per als ciutadans sovint representa una altra agressió veure segons quins moments del judici. Com viviu el dia a dia, vosaltres?
—Podem dir que tenim dues menes de cansament, el físic i el mental. El físic ve originat per la manca de descans, el trasllat, les hores que ens passem al Suprem. El mental és degut a la tensió que tenim acumulada. La gent que ens mira per la televisió diu que fem bona cara. És cert, hem intentat cuidar-nos per suportar-ho bé, però això no vol dir que a vegades no ens sentim defallir. Sort en tenim de ser tots nou junts. Ens animem els uns als altres i així podem superar totes les adversitats.

Com us trobeu després d’aquests mesos de judici?
—Ara estic bé, començo a veure el final del judici i això m’anima. He passat setmanes difícils. Hem escoltat més de 150 policies i guàrdies civils explicant falsedats i mitges veritats. He patit, no ho he passat gens bé. No sé tirar-me les coses a l’esquena. Quan sento una injustícia, persones que ens volen fer mal, em dol molt. Ara, en contrapartida, hem escoltat els testimonis que van anar a votar el primer d’octubre. Tots han donat una lliçó de dignitat.

Per què heu preferit més una defensa tècnica que política?
—El meu advocat ha fet una defensa tècnica i jo he fet la defensa política de les meves actuacions. Com podem desmuntar les acusacions de rebel·lió, sedició o malversació sense fer una defensa tècnica? És impossible. Només amb una defensa jurídica ben fonamentada podem desmuntar les tesis de la fiscalia de l’estat. Hi ha ningú que pensi que guanyar amb arguments jurídics no ens dóna més força política? Jo estic convençut d’aquesta via i crec que és compartida per totes les defenses; no n’he vist cap a renunciar a la defensa tècnica dels seus clients.

Què us sembla l’actitud de Marchena?
—En general el veig correcte en les formes. És molt conscient que és un judici molt mediàtic, que tindrà una continuïtat davant la justícia europea i vol evitar qualsevol error de procediment. També és cert que aquests darrers dies l’hem vist més nerviós, potser pel cansament.

Creieu que ja tenen la condemna decidida i escrita?
—Sé que a molta gent li agrada dir que tot ja s’ha decidit i escrit, però no és la meva opinió. Vaig anar a l’Audiència a defensar la meva innocència, a defensar la nostra actuació al davant del govern de la Generalitat. Malgrat la presó, he anat al Suprem amb el mateix esperit. Vull lluitar fins al final, sense donar res per perdut. Sempre he dit que només preveig l’absolució i que hi ha prou arguments jurídics per a sustentar-la. Rendir-se o donar-ho tot per perdut abans de començar, no casa amb el meu caràcter.

Quina condemna espereu? No quina desitgeu, sinó quina preveieu?
—Ja he dit que només preveig l’absolució i que aquesta és l’única sentència justa. No vull esperar res, ni fer cap càlcul ni cap especulació. No m’agrada que la gent especuli amb les nostres condemnes. Quan una persona està convençuda de la seva innocència no pot preveure cap més sentència que l’absolució. Quan ens dediquem a fer previsions catastrofistes aplanem el camí als qui voldrien una sentència dura. Seria més intel·ligent de no facilitar-los tant les coses.

Acceptareu un indult si el proposa una altra persona o entitat?
—Lluito per la meva innocència. Demanar l’indult seria acceptar que hem comès un delicte. Votar no és delicte, complir els manaments del Parlament de Catalunya no és delicte. Ni puc ni vull pensar en l’indult perquè no he comès cap delicte.

Heu fet amics a la presó?
—He conegut bona gent, a la presó. Alguns s’han portat molt bé amb mi i m’han ajudat. Segur que quan surti m’agradarà veure’ls i, si puc, donar-los un cop de mà. El temps dirà si som amics. Dins la presó tots som iguals, tots som presoners, tots hem perdut la llibertat. Si no m’expliquen per què són condemnats jo no pregunto. Hi ha gent molt sola, sense recursos. Un copet a l’esquena, un somriure o una paraula amable poden ajudar molt. Qualsevol persona pot fer-ho, és al nostre abast.

Quines coses heu descobert a la presó que no coneixíeu de vós mateix?
—Mandela deia que la presó és una magnífica escola de paciència i perseverança. Hi estic molt d’acord. Hi he après moltes coses. La més important ha estat conèixer-me a mi mateix, adonar-me de la meva capacitat de resistència. Allò que ahir et semblava que no suportaries, avui descobreixes que és possible. Aprens a no rendir-te, a viure el present, a descarregar la motxilla de superficialitats, guanyes en tolerància. No desitjo la presó a ningú, però si t’hi trobes, en pots treure lliçons positives. Sóc conscient que he tingut més eines i un suport social que molta gent no té, però la presó m’ha ajudat a enfortir-me en un sentit positiu.

Per què creieu que no s’arriba a una unitat estratègica?
—No hi ha cap culpable, hi ha responsabilitats compartides, un excés de desconfiances que no ajuden a arribar a la unitat estratègica desitjada i reclamada per la ciutadania. Tots som conscients que només hem avançat quan hi ha hagut unitat estratègica i confiança política. La nostra feina és restablir aquesta confiança. El resultat de les eleccions espanyoles ha estat molt bo en termes de país. Hem obtingut un resultat històric i la gent continua mobilitzada. És urgent de definir l’estratègia, compartir-la entre els partits i les entitats, explicar-la a la ciutadania.

Ser a la presó o a l’exili pot condicionar la visió política? O les diferències venien d’abans?
—És clar que ser a la presó no hi ajuda gens. La comunicació amb l’exterior no és àgil i nosaltres mateixos podem tenir una visió esbiaixada, perquè no sempre disposem de tota la informació. Les desconfiances a què abans m’he referit no són noves, però també sabem que cal superar-les. La desunió ens fa més febles i vulnerables, tots n’hauríem de ser ben conscients.

Com gestioneu aquestes diferències a la presó?
—Precisament puc afirmar que a la presó és on menys diferències tenim. Disposem de força temps per parlar i ho fem amb tota la confiança. Fa molts mesos que convivim vint-i-quatre hores el dia i la visió respecte de l’estratègia a seguir és molt coincident.

Quin any serem independents?
—No crec que ningú pugui predir quin any serem independents. Jo n’estic segur, que ho serem, però que caldrà continuar lluitant i treballant.

La via ha de ser unilateral, com fins ara? Per què?
—La millor via és la que ens permeti assolir els nostres objectius sempre pacíficament i democràtica.

La vostra muller, Laura Masvidal, té un paper molt actiu políticament, tant en la reivindicació per la vostra llibertat, com també per la independència i la democràcia. El paper de les famílies ha causat molt d’impacte en la societat i ha estat determinant. Com el viviu? Què heu descobert d’ella en aquesta situació? I de les vostres filles?
—Tots nosaltres hem madurat, hem enfortit el caràcter. M’ha donat molta tranquil·litat veure que la meva família era forta; que la Laura i les meves filles entenien la situació que els tocava de viure; i que en lloc d’enfonsar-se, han estat actives en la lluita per la llibertat, la democràcia i la justícia. Crec que és un denominador comú a totes les famílies de presos i d’exiliats. Per a les nostres famílies, aquesta experiència també haurà estat un aprenentatge.

Quines lectures us han influït dins la presó?
—He llegit força a la presó. Tenir temps per a pensar i reposar, ajuda a gaudir més de la lectura. He descobert nous autors i he rellegit llibres de la meva joventut. No sé si puc dir que determinades lectures m’han influït, però segur que m’han ajudat a evadir-me, a emocionar-me i també a tenir visions diferents sobre determinades qüestions.

Escriviu?
—Escric un nou llibre. És la continuació dels Escrits de presó, però ara no tindrà el format de dietari. Parlaré de la presó als Lledoners i a Soto del Real. També del judici. I acabaré el dia que sapiguem la sentència.

Quim Forn en vint preguntes

Quin és el vostre defecte principal?
—La impaciència.

Quins dons naturals us agradaria tenir?
—M’agradaria saber dibuixar i tocar el violoncel.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Laura i Joan.

Quin és el vostre artista preferit?
—Artista plàstic, Miquel Barceló.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Tintín i, durant la meva infantesa, Jep i Fidel.

Quin personatge històric valoreu més?
—Jesucrist.

Quin és el vostre lema?
—Podria ser una cita de Jean Cocteau: ‘Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.’

Quines feines heu fet fora de la política?
—La primera feina que vaig tenir era en una fundació dedicada a l’ensenyament.

L’escola on heu portat les filles era pública o privada?
—A l’escola concertada, els jesuïtes del carrer de Casp.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—No he fumat mai. Ni marihuana ni cigarretes. Em marejo.

Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—Amb la meva mare parlo en castellà; és equatoriana i sempre hem parlat en castellà. Amb les meves filles parlem en català.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—No ho sé. No me’n preocupo gaire. Segur que n’hi ha alguna que m’ha molestat però tinc capacitat d’oblidar.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—N’he conegut més d’un. De tots, n’he après i tots han fet coses positives. Jo he estat durant molts anys al costat de Xavier Trias i, per a mi, ell ha estat el millor alcalde de Barcelona.

La cosa que ha fet més bé la batllessa actual?
—Penso que és bo saber rectificar. Quan Colau va rectificar respecte del Mobile World Congress, va ser una bona decisió.

La que ha fet més malament?
—La manca de diàleg amb la societat i els partits. Pensar que només ella i la seva gent saben què és bo per a la ciutat. No ha entès que Barcelona és plural.

Quant cobrareu si sou batlle? I si sou regidor?
—Crec que el sou de l’alcalde és d’uns 100.000 euros bruts anuals. El de regidor varia segons les responsabilitats.

Qui us ha fet políticament?
—M’he format políticament en la Convergència del 74. Vaig entrar-hi l’any 82, on hi havia persones com Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Trias Fargas, Josep M. Cullell, Maria Rúbies…

Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats?
—L’Elsa Artadi.

Qui creieu que la faria pitjor?
—No ho sé, intento fixar-me en les persones que poden fer les coses millor, no pitjor.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb