Amb l’entrada a la presó dels Lledoners aquest dijous queda enrere el brogit de les tertúlies radiofòniques traient fum arran de la darrera polèmica entre Junts per Catalunya i ERC sobre la classificació en segon grau dels presos polítics condemnats pel Suprem. A dins hi ha molt silenci. Avui no hi ha visites dels familiars dels reclusos, i tenim una estona de locutori amb Joaquim Forn, amb qui volíem parlar de les seves impressions del judici, que ha relatat en el darrer llibre, de l’impacte de la declaració de Trapero, de Xavier Melero, del Tsunami… Però és clar que el primer motiu de conversa és el segon grau.

‘Encaixem en el tercer’, diu Forn a l’altra banda del vidre. Tant ell com Josep Rull, que ve a saludar un moment després d’haver parlat amb uns altres periodistes al locutori del costat, deixen clar el desacord amb aquesta decisió de la junta de tractament de la presó que ara haurà de ratificar la Secretaria de Mesures Penals del Departament de Justícia. Forn no vol fer més sang amb ERC, i fa via en aquesta qüestió. Parlem també de la sentència, dels deu anys i mig de presó i d’inhabilitació, que deplora, i que veu si més no com una referència, un horitzó que ni tan sols va tenir durant dos anys de presó preventiva. La condemna també li delimita l’acabament de la seva vida política en primera línia. Se’n va enretirar quan va pensar que Llarena el deixaria en llibertat, però el jutge volia humiliació, renúncia ideològica, i va tornar a ser candidat. Ara veu clar que hi ha un punt final, però sense renunciar als seus principis ni al compromís amb el país.

Us han classificat en segon grau. Què en penseu?
—Això no són matemàtiques. Cert que el segon grau obre un camí; però també podia haver estat el tercer grau. Em sap greu, perquè en aplicació estricta de la llei, segons ens remarquen els nostres advocats, ens mereixíem el tercer grau. Diu que es donen poques vegades amb condemnes llargues, però també és excepcional la nostra situació. No som presos normals, no té sentit que entrem en la roda normal, i això s’havia d’haver reflectit en una classificació de tercer grau.

Amb el segon grau us queda l’opció de l’article 100.2
—Sí, de fet jo demà ja podria demanar el 100.2. Però ha de quedar clar que en cap cas es tracta d’un benefici penitenciari, es tracta d’una fórmula de compliment de la condemna, tal com marca la llei. Com també ho serà, si arriba el cas, la via de l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari.

El 100.2 permet flexibilitat en el segon grau per a poder fer sortides si teniu feina, per exemple. N’heu cercat, de feina?
—Sí, ja fa dies que em moc, i és clar que algun dia m’hauré de reincorporar al mercat laboral.

Però quines coses us demanen els psicòlegs, educadors socials i més funcionaris de la junta de tractament per a decidir sobre la vostra situació?
—Fa unes setmanes que ens van fer les entrevistes la psicòloga, la treballadora social, la jurista i l’educadora. A partir d’aquí les tècniques van preparar uns informes que van elevar a la junta de tractament, que va fer la seva proposta. Es valora la personalitat, l’historial delictiu, el medi social, la integració…. Aquests són alguns dels elements que determinen la classificació. I les preguntes que ens feien eren sobre la família, si tinc família a càrrec, si tinc casa pròpia, possibilitat de trobar feina… I compleixo totes les condicions per al tercer grau.

Acceptaríeu un indult?
—L’indult jo no el demanaré. Si algú el demana, veurem amb quines condicions, perquè jo no demanaré ni permís ni perdó. Nosaltres hem optat per la via de l’amnistia, però si he de complir la pena la compliré. El que no faré és renunciar als meus drets.

I l’amnistia?
—Sí que l’acceptaria. És una proposta compartida amb altres forces polítiques independentistes amb representació al Congrés de Diputats. L’amnistia esborra el delicte, reconeix el conflicte polític i abasta totes les causes obertes.

Què us va passar pel cap quan vau rebre la sentència?
—Vaig rebre la sentència amb serenitat perquè el cap de setmana anterior els mitjans ja avançaven per on podia anar la resolució final. Costa de dominar totes les emocions i sentiments que afloren en aquell moment. Abans ja havia escoltat les sentències de Jordi Turull i de Josep Rull. Per una banda t’adones del cop que significa la sentència, però per una altra penses que el patiment, l’espera s’ha acabat i que s’obre una nova etapa, s’obren nous horitzons. Fins al cap d’uns minuts no vaig processar que m’havien absolt del delicte de malversació i que la pena imposada era de 10 anys i 6 mesos, no de 10 anys com havia entès primer. El resultat de mesos de presó i d’un llarg judici fineix en els breus minuts que et notifiquen la sentència.

El judici va servir de res?
—Ningú no dubtava que jugàvem a camp contrari, però sempre hem entès la presó i el judici com una oportunitat per a explicar-nos, per a fer arribar la nostra veu. D’aquest punt de vista el judici ha estat útil. No ho ha estat del punt de vista estrictament jurídic, perquè les nostres proves, els testimonis de les defenses, els arguments que hem aportat no han tingut cap pes a l’hora de redactar la sentència. La fiscalia ha mantingut en tot moment el delicte de rebel·lió. Hem tingut la sensació de viure dos judicis paral·lels i que la sentència ja s’havia decidit feia temps.

El vostre advocat, Xavier Melero, critica la sentència, però diu que el judici va ser just.
—Jo ho veig diferent. Els arguments de Melero són coincidents amb els d’Amnistia Internacional, però crec que algunes de les actuacions del Suprem durant el judici oral són denunciables. No permetre de contrastar les declaracions dels testimonis de la Guàrdia Civil i CNP amb els vídeos de les defenses podria vulnerar el principi de contradicció entre els testimonis. També entenc que en la fase d’instrucció hi ha hagut irregularitats que ens obriran la porta a futures actuacions davant la justícia europea. El jutge Llarena en una de les resolucions que em denega la llibertat provisional al·ludeix al manteniment de les meves idees polítiques.

N’esteu satisfet, de la defensa de Melero, vist el resultat? Canviaríeu el tipus de defensa en el judici?
—Melero ha fet una bona feina, ha fet el que havia de fer, argumentar jurídicament que no hi havia ni rebel·lió, ni sedició ni malversació. La rebel·lió ha decaigut i he estat absolt de malversació. Crec que la seva defensa ha estat impecable encara que la sentència deixi molt a desitjar.

Diu Melero que us va deixar llegir el text del seu llibre abans de publicar-lo. Us va sorprendre?
—Sí, vaig llegir el llibre abans no fos enviat a la impremta. Vaig matisar algunes de les nostres converses, no vaig opinar sobre res més, sóc respectuós amb la seva manera de pensar i les seves opinions polítiques. No puc dir que em sorprengués, fa molts anys que ens coneixem i sé com pensa. Que des d’una posició constitucionalista defensés contundentment que les acusacions sobre rebel·lió de la fiscalia no tenien ni cap ni peus és positiu.

La declaració de Trapero segurament va ser el vostre dia més difícil al judici. Com ho vau viure?
—Va ser un dia difícil per a tots els acusats. Sabíem que la declaració del major Trapero era important i la vam seguir amb atenció. Tal com explico al llibre, va ser intensa emocionalment. El major va fer una defensa del cos de policia i de l’actuació el Primer d’Octubre en què evidenciava les diferències en els criteris d’actuació entre els cossos policials espanyols i els Mossos. Va fer una intervenció documentada i ben argumentada desmuntant les tesis de la fiscalia sobre la inacció i l’incompliment dels manaments judicials. Després de la seva llarga declaració tots els advocats de la defensa van coincidir que havia estat determinant per a desmuntar la rebel·lió.

Enric Millo. Per què penseu que va fer aquella declaració tan agressiva i ressentida?
—Vam veure un personatge amb poca talla moral. Cadascú pot tenir les idees polítiques que vulgui, però intentar mentir i tergiversar els fets amb l’única voluntat de fer mal a persones que coneix, que sap que rebutgen la violència, em va semblar indigne. Va fer el ridícul amb allò del Fairy i va demostrar no tenir cap escrúpol. Cap mala experiència personal no justifica una declaració com la que va fer.

Els presos vau fer molta pinya durant el judici, a Soto del Real. Aquella cohesió ha continuat després?
—La presó i el judici ens ha unit. Hem viscut moments durs i amb molta tensió. Estar units, donar-nos suport, animar-nos els uns als altres ens ha donat força per a superar els moments més complicats. Quan has viscut determinades situacions les grans diferències es minimitzen i les petites desapareixen. Podem discutir i fins i tot no compartir determinades estratègies, però hi ha uns llaços entre nosaltres que seran difícils de trencar. Al meu llibre explico alguns moments de felicitat que compartíem en ple judici o a la presó. Són moments bonics que no oblidarem.

Carme Forcadell i Dolors Bassa han estat més oblidades. Què els diríeu?
—Sempre els hem mostrat la nostra admiració. Totes dues tenen una gran fortalesa. No és igual estar set persones juntes en un mòdul on sempre pots trobar algú amb qui recolzar-te que estar soles en una presó. Si una persona de fora es pot fer càrrec de la diferència, quan has viscut dins una presó encara en prens més consciència. Elles no tan sols aguanten aquesta dificultat sinó que ajuden i s’impliquen en el dia a dia del seu mòdul. És una actitud que demostra la seva categoria humana. Tots nosaltres guardem un gran record dels mesos que vam ser junts al judici.

Enteneu que Amnistia Internacional demani l’alliberament de Sànchez i Cuixart però no el vostre? Us dol?
—Hi ha aspectes de l’informe d’Amnistia Internacional que no comparteixo. No em dol que només exigeixin l’alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Entenc que aquesta organització es fixa en les dues persones que no ocupaven cap càrrec de govern i molts dels arguments que utilitza també són vàlids per als consellers i conselleres que som a la presó. Organitzacions com el grup de treball sobre detencions arbitràries de l’ONU sí que ha estat explícit sobre la llibertat de tots els presos polítics.

Què en penseu, de la reacció de la gent després de la sentència?
—N’estem molt agraïts. La reacció de la gent ha estat magnífica des del moment que vam entrar a la presó i d’això ja fa més de dos anys. Mai no ens hem sentit sols. Després de la sentència encara s’ha accentuat més. Hem vist actes que ens han emocionat, la manifestació al carrer de la Marina, les Marxes per la Llibertat, tants i tants actes arreu de Catalunya, tantes mostres de solidaritat que no podrem agrair mai prou.

Què us semblen les accions del Tsunami Democràtic?
—L’acció de l’aeroport o la de la Jonquera van anar en la línia del que hem demanat sempre nosaltres, que és que es faci des del pacifisme i la protesta no violenta.

I com a culer, com la veieu, la convocatòria el Barça-Madrid?
—De la mateixa manera, l’acció prevista al Camp Nou és positiva, pensant en la mobilització permanent. Jo crec que la gent que anirà al partit també pot ser activa, i si li demanen coses les farà, sempre que el partit es pugui desenvolupar amb normalitat, i entenent que el concepte de normalitat és força ampli. Però s’han d’aprofitar els esdeveniments com aquests, amb la difusió que tenen a tot al món.

Què en penseu, de les accions dels Mossos després de la sentència?
—Els Mossos han decidit d’obrir una investigació d’algunes de les seves actuacions durant els dies posteriors a la sentència. Crec que és una decisió encertada que aporta transparència i que servirà per a millorar les actuacions en el futur. S’han obert expedients i caldrà esperar els resultats d’aquestes investigacions internes. No comparteixo que alguns sectors intentin de posar en dubte el cos dels Mossos d’Esquadra. Tenim una gran policia, com es va demostrar durant els atemptats del 17 d’agost i les crítiques generalitzades només ajuden els qui desitgen que els Mossos siguin intervinguts per l’estat i que perdem les competències en matèria de seguretat.

I la policia espanyola?
—La policia espanyola no solament no fa cap investigació sobre l’actuació policial, sinó que s’ha mostrat satisfeta de les actuacions postsentència. És evident que hi ha una gran diferència en les cultures de gestió i d’intervenció dels dos cossos policials.

Miquel Buch ha estat a l’altura de la situació?
—El conseller Buch ha gestionat una situació complicadíssima; és molt fàcil de criticar des de la barrera. Segons què hagués fet, l’estat hauria pogut intervenir els Mossos. A més, el conseller ha comparegut davant el parlament, ha donat explicacions sobre l’actuació policial i ha anunciat l’obertura d’expedients d’investigació.

La resposta institucional a la sentència us ha decebut?
—No n’estic satisfet, n’esperava més. Comparteixo les paraules que va dir Dolors Bassa. La manca d’unitat entre els partits i les estratègies excessivament tacticistes han debilitat la resposta política de les institucions. El Primer d’Octubre es va tirar endavant amb determinació i unitat política, és urgent de recuperar-la si volem continuar avançant.

L’independentisme ha de fer possible la investidura de Pedro Sánchez?
—Dependrà de les condicions. Sóc favorable a seure i parlar, això és el que reclamem i ara per ara Sànchez s’ha negat a fer-ho. És inconcebible que el president del govern espanyol es negui a parlar amb el president de la Generalitat, que ni tan sols li agafi el telèfon. Més enllà de les negociacions amb els partits, cal reiniciar el diàleg polític entre els governs, cal poder parlar sense límits de qualsevol tema que les parts vulguin exposar. Aquesta és la primera condició per a iniciar un diàleg sincer i creïble.

Què en penseu de Pedro Sánchez i del seu discurs en la campanya del 10 de novembre?
—Molt decebedor. Va passar d’un discurs moderat i conciliador durant la campanya de les eleccions del 28 d’abril a un discurs desfermat contra l’independentisme que superava sovint el discurs del PP. Ha demostrat que vivia en un núvol i que estava cegat per les enquestes que li havien venut. Després de la repetició electoral, el PSOE té menys diputats, Vox s’ha convertit en la tercera força política i necessita l’abstenció d’ERC per a superar la investidura.

Es pot pactar amb qui ha fet possible que us condemnessin per sedició?
—S’ha de parlar amb tothom, fins i tot amb els qui t’han condemnat i perseguit. La història en va plena d’exemples. Mandela va seure i va parlar amb els qui l’havien tingut tancat vint-i-set anys, va parlar i va negociar amb els botxins del seu poble. Fa més de vint-i-cinc mesos que sóc a la presó i en sortiré amb unes conviccions més fermes, però alhora sense cap rancúnia. Crec en la via del diàleg i la defensaré en qualsevol circumstància.

Els presos han de ser objecte de negociació entre el govern català i l’espanyol?
—La negociació no pot eludir la situació política i judicial que es viu a Catalunya, no podem eludir l’existència de presos polítics i d’exiliats. Una altra cosa és que els presos es converteixin en el centre de la negociació. Penso que seria un error: el conflicte polític entre Catalunya i Espanya va més enllà dels presos.

Continuareu fent política quan sortiu de la presó?
—La meva activitat política tal com l’he desenvolupat fins ara s’ha acabat. No tan sols per la inhabilitació de deu anys i mig que m’han imposat sinó perquè considero que des del punt de vista de la política institucional ja he fet allò que havia de fer. Ara és el moment que unes altres persones agafin el nostre relleu. És un fet que visc amb absoluta normalitat. Una altra cosa és que col·labori i m’impliqui en projectes polítics o socials. Tinc consciència política d’ençà que tenia dotze anys i tinc uns ideals que no abandonaré. Hi ha moltes maneres de participar, de ser actiu i comprometre’s amb el país.

Al llibre expliqueu que heu anat trobant la manera de gaudir de bocins de felicitat, malgrat l’empresonament. On els podeu trobar ara, aquests moments?
—A totes les presons on he estat hi he trobat bones persones, gent de qui podia aprendre. He descobert grans dosis d’humanitat i solidaritat. Els moments feliços hi són, cal saber-los trobar: una conversa passejant pel pati, donar un cop de mà a algú que el necessiti, un somriure, unes paraules a companys que estan sols…. hi ha molts bocins de felicitat que es poden viure dins una presó.

Podeu comprar Entre togues i reixes a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb