L’Aina torna al poble d’estiueig, però les coses no són com abans. Un dels seus millors amics, el Jaguar, es va suïcidar fa un temps i ella decideix de començar un procés de descoberta, una cerca del perquè. Aquest és el punt de partida d’Els adeus del Jaguar, la darrera novel·la de Joanjo Garcia, que ha estat guardonada amb el premi Ciutat d’Alzira de narrativa juvenil. El llibre toca un tema tabú, el suïcidi juvenil, que ha estat històricament invisibilitzat i envoltat d’estigma. Però l’autor considera que parlar-ne –parlar-ne adequadament– és l’única manera de fer-ne una prevenció efectiva. Hi conversem sobre la novel·la i sobre el suïcidi, ara que per desgràcia és d’actualitat: la pandèmia ha fet augmentar les temptatives de suïcidi entre els joves i continua essent la primera causa de mort juvenil no natural al país.

Per què vau decidir d’escriure una novel·la sobre el suïcidi juvenil? 
—En realitat volia parlar de l’educació sentimental dels joves, de les referències a la ficció. Al principi del llibre apareixen moltes cançons d’amor que són molt poètiques, però reflecteixen les estimes tòxiques que hem heretat i que són irreals. També toque les noves formes de masculinitat, amb personatges que no són els típics mascles alfa. Necessitava el suïcidi per a fer la novel·la interessant i una amiga psiquiatra em va dir que si en parlava ho havia de fer amb responsabilitat.

Com ho vau fer? 
—Vaig començar a informar-me’n molt i vaig descobrir un món que no m’ha tocat de prop, però que no és tan lluny de nosaltres. Coneixia el cas d’un militant de Maulets que s’havia suïcidat i tot allò que havia envoltat aquell suïcidi. És com si el tema m’hagués vingut a buscar i quan vaig descobrir-lo la novel·la va canviar. El suïcidi hi era molt present i no podia abandonar-lo, tot i que en algun moment vaig deixar de llegirsobre la qüestió perquè no volia perdre la perspectiva de la protagonista, que és de desconcert, de perplexitat, de no entendre res i de veure com al seu poble s’ha creat un tabú i com intenten d’esborrar físicament el Jaguar, el noi que s’ha suïcidat. És un procés de descoberta, no tant d’esbrinar els motius del suïcidi, que queden a l’aire, sinó de trencar el tabú. També hi apareixen les xarxes socials, que sempre es veuen com un perill, però que ací s’empren per intentar d’ajudar el Jaguar. Sempre diem als xiquets que han de tenir cura, però en realitat ho fem des del poder adult, i crec que aquesta novel·la se n’allunya.

La novel·la és narrada des del punt de vista d’una noia jove que fa poc que ha començat la universitat. És una de les amigues del Jaguar i, per tant, una de les supervivents del suïcidi. Per què aquesta perspectiva?
—Les meues novel·les juvenils volen ser novel·les de trànsit, en què els protagonistes són en eixe moment en què han deixat de ser nens i s’han emancipat, però no troben l’encaix al món perquè encara es veuen com a nens. No és una guia de “No et suïcides”. No dóna respostes ni consells, no és un manual d’instruccions, cosa en què continua incorrent certa literatura juvenil. Les novel·les juvenils no han de donar instruccions perquè els joves es defineixen fonamentalment per transgredir les normes. No els tractem com a persones intel·ligents… Però a partir del treball de la novel·la i els temes que tracta es poden fer coses. Del suïcidi juvenil n’aprens, sobretot perquè té un epíleg fet per dos experts sobre el tema. També hi ha recursos de suport i prevenció*.

“Les novel·les juvenils no han de donar instruccions perquè els joves es defineixen fonamentalment per transgredir les normes”

Tracteu del suïcidi amb el llibre, però durant anys ha existit la creença que si se’n parla, es fomenta. Què en penseu?
—Una professora em va dir que seria problemàtic treballar aquest llibre en un institut perquè alguns pares es queixarien i dirien que parlar del suïcidi hi incita. Són els mateixos pares que diuen que parlar d’educació sexual o d’homosexualitat incita al sexe o a l’homosexualitat. És completament al contrari, la qüestió és com ho tractem. Es parla molt de l’efecte Werther, un terme que neix cap al 1979 arran de la novel·la de Goethe, en què el protagonista se suïcida. Els joves alemanys van començar a vestir diferent, com el protagonista, arran de la novel·la, però els suïcidis no van augmentar.

És un mite? 
—Sí, un mite construït a posteriori. A més, si llegeixes el llibre, veus que l’efecte Werther és una altra cosa. Werther es passa la novel·la apuntant-se al cap amb pistoles i dient al seu amic Albert que ha pensat a suïcidar-se, i l’amic no li diu res. Al final li demana les pistoles al mateix Albert i és amb aquestes que se suïcida. Quin és l’efecte Werther veritable? Que la gent que l’ha envoltat no li ha fet ni cas. Són culpables? No, perquè no s’ho havien pres seriosament perquè els faltava informació. Si amaguem la informació i reduïm el suïcidi a una qüestió de llibertat personal –crec que és de salut pública–, no hi ha solucions. Eixe tabú redueix el suïcidi a la intimitat. És com quan Vox parla de violència intrafamiliar per a referir-se a la violència masclista. El suïcidi és una cosa que ens afecta a tots i que hauria de passar de l’espai privat al públic, com s’ha fet amb els maltractaments. I quan traguem el suïcidi de la intimitat i el portem a l’espai polític s’hauran de fer coses.

Per exemple? 
—Els instituts, per exemple, no hi donen resposta perquè no tenen protocols ni mitjans. Només poden ajudar amb els problemes emocionals des de la ignorància total i orientar malament. S’hi fan xerrades de prevenció dels accidents de trànsit; també se n’haurien de fer del suïcidi. Que si algú fa un comentari, no es prenga a la lleugera; una frase llançada a l’aire no és un adolescent que exagera. Al llibre hi ha un intent de suïcidi i tot el poble diu que és un intent de cridar l’atenció. Els experts de l’epíleg diuen que qualsevol intent és un suïcidi en potència, un símptoma molt greu, no és per a cridar l’atenció. Ens hem de prendre les coses de debò i escoltar els experts. I hem de saber tractar la informació. Fa poc llegia articles sobre la mort de Ferrater, que es va suïcidar abans dels cinquanta, com havia dit. Es comentava això, però no es deia que potser allò era una crida de socors. Potser no era una declaració de valentia… Per què no ho van percebre així? Perquè no tenien informació. I que en l’article es tracte de manera tan superficial…

Com que és un poeta, segurament gairebé s’hi dóna una consideració romàntica. 
—Efectivament. Hem d’estar alerta perquè ens afecta a tots. El suïcidi juvenil pràcticament no es tracta. Hi ha molts famosos que s’han suïcidat i s’ha dit, com ara Robin Williams. Dels joves, en canvi, com que no són famosos, ni pruna. És cert que fa poc es va saber que s’havia suïcidat un youtuber, però fora d’això n’hi ha poques notícies. Sobre la salut mental en general hi ha casos que no s’han publicitat tant com caldria. Iniesta, per exemple, ha explicat públicament que després de guanyar la Champions va tenir depressió. Cal que les figures públiques facen un pas endavant i que facen com ell i com el cantant Dani Martín, que ha explicat que no està bé i que va al psicòleg. Segurament així la gent demanaria ajuda abans de travessar la línia. Jo mateix estava molt desanimat dos mesos enrere. No sortia prou de casa i havia reduït molt la vida social. Supose que ens ha passat a tots… Són coses xicotetes, però pots acabar tenint una depressió.

“Qualsevol intent de suïcidi és un suïcidi en potència, un símptoma molt greu, no és per a cridar l'atenció”

Li pot passar a tothom. 
—Sí, el Jaguar és un paio que té èxit: lliga, és simpàtic, té vida social, obté bones notes… Un dels valors de la novel·la és que no retrata el suïcida clàssic, un xiquet apocat a qui fan assetjament escolar. No és responsabilitat dels altres o culpa de la pressió social, sinó una malaltia que pot tenir qualsevol persona. A mi ara se m’acosten alguns professors i em comenten que han viscut un suïcidi de prop, que es va suïcidar el seu germà, per exemple. Són persones que encara busquen la solució perquè senten que no ho van fer bé. Jo els dic que no podien fer-hi res, que la persona estava malalta i que no podien guarir-la perquè no són experts. La gent se sent alleugerida i veus que encara travessen aquest dol.

La novel·la no és dramàtica, però tampoc idealista ni naïf. No sé si sovint no es té una idea massa idealitzada de la joventut. Sempre es diu que són els millors anys de la vida i que la norma és ser molt feliç en aquesta etapa. Creieu que hi ha una pressió que afecta la salut mental?
—Si hi ha una cosa que caracteritza la felicitat és que és intrínsecament efímera. Podem estar bé, però no podem ser feliços tota l’estona. La felicitat és una cosa esporàdica que ens passa a dies. Crec que ningú no es pot alçar feliç per anar a treballar, et pots sentir bé i content, però la felicitat és una cosa diferent i no ha de ser obligatòria. Les xarxes socials potencien això i, alhora, el fingiment. Com que veus que els altres ho passen molt bé, penges una foto a no sé on com si estigueres de vacances… Es parla molt de l’ús de les xarxes socials quant a l’abordatge d’aquesta qüestió. Els psiquiatres s’estimen més, per exemple, tractar anònimament i per correu alguns casos. Com que la depressió i les malalties associades estan estigmatitzades, les persones amb temptacions suïcides no van al metge. En canvi, sí que consulten internet. Si s’habiliten canals per a fer consultes anònimes i seguiment, eixes persones no s’exposen i reben el servei igualment.

De fet, a la novel·la el Jaguar no vol anar al psicòleg. Però sembla que els joves cada vegada tenen menys vergonya de dir que hi van.
—Crec que encara existeix el tabú. Per exemple, hi ha un cas a l’Argentina d’un fiscal que va trobar la seua filla morta a casa. Tot i que els van assegurar que s’havia suïcidat, els pares estaven convençuts que l’havien morta. Com que no van trobar qui havia pogut ser, van acabar acusant els pares, que van ser empresonats uns anys. Al final la mare també es va suïcidar. Per què? Perquè associem la depressió a la bogeria i la bogeria ens causa un rebuig brutal perquè és una cosa que no podem controlar. Hi ha molta vergonya encara.

“Si hi ha una cosa que caracteritza la felicitat és que és intrínsecament efímera. Podem estar bé, però no podem ser feliços tota l'estona”

Voldria acabar preguntant-vos per l’escenari de la novel·la, que influeix molt en l’estat d’ànim dels protagonistes: un petit poble d’on el Jaguar voldria fugir per tornar a la ciutat. Per què aquesta elecció?
—És un paisatge que m’és molt proper, tornar al poble d’estiueig quan ja ets gran i veure aquella Arcàdia congelada en el temps, en el mal sentit, de veure que la gent no ha evolucionat. És el fet de veure el poble i els amics des d’una altra perspectiva, cosa que també ajuda a madurar. Una altra qüestió que apareix a la novel·la és el despoblament i què passa fora del País Valencià, que ha estat sempre un país de frontera. Eixa situació, lluny de ser perillosa, ens enriqueix i l’hem de viure amb normalitat, no des d’aquest “xarneguisme” que s’intenta construir d’una manera estranya i que respon a uns interessos polítics i emocionals descarats que no sé d’on vénen…

Podeu comprar Els adeus del jaguar a la Botiga de VilaWeb

*Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.