Javier Padilla Madrid
Fotografia: Sara Belinchon

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Javier Padilla és metge de família a Madrid i autor dels llibres ¿A quién vamos a dejar morir? i Epidemocracia, ambdós de l’editorial Capitán Swing. És una de les veus que s’ha alçat contra les mesures de biaix de classe que ha pres el govern d’Isabel Díaz Ayuso per a controlar els brots de la covid-19 a la regió, que amenacen d’expandir-se fins al nostre país. Padilla, que va formar part de la candidatura de Més País i que fou assessor en matèria de salut d’En Comú Podem, alerta que les males condicions laborals fan que els metges se’n vagin de Madrid, i atorga un elevat grau de responsabilitat als governs anteriors del PP per haver desballestat el sistema públic de salut. En aquesta entrevista, adverteix que les mesures són insuficients i ineficaces, a més de classistes, i que l’obsessió per no limitar l’activitat econòmica pot portar a un carreró sense sortida.

Fins a quin punt és preocupant la situació de Madrid?
—No estem com al març, però no és tan preocupant la situació com l’evolució. Si mirem com creixen el nombre de casos, no hi ha cap senyal que la corba s’atenuï a curt termini. Però, a més, sabem que la pressió sobre els serveis sanitaris és molt important. L’atenció primària fa setmanes que està col·lapsada, i als centres hospitalaris no hi ha prou temps per a donar totes les altes que caldrien perquè ingressin nous pacients. I tampoc no podem oblidar que un augment de casos significarà un risc més gran de més gent amb seqüeles i de més morts.

S’ha denunciat que no s’havia contractat personal sanitari i que, fins i tot, es deixaven d’atendre pacients…
—Sí. Per una banda, la contractació de rastrejadors ha estat molt deficient. No tenim prou gent perquè una persona contagiada rebi una trucada en 24 hores o 48 per a fer un estudi ampli de tota la xarxa de contactes. Però és que als serveis d’atenció primària i als centres hospitalaris gairebé no hi ha hagut cap modificació. Hi ha professionals que estan de baixa o amb factors de risc, i la força de treball ha disminuït. Això, afegit al fet que l’estudi de contactes no es fa a Salut Pública i que se sobrecarrega l’atenció primària, causa un col·lapse i fa que l’assistència habitual no sigui suficient. No haver ampliat les línies telefòniques fa que es creï una barrera d’accés a l’atenció primària.

Critiqueu que no s’ha reforçat el sistema sanitari després de la primera onada. Ho atribuïu a la deixadesa de l’administració?
—Hi ha una decisió. Quan passa la primera onada, es decideix de fer un hospital de cinquanta milions i aquests diners no es destinen a enfortir la base, que són els serveis de salut pública i l’atenció primària. A Madrid fa molts anys que la manera de fer política va molt lligada a l’esdeveniment. Madrid té moltes unitats de referència de patologies concretes i d’alta tecnificació, però la base falla i cada any se satura amb la grip. L’atenció primària és la que menys diners rep del conjunt de l’estat espanyol. S’ha donat una resposta congruent amb allò que s’havia fet aquesta darrera dècada. Passa que si normalment això és una dissonància amb les necessitats del sistema de salut, en aquesta situació és notable. És una presa de decisions. Ni tan sols hi ha prou gent per a fer els tràmits de contractació del personal.

Aquests darrers dies s’ha criticat fortament el biaix de classe de les mesures del govern de Díaz Ayuso, perquè discriminen els barris obrers, que tenen unes condicions de salubritat més dolentes. Les imatges de diumenge al Teatre Real van ser molt eloqüents. Què en penseu?
—Les imatges del Teatre Real recorden el film Snowpiercer, on als vagons d’última classe van amuntegats i, en canvi, als de primera classe s’hi està amb tota mena de luxes. Hi ha dues coses que poden retreure’s a les mesures que s’han pres. D’una banda, que tenen un biaix de classe que no s’han esforçat a dissimular, i d’una altra banda, que tenen una total i absoluta falta de fortalesa tècnica. Tanquen parcs, de manera que obliguen la gent a reunir-se en àmbits privats, tancats, mal ventilats, però es mantenen obertes les sales d’apostes. Hauríem d’afavorir que la gent passés més temps als parcs i menys a casa, especialment en barris on hi ha males condicions dels habitatges. També van anunciar confinaments selectius, quan tenim l’experiència de Xile, que ens demostra que són insuficients, generen desigualtats i acaben abocant a fer confinaments més generals, que és el que acabarà passant a Madrid. I a més, anuncien que faran tests ràpids a unes 900.000 persones tot i que l’OMS mateixa diu que no s’han d’utilitzar en aquests casos.

Són decisions més basades en la ideologia que no pas en criteris tècnics i científics?
—Sens dubte, es basen en la ideologia, però a més, d’una manera força tronada. Des d’una perspectiva liberal com la que pot tenir el govern de la Comunitat de Madrid, es podria posar l’èmfasi en la individualitat sense caure en mesures inefectives. I és clar que el cop repetit als barris més humils és una decisió netament política. Són barris on es reforçarà abans la policia que els centres de salut, i això és difícilment justificable des d’un criteri tècnic.

Hi ha metges que se’n van de Madrid per les condicions laborals precàries.
—En efecte. Díaz Ayuso deia que a Espanya no hi havia metges, però en termes generals, el que no hi ha són bones condicions de treball. Fa anys que es registren màxims històrics de metges per a treballar a l’estranger. És a dir, es formen professionals, però se’n van fora. Durant el confinament, la Comunitat de Madrid oferia contractes sense especificar si eren per a torns de matí o de tarda ni si hi hauria longevitat al mateix centre de salut, mentre que Castella la Manxa, per exemple, oferia un any, i dos i tres. Si la gent pot triar i no té lligams a Madrid, òbviament, tria el lloc que li ofereix més bones condicions. No és que a Madrid no hi hagi metges, sinó que se’n van.

Com estan els professionals del vostre entorn?
—A l’atenció primària tenim gairebé el costum de treballar en una situació de crisi perpètua. no havia viscut mai una situació com l’actual, en què el sentiment generalitzat és que ja no podem més. El sentiment de no saber quant de temps durarà això però que estem al límit, el té molta gent i molts intenten de cercar vies d’escapament. Això és un problema per als professionals i per a la salut pública…

Més enllà de l’aplicació d’aquestes mesures polèmiques, per què s’ha tardat tant a actuar?
—Crec que, fa unes setmanes, la Comunitat de Madrid va decidir d’endarrerir tant com fos possible les limitacions de l’activitat econòmica. Han dit que Madrid és un motor de l’estat espanyol, cosa que ens converteix, als madrilenys, en una mena de tribut que cal pagar, a costa de la nostra salut, per mantenir la locomotora en marxa. S’ha pres una decisió que consisteix a limitar el mínim possible l’activitat econòmica, sempre que el sistema sanitari absorbeixi la càrrega d’ingressos que això significa. El problema ara és que el sistema sanitari comença a estar saturat i que ens trobem en un carreró sense sortida.

Es repeteixen errors? Al març es va criticar molt que no s’aïllés Madrid, com a focus principal de contagis, i que això comportés l’expansió del virus per tot l’estat espanyol.
—Un dels factors de la incidència del virus era la proximitat i la connectivitat amb Madrid. Ara com ara, hi ha pocs dubtes que la Comunitat de Madrid hauria d’haver limitat la mobilitat, i això no es fa. És lògic que es repeteixin errors de la primera onada, perquè no s’ha fet cap avaluació ni reflexió sobre què es va fer malament per a no repetir-los… Crec que tornarem a caure en els mateixos errors.

Cal decretar l’estat d’alarma a Madrid?
—És un marc legal que s’ha convertit en una mena de cavall de batalla entre el govern de l’estat i el de la comunitat. No és el meu camp de coneixement. Crec que la llei de salut pública ofereix un marc suficient sense haver d’aplicar l’estat d’alarma, però, sens dubte, per a les limitacions de mobilitat que tinguin com a marc el conjunt de la Comunitat de Madrid, és imprescindible.

Divendres es va anunciar que Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso es reunirien, cosa que no van fer fins dilluns. Van deixar passar tot el cap de setmana i només van decidir de crear un comitè de coordinació. Es va anunciar un acord sobre una cosa que, en teoria, ja es feia. N’esperàveu més?
—Van reunir-se per dir que s’havien reunit. I quan algú no sap què fer, crea un comitè i ho anuncia. Personalment, n’esperava més. Entenc la necessitat de coordinar-se en diferents àmbits institucionals, però les mesures que s’han pres poden considerar-se, sens dubte, segregadores, generadores de desigualtats, inefectives i injustes. Hi ha certs àmbits de coordinació en què la coordinació toca el col·laboracionisme. La coordinació és imprescindible, intentant de no utilitzar les competències com una arma llancívola en aquesta mena de lluita constant entre el govern central i l’autonòmic.

La gestió de Díaz Ayuso ha estat la pitjor de tot l’estat espanyol?
—Crec que és la més difícil, i això s’ha de reconèixer. Probablement, la Comunitat de Madrid, pel que ha passat aquesta darrera dècada i per com s’han tractat els recursos públics, per enclavament de comunicacions, té una situació més complicada. Si haguéssim de retreure res, ho hauríem de fer per les decisions que s’han pres durant la pandèmia i, sobretot, per les decisions que s’han pres aquesta darrera dècada, perquè han fet que estiguem en la pitjor situació per a afrontar aquesta pandèmia.

Això explica, en part, que Madrid sigui el principal focus de contagis a Europa?
—Sí, i també és veritat que Espanya és el país on l’activitat econòmica depèn més dels mesos entre juny i octubre, de manera que va haver-hi un procés de desconfinament ràpid. No havien preparat el sistema per a la nova situació. El sistema sanitari i els serveis de salut pública no han tingut cap modificació. Quan va augmentar la mobilitat i les interaccions laborals, socials i familiars, els casos van disparar-se. Això s’uneix a aspectes estratègics que es poden qualificar d’errors, com ara no posar límits clars a l’activitat d’oci en àmbits tancats. Divendres passat, es va repetir l’error, posant el mateix aforament a les terrasses exteriors que a l’interior dels restaurants. Hi ha decisions concretes, com aquesta, i també passa que es va perdre l’oportunitat de preparar-nos millor. Es va obrir de seguida perquè calia recuperar l’activitat econòmica, i ara ens n’hem de lamentar.

Quina tardor ens espera?
—Crec que hem de deixar de pensar en l’estacionalitat del virus i pensar més en l’estacionalitat dels nostres hàbits. L’evolució de les onades anirà lligada a les actituds que adoptem. Si l’activitat continua lligada a espais interiors amb poca ventilació, viurem onades, i en cicles de tardor, especialment, es barrejaran amb altres virus que faran més difícil la diferenciació diagnòstica. Però si aconseguim de fer un canvi d’activitats cap a l’exterior, i que es limiti l’activitat social els dies de pluja i fred, potser es pot alleugerir l’onada. Crec que viurem situacions de rebrots i baixades, probablement, fins que es pugui controlar la situació per la via del vaccí.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.