Isabel Elbal és una advocada penalista de llarg recorregut. És sòcia del despatx Boye, Elbal i Associats, encarregat de la defensa de Carles Puigdemont, Meritxell Serret i Toni Comín. També és present en alguns altres casos de pes com el que investiga la massacre del Tarajal. Després del primer mes de judici la visitem al seu despatx de Madrid perquè ens faci una anàlisi de la manera com el veu, quin és el paper del tribunal i com veu les estratègies de les defenses.

Com valoreu la presidència del tribunal que exerceix Manuel Marchena?
—Li donaré un qualificatiu suau: trampós. Aparentment serè, amb autoritat, didàctic, perquè, com que sap que hi ha molts mitjans de comunicació pendents, dóna força explicacions. I aconsegueix l’efecte que cerca, el d’una persona moderada que respecta els drets fonamentals de totes les parts. És clar, la primera setmana produeix aquest efecte, però de llavors endavant ja no perquè ha causat algunes vulneracions bastant greus. Però encara que no les hagués generades i continués essent capaç de ser la persona moderada, didàctica i ferma que va mostra del primer al cinquè dia, ni així podria esmenar les vulneracions de la fase d’instrucció. Ni així. Però sí que és veritat que hi ha una actitud de saber-se el centre del focus i, per tant, les formes són exquisides. I cada dia que esbronca algú, ho fa d’una manera serena i mesurada. Sembla que és estudiat. No el conec personalment, però és molt difícil de mantenir aquesta calma i aquesta serenitat quan tens una acusació tan greu per uns fets que jutges, amb tantes defenses i tantes acusacions enfrontades, i que no es produeixi cap problema. És molt difícil de mantenir la calma fins al punt que no l’ha mantinguda, com he dit, aproximadament, del cinquè dia endavant.

Llavors, del cinquè dia endavant com el valoreu?
—S’ha començat a percebre quin és el biaix del tribunal.

Expliqueu-vos.
—Per exemple, limita el dret de defensa tot impedint l’exhibició de la documentació. Perquè els vídeos tenen categoria de documents. I Marchena deixa exhibir documents de paper digitalitzats, però no vídeos. Per què fa aquesta separació, quan la llei, la constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans, permeten clarament que les defenses puguin utilitzar tots els mitjans que tenen a l’abast i que siguin possibles i pertinents de practicar? La limitació en l’exhibició de documentació es deu a una interpretació que fa ell de la llei i que no sabem d’on la treu.

Ell argumenta que els vídeos ja es mostraran en la fase documental.
—Però és que la fase documental és una altra. Jo vull mostrar-ho en la fase testifical quan interrogo. I en tots els judicis d’Espanya es permet d’exhibir documentació als testimonis per a qüestionar-los, perquè presten declaració amb l’obligació de dir la veritat. Llavors, no s’entén aquesta manera de procedir arbitrària perquè sí que deixa mostrar documents, però vídeos no. Sembla que protegeixi una part important del judici, que és la testifical, i en la qual passaran policies de l’1-O.

Les defenses han criticat d’ençà que va començar la part testifical que als testimonis no puguin fer-los preguntes que se surtin del marc establert per la part que els ha proposats.
—Limita greument el dret de defensa i fins i tot el d’acusació. Fa un judici a mida. Això no ho pot fer perquè la pertinència de les preguntes es mesura en funció de la relació amb l’objecte de debat. És a dir, la fiscalia va portar el testimoni perquè raonava que havia tingut un paper rellevant en els fets de l’1-O. Pot passar que el testimoni tingui informació en relació a un altre dia, per exemple, el 28-S, que tingui relació amb els fets i, fins i tot, que pugui resoldre el judici. Segons Marchena no, no pots… No he vist mai una interpretació tan restrictiva del dret de defensa com la que veig al Tribunal Suprem. Tots els advocats que treballem en qualsevol jutjat d’Espanya sabem que, quan un testimoni ve proposat per l’acusació o les defenses, pot ser interrogat sobre qualsevol qüestió que tingui a veure amb la causa.

I com valoreu el fet que, d’alguna manera, trenqui aquest criteri i ell formuli una pregunta a Trapero que la fiscalia no havia pogut fer?
—Ha esgrimit l’article 708 de la Llei d’Enjudiciament Criminal com una arma llancívola. Però a més, s’escau la circumstància que aquesta interpretació tan anòmala, tan superba de la LEC, és una interpretació literal. Si bé com a principi general les normes de l’ordenament jurídic s’apliquen seguint aquest criteri, en el cas de la LEC no es pot fer perquè limita el dret de defensa. A més, es tracta d’una llei del segle XIX! Tots els articles de la LEC, tots, s’han d’ajustar conforme al marc constitucional que ens hem donat. Marchena es va adonar que no podia permetre la pregunta del fiscal perquè trencava el criteri que ell havia marcat fins llavors. Però després fa ús de l’extraordinari i excepcional instrument que la llei dóna al jutge per a aclarir conceptes foscs de la declaració. Per què és excepcional i extraordinari? Doncs perquè allò que fa és suplir un forat o la inactivitat de les acusacions i es converteix en jutge i part. La intervenció del jutge ha de ser mesurada, ponderada, raonada, excepcional…

I no ho va ser?
—Va ser molt trampós perquè dóna aparença d’imparcialitat quan impedeix al fiscal de preguntar sobre la reunió del 28-S i es guarda per al final aquesta pregunta. Sense que la llei li ho permeti. La llei li ho permet sobre conceptes foscs sobre els quals es declara, però no sobre qualsevol cosa que li ronda pel cap, i que és allò que volia demanar el fiscal, que no ha preguntat Vox i que necessito encaixar en la sentència que ja he començat a redactar. Perquè aquesta és l’aparença que va mostrar, la de jutge absolutament parcial que es va treure la toga i es va afegir a les acusacions. Sospito que en el judici hi ha més de tres acusacions.

Déu n’hi do. Deixeu-me passar a les defenses. Les veieu coordinades?
—Com a companya jo no puc jutjar la feinada que fan i que fan bé. Sí que suposo que l’estratègia és coordinada, perquè per exemple divendres van presentar un escrit queixant-se formalment del fet que no els deixin exhibir vídeos en l’interrogatori. Però la cosa que em preocupa és el fet que no solament ha d’haver-hi coordinació, sinó claredat en l’objectiu a aconseguir.

En quin sentit?
—A Estrasburg, on arribarà aquesta sentència condemnatòria i molt, molt alliçonadora, no els espera ningú. Ningú. Per arribar-hi s’han de seguir unes pautes que en primer lloc tenen a veure amb què vols dir-los. De què t’hi vols queixar? El tribunal, vols que respongui a motius d’indefensió puntuals i que el teu client ha estat condemnat injustament malgrat que no hi ha proves en contra? O t’hi vols dirigir dient que els fets no són delictius; que s’ha impedit i vulnerat el dret de la ciutadania catalana a expressar-se a favor de l’autodeterminació; que s’han criminalitzat drets fonamentals com el dret de manifestació i d’expressió? Si es fa això, l’estratègia no solament ha de ser coordinada, sinó que ha de versar sobre tots els punts dèbils, tant de la fase d’instrucció com del judici.

En les qüestions prèvies ja van destacar les vulneracions de la fase d’instrucció. És a dir, trobeu a faltar que en lloc d’acreditar que no hi ha delicte, les defenses passin a l’atac i també defensin tot allò que van fer?
—Jo dic que independentment d’allò que van fer en el tràmit de les qüestions prèvies, sí que hi veig una defensa més individualista. S’enfoca la presumpció d’innocència. És a dir, els advocats defensen l’acusat al·legant que no hi ha proves de càrrec suficients per a condemnar-lo. Fins i tot, que els fets no són delictius. Però no hi veig una acció comuna, en la qual no solament es qüestioni què va passar tant en la fase d’instrucció com en el judici, sinó que es qüestioni el procediment sencer. Que es qüestioni que tot això és un muntatge per a aconseguir que s’acabi qualsevol iniciativa independentista, sigui del color que sigui, sigui del territori que sigui. No entenc com la primera vegada que no els deixen exhibir els vídeos no fan cap acció conjunta immediata. Crec que la complexitat de la causa, el fet d’estar sota el focus, de tractar-se d’un judici tan mediàtic, com també la tensió dels clients i les dures peticions de pena, pot generar un sentiment, no solament d’abandonament, sinó de perplexitat. I això fins i tot pot impedir de fer-ne una anàlisi adequada. Perquè moltes de les coses que ha fet Manuel Marchena les ha fetes d’una manera molt mesurada i molt calculada.

En un article que vàreu escriure sobre els testimonis del judici, com Zoido o Nieto, dèieu: ‘No es tracta de testimonis amb obligació de dir la veritat, perquè ningú no està obligat a incriminar-se a si mateix, i per això cap testimoni no està obligat a respondre a preguntes que el puguin incriminar.’ Existeix aquest dret?
—Sí, és clar que sí. De fet, és el que s’aplicarà en aquest cas. En aquest cas hi ha Trapero, que tècnicament és un testimoni mixt perquè ve amb l’obligació de dir la veritat, però a més, per a declarar sobre fets pels quals és processat. Per tant, la valoració que tingui el seu testimoni no és la mateixa que la d’un testimoni imparcial, que no és investigat. L’un es defensa, l’altre ha de dir allò que va veure o sentir. Llavors, la valoració no pot ser la mateixa.

Però Zoido, en teoria no pot incriminar-se a si mateix i, per tant, en teoria no hauria de tenir aquest dret, oi?
—Però no es tracta de veure si tenen cap causa oberta, sinó si els en podrien obrir una. Vejam. És un testimoni que assisteix en un judici en el qual s’ha d’aclarir si hi ha hagut un delicte de rebel·lió o no. Però alhora hi ha una causa oberta al jutjat número 7 de Barcelona per les càrregues policíaques i sabem l’interès del jutge per a esbrinar tots els responsables de la cadena de comandament. A qualsevol pregunta sobre les càrregues policíaques, evidentment, ni Rajoy, ni Zoido, ni Nieto, ni ningú que hi tingués responsabilitats dirà que hi va haver càrregues. Perquè si n’hi va haver i les coneixia, llavors haurà de detallar qui va donar l’ordre. Jo no crec que cometessin fals testimoni, sinó que es defensaven. Ningú no té l’obligació de respondre preguntes que el poden incriminar.

No ho sabia. Marchena tampoc no ho va assenyalar.
—Si el jutge estigués una mica atent, impediria que es formulessin aquesta mena de preguntes. Tant per part de fiscalia com de les defenses. Però per què no ho impedeix? Doncs perquè el Suprem tampoc no reconeix que hi va haver càrregues, i fer aquesta advertència, tot recordant que hi ha un jutjat que les investiga, hauria restat valor a aquests testimonis. I ningú que vulgui una condemna dura dels acusats està disposat a permetre-ho. Perquè a aquests testimonis els han de donar tota la força d’incriminació possible per a aconseguir una condemna exemplar.

Amb els testimonis vists fins ara, i amb atenció especial a la testifical de Trapero, la rebel·lió és desacreditada?
—Jo l’única cosa que veig és que encaixa perfectament amb tot allò hem llegit i escoltat en mitjans generalistes de l’Ebre cap avall, sobre el fet que la sala estudia de condemnar per conspiració per rebel·lió o sedició. I aquí la declaració de Trapero hi encaixa com un guant. Jo crec que no és gens intranscendent. Les condemnes previstes pel codi penal són molt altes per a aquests dos delictes. I no baixen dels deu anys. Per tant, no és una declaració per a festejar.

Moltes anàlisis feien una lectura positiva de la declaració de Trapero.
—I jo ho entenc, perquè deixa clar que no hi va haver rebel·lió, que no hi va haver un braç armat i, per tant, que no hi va haver violència. Passa que ho analitzo amb l’actitud de la sala segona del Suprem. No oblidem que cinc dels set magistrats que formen el tribunal van formar part de la sala d’admissió de la querella i que és sostinguda pels mateixos fets en els quals després s’ha basat l’acusació. No oblidem això. I que faran una aparença d’un dret correcte. I en aquesta aparença s’han d’apartar de la fiscalia i intentar ser magnànims.

Com creieu que s’acabarà?
—Segons l’anàlisi que jo en faig com a jurista, per la manera com veig que va començar aquest procediment fa un any i com es desenvolupa el judici, crec que hi haurà una condemna exemplar dura. Crec que no hi haurà cap absolució. I cada acusat serà un element important i necessari per a sustentar el delicte pel qual seran condemnats. No concebo aquest procés absolutament delirant sense la condemna de Cuixart i Sànchez. Són elements indispensables. Per això van ser els primers a entrar a la presó. Són absolutament necessaris per a sustentar una condemna per sedició.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb