04.07.2026 - 21:40
La inseguretat apareix molt sovint al podi de les preocupacions principals dels ciutadans. Especialment a Barcelona i l’àrea metropolitana. El debat sobre un tema complex sovint és distorsionat per la sobreinformació groga dels mitjans, per la instrumentalització que en fa la classe política i pel ball de les dades, però la percepció d’inseguretat no creix només per això: també és un símptoma de com viuen molts veïns la transformació dels seus carrers i dels seus barris. La sociòloga Marta Murrià, cap de l’Àrea de Convivència i Seguretat Urbana de l’Institut Metròpoli, associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), treballa per treure’n l’entrellat. En aquesta entrevista, mira d’explicar amb matisos les conclusions que amb el seu equip han tret de les enquestes de victimització i percepció que fan.
—Què és la victimització?
—A les nostres enquestes demanem a la gent si l’any anterior s’ha sentit víctima d’un fet que consideri delictiu. La victimització és la proporció que ens diu que sí. És una mesura diferent de les que fa servir la policia. Primer, perquè els ciutadans no necessàriament saben si un fet és delictiu o no: nosaltres mesurem si es consideren víctimes o si han estat víctimes d’un intent de delicte que no s’ha consumat perquè han aconseguit que l’agressor hi desistís. I, segon, perquè no tots els delictes es denuncien. Per això, aquestes enquestes registren més fets que no pas les estatístiques de la policia.
—Quina diferència hi ha amb la percepció?
—La victimització mesura fets que nosaltres considerem objectius: són coses que han passat, siguin delictes o no, són casos de relacions socials en què algú es considera víctima. La percepció mesura una emoció, en el fons. Una sensació de por, de perill o d’alerta. La percepció té més a veure amb la dimensió subjectiva, tot i que no m’agrada gaire parlar d’objectivitat ni de subjectivitat.
—Per què és interessant estudiar les percepcions?
—Fa molt de temps que sabem que el grau de percepció d’inseguretat no va relacionat directament amb el volum de fets delictius. Hem d’analitzar com es construeix el sentiment d’inseguretat. Per exemple: sovint baixen els fets delictius, però no baixa la percepció d’inseguretat. Un altre exemple: als barris on hi ha més concentració delictiva, no hi ha més percepció d’inseguretat. I un altre: les víctimes d’un delicte no sempre se senten més insegures ni tenen més por que els qui no n’han sofert cap. Hi ha matisos: és més probable que et sentis insegur si allò que has experimentat era amb violència o si s’ha experimentat prop de casa d’algú que coneixies. L’estudi de la percepció ens ajuda a entendre un fenomen molt complex.
—Quina mena de delictes recolliu amb les enquestes de victimització que normalment no detecten els Mossos d’Esquadra?
—Els fets en què no hi ha violència o que tenen un impacte psicològic que fa frenar a l’hora de denunciar. Sobretot, els furts i els robatoris no violents, perquè es denuncien menys.
—Quins motius tenen les víctimes per a no denunciar?
—La majoria de vegades, per una estimació de cost i benefici. Denunciar costa un temps, per començar, i molta gent té la sensació que no en traurà res. A vegades també té a veure amb la desconfiança respecte de la policia o del sistema judicial i la capacitat que tenen de resoldre aquests problemes. Però, sobretot, són aspectes pràctics: es denuncia més quan hi ha una assegurança.
—L’índex de victimització de l’àrea metropolitana de Barcelona ha passat d’un 15% a principi dels anys 90 a més d’un 25% avui. Per què?
—La primera enquesta de victimització a Barcelona és del 1984, de fet, i la primera del conjunt de l’àrea metropolitana, del 1990. I, en tot aquest temps, hi ha un increment sostingut de la victimització. Va baixar molt durant la pandèmia, però ara torna a créixer. Per què? Perquè creixen els delictes en l’àmbit de la seguretat personal: robatoris sense violència d’allò que duus a sobre, robatoris d’accessoris o de parts dels vehicles…
—I què ho explica?
—Va molt vinculat a les oportunitats delictives. Més gent, més oportunitats per a robar, amb més anonimat i més opcions de fugir. Els grans nodes d’atracció d’aquesta mena de robatoris sense violència són les zones de massificació turística. No registrem fets dels turistes, però si ets en aquestes zones és més probable que t’afectin. O bé al transport públic, sobretot en els moments de més afluència d’usuaris. Són delictes que necessiten que hi hagi molta gent. I quan augmenten les desigualtats i l’exclusió social, també poden augmentar aquesta mena de fets.
—En unes altres ciutats molt turístiques es percep el mateix patró que a Barcelona? Més turistificació, més robatoris sense violència i empitjorament de la percepció?
—Per a respondre aquesta pregunta cal tenir presents dues condicions: primera, que totes aquestes ciutats tinguessin una enquesta de victimització amb preguntes comparables, i això no passa; i, segona, que els sistemes judicials, els codis penals, les actuacions policials i les campanyes de seguretat que es fan en cada país no són iguals. Tot i això, m’atreviria a dir que si, féssim aquest exercici hipotètic, molt probablement trobaríem que hi ha una relació amb l’augment del turisme. En tot cas, hauríem de mirar més variables. És complex i difícil de dir.
—Fins a quin punt la digitalització també ha contribuït a l’augment de la percepció d’inseguretat? Per força hi deu tenir algun efecte, el fet de rebre constantment notícies de successos en grups de WhatsApp o en vídeos d’Instagram i TikTok.
—Sí. Vam fer un estudi de la percepció d’inseguretat a Barcelona amb molta informació i moltes dades qualitatives. Hi sortia de manera recurrent l’impacte que tenen els missatges constants, no sols de les xarxes socials, sinó també dels mitjans de comunicació, declaracions de dirigents públics i de polítics… Si cada dia hi ha un bombardament de missatges d’aquesta mena, això té un impacte, és clar. Però s’hi han d’afegir més variables. Per exemple, una crisi de confiança. Molta gent ens deia que confiava més en allò que veia per les xarxes que no pas en els canals oficials o els mitjans tradicionals. En tot cas, la proximitat de la font sempre és determinant. Com més pròxima és la persona que t’explica que ha passat alguna cosa, més impacte té en la percepció d’inseguretat.
—Em sembla interessant això que dieu de la pèrdua de confiança. La majoria de ciutadans tenen la sensació que els amaguen informació, en relació amb la seguretat?
—La sensació general és que la gent se sent perduda. El volum de sobreinformació alimenta la desconfiança. Ara ens trobem, en grups d’estudi, que hi ha cada vegada més gent que ens diu que les estatístiques estan maquillades. Fins i tot, sobre fonts no oficials, hi ha persones que senten més confiança en TikTok perquè hi ha un influenciador que els sembla que està molt assabentat del tema que no pas els altres. Hi ha un caos informatiu en què es barreja la veritat i la mentida. I la gent ja no sap com entomar-ho.
—Quin vincle heu observat entre benestar material i percepció d’inseguretat?
—És un dels factors importants. Als barris menys benestants de Barcelona hi ha més percepció d’inseguretat, cosa que té a veure, en part, amb els dèficits físics i urbanístics d’aquests barris, i en part amb la pobresa. La vulnerabilitat social fa que les persones se sentin insegures. Si mires el mapa de la distribució de la percepció d’inseguretat segons el barri, veus que al Besòs o a Nou Barris, per exemple, hi ha més gent que se sent insegura que no als barris benestants. En canvi, als barris benestants tenen més tendència a considerar que tota la ciutat és insegura, i ho vinculen més amb la immigració.
—A banda aquests elements perceptius, també hi ha una concentració dels delictes als barris de renda més baixa?
—Això passa sobretot a Ciutat Vella. La concentració de delictes a Barcelona segueix el patró que dèiem de les oportunitats. A Ciutat Vella hi ha totes dues coses: massificació, amb zones de consum i de lleure, i renda baixa. Més enllà d’això, a cada barri hi ha uns patrons. En termes generals, no hi ha un sol patró: no a totes les zones més pobres hi ha necessàriament més delictes.
—Quin biaix de gènere hi observeu?
—N’hi ha uns quants. Si agafem dades globals de fets, no hi ha diferències gaire destacades entre homes i dones: hi ha matisos. Les dones, per exemple, són més víctimes de robatoris de bossa o de cartera i, és clar, de violència sexual. Els homes són més víctimes de delictes contra els seus vehicles, perquè es mouen més amb transport privat. La violència física no sexual és més habitual en homes. Però la cosa especialment interessant és la diferència en la percepció d’inseguretat. Sistemàticament, aquí i a tot arreu on s’ha analitzat, les dones se senten més insegures i tenen més por que no pas els homes.
—I d’edat?
—En molts països han vist que la gent gran se sent més insegura. Aquí, nosaltres no ho hem detectat. Normalment, trobem més percepció d’inseguretat entre la franja de trenta anys a quaranta-quatre o, en l’últim estudi, fins i tot dels quaranta-cinc als seixanta-quatre. Què ens deien, els enquestats d’aquesta franja? Remarcaven que Barcelona havia canviat moltíssim. De la Barcelona d’abans, en recordaven un teixit veïnal i comunitari molt més fort, sense tant de turisme, una ciutat més amable. Vinculaven molt la sensació d’inseguretat amb aquest trencament del teixit i dels espais, i amb els canvis d’usos. La gent gran ens deia que tenia més por dels atracaments davant de casa; i la gent més jove, que els passés alguna cosa quan sortien de festa, o, les noies, tornant cap a casa.
—L’element nostàlgic és molt important, doncs, en la percepció de la inseguretat.
—No en diria nostàlgic. És la certesa del trencament de la comunitat als barris. Si a la meva escala de veïns ja no conec gairebé ningú perquè els lloguers són tan alts que van canviant cada dos per tres; si baixo al carrer i tampoc no m’hi sento reconegut, perquè la majoria de vianants són turistes; si hi ha uns usos que tampoc no són els més comunitaris; si ja no ens saludem, tot això afecta la percepció d’inseguretat.
—Veig que feu molt d’èmfasi en els llaços comunitaris.
—Sí. Són un factor protector. Tal com hi ha factors de risc, hi ha factors protectors. Per exemple, en l’àmbit anglo-saxó s’ha estudiat molt l’estabilitat residencial com un factor protector, i la inestabilitat residencial com un factor de risc. Si hi ha molt moviment a l’escala de veïns i, per tant, al barri, és més difícil que s’enforteixi el vincle comunitari, i això no tan sols afecta la percepció d’inseguretat, sinó també la prevenció de la delinqüència, perquè el fet que les persones es coneguin pot actuar com un mecanisme de control social informal.
—Quins altres factors protectors importants hi ha?
—N’hi ha un d’estructural que ja hem esmentat: les condicions de vida de les persones. Menys desigualtat i millors condicions de vida, més percepció de seguretat. També hi ha qüestions molt més específiques associades als espais: com són i quin ús en fem. Per exemple, hi ha més por si els carrers per on hem de caminar de nit són foscs, però també està demostrat que, per més que un espai estigui ben il·luminat, si no hi ha persones ni res que ens faci pensar que si ens passa alguna cosa podem demanar ajut, hi continua havent percepció d’inseguretat. Hi ha això que se’n diu disseny ambiental: als llocs per on no passa ningú, a més de posar-hi més llum, es pot fer que hi patrulli més sovint la policia; es poden fer espais més amples i més concorreguts, etc.
—És possible que si ara els veïns tenen un sentiment de despossessió dels carrers, perquè estan massificats, coses que abans eren normals, com el soroll i les actituds festives, ara es percebin com un símptoma de degradació?
—No ho hem estudiat, això, però m’aventuraria a dir que té tot el sentit. Si abans hi havia més relacions comunitàries i si s’hi feien més activitats conjuntes amb els veïns, els espais generaven més sentiment de pertinença. Ara, a banda la massificació turística, els espais tenen usos amb els quals els veïns no se senten identificats de cap manera, i això augmenta també la percepció d’inseguretat. L’altre dia, en un d’aquests grups en què fem entrevistes qualitatives, uns veïns es queixaven que han proliferat tot de llocs de menjar take away perquè la gent mengi al carrer o se n’emporti el cafè. És un exemple molt concret, però que origina brutícia i cues. Abans una festa no et molestava perquè era la del barri, hi havia un sentiment de pertinença i assumies el soroll.
—Hi ha cap element particular en la percepció d’inseguretat dels immigrants? Se senten més segurs o menys?
—L’opinió dels immigrants és difícil de recollir en aquesta mena d’enquestes perquè hi ha perfils que són difícils de trobar. Però quan creuem dades segons si els enquestats han nascut aquí o a l’estranger, en general veiem que els nascuts a l’estranger se senten més segurs perquè vénen de països on la realitat és molt pitjor que la nostra. Barcelona és molt més segura que no pas certes ciutats de Sud-amèrica, per exemple. Hi ha gent que arriba aquí i pensa: “S’hi viu perfecte!” Últimament, quan fem entrevistes, sí que veiem que els comencen a pesar els estigmes de la criminalització, i que tenen més por que no pas abans de rebre comentaris o agressions pel fet d’haver vingut de fora.
—En molts estudis recents es detecta un creixement de la ciberdelinqüència.
—Sí. A l’enquesta de victimització la vam introduir fa quatre edicions o cinc, experimentalment, i hem anat detectant delictes com el ciberassetjament i les estafes, que són delictes que passen a l’espai físic i que ara es reprodueixen a l’espai virtual. Ara començarem a veure delictes nous, arran de situacions digitals que desconeixíem, però encara és molt difícil de mesurar. Ara mateix el Departament d’Interior prepara una enquesta específica de ciberdelinqüència i nosaltres tenim la hipòtesi que hi comença a haver un cert sentiment d’inseguretat a l’àmbit virtual.
