Impuls Nacional: “El discurs xenòfob d’Aliança Catalana és, en gran part, culpa de les esquerres”

Avui fa un mes que es va presentar públicament Impuls Nacional, un moviment polític nacionalista d’esquerres impulsat per una nova generació jove de militants provinents de diverses tradicions de l’esquerra independentista. El moviment té un manifest i ha anat desgranant què pensa en uns quants vídeos a les xarxes socials. Avui, entrevistem dos dels seus impulsors: Oriol Méndez (Manresa, 2001), historiador, i Patllari Camps (Banyoles, 2005), estudiant de física i un dels portaveus d’Impuls Nacional. Hi conversem perquè ens expliquin què és Impuls Nacional, què pensa, què pretén, com veuen els moviments d’esquerres i més qüestions.

—Què és Impuls Nacional? Sou un think tank?
—Oriol Méndez [O.M.]: És un moviment que vol refundar l’esquerra nacionalista del nostre país, els Països Catalans, i naixem amb una clara intenció de fer un trencament generacional, un trencament amb la cultura política que hi ha hagut fins ara. Venim de diferents tradicions militants nacionalistes i sentíem que no hi havia un espai on poguéssim parlar en uns termes tant d’esquerres com nacionalistes. Ho anirem explicant en vídeos, el manifest, articles i més coses que vindran.
—Patllari Camps [P.C.]: Volem combatre l’hegemonia cultural dels Països Catalans mitjançant diferents estratègies i creació de contingut, però també volem fer xerrades. A més, apostem per l’acció directa i manifestacions. Volem disputar l’hegemonia cultural i canviar el marc mental de l’esquerra.

—Dieu que no hi havia un espai d’esquerres i nacionalista.
—O.M.: És una qüestió generacional. Si em preguntessis que per què surt Impuls Nacional ara, et diria que ha estat de manera natural i orgànica. Només els joves ho podíem fer. Trenquem amb un marc mental seixantista, que era aquest bonisme, col·locar-te en una posició de víctima. La cultura política que hi ha durant el procés, l’últim embat de la cultura seixantista, servia per resistir. Però si tu vols construir un estat, o si vols poder, això no serveix absolutament de res. Som un moviment jove, no juvenil. Hem nascut en una Catalunya que només l’enteníem com a independent. Els partits, els nostres pares i avis, havien viscut en una Catalunya que podria tenir un encaix dins d’Espanya o una Catalunya més autonòmica. Nosaltres, no. És independència o res. En el nostre ideari no concebem una Catalunya dins d’Espanya, és un trencament total. I estem disposats a arribar fins a les conseqüències que calgui.

—Com de joves sou?
—O.M.: La Clara, l’altra portaveu, té vint anys. El més gran en té trenta-cinc. De mitjana, estem als vint-i-cinc.

—Entenc que aglutineu gent de la generació Urquinaona, i molts que devien ser ben adolescents el Primer d’Octubre.
—P.C.: Hi ha gent que ha crescut durant el procés i ens hem polititzat i creiem en una Catalunya que només pot ser independent. És la tradició que ens han inculcat els nostres pares i avis, sempre independentista.
—O.M.: I més enllà dels nostres pares. Hem viscut l’ambient hostil del procés, en les protestes de la sentència, Urquinaona, l’aeroport. Transcendeixes aquesta idea dels pares. Ells et diuen que estàs indefens, però ells posarien el fre com ho fa en Puigdemont, en Junqueras o tots els partits.

—Alguns d’aquests joves que es van manifestar el 2019 ara porten samarretes de la selecció espanyola.
—O.M.: Això és tenir un caràcter feble. Als catalans ens han dit que hem de ser perdedors. Se’ns explica la història de Catalunya amb el 1714 i no se’ns explica que al llarg del 1714 hi ha un seguit de contrarevolucions i de revoltes populars que es traslladen directament al segle XIX, la Jamància, totes les Bullangues, les guerres carlines. A principi del segle XX, també hi ha un aixecament constant i tot això és un trencament amb la guerra civil. És una histografia que fa que els catalans tinguin un caràcter feble. Que els catalans ens hem de portar bé. I si ens parlen en castellà, també els hi hem de parlar per ser ben educats. Però, de manera tàcita, el que ens diuen és que hem de deixar de ser catalans. Ser independentista és molt més que anar a votar un partit independentista a les eleccions, és molt més que posar-te l’estelada a l’esquena al Canet Rock. És un mode de vida. Has de consumir de manera autocentrada, tenir un tarannà que potser és incòmode. Si planteges el català en una sala i hi ha incomoditat, és igual. Si hi ha tensió és que hi ha conflicte, i el conflicte existeix perquè hi ha algú, un projecte estatal, espanyol i francès, que ens vol anihilar. Aquest caràcter feble que ens han volgut induir no és veritat. Els catalans hem de tenir autoestima per a poder parlar de coses que durant el procés eren impensables. En un article parlo sobre l’exèrcit, per exemple.
—P.C.: Per molt que Espanya guanyi el Mundial, nosaltres continuarem vivint pitjor dins d’Espanya. O de França, en el cas dels companys del nord. Ens continuem espoliant, ens priven de parlar en català, ens continuen imposant un model econòmic i cultural. La nostra vida, per molt que hi hagi èxits esportius darrere, continua essent substancialment pitjor pel fet de formar part d’un estat que ens menysprea i que ens vol extingir.

—Teniu alguna vinculació amb Nexe Nacional?
—O.M.: Hi tenim moltes sinergies. Impuls Nacional neix en un espai de debat quan Nexe Nacional treu un número, al desembre, a l’Ateneu Barcelonès. Ens vam posar en contacte unes quantes persones nacionalistes d’esquerres i els que teníem una voluntat més militant ho vam començar a construir. Ideològicament, som una cosa molt semblant, tot i que no la mateixa. Hi ha gent de Nexe Nacional que forma part d’Impuls.

—Teniu ambició de convertir Impuls Nacional en un partit polític?
—P.C.: De moment, volem canviar el marc mental dels catalans, fer un canvi de xip. Tenir una mentalitat guanyadora. Començar a dir coses que fins ara no es podien dir, començar a pensar més enllà dels marcs mentals que tenim establerts. Al final, els resultats electorals venen pel pensament de la gent que vota. Primer, s’ha de lluitar en aquest espai ideològic i cultural. Que els catalans ens creguem que realment podem ser capaços de tenir un pes important al món i d’esdevenir un estat independent.

—Avui fa un mes que us vau presentar. Com ha estat l’aterratge?
—P.C.: Estem molt contents. Ens pensàvem que tindria un bon aterratge, que tindria una bona difusió, però estem molt satisfets com s’ha rebut. Els vídeos han tingut moltes visualitzacions. El primer, més de 200.000 a Twitter. I també estem molt contents que hi hagi mitjans que ens hagin dedicat articles o fet missatges. Estem contents perquè vam ser capaços d’incidir en aquest espai cultural i econòmic.
—O.M.: La bona rebuda obre la porta que hi hagi més gent interessada, que el projecte pugui créixer i bastir una estructura per tot el país que és molt necessària.

—I dins de l’àmbit de les esquerres, com us han rebut?
—O.M.: Sobretot amb curiositat, per banda de l’esquerra independentista i Esquerra Republicana. Gent que preguntava. Alguns ens deien que per què no entràvem ens els seus espais. No en compartim la cultura política. Creiem que el nostre projecte o les nostres idees no hi podrien néixer. Nosaltres no som una escissió de res. Som una cosa nova.

—Però, al capdavall, no sou un partit polític i anireu generant idees. Uns altres partits se’n poden nodrir.
—O.M.: Si això passés, seria benvingut. En aquest país, la gent està molt espanta, li han fet molt de mal. Tenim molt clar que no tenim una actitud bel·ligerant amb els altres partits o associacions independentistes. Això és justament el que busca l’estat espanyol. El divide et impera ha fragmentat moltíssim la política catalana. Creiem que el nostre discurs i el nostre ideari són millors, són més guanyadors, per aquesta qüestió de política. Si fem les coses bé, si tenim una estratègia bona i un bon discurs, tot orbitarà al nostre voltant. Si això serveix per a moure la finestra d’Overton, benvingut sia. Tenim un discurs molt guanyador i gent de l’esquerra tradicional no el podria fer tan desacomplexadament perquè haurien de passar pels peatges que nosaltres no tenim.

—Quins peatges?
—P.C.: La por de què diran, del marc mental. Hi ha discursos o debats que s’han evitat per por de fomentar-ne d’altres d’odiosos. Per precaució o més seny del compte, potser s’han vetat directament en algunes organitzacions. S’eviten certs temes, com podrien ser la demografia, la seguretat o el model productiu, per por de no alimentar l’extrema dreta. Això fa que l’única versió que té la població en aquests temes sigui l’extrema dreta, que sempre, o gairebé sempre, és una versió populista, criminalitzadora, no científica. Correspon més a uns sentiments o a unes emocions que no pas a la realitat material. Volem agafar aquests temes, volem parlar-ne amb la maduresa que toca, amb la societat que toca i amb un mètode científic, intentant ser realistes i no criminalitzar ningú de res.

—A les xarxes ja us heu referit a alguns temes, com el turisme de masses i la indústria agroalimentària. Veig els vostres vídeos i em recorden els que fan Guillem Surroca i Jordi Casas de la CUP.
—O.M.: És un sector de la CUP que té sinergies amb Nexe Nacional. No són idees noves. Hi ha dues CUP, la de Barcelona i la de les comarques gironines. La CUP de Barcelona és més cosmopolita, globalista, molt més bonista, mentre que la de les comarques gironines és molt més autocentrada i té un discurs més realista. És un discurs força semblant al nostre.

—Sou molt crítics amb les esquerres espanyoles. Dieu que, entre democràcia i Espanya, sempre acaben elegint Espanya.
—P.C.: Un exemple recent és la llei d’habitatge que es va aprovar al Parlament de Catalunya i que el Tribunal Constitucional va tombar. Com pot ser que una llei democràtica, aprovada per un parlament democràtic, sigui tombada? Era una proposta d’esquerres, d’habitatge. I com que donava sobirania a Catalunya, ha estat tombada i ningú no ha fet res per a impedir-ho, a l’estat espanyol, per molt d’esquerres que fossin. Veiem agents polítics com Rufián o Compromís que, sense embuts, decideixen de crear una coalició espanyola, amb l’excusa del nacionalisme perifèric. Això no és perifèric. Catalunya és una nació. Som molt autocentrats. Quina idea transmeten? Què val més la pena? La unitat d’Espanya? Amb els mateixos agents polítics que fins ara no han frenat el creixement de l’extrema dreta.
—O.M.: El valor polític d’Espanya és la unitat, i això ho comparteixen tant l’esquerra com la dreta. Els independentistes ho hem de tenir clar. Hi ha molts casos en la història. Podem parlar de la Segona República, amb la retallada de l’estatut, o la retallada del 2006. Són governs d’esquerres, que ho retallen. Un espanyol, per molt que sigui d’esquerres o de dretes, continua essent espanyol. Això és una lluita nacional.

—A què atribuïu que personalitats, com Rufián, que abans tenien una actitud molt més bel·ligerant ara optin per fer sinergies? És fruit de la inèrcia espanyolitzadora?
—O.M.: Rufián arriba al congrés dels diputats i fa aquella declaració de “nosaltres venim a fer la nostra feina i marxar”. Eren divuit mesos i ja n’han passat uns quants més. Crec que s’acomoda. Per què la gent anima la selecció espanyola? Doncs perquè és còmode i no hi veuen les contradiccions. Rufián el que fa és ignorar sistemàticament les contradiccions, perquè és còmode. Té aquesta feina. Hi va a aprovar lleis, a debatre, a fer el discurs. Quan fa molts anys que ets al congrés dels diputats i et barreges amb la línia política espanyola, de manera natural, hi acabes més alineat. Míriam Nogueras explica que prohibeix als seus companys de fer birres amb els altres diputats perquè diu que són al congrés per a fer una tasca per Catalunya, que no es poden fer birres. Després, Junts fa el que fa… Però en aquesta qüestió de mentalitat, pot haver mirat Rufián i haver pensat que s’ha pervertit. En les últimes enquestes del baròmetre, surt que la baixada de vots del PSC van cap a Esquerra. Hi ha un vot no independentista, més socialdemòcrata cap al centre-esquerra, que els beneficia. És complex, parlar d’Esquerra Republicana, tenen uns sectors més nacionalistes, d’altres més demòcrates, d’altres que volen estar capdavant de tot l’entramat que tenim muntat.

—I la CUP, com la veieu?
—O.M.: Té una cultura política molt endogàmica. Sóc de Manresa i Arran és un dels nuclis més forts. I fan coses molt positives. Tenen gimnasos populars, ajuden a catalanitzar la ciutat, fan la festa major alternativa… Però també és veritat que tenen por de parlar de qüestions polítiques. Això de posar la merda sota l’estora, és ignorar l’elefant a la sala. El discurs xenòfob d’Aliança Catalana és, en gran part, culpa de les esquerres, que no han volgut tractar el problema de la demografia des d’una perspectiva humanista. Llavors hi ha una crisi en la cultura militant de l’esquerra independentista. Que és covarda, perquè no vol parlar de qüestions d’immigració o seguretat, o no vol parlar des d’un autocentrament. Hi ha moltíssima gent de l’esquerra independentista que s’ha passat a Aliança Catalana, militants o votants.

—Voleu afegir res?
—P.C.: Deixar de parlar d’alguns temes no fa que aquests problemes desapareguin, sinó que fa que la teva opinió, la teva veu, no hi sigui. I quan la gent hagi de triar quina opinió escoltar, si la teva no hi és i només n’hi ha una, que és la que és…
—O.M.: L’esquerra d’aquest país ha de poder parlar de tot un seguit de qüestions que fins ara ha capitalitzat la dreta. Fins el naixement d’Impuls, l’esquerra ha anat a remolc d’esquerres d’altres països. Això s’ha acabat. Nosaltres venim a ser un projecte guanyador i potser a vegades certs sectors de la societat ens voldran posar llufes. No hem vingut a ser els bons. Hem vingut a guanyar. El procés es caracteritza per fer accions purament simbòliques. “La revolució dels somriures” i aquests lemes. No hi havia tangibilitat, no es construïa res. Nosaltres tenim l’obsessió que no sigui un moviment amb vídeos, proclames i articles, les idees les volem portar al pla físic. Pots denunciar l’ocupació fent un vídeo, però ho has de fer tangible d’alguna manera. Les accions simbòliques tenien molta raó de ser en el marc seixantista de la dècada passada. Ara l’acció més simbòlica i relaxada que hauríem de fer és destrossar l’àguila de Tortosa. És simbòlic, però té tangibilitat. Si vols construir autoestima, el que necessites i et cal és que la gent pugui sentir que hi ha victòries. El dia que va tornar Puigdemont i va fer el truc de màgia, molta gent va anar al parlament. Ell va dir-ho. I no s’hi va entrar. No s’hi va entrar perquè no hi havia una organització. Una acció simbòlica era ocupar el parlament aquell dia, calia una estratègia. Ocupar-lo no hauria aportat res, però ja l’hauries ocupat. Simbòlicament, això té més força que no pas penjar una estelada.