Gonzalo Boye: “Volen que el retorn de Puigdemont exploti al següent estadant de la Moncloa”

“Sabeu quin és el termini que més corre? El de la meva paciència. La meva paciència no fa vacances”, diu l’advocat Gonzalo Boye en aquesta entrevista que fem poc després d’haver presentat una denúncia a la Comissió Europea contra el Regne d’Espanya, en nom del president Carles Puigdemont, de Toni Comín i de Lluís Puig. La primera reacció de la justícia espanyola a les sentències amb què el TJUE avala la llei d’amnistia ha estat la desobediència, el silenci i la desídia. I això ha encès Boye, que ens ofereix ací la seva visió de què pot arribar a passar els mesos vinents, sobre les amnisties pendents i el retorn del president Puigdemont.   

—El pas següent seria que la Comissió enviés la carta de requeriment a Espanya per vulneració del dret de la Unió?
—Normalment, aquest seria el pas, però tothom se centra en la Comissió, i nosaltres també hem informat el TJUE de la situació. I el Tribunal de la Justícia de la Unió Europea té el seu mecanisme davant la Comissió per a exigir el compliment de les seves resolucions. No hem informat el TJUE per un mer acte de cordialitat, sinó perquè veiem que hi ha una infracció i pel deure de cooperació lleial, és a dir, que hi ha un òrgan jurisdiccional que ha demanat una resolució i, quan l’ha rebut, la primera cosa que ha fet ha estat no fer-ne cas. Això és demencial.

—Quins mecanismes hi ha prevists perquè el TJUE actuï arran d’això en relació amb la Comissió?
—El TJUE pot demanar a la Comissió que obri un procediment sancionador contra el Regne d’Espanya.

—Això faria accelerar el procediment?
—No. És que si les sentències del TJUE són simplement declaratives, honorífiques o simbòliques, llavors el tribunal no té raó d’existir. El TJUE existeix en la mesura que les seves decisions passen a formar part del dret de la Unió i de la manera com s’ha d’interpretar. El primer interessat que la sentència no sigui desvirtuada per Espanya és el TJUE, i això crec que és una cosa que a Espanya no han aconseguit d’entendre. Ja no és una qüestió de Puigdemont, de Comín ni de cap dels afectats. La qüestió és la següent: a qui interessa més que la sentència sigui efectiva? Al TJUE.

—Però si el TJUE mogués fitxa, què passaria? Què hauria de fer la Comissió?
—El TJUE, com ha fet en alguns altres casos, com a Polònia i a Hongria, informaria la Comissió que incompleixen les seves resolucions, i ells tenen el dret de demanar la intervenció de la Comissió.

—Però al final és la Comissió Europea que pren la decisió d’actuar o no actuar…
—No és tant així, però jo no vull entrar en aquests detalls, perquè em sembla que l’única cosa que farem és confondre la gent. La Comissió té unes potestats i unes obligacions, i té l’obligació de fer complir les sentències del TJUE. I la Comissió no entrarà en una confrontació amb el TJUE, i encara menys en un cas com aquest.

—De manera que aquesta denúncia pot forçar Espanya a haver de rectificar o de prendre decisions?
—És clar, jo no faig coses amb caràcter simbòlic, sinó amb caràcter pragmàtic. I això té recorregut tant per al Tribunal de Comptes com per a qualsevol altre òrgan que vagi pensant si vol desobeir la legalitat.

—També envieu un missatge al Suprem perquè no tingui temptacions de desobeir?
—El Suprem haurà de decidir si se sent interpel·lat o no. Perquè la sentència obliga tant el Constitucional com el Suprem; obliga tots els òrgans jurisdiccionals estatals. Si algú es pensava que el plet havia tornat a l’estat espanyol, amb l’actuació del Tribunal de Comptes ara s’han adonat que continua essent un litigi europeu; que qui vulneri les normes europees tindrà un conflicte amb les institucions europees.

—En la denúncia també dieu que és exigible una responsabilitat patrimonial de l’estat per aquesta inaplicació de la sentència sobre l’amnistia. Qui ha de determinar si això és exigible?
—En primer lloc, la Comissió, però també el Tribunal General de la Unió i, en darrera instància, el TJUE. És a dir, hi ha un procediment reglat i, arribat el moment, si cal anar-hi, hi anirem. Però no som en aquesta fase. Crec que allò que ha motivat l’actuació del Tribunal de Comptes és una ignorància criolla.

—Una ignorància criolla?
—Perquè ni tan sols entenien que presentar unes pre-judicials els vinculava amb el resultat que en sortís. És a dir, ells les van presentar des d’una perspectiva dilatòria i ara s’han trobat que són des d’una perspectiva obligatòria, d’obligat compliment.

—Penseu que el Tribunal de Comptes actuava per convicció pròpia o a instància d’algú altre per a rebentar l’amnistia?
—No crec que ho hagi fet per compte d’uns altres òrgans jurisdiccionals, però sí que hi ha una cosa clara. Nosaltres també hem aportat al Tribunal de Comptes que la vice-presidenta de Societat Civil Catalana va explicar diumenge de la setmana passada què faria el Tribunal de Comptes, i és justament el que ha fet el Tribunal de Comptes. I ella és una de les parts del procediment. Això m’imagino que la fiscalia anticorrupció ja ho investiga.

—I ara, en un termini de deu dies, volen saber si l’1-O es va pagar amb el pressupost de la Unió.
—Si fa cinc-cents anys es va demostrar que la Terra era rodona, no crec que en deu dies aquesta senyora aconsegueixi demostrar que la Terra és plana. Ella té una posició terraplanista, com la de la vice-presidenta de Societat Civil Catalana, que és contrària al dret de la Unió. I bé, si ella vol continuar considerant que la Terra és plana, doncs que ho faci. I, mireu, em sembla que hi ha gent que no té la visió completa de què passa.

—Per què ho dieu?
—Perquè tinc la sensació que hi ha molta gent que s’ha oblidat del cas 587/24, pendent de resolució al TJUE.

—És el cas de Jové i Salvadó.
—És el cas que va ser remès pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Doncs jo estic segur que el cas 587/24 el TJUE el resoldrà més o menys en la mateixa línia en què va resoldre aquestes dues sentències que s’han dictat, però amb una peculiaritat, que ara ja sap que hi ha ànim obstructiu i ànim d’incompliment de les sentències pròpies. És a dir, quan dicti aquesta sentència no tan sols pensarà en la llei d’amnistia, sinó en l’ensarronada que els pretenen fer.

—Però no sabem quan es resoldrà aquest cas.
—No, però avui el TJUE ja sap que hi ha un ànim d’incomplir les seves sentències i que probablement haurà d’anar més lluny en les seves resolucions per a deixar clar als terraplanistes que la Terra és rodona.

—Mentrestant han posat aquest termini de deu dies hàbils, que deu vèncer al setembre.
—Són dies hàbils, i l’agost no corre. Però sí que corre el termini de dos mesos perquè apliquin l’amnistia. I sabeu quin és el termini que més corre? El de la meva paciència. La meva paciència no fa vacances. I jo crec que arriba un moment en què hi ha persones que creuen que la pàtria els salvarà. I la pàtria no els salvarà.

—Ho dieu per la magistrada del Tribunal de Comptes? Haureu d’actuar contra ella?
—Jo estic convençut que ella mateixa reconduirà les seves actuacions. N’estic convençut. Perquè em costa pensar que es vulgui estimbar en una situació d’absolut desprestigi personal, institucional i fins i tot estatal.

—O sigui que la cosa més raonable que hauria de fer és amnistiar-los una vegada vistes les al·legacions que ha demanat.
—Us en posaré un exemple. Fa dos anys que estàvem pendents de l’amnistia dels síndics del Primer d’Octubre. I, després de dos anys, han trigat quatre dies a dictar resolució sense que ningú els ho demanés. Perquè la vam demanar fa dos anys! Ens han marejat molt, però la gent assenyada acaba actuant d’acord amb el dret.

—Ja veurem si ho fa el Tribunal de Comptes.
—La gent s’oblida que van anar per llana i han tornat esquilats. Perquè les pre-judicials s’han presentat amb intenció dilatòria i no tan sols ens han fet perdre el temps a tots, sinó també molts recursos econòmics a l’estat per qüestions ideològiques. I la resposta que els han donat és la pitjor que els podien haver donat. Aquesta senyora n’ha sortit esquilada. Ella no va fer les qüestions pre-judicials; aquestes qüestions pre-judicials eren en un manual que tots hem llegit i hem revisat, i era una orquestració absurda de persones il·luminades per mirar d’endarrerir l’aplicació de la llei d’amnistia. Perquè qui hagi pensat que el TJUE els avalaria algunes d’aquestes qüestions pre-judicials és que no coneix el dret de la Unió, ni tampoc el TJUE.

—L’objectiu era endarrerir-ho dos anys, i ho han aconseguit.
—El problema d’aquestes coses és que quan un llança la pedra es creen petites onades. I nosaltres ara fem surf damunt aquestes petites onades. Perquè els va sortir malament, però és que no els podia sortir bé. No han entès que fa nou anys que guanyem a Europa i que hem acabat de guanyar la batalla jurídica europea.

—Què us sembla que el Tribunal Constitucional se n’hagi anat de vacances i que no es comenci a mirar els recursos d’ex-presos i exiliats fins el 22 de setembre?
—Jo no me’n vaig de vacances fins que no deixo la feina feta. I encara menys si tinc una persona en una situació privada de la llibertat de moviment a l’interior de la Unió Europea. Crec que això ja excedeix l’àmbit jurídic i té més a veure amb l’actitud d’algú envers els afers que ha de resoldre.

—Parleu de Conde-Pumpido, president del TC?
—Crec que a ell li importa molt poc la sort de les persones sobre les quals ha de prendre decisions. Observeu que són els tres únics ciutadans de la Unió Europea que tenen prohibida la lliure circulació per tot el territori de la Unió, concretament en un estat membre. I sembla que al Tribunal Constitucional això no l’influeix, perquè es prenen pràcticament dos mesos de vacances.

—És perquè no els interessa que Puigdemont torni encara? És per aquest càlcul?
—Jo crec que el càlcul polític és evident i és clar. Volen que el retorn del president exploti a la cara del següent estadant de la Moncloa i no a l’actual. I si ho poden endarrerir fins que hi hagi un nou estadant a la Moncloa, encara seran més feliços.

—Això ja implica pensar que el nou estadant de la Moncloa no serà l’actual.
—Jo crec que l’actual té més possibilitats de ser estadant de Soto del Real que no de la Moncloa.

—Fins el 22 de setembre no s’ho miraran, i encara serà el de Turull i prou. Però quan arribi el moment que el TC digui que els haurien d’amnistiar, ja podrem comptar que els exiliats podran tornar?
—Jo crec que sí. Però amb aquest Tribunal Constitucional cal llegir la lletra petita, també.

—Per què ho dieu?
—Perquè hi ha vegades que el Tribunal Constitucional directament ordena què cal fer i unes altres vegades que diu que s’ha vulnerat un dret i es posa a mirar cap a una altra banda. Us en poso un exemple. La paralització del tercer judici contra Arnaldo Otegi l’ordena directament el Tribunal Constitucional en una sentència. Però podria no haver-la ordenada. Nosaltres hem demanat, en tot cas, en el recurs d’empara del president i de Toni Comín l’aixecament directe de l’ordre de detenció.

—La clau és aquesta? Que el Tribunal Constitucional sigui clar i taxatiu perquè el Suprem no tingui marge?
—Sí, és això. Però de debò que crec que hi ha un abans i un després de la sentència del TJUE. I hi ha gent que ha de pensar cap a on vol arrossegar tot aquest sistema. Què vull dir amb això? Realment volen entrar en aquest desprestigi? Volen entrar en aquesta confrontació amb Europa? O volen d’una vegada per totes girar full d’aquest tema? L’estat espanyol té problemes molt més greus que el retorn del president Puigdemont per resoldre. De fet, es va enfonsant dia a dia. Centreu-vos en els vostres problemes i deixeu els altres que resolguin els seus.

—No penseu que el Suprem continuarà fent argúcies per evitar d’amnistiar-los?
—Em costa de veure el Tribunal Suprem, en aquest punt de la partida, provant de dilatar més això.

—Per què?
—Perquè ells no van fer cap pre-judicial, perquè van dir que el dret de la Unió ja els quedava clar. I el TJUE ha dit ara just el contrari del que deia el Suprem, o sigui ha deixat el Suprem despullat d’arguments. N’hi ha prou de veure la interlocutòria per la qual no ens apliquen l’amnistia. El TJUE els ha dit: “No, no, compte, que el dret a la Unió va per una altra banda, perquè permet l’amnistia i obliga a amnistiar, perquè és l’essència d’una amnistia.”

—Fa un any el jutge Llarena deia en una conferència que aquests recursos d’empara no portarien enlloc, amb l’argument que correspon a la justícia ordinària d’aplicar la llei, i no al Tribunal Constitucional.
—És veritat que la darrera interpretació del dret material, del dret penal, correspon al Tribunal Suprem. Però si aquesta interpretació és arbitrària, ja entra en dret fonamental i correspon al Tribunal Constitucional. Però, a més, nosaltres hem vinculat la interpretació arbitrària a la vulneració del dret de tenir el jutge pre-establert per llei. Perquè nosaltres considerem que, al moment de l’aplicació de la llei d’amnistia, el Tribunal Suprem no és el pre-establert per llei. I la llei d’amnistia diu clarament que haurà de ser pel jutge pre-establert per llei. Ara, si volen embrancar-se en aquesta discussió, que ho facin, que el temps del prestigi i del desprestigi no corre en contra nostre.