Gemma Pasqual: “Les dones parlem molt de sexe, moltíssim”

“Com a Sexe a Nova York, però a Barcelona i sense sexe” ja és un mem amb mil variants que de tant en tant apareix a les xarxes. És fàcil de fantasiejar amb les sabates i els vestits de Carrie Bradshaw i amb les copes amb amigues que s’allarguen una nit entre setmana, però qualsevol periodista sap que és impossible de viure a Manhattan escrivint un article setmanal sense acabar desnonat. A La vida és allò que passa mentre esperes un match (Columna), Gemma Pasqual aprofita la joie de vivre, la complicitat entre dones i l’humor d’aquesta mena de ficcions, però sense renunciar al realisme. Les protagonistes de la novel·la parlen de sexe, mengen i gaudeixen, sí, però en una granja del Poble-sec i no pas en un bar de copes luxós. Una granja que, a més, té l’amenaça de l’especulació al damunt.

Parlem amb l’escriptora sobre aquest darrer llibre, sobre les dones que gaudeixen desacomplexadament i sobre els barris que expulsen els veïns. Sigui a València, Barcelona o Palma, sembla que aquella trobada amb amigues és cada vegada més un te matxa en un local gentrificador i no pas un vermutet al bar de la cantonada de sempre.

—La Martina, la protagonista, té una granja de tota la vida al cor del Poble-sec, però l’especulació amenaça de fer-la fora. Per què heu volgut tractar el tema de la gentrificació específicament en aquest barri de Barcelona?
—Tinc una debilitat pel districte de Sants-Montjuïc. La puta i la santa passava a Sants, que és un barri que conec molt bé, però si parlem de granges i de bars de copes, el Poble-sec és significatiu. Hi tenim cellers de tota la vida on ara només van turistes, s’hi nota especialment la gentrificació. A més, m’agrada molt la seua arquitectura, amb cases de tota la vida, un edifici modernista ací… És un barri que em va enamorar i supose que Cesk Freixas i “La petita rambla del Poble-sec” també hi tenen alguna cosa a veure.

—La història té coses en comú amb Ravalejar. La vostra novel·la parla d’una granja familiar al Poble-sec; la sèrie, d’un restaurant familiar al Raval. Tot plegat és basat en fets reals.
—Ara mateix expulsem la gent de Barcelona, València, Mallorca… Del lloc d’on són. Ja no hi podem tenir vincles, comerços de proximitat… És un error que paguem car. En un moment de la novel·la, la Martina escriu una carta sobre el tema: és una carta de veritat. La va escriure una dona que tenia un bar i que en va haver de marxar. La història és inventada, però quan la Martina esmenta certs casos de bars i forns que han desaparegut, són reals, és gent real afectada pels fons voltor. Si n’expulsem els veïns, la ciutat ja no té vida. Si perds les granges, els forns, les fleques, les merceries, les bacallaneries… Si tot són pisos turístics i botigues sense ànima, què fem? També hi ha oficis centenaris que ja no existeixen. Hem de protegir els barris, la gent gran i la gent que hi vol criar els fills.

—Amb la gentrificació no sols canvia la fisonomia del barri i les relacions, sinó també els hàbits i el consum. Ironitzeu sobre la gent que demana pa de cap de feina, alvocats, sucs verds…
—Sembla que es vulga competir per qui té la gran idea i en realitat no descobreix ningú la sopa d’all. El pa de massa mare és el de tota la vida. Seria el pa normal si al costat hi hagués una fleca, en compte d’un supermercat o una gasolinera. És que comprem el pa a la gasolinera! La granja de la Martina és un espai desacomplexat on les dones poden menjar sense problema. Un influencer va dir que no li agradaven les dones que menjaven. Doncs allà les dones mengen i gaudeixen, i no se les cosifica. Està molt bé que la gent prenga te matxa i sucs verds, però la Martina reivindica l’esmorzar de tota la vida i un bon vermut.

—El feminisme del gaudi?
—Sí. És literatura chick lit, que va néixer perquè teníem una literatura que parlava molt d’aquest romanticisme màgic, i el chick lit és literatura feminista. S’hi parla de cites i d’amor, però les dones són al centre, amb el seu cos, la seua vida i la manera de ser. I s’equivoquen molt, perquè la Martina s’equivoca moltíssim, però també reivindica equivocar-se i tornar a començar.

—Ella sempre ha estat una dona grassa, però no se n’avergonyeix, malgrat que l’entorn ho intenti.
—Quan una dona grassa entra en un ascensor, la gent la mira. No pots comprar un vestit de convidada per a un casament, no pots comprar al Zara… Tenim maniquins que són més amples d’espatlles que no pas de malucs, i això normalment no passa. Aquesta vergonya sobre el cos també és un problema a l’hora de viure la sexualitat, però la Martina està molt desacomplexada.

—Trenca amb una narrativa que veiem sovint: personatges de dones grasses que protagonitzen trames en què el fet de ser grassa és molt central, sempre associat a coses negatives.
—No reivindique estar grassa, la gent ha d’estar sana, però els cossos són com són, cadascú té el cos que té. I no pot ser que la Martina no puga gaudir, comprar-se un vestit o tindre els xicots que li done la gana. És una novel·la de bon rotllo que reivindica tota la diversitat de les dones: primes, altes, grans…

—Descarrega una aplicació de cites per a cercar sexe, més que no pas amor, i no l’afecta gaire aquest judici social d’allitar-se amb homes casats.
—Hi ha gent que s’ha conegut per Tinder i s’ha casat, però molta altra gent utilitza l’aplicació per al sexe. Ella no hi cerca parella i, si té una relació amb un home casat, qui s’ha de preocupar és ell. Tinder és un àlbum de les vanitats, amb molts filtres i mentides. Total, per a sexe una vesprada tampoc es necessita més… També hi parlo de les fotopolles. Quina dona no n’ha rebut una? Totes les històries que hi ha al llibre sobre Tinder són històries reals novel·lades.

—També la del sexe al pàrquing d’un tanatori?
—Sí! És una anècdota real. I, de tanatoris, en tenia moltes! El sexe és sexe, i aquest és un llibre que parla de la realitat amb molt d’humor, una cosa que després de La puta i la santa i Torturades em feia falta. I la realitat també implica l’especulació i la gentrificació. És Sexe a Nova York, però a la catalana i al Poble-sec! He vist tota la sèrie i m’agrada molt, però no és la vida real.

—Elles són molt pijes…
—Les protagonistes no em representen perquè viuen una vida que, si vas a Nova York, t’adones que no la pots viure. En canvi, a la nostra granja tot és real. I no analitze moralment personatges com el de l’home casat infidel, per a mi la immoralitat la fa la Cruella, l’especuladora. Les obscenitats reals les fan la gent que té pasta i desnona els altres, sense que importe en absolut què passa al barri. Però ella en pot fer perquè tenim unes lleis que li ho permeten.

—La granja és un espai força feminitzat on dones d’unes quantes edats parlen de sexe. Les dones parlem de sexe més que no ens pensem? Més que no pas els homes?
—Les dones parlem molt de sexe, moltíssim. He parlat amb molta gent per a escriure la novel·la i crec que les dones, quan parlem de sexe, parlem de nosaltres, de com ens sentim. Generalment, no és per a posar-nos medalles. En canvi, en el cas dels homes la conversa generalment és més per a penjar-se medalles: “Mira que mascle que sóc.” Potser també hi ha algunes dones que, per l’educació rebuda, no volen parlar de sexe. I quan comença la menopausa és un problema, no parlar-ne.

—Per això apareix el personatge de la Matilde?
—Sí. És una dona de certa edat que té un consultori sexual. Les dones han de saber com és el seu cos, tenir menys vergonya… Sembla que a partir de certes edats ja no existim, és allò de pensar que els pares no practiquen sexe. La Martina gaudeix de totes les maneres, acompanyada i sola. Encara no ho ha fet amb una dona, però com que aquest llibre el veig com una sèrie, ja la farem experimentar…