‘Els rituals festius han generat una litúrgia nova, laica’

  • Parlem amb els autors del llibre revulsiu 'Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa'

VilaWeb
Els Tornejants de Sueca al Poble Espanyol de Barcelona. Exposici Universal de 1929. Fotografia: Sagarra i Torrents
Pau Benavent
11.06.2019 - 21:50
Actualització: 13.06.2019 - 19:58

Els historiadors i activistes de la cultura popular Oreto Trescolí i Enric Olivares han publicat Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa (UV, 2019). Un llibre que pot ser un autèntic revulsiu per desmitificar la tradició. Ho fan a partir d’un estudi que compara divuit pobles de la Ribera del Xúquer, punt per punt, a partir del fons d’aquesta mítica roberia del cap i casal. Han remenat centenars de peces de roba, complements i documentació que registren la configuració de les tradicions a molts pobles i ciutats del País Valencià, els últims cent cinquanta anys. Hi hem parlat a l’Alcúdia (Ribera Alta) per descobrir l’abast del seu treball que, a partir de la indumentària –sovint considerada ‘de tota la vida’–, mostra com funciona la cultura festiva i, alhora, incita a reflexionar per què i com creem, mantenim i recuperem tradicions. 

Enric Olivares i Oreto Trescolí presentat el llibre ‘Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa.’

Quin objectiu teníeu?
—Oreto Trescolí [O. T.]: Mirar la tradició sense complexos. I això a voltes vol dir desmitificar-la i a voltes engrandir-la perquè se’n té una visió esbiaixada, per tots dos costats. D’una banda, als municipis moltes voltes s’ha tendit a engrandir una festa, a sacralitzar-la, a remuntar-la en la pre-història, en l’origen de danses i tradicions. I, d’una altra banda, a voltes, l’àmbit de les tradicions és menystingut, vist com una cultura de segona fila. El nostre objectiu és donar-ne una visió objectiva, des de fora, neutra.

Què amaguen les roberies centenàries? Per què són tan importants?
—O. T: Totes les danses rituals tenen una indumentària específica que s’ha mirat d’explicar cercant orígens més antics, mítics. I el fet d’arribar a una roberia i trobar-nos en una realitat de carn i os, que t’explica per què hi serveixen una roba i no una altra, fa que es perda un poc el mite. Perquè, a vegades, és tan senzill com: ‘No tinc eixa roba que vols, emporta’t aquesta, a veure si et serveix.’

Casa Insa els anys 1930 (fotografia extreta del llibre ‘Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa’).

Ara cerquem la caracterització i singularització de les festes però el llibre ens recorda que les tradicions dels pobles s’assemblen més que no ens pensem.
—Enric Olivares [E. O.]: Busquem la particularitat i volem diferenciar-nos per a ser un reclam turístic, de patrimoni, etc. I, curiosament, això xoca amb l’evidència que tenim el mateix. Però és normal: els mites s’alimenten de fer creure que un és particular i únic. Passa igual amb les marededéus. Quantes marededéus les ha trobades un llaurador furgant i escarbant terra? Però passa que tots han cregut que eren els únics que ho tenien.

La gràcia està a creure-hi, a sentir-se únics?
—O. T: Pense que sí. Al llibre també hem volgut donar eixa visió. Una cosa és allò que diacrònicament ha estat la gent i una altra allò que diacrònicament ha cregut que era. Perquè allò que un creu també és realitat, d’alguna manera.
—E. O: És clar, eixes lectures, eixes interpretacions que s’han fet en el curs de la història formen part de la tradició, també. Cal tenir en compte el llegendari. Com diràs a un de Silla que la seua Dansa dels Porrots no ve dels ibers?

Expliqueu que les festes es nodrien, sobretot, d’indumentàries, accessoris i elements llogats. Això passava i passa en les festes de Moros i Cristians, entre més.
—E. O: Sí, és molt curiós. Quan indagues com funciona un negoci d’aquestes característiques, t’adones que les coses eren molt més pràctiques. És a dir, hui dia tot el món es mata per eixir a ballar en una processó important com pot ser la de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí però, fins als anys 1970 havien de llogar els geganters. I la gent no sempre era del poble. La roberia portava l’operari a vestir gent i vigilar els vestits, però, si li tocava, feia de geganter. Això entra dins la seua tasca.

Dieu que la Casa Insa va ser transmissora d’un model d’indumentària que s’escampà arreu i arrelà a molts pobles. Quin en va ser l’abast real?
—E. O: Consolidà uns models que hui dia s’identifiquen en un seguit de danses.
—O. T: Quan un pensa en una dansa de bastons imagina el casc emplomat, per exemple, en el cas d’Algemesí, i eixe model és llogat a Insa. O la roba ratllada de locos, que duen els muixeranguers arreu, és un model que proveeix la casa Insa, que no el crea Insa perquè poua en fonts anteriors però, d’alguna manera, el consolida durant un segle i mig. 

Muixeranga. Any 1956.

Quants vestits ‘de tota la vida’, d’aquells considerats autèntics i originals, deu haver inventat o reinventat Casa Insa?
—O. T: Trobe que tots, pràcticament. Alguns cristal·litzen i alguns no. Els dansadors de l’Alcúdia duen una faldeta blava i ens trobàrem que, a final del XIX, durant molts anys, la llogaven roja. I jo pensava: ‘Si els dic que la duien roja, em cremen.’ Ha acabat cristal·litzant la blava, probablement, perquè les últimes que llogaren devien ser blaves. I ara diem que això és blau ‘de tota la vida’. Pràcticament, tota la indumentària que tenim poua en aquests models de les roberies: la roba de gitanes, la dansa dels pastorets… tot això són models de la roberia que han arrelat i es tornen a fer.

Duien les mateixes robes en pobles diferents; alguns vestits servien per a fer danses diverses. Ara, això, esdevé contradictori.
—E. O: La mentalitat d’ara és una altra.
—O. T: Als arxius es veu que tot això és al criteri del rober. Diu: ‘Vestirem l’Anda de San Roc de frares perquè tinc quatre vestits de frare.’ Tot és més lògic que no ens pensem. El vestit de bastonets d’Algemesí és el mateix que llogaven els tornejants de l’Alcúdia. La clau està en el fet, hui en dia, com que estem massa comunicats, hi hem llevat l’encant eixe del misticisme, de tot el que envolta la festa, de creure’s que eixa roba era de la dansa del teu poble i no n’hi havia enlloc més cap d’igual.

Documenteu festes o danses efímeres. Això significa que no sempre hi ha hagut un model de festa estàndard.
—O. T: Crida l’atenció que, precisament, en moltes de les processons es valora l’originalitat, que traguen una dansa nova. Es parla de la invenció. Per tant, són criteris distints. En origen, al Corpus, es valorava la invenció i la novetat. Ara valorem allò que és ritual, allò que sempre és igual i que vols veure-ho sempre igual perquè, d’alguna manera, et lliga al passat.
—E. O: Hui dia el fet que una dansa no isca un any en una festa determinada es considera una crisi. Vaja, això és terrible per a la dansa i la població. Però en aquell moment, no.  

De fet, de l’estudi es desprèn la idea genèrica que al segle XVIII es valorava la inventiva i no la fixació del vestuari, que els vestits dels seguicis processionals s’estandarditzaren al segle XIX.
—O. T: I no tan sols del vestuari, també de les danses. A voltes n’apareixen de noves. Crec que el concepte era omplir la processó, fer-la bonica. I, sobretot a partir de la fi del XIX, sí que es buscava eixa fixació, per trobar una identitat.
—E. O: Es va homogeneïtzant un model, però sempre hi ha varietat. Això va molt en sintonia amb els temps. Per exemple, a la fi del XIX, és estrany que en una cavalcada no isquen els Reis Catòlics, i ho mesclen tot: els Reis Catòlics, Jaume I, el Cid i el Quixot i Sancho Pança. I dius: ‘Això quin mesclat és?’ Entrava dins el concepte, del moment històric.

—Expliqueu que la Muixeranga i els tornejants ja no originaven rialla i diversió en la gent, sinó respecte, l’any 1920. I és que el llibre mostra com canvia l’actitud de la gent.
—O. T: Canvien els continguts que atorguen a les danses, a les processons i als personatges bíblics, en algunes èpoques admirats, en algunes menyspreats. El personatge bíblic de la portada del llibre hauria de ser un element de respecte, en una certa dignitat, però porta la corona del revés. Moltes voltes són personatges pagats, pobres, gent marginal.

Imatge de la portada del llibre ‘Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa’.

També es pot resseguir la història de la cultura popular com a eina de control i d’expressió dels poders polítics de torn, i religiosos.
—E. O: A les festes es pot veure que hi ha revifades de sentiment regionalista. A l’època de la dictadura de Primo de Rivera n’hi ha una però controlada; a partir d’eixe unitarisme centralista, és clar: La pàtria per damunt de tot. Ho pots veure moltes vegades en les cavalcades, en les glòries i en la figura de l’al·legoria de la República, en períodes republicans, és clar.
—O. T: Al voltant de la data del dogma de la Immaculada, a la fi del XIX, es veu una explosió mariana. Hi apareixen moltes xiquetes vestides de marededéus. En les processons es nota que pesa més l’aspecte religiós. Es veu molt quant pesa l’aspecte identitari i quant pesa l’aspecte religiós. I a voltes el mateix element molesta perquè destorba la serietat del culte i, a voltes, ha servit per a impulsar el culte.
—E. O: Hui dia, una processó com la de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí no s’entén sense les danses.
—O. T: Però també és polèmic per al clergat. Saben que el folklore, ara, no va de bracet de la religiositat.

Amb el fons de la casa Insa podria fer-se un estudi de la participació de la dona en les festes?
—O. T: I tant, totalment. La roba era molt diferenciada per sexes: la roba de dona i de xiqueta, i la roba d’home. No es permetia que les danses, com passa hui, fossen interpretades indistintament per homes i dones, hi havia danses d’homes i danses de dones, roba d’homes i roba de dones. Això sí, el paper de la dona era de fer bonic i prou.

Allò que passava a la Ribera es podria generalitzar a tot el País Valencià o extrapolar a més comarques?
—E. O: Pot servir per a entendre el fenomen festiu valencià. El nostre cas d’estudi pot ser extrapolable, de fet. Eixa és la nostra línia d’investigació, d’ara endavant.

Quina aplicació pràctica pot tenir el llibre?
—O. T: Difon moltíssimes dades de danses i de rituals desconeguts i inèdits. Per tant, és un revulsiu per a mirar-se el passat i revifar el fenomen folklòric festiu. De fet, a la llum d’aquest estudi, en alguns pobles de la Ribera han recuperat danses de processó que nosaltres citem i ells havien perdut.

La gent necessita l’arrel històrica i del document per a fer una festa.
—E. O: Necessita el document per a justificar-la. Hi ha qui ens ha demanat, per favor, si apareix cap menció a una dansa concreta dins del Corpus, per justificar-ne la incorporació, per convèncer el regidor.
—O. T: Així com antigament no calia cap pretext –jo trac una danseta i si arrela es queda i si no, la llevem–, ara és una cosa molt més seriosa: la missa ja no és Crist, la missa és la cultura, és una altra missa però igualment sagrada. És a dir, els rituals festius han generat una litúrgia nova, laica, formalment idèntica i igualment sagrada. Per tant, es busca això.

Malgrat que feu trontollar aquella mirada purista vers la tradició, el llibre pot convertir-se en un evangeli o manament. Això seria positiu o negatiu?
—O. T:  Bé, no té pretensió d’evangeli, jo crec que és prou crític perquè ningú l’agafe com un evangeli. Hi qüestionem moltes coses. Es poden recuperar tradicions però sense perdre de vista la sostenibilitat, per favor. En la gestió del turisme no s’ha de perdre el seny. Sovint, els ajuntaments busquen el nom a qualsevol preu i això no em pareix positiu. Hem de fer una crida a la calma i tenir un poquet de seny, perquè és un fenomen més del capitalisme. Com a regidora, ho trobe útil per a conèixer i justificar que no és una cosa inventada. Una altra cosa és invertir l’ordre: jo vull tenir una muixeranga perquè és moda.
—E. O: És positiu aportar elements culturals, atractius, contra la turistització i el fenomen del ‘sol i platja’. Contra la globalització, vols que el teu poble tinga un element característic. I que no siga una festa de cartó-pedra.

Què voleu dir, que no siga una ‘festa fossilitzada’?
—E. O: Que no siga un pastitx. Es poden recuperar elements? Sí, Però si vols fer festa i que siga atractiva, has de crear alguna cosa que tinga potència. I si no t’ho dóna la història, podria donar-t’ho l’originalitat dels elements que poses sobre la taula. Perquè es pot caure en còpies barates. Ací es fa una batalla d’ous i, al cap de dos anys, volen convertir-ho festa major.
—O. T: I, de seguida, tot Bé d’Interès Cultural. I quan és protegit ja no és viu, s’ha fossilitzat. Som en una cursa, excessiva, de crear aparadors de cara la galeria. La festa ja no es viu, es representa, i això no és bo. El poble ha de viure-la perquè això cohesiona el poble.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any