Malgrat el tòpic, la capital de la Safor va molt més enllà del que es veia a ‘Gandía Shore’, de les discoteques i del turisme vacacional. Té una programació cultural anual intensa i un festival que s’ha guanyat el prestigi a pols: el Polisònic. Una cita que satisfà melòmans i curiosos amb concerts de molta qualitat. Va començar al palau dels Borja i, des de l’any 2000, es fa al jardí de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, coneguda popularment com a Casa la Marquesa. Darrere de tot això, hi ha un equip de professionals i el saber fer d’un dels programadors musicals públics més reconeguts del país, el director de la Casa de Cultura, Eudald González. La seua feina de selecció ha passat per sobre de colors polítics i ha convertit el Polisònic en un festival de referència. Conversem amb ell per descobrir una ciutat compromesa amb la cultura.

Eudald González, director artístic del festival Polisònic i de la Casa de Cultura de Gandia.

Per a molts, Gandia és coneguda per la platja i la festa. Però el Polisònic fa palès que hi ha una altra ciutat, que trenca estereotips.
—Gandia és coneguda, desafortunadament, per ‘Gandía Shore’, ‘Bacarrá’, Cocoloco. Però no tot és això. Passa que tenim un concepte del turista que busca el sol i la platja, posar-se com més moreno millor. I és completament fals, tan sols és un estereotip. Mireu, els cent cinquanta mil turistes de la platja són clients potencials del Polisònic i de l’oferta cultural. Aleshores dius: ‘Oferim-los cultura.’ I fem moltes coses. Em quede sorprès amb els llibres de visites de l’exposició estrella que fem a l’estiu. Hi ha comentaris amables i sociològicament molt descriptius, d’un turisme que no és el que fa soroll i es gita a les tantes de la nit.

Aleshores, què és Gandia?
—Gandia és cultura des del paleolític fins a l’actualitat: la cova del Parpalló, la cova de les Malladetes, el monestir de Sant Jeroni, el palau dels Borja, la col·legiata de Santa Maria, la marjal, el paisatge gairebé prepirinenc, a deu quilòmetres –bé, ho era abans de l’incendi de l’any passat–, la Universitat d’Estiu i moltíssim més. Afortunadament, ofereix prou patrimoni perquè el turista que té eixa sensibilitat cultural puga gaudir de la ciutat. El problema són els tres quilòmetres que hi ha entre la platja i la ciutat.

Quins són els trucs per a compaginar turisme i cultura, per a portar la gent de la platja a la ciutat?
—Potenciar la platja com a espai lúdic i d’oci però donar-li eixe complement cultural i festiu. El departament de turisme incentiva, sobretot, el pol d’atracció principal de Gandia, el palau dels Borja, que era molt desconegut i inaccessible. I l’estigma del ‘Gandia Shore’ i tot allò va diluint-se, a poc a poc, a favor d’un comportament més cívic de la gent, d’un concepte de ciutat diferent, un lloc d’estiueig que no és passar-te tot el dia al sol. No ens enganyem, el turisme ve per la platja, no perquè hi haja una oferta cultural extraordinària. Però és un afegit, una forma de transformar-li l’objectiu i portar-lo cap a la ciutat. I va venint.

Hi ha gent que no ve per la platja sinó pel Polisònic.
—Tant de bo. És veritat que ens forcen a traure el programa com més aviat millor, per la quantitat d’estiuejants que telefona preguntant pels concerts. De fet, per al primer d’enguany, de Javier Vargas, ja hi ha totes les entrades venudes, pràcticament. I no és públic de Gandia, aquest ve a última hora pensant que tindrà la seua entradeta reservada i, sovint, no hi pot anar. El foraster ja la té. Tenim un públic molt divers i molt foraster, molt foraster.

Fotografia: Juan José Todolí – Festival Polisònic.

Quins són els objectius del Polisònic?
—L’objectiu bàsic, al marge d’oferir una programació cultural a l’estiu, és que es faça a Gandia ciutat. El Polisònic és una excusa perquè la gent que estiueja vinga a Gandia. I crec que ho hem aconseguit, perquè el sector hostaler i els comerços del voltant de la Casa de Cultura noten els dies de festival. Hi ha hagut certs intents de passar el festival a la platja, però és inviable. Vull dir, que té sentit ací, en aquest jardí, en una ciutat que està un poquet deshabitada durant l’estiu.

Programeu estils molt diversos, del jazz a les músiques del món.
—Si el Polisònic té una definició, actualment, és que hi caben tots els estils tret del pop, el rock i la clàssica en el sentit estricte. Grups que no són als circuits habituals, que és impossible de veure’ls en una ciutat de setanta mil habitants, amb programacions una miqueta més comercials, per al gran públic. Per això crec que hem aconseguit que, pràcticament, s’exhaurisquen les entrades de tots els concerts, i a un preu mòdic. Amb unes bandes que moltíssima gent no coneix però que hi veu un cert toc de qualitat, d’especificitat, de singularitat i de raresa, si voleu.

Fotografia: Juan José Todolí – Festival Polisònic.

Hi passen músics internacionals però també músics del país i locals. Enguany, amb Quin Soul que Funk, Limbotheque i David Pastor Quartet.
—Sempre ha estat així, el músic valencià hi ha estat present perquè hi té tot el dret i perquè, qualitativament, juguem a la Lliga de Campions de tots els estils, sobretot del jazz, a escala estatal. Hi han passat David Pastor, Kiko Berenguer, Matthieu Saglio, Carles Dénia, Javier Vercher i més. I, per altra banda, enguany tenim força presència de dones: The Sey Sisters, íntegrament format per dones. Limbotheque, on canta una dona. Mariola Membrives. I més. Ho hem previst sense buscar cap quota però mirant la qualitat. Vull dir, que no hem prioritzat la dona i després hem mirat si hi havia qualitat, no.

The Sey Sisters.

Com resoleu les condicions laborals?
—La norma és que tothom és tractat igual, sobretot els artistes, que vénen a treballar i necessiten una estima, una dignitat i un tractament de gent professional. Eixa actitud és de resultes de la gent que hi treballa, que està mínimament reconeguda en l’àmbit laboral i de drets. Crec que és una roda: si el treballador està content, l’artista també ho està, et fa un bon concert, i això implica un retorn al públic, de satisfacció, i l’endemà torna a vindre la gent. No sé si és el secret, però som com una família, gent treballadora que es creu la seua feina.

Vist en perspectiva, com valoreu els trenta anys de festival?
—Fer trenta anys de festival, ininterrompudament, tenint en compte els anys de penúria econòmica, i que es fa bàsicament amb pressupost municipal, és molt. En els anys de bonança, recorde haver fet fins a dèsset concerts en tres setmanes. Ara bé, l’any 2008 i 2009 era possible que el festival s’acabara. Però el món artístic va entendre la conjuntura. Tenien complicitat perquè sabien que ací es feien coses més o menys dignes, que teníem un espai digne, un públic fidel i, sobretot, molt educat musicalment, que sabia copsar quan hi havia qualitat i màgia. A més, no deixa de ser una plataforma de visualització. Poden vindre, i vénen, directors de festivals d’altres llocs.

Quin és el vostre moment més memorable d’aquests trenta anys?
—El privilegi d’estar amb un artista. Recorde molt Ara Malikian. Tocava a les deu de la nit, però al matí ja hi era. Anava a obrir la Casa de Cultura i me’l vaig trobar allí al passeig, assegut en un banc. L’aspecte de Malikian desperta curiositat perquè és molt peculiar, era fàcilment reconeixible. Li havien dit que el jardí era molt bonic i volia prendre contacte amb l’espai. És eixa manera d’entendre un espectacle que té aquesta mena de gent, sabeu? Volia comprar pomes, en vam comprar ací al costat, i vam parlar de la vida, asseguts al jardí. A sobre, el dia abans se li havia trencat el violí i el nostre tècnic li’l va arreglar. És clar, estava molt pagat perquè li havia salvat el concert.

Ara Malikian actuant al festival Polisònic.

Quin és el vostre secret com a programador?
—Veure els concerts en un altre lloc, perquè reps promocions i vídeos amb els moments més interessants d’un concert, amb el prime time d’un bolo. Però l’has de veure en directe, perquè l’has de visualitzar i contextualitzar en el teu lloc. Ací, per exemple, la música balcànica no ha funcionat. Va tindre el seu boom i vaig fer dos intents per a mostrar-ho, i no. Així com el jazz ja pot ser complicat que la gent l’entén igualment, la balcànica no.

I doncs, què ha de tenir un programador cultural públic?
—Experiència, per descomptat. Això vol dir veure molts concerts. Possiblement, en allò que més et fixes no és pas en l’escenari sinó en el que hi ha a baix perquè, en definitiva, treballes per al públic i no per a un artista. Veus la reacció. Sempre pregunte quants discos han venut després d’un concert perquè això marca l’índex de satisfacció. Si t’agrada un concert, t’endús el disc o un enregistrament del mòbil. I ací hi ha grups d’aquests que, amb una assistència de set-centes persones, han venut cent discos.

Amb això que dieu sembla que programeu d’acord amb l’èxit assegurat, sense risc, però els cartells ho desmenteixen.
—Jo me la jugue, sempre me la jugue, fins i tot amb artistes més o menys consolidats, com he fet enguany amb David Pastor. Un personatge que té nivell internacional però que porta un projecte nou, poc rodat. Vull dir, no tinc massa referències, sé que l’artista és bo i que el que farà és bo. Falta que el públic s’hi interesse. I bé, normalment, s’hi interessa, la veritat.

David Pastor.

D’on traieu els continguts?
—Nosaltres treballem com esponges. Has de ser sensible al que et diu la gent que consumeix cultura, en tots els àmbits. A mi em recomanen moltíssims grups. No dic que el públic em faça la programació, però li done un protagonisme immens. No és allò de dir: ‘Sóc un programador impermeable, sóc l’amo del món, ho conec tot i sé què funciona.’ No és així. De resultes de l’experiència tens uns criteris, unes maneres d’actuar, però és la gent qui fa la cultura.

Però sou un clàssic de la Fira Mediterrània, aneu al Womex, al Mercat de Música Viva de Vic i més cites.
—Sí, però això és quasi una teràpia. Et trobes amb companys de feina, altres ajuntaments i institucions, d’altres àmbits, i comparteixes problemes, coses de l’ofici. Són exercicis espirituals, un poc. També va bé per reciclar-te i veure què es fa pels llocs: parles amb directors de festivals de l’estat i d’Europa perquè hi ha molta gent que et pot subministrar informació.

Sou un testimoni privilegiat de l’ofici, vau començar als anys vuitanta. Com incideix la política de torn en la programació cultural d’una ciutat?
—Afortunadament, a Gandia, no gaire. Hem tingut regidors del PSOE, del PP i ara de Compromís. Al departament de cultura hem creat una estructura, un cotxe que va en marxa. Els regidors entenen que no s’ha de desviar, ni tocar-lo gaire, perquè va bé. Hem anat fent amb la complicitat de la política i no recorde cap conflicte greu, pel tema cultural. Cadascú té la seua ideologia i pot prioritzar o visualitzar més un símbol o una manera de concebre el Nou d’Octubre, per exemple. Però les programacions culturals segueixen. No dic que siguen intocables, però sí difícilment qüestionables, afortunadament. I crec que és un èxit dels regidors de torn, que han tingut la prudència perquè açò funcionara i, sobretot, de tot l’equip que treballa en el departament de cultura, que és absolutament extraordinari i impagable.

Per acabar, heu tingut la sort de programar a la vostra ciutat natal. Què representa, això?
—Com a treballador, és una gran satisfacció perquè, tot i que no formes part de la història de la teua ciutat, el que fas sí que és possible que en forme part. Et dóna el valor afegit de sentir-te orgullós d’allò que fas perquè veus que repercuteix positivament en la qualitat de vida de la gent. Així de clar. Fas un esforç amb horaris intempestius, com els mestres de poble, sabeu? Ets fent una cervesa i se t’acosta el ciutadà de torn a dir-te coses. Això et dóna responsabilitat. Ho fas per la teua ciutat. Però som professionals, ho faríem igualment, en qualsevol de les ciutats que ens pagara el nostre sou.

Eudald González al jardí de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, a Gandia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb