Ester Pujol (Manlleu, 1967) és una de les grans figures de la indústria editorial catalana contemporània. Va començar a treballar en el sector el 1994, va arribar a ser la directora editorial del Grup 62 i actualment dirigeix la divisió literària del Grup Enciclopèdia Catalana, l’empresa que ara edita el premi Sant Jordi i que el juny de l’any passat va d’anunciar la creació del segell Univers. Hi ha arribat després de tres anys treballant com a independent per a nombroses editorials grans i petites de l’ecosistema literari. El 2012 va ser destacada com una de les vint-i-cinc dones catalanes més influents i és una de les editores que va signar el manifest per la independència. Parlem amb ella d’aquest nou segell, del Grup Enciclopèdia Catalana i també de la seva experiència com a editora.

Dèieu en una entrevista que l’ego és necessari per publicar: l’autor ha de tenir ambició, ha de creure en ell. I l’editor?
―L’editor ha de creure sobretot en els seus autors i ha de ser prou fort per a defensar el seu criteri. I això segurament també passa per l’ego, no hem de ser aliens a l’ego.

Quin és el model d’Enciclopèdia Catalana en aquest moment complex de la indústria editorial catalana?
―Enciclopèdia és un grup editorial que és al servei de la cultura del país i té tres àmbits d’acció diferenciats: l’un és l’obra gran, l’obra d’artista i el llibre de gran format; l’altre és la divisió de materials pedagògics, que va fent una renovació molt important d’aquests materials per ser motor també de la nova escola d’aquest país; i pel que fa a la divisió literària, que és la que jo dirigeixo, va de cap al manteniment privilegiat que representa comptar amb una editorial com la Galera, que és una de les editorials més importants en literatura infantil i juvenil en català, i de cap a l’establiment d’una línia més àmplia pel que fa a la literatura d’adults, en català i també en castellà.

Aquesta opció per les dues llengües és força recent i en el seu moment ja va sorprendre. Per què i de quins percentatges parlem?
―És una aposta que es fa i que vol dir que el 70% d’allò que editem ho fem en català i el 30% restant en castellà. Amb la Galera ja ens havíem adonat que els llibres en castellà també troben el seu públic, i pel que fa als adults, és un mercat que coneixem i al qual no volem renunciar. A més a més, també és una plataforma per als autors catalans que volem fer conèixer en castellà, tot i que també hi ha llibres que farem només en castellà o traduccions que contractarem per traduir només al castellà.

Ara ha passat una mica més d’un any des de la vostra incorporació a la casa i heu anunciat la creació d’un segell, Univers, que crea unes grans expectatives en el panorama literari català i que potser és on més podem veure la vostra empremta…
―Quan em vaig incorporar al grup tenia molt clar que la marca i el segell de la Galera no necessitava cap presentació, sinó que siguem dignes del manteniment de la seva història. Pel que fa als adults, teníem diverses marques que començaven i que necessitaven que es posés una mica d’ordre. En aquest sentit, a mi ja m’anava bé un segell que permetés de publicar tota mena de llibres i que tot i ser de nova creació fos un segell arrelat, que remetés a la història, i que el nom no fos debades. Nosaltres tenim Bridge, que és un segell de crossover i llibre il·lustrat; Catedral, que ara hem definit que serà el nostre segell en castellà; Rata, que hem de mirar ben bé què en fem i com l’encaixem; i ara tenim Univers. A mi m’anava bé definir cada cosa.

Dèieu que el nom d’Univers no és debades
―Per descomptat que no. La casa, Enciclopèdia, és una cosa molt sòlida, que ve de fa molt de temps. És el fruit de l’esforç col·lectiu d’una sèrie de persones que en un moment determinat creuen que cal fer una enciclopèdia i uns diccionaris en català i, per tant, dotar la societat catalana d’unes eines i uns fonaments imprescindibles. Això porta una responsabilitat, una qualitat i una solidesa que és un gust heretar. I penso que si som aquí és perquè som baules d’una cadena. Ells van fer això perquè als anys trenta, durant la república, uns altres van fer una altra cosa.

I això què té a veure amb el nom?
―Espereu i ho veureu. A l’hora de batejar una editorial nova volia buscar això, la sensació de ser una baula de la història. L’any 1924, Antoni López i Llausàs, un dels grans prohoms del país, va crear la llibreria Catalònia, a la plaça de Catalunya de Barcelona. La va crear amb una gran voluntat de modernitat i va apostar decididament i per tots els mitjans, inclosa la publicitat, per donar a conèixer la literatura catalana. Aquí va ser quan va establir relació amb Carles Soldevila per editar llibres i una de les col·leccions que es creà va ser la biblioteca Univers.

Déu n’hi do.
―Ja sé que no som en aquella època, que jo no sóc en Carles Soldevila, etcètera, i que ni tan sols tenim pretensions d’assemblar-nos-hi, però vaig trobar que el nom era molt bonic. Aquesta col·lecció va durar fins a la guerra, quan López i Llausàs va emigrar a l’Argentina el 1936. En poc temps havien publicat quaranta-vuit llibres, amb traduccions de russos i de Voltaire, però també la publicació d’autors catalans com Prudenci Bertrana, per exemple. Univers em ressona a un concepte molt panoràmic i totes les grans cultures tenen col·leccions o editorials amb aquests noms i això em permetia, amb un nom absolutament clàssic que comença a l’època de Primo de Rivera i després continua amb la República, agafar-me a quelcom per dir que si som aquí és perquè hi ha hagut algú que ens ha permès que hi arribéssim.

Enciclopèdia es converteix en l’editor del premi Sant Jordi després de la licitació i el concurs que fa Òmnium. Fins a quin punt és important ser l’empresa editora del Sant Jordi?
―Això és un regal que em trobo fet quan començo. No cal que expliqui com n’és, d’important, el premi Sant Jordi pel que fa al cànon i a la trajectòria i l’assoliment de més públic. L’aliança amb Òmnium és un factor molt important, ells porten en el lema ‘llengua, cultura i país’, el qual a Enciclopèdia podem assumir perfectament. El premi és encara una punta de llança per a l’autor que el guanya i per a l’editor que el publica, perquè obre moltes portes, és una marca molt important i porta associat un públic potencial molt gran. Per tant, comporta també la responsabilitat de fer molt bé aquesta coedició amb Òmnium.

Entre les novetats que heu anunciat i les que ja han aparegut, hi ha alguns autors importants del Grup 62 que ara publicaran a Enciclopèdia…
―Alguns autors importants sí que vindran, però això és perquè la relació entre autor i editor es basa en una relació de confiança. Alguns dels autors que ens fan el regal de publicar amb nosaltres estan vinculats al Grup 62 i probablement hi continuaran de manera diversa, però aquesta relació de confiança que hem creat durant molt de temps va més enllà de l’estrictament professional. Com a autor, ja sabeu que els llibres són la matèria primera d’un escriptor i és molt difícil marcar la línia fina entre què és la persona i què és l’obra i quan s’estableix aquesta confiança…

També heu començat una nova col·lecció de novel·la negra optant per traduccions que, en principi, no són les més fàcils de fer arribar al gran públic…
―No, perquè els autors més coneguts del món ja estan agafats. A mi m’agrada molt la novel·la negra i també la ficció audiovisual d’aquest gènere. I hi ha un públic. Si ens agrada i hi ha un públic, volem explotar aquesta línia. Farem entre quatre títols i sis l’any i hem començat coincidint amb la Setmana Negra perquè pensem que ajuda a fer una sortida. Hem fet aquesta aposta més enllà dels nòrdics. Busquem en altres literatures, volem provar-ho i no ens posem cap límit.

Quin és el paper de l’editor avui dia, quan hem vist que ara ja hi ha moltes empreses anglosaxones que editen basant-se en el Big Data i els paràmetres de compra que detecten?
―Això aquí ja arriba, però no és res de nou, fa molt de temps que s’observen les tendències. En el sector, a casa nostra, la paraula editor es fa servir per a molts oficis diferents. En el món anglosaxó distingeixen entre editor i publisher, l’editor és qui fa l’edició de taula i el publisher és qui  i està més pendent de les coses econòmiques. En essència, la funció de l’editor no ha canviat ni gota. La funció de l’editor, si no manté la part artesanal, perd la seva essència, sigui en un grup gran o en un segell petit. Hi ha editors petits que no miren el text i editors grans que tampoc i també editors grans que el miren molt perquè tenen les tasques ben repartides.

Durant un temps, quan vàreu ocupar la direcció editorial del Grup 62, vàreu ser la dona més poderosa de l’edició catalana. Sembla que ara estigueu recuperant part d’aquest poder…
―No, home, si he recuperat part del poder és una cosa que fa l’edat, si de cas. Ser directora editorial del Grup 62 va ser molt important, perquè hi havia molts segells, hi havia molt de fons i és un grup importantíssim, però ara, a Enciclopèdia, no es tracta de recuperar poder o no, sinó de treballar per consolidar allò que sempre he volgut. La meva vocació, ara que tinc l’oportunitat de tornar a ser directora editorial, és trobar com més lectors millor per als meus autors. I això pots llegir-ho com vulguis, com a ambició o com el que vulguis. Jo vull establir uns criteris per a editar uns llibres que crec que han de ser compartits per tants lectors com sigui possible i posar totes les eines que hi hagi a l’abast perquè els llibres dels autors que nosaltres creiem que val la pena publicar arribin a tants lectors com sigui possible i també fer créixer el nombre de lectors d’una manera normal.

Després d’haver estat editora editorial del grup, tornàreu a Columna com a editora en un moment en què s’acusava el segell de ser molt comercial. I dèieu que també en necessitem, de literatura comercial. Sempre he defensat que ens cal una Belén Esteban i un youtuber que escriguin i parlin en català…
―Sí, com a mínim ensenyaria la normalitat d’un país. S’ha demostrat que la dicotomia comercialitat/qualitat és injusta. Home, si em poseu l’exemple extrem d’un llibre escrit per Belén Esteban… Un té uns factors per a arribar a molt de públic, però la qualitat no ha de ser minoritària. De fet, el nostre repte és fer que la qualitat sigui majoritària. No vol dir que no hi hagi d’haver llibres més comercials, perquè en una programació cultural hi ha de tot.

Alguna vegada heu dit que no descarteu tenir una editorial pròpia algun dia. Com seria, aquesta editorial?
―Estic tan contenta de la confiança que m’han fet al grup Enciclopèdia que ara és com si fos la meva editorial. Tinc aquesta confiança i aquest equip que me la fan sentir pròpia, però us respondré. Com seria? Penso que si la vida em dóna salut, quan sigui molt vella, seria una cosa molt petita on pogués continuar amb el cuquet aquest de fer llibres in aeternum perquè és una cosa que em fa il·lusió. Però a mi m’agraden els projectes que poden ser grans, que poden tenir capacitat de donar-se a conèixer i arrossegar molts lectors.

Vàreu començar a treballar en aquest sector el 1994. Hi ha hagut algun moment que no hagi valgut la pena, que hàgiu volgut enviar el món editorial allà on no plou?
―Hi ha hagut algun moment que ha estat complicat, personalment, però l’ofici sempre ha valgut la pena i sempre ha estat un aprenentatge continu en circumstàncies molt diferents. Estic contenta d’haver fet tots els papers de l’auca, perquè aprens des de com n’és, de difícil, gestionar una coberta o proposar una faixa a entendre les dificultats de l’autor o del corrector… Però hi ha hagut algun moment que ha estat difícil.

Després de la crisi, som un país més normal des del punt de vista editorial? Ho dic perquè potser abans estàvem una mica sobredimensionats, anàvem a Frankfurt i compràvem drets com si res, es feien bons avançaments, etc.
―La setmana passada, vaig anar al funeral d’Isabel-Clara Simó, a qui vaig acompanyar durant molt de temps en l’edició dels seus llibres a Columna. En el funeral vaig pensar que hi havia alguna cosa de canvi d’època. A final dels noranta, el mercat en català aconseguia unes grans vendes per als seus autors i hi havia una classe mitjana d’escriptors pel que fa a les vendes, no parlo de qualitat. Ara no som en aquest moment. Els mitjans de comunicació han fet molt en la sensació de normalitzar la llengua, però només és una sensació, perquè la nostra és una llengua i una literatura que continua essent a les llibreries al costat d’una literatura que és també pròpia, que és la que s’expressa en castellà, que té una caixa de ressonància cent vegades superior i, per tant, la normalitat no hi és, perquè el teu llibre competeix amb un altre que té molta més ressonància. Jo miro cap al futur, però devem al passat que hi hagi tantes editorials noves i de dimensió petita que donen una gran diversitat a la nostra literatura. Això fa que hi hagi el criteri de molts editors i que la suma de criteris ofereixi una gran possibilitat de tria per als lectors que volem llegir en català. Això és un símptoma de normalitat, perquè pràcticament pots trobar-ho tot i en tots els gèneres. Això no vol dir que tinguin públic.

I és això, que voleu aconseguir…
―I és el que les editorials necessiten per sobreviure com a empreses i el que una societat necessita per anar avançant i ser culturalment potent. En un moment social i polític com el d’ara, la cultura continua essent una estructura d’estat.

Heu sentit a parlar de la teoria de la conspiració dels premis literaris que publicava el Grup 62?
―No, quina és la teoria?

Corria la brama que el grup premiava obres mediocres per desprestigiar el conjunt de la literatura catalana amb l’argument que si allò era el millor que es feia… I deien que darrere hi havia la mà dels Lara orquestrant-ho tot.
―No m’ho crec en absolut, això. Tots els editors volen aconseguir els millors llibres per a la seva editorial. Una altra cosa és que segons quin any sigui, quina collita hi hagi i quins autors s’hagin presentat a segons quin premi, poden ser millors o pitjors.

Què és un bestseller avui dia?
―Uf!, tot depèn d’on tinguem el llindar del dolor. Ara un bestseller pot ser un llibre que ven més de tres mil exemplars, i abans ho era un que en venia vint-i-cinc mil o més. Això ara passa molt de tant en tant, són puntes de llança però que no van acompanyats d’un gruix de llibres dels quals després en venen 15.000. Ara hi ha algú que en ven 50.000 i després molts que si arriben a 3.000 ja ho consideren una gran xifra. Avui, de molts títols se’n venen 700 exemplars i n’hi ha per estar-ne contents. També crec que la carrera d’un autor s’ha de fer de mica en mica. Sí que de vegades hi ha entrades sicilianes de persones que comencen amb un llibre i fan una gran explosió, però normalment una carrera es va construint a còpia de més llibres.

Però resulta que bandegem els nostres escriptors sèniors, aquells que ara tenen tota la saviesa per a fer una gran obra perquè constantment es va cercant el nou autor revelació…
―Aquesta és una gran pregunta que entronca amb la relació complicada que tenim com a societat amb els autors sèniors. Ens ho hauríem de fer mirar. Estic segura que aquesta recerca d’autors nous i joves és bona, perquè connecta amb un públic que és el nou d’ara, però el manteniment de la tradició i la cura de l’escriptor sènior és important. Tot això va relacionat també amb la pregunta sobre quin prestigi donem als escriptors, que és crucial. És clar que els hem de donar molt més prestigi. Quan a França surt un llibre d’un sènior passa alguna cosa, i d’acord, França és molt gran i té un estat i nosaltres som més petits i no en tenim, però no crec que tot sigui només a causa de l’estructura, sinó que hi ha una qüestió de reverència, perquè han assolit un prestigi i han ajudat que ara escrivim nosaltres. El prestigi hauria d’anar relacionat amb el ressò, i el ressò amb els mitjans, tot va relacionant. La bona notícia, per a compensar aquesta desídia cap als nostres escriptors més grans, és que apareixen molts escriptors nous que són molt bons.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb