Ernest Maragall
Ernest Maragall, en una imatge d'arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Ernest Maragall (1943) ho ha estat gairebé tot en política catalana. Tècnic a l’Ajuntament de Barcelona, on entrà el 1969, també ha fet de regidor i portaveu durant els anys socialistes; conseller d’Educació en el govern tripartit; eurodiputat i conseller d’Acció Exterior per Esquerra Republicana. Doncs ara el senyor Maragall vol ser batlle de la ciutat que el va veure néixer. El candidat d’ERC va rebre ahir VilaWeb, en la seva darrera entrevista electoral, a la seu del carrer de Calàbria per a parlar de les eleccions de diumenge, de la seva visió de la ciutat que vol governar, d’Ada Colau i del seu programa electoral.

Si sou escollit batlle, el primer dia què fareu? Quina serà la primera mesura?
—Jo m’imagino el primer plenari posant en funcionament la nostra capacitat d’acabar de guanyar la regulació del preu dels lloguers. Hi ha una altra primera mesura, que és, segons com es miri, fins i tot més peremptòria, que és dir: ‘Som aquí, capital de la República, compromís amb la llibertat i la democràcia, aquí ha guanyat l’independentisme, aquí ha guanyat Esquerra Republicana.’ Tenim un acord profund amb JxCat i la CUP i que es noti.

PSC i Iniciativa han governat aquesta ciutat durant dècades i ara tant Colau com vós dieu que solucionareu el problema tema dels pisos. Per què no vau fer-ho abans?
—És veritat que hem hagut de canviar, però ja fa ara quinze anys o vint que hem decidit d’abandonar el paradigma propietat i treballar de debò el paradigma lloguer. Aquesta decisió, fins ara, perd la batalla amb un canvi d’arrel a la societat. El canvi hi és: hi ha hagut creixement demogràfic de Barcelona, el creixement de la desigualtat a partir de fa deu anys, les retallades liberals, conservadores i socialistes europees aplicades aquí i, finalment, l’alteració que ha significat el turisme. De manera que seria absurd de continuar pensant que hem de mantenir la mateixa política.

Faríeu un punt d’autocrítica en la manera com es van gestionar els lloguers i pisos, doncs?
—Podem fer un punt d’autocrítica com a país en tantes coses… Jo crec que érem presoners o integrats en aquest model i aquesta manera d’entendre la qüestió, que era produir habitatge per a ser convertit en habitatge de propietat. Ara ja es veu que allò era un error perquè resulta que després de molts anys de produir-ne molta ja es va exhaurint aquell estoc de propietat pública usat pels ciutadans. Això ha anat a parar al mercat lliure. En canvi, la propietat pública s’ha reduït a menys del 2%. Hi ha dues dades principals: que estem al 2% i hem d’arribar al 15% de pisos de propietat pública, i això representa 90.000 habitatges i passem per 13.000. Imagineu si som lluny… I per una altra banda més del 40% de les famílies dediquen més del 40% dels ingressos a sostenir l’habitatge. I això no és que sigui injust, és que és insuportable, inassumible. Per això és urgent i reaccionem. Hem reaccionat tard? Sí, tots plegats hem reaccionat tard. Però el govern espanyol encara s’ho va pensant.

Si per resoldre el problema del lloguer heu de trencar lleis del mercat, ho fareu?
—Trenquem-les decididament. Aquesta mena de religió absoluta que el mercat ho resoldrà tot la veritat és que no és tan sols un error; de fet, ha acabat produint polítiques macroeconòmiques com les que la Unió Europea ha adoptat per encarar la crisi. En aquests moments és evident que la intervenció al mercat de l’habitatge, trencar la llei del mercat, es fa arreu d’Europa i del món i cada situació és diferent. Però no tenim cap motiu per a no fer allò que es fa a París o en unes altres ciutats. El decret del govern català s’inspira en la legislació alemanya actual.

Passa que vindrà l’estat espanyol i l’escapçarà, el decret.
—És una hipòtesi perfectament raonable i horrible. Serà una evidència més. El codi civil català existeix o no? De moment fem-ne ús fins a les últimes conseqüències.

Ernest Maragall

Maragall quina opció de seguretat té diferent de la de la dreta?
—Jo sempre parlo de llibertat i seguretat com a conceptes inseparables. La dreta què hi respon?: llei i ordre, el regnat de la por. La por com a valor social. Hem de fer exactament la contrària: combatre la por. La nostra política serà guàrdia urbana ben dirigida, coordinada amb els Mossos, presència de funcions que no són de seguretat i ara es confonen (civisme, prevenció) i justícia de proximitat.

Hi ha països europeus que exigeixen titulació universitària, per exemple. Sobre això, hi ha coses a millorar a la guàrdia urbana?
—Sí. Clarament. Forma part de l’actualització del model de seguretat. M’agradarà constatar el procés de formació de la guàrdia urbana que segur que està molt bé des d’un punt de vista tècnic, d’ofici, però que probablement demana una certa actualització per a comprendre què vol dir ciutat, diversitat, delinqüència organitzada. Necessitem guàrdia urbana molt preparada. Quan em donen xifres de desprotecció nocturna a què són sotmesos bastants barris de la ciutat m’escandalitzo.

Anna Saliente (CUP) diu que vol reduir a la meitat les places turístiques de Barcelona. Hotels i apartaments. Com ho veieu?
—Em sembla un error. Clarament un error. Entenc l’instint reactiu de la senyora Saliente i de la seva organització perquè estan molt enlluernats pels efectes negatius. Però en comptes de governar això, s’estimen més negar-ho: que no vinguin. En el fons això és una política conservadora. Sí que comparteixo que l’economia de la ciutat no depengui del turisme. I encara menys s’hi rendeixi. Com que han de venir turistes, han de tenir sous baixos. Tot això sí que és un error. I un horror que clama al cel. Que reclama reacció urgent. Això implica posar preu, recàrrec turístic. Que posarem, evidentment. Emprar els recursos que obtinguem, que han de ser molts més que ara, per millorar la qualitat de vida a l’espai públic, la seguretat i la neteja per als barris més afectats, i una altra cosa que amb el model Saliente no podríem fer: promoció cultural.

Miquel Puig demana de millorar els salaris dels cambrers, per exemple. Però això un ajuntament no pot fer-ho.
—Un ajuntament, des del punt de vista competencial, no. Un ajuntament com el de Barcelona, des del punt de vista de raó institucional i lideratge de ciutat, sí. Governar vol dir seure, treballar, acordar amb els sectors, els protagonistes, els agents reals de cada àmbit i sector. Això vol dir parlar amb l’àmbit de la recerca, de les universitats…

Però no podreu apujar-los el sou. Ni salari mínim.
—Podrem arribar a un acord de ciutat que impliqui un concepte renovat de salari, una mena de conveni de ciutat. Salari mínim vol dir més coses. Limitar la precarietat, exigir uns mínims a la contractació pública exigents. Això s’ha de fer amb un acord, efectivament. Hi ha instruments estrictament municipals al nostre abast. Per exemple, definir les regles de la contractació pública. Això no resol el conjunt de la ciutat, però és un missatge molt potent. Nosaltres bastirem allò que en diem una carta republicana de drets i deures.

Si no m’erro, l’ajuntament té 30.000 treballadors, dels quals 15.000 són externalitzats. Exigiríeu el salari mínim de tots aquests?
—Seria l’exigència bàsica i mínima, sí. Una cosa és externalitzar i una altra abusar o explotar. Són dos conceptes clarament diferenciats. Crec que el concepte d’externalització de serveis en si mateix no ha de ser per força prohibit. Si haguéssim de fer-ho tot amb funcionaris, em sembla que ens equivocaríem. Però n’ha de canviar el sou.

Una proposta d’una candidatura rival que us agradi.
—Alguna cosa de la senyora Saliente em va interessar. Una qüestió relacionada amb la mobilitat. De segur que si explorem el programa dels comuns també en trobarem.

La proposta de la qual us sentiu més orgullós?
—Totes les que tenen a veure amb la desigualtat, començant per la inversió en 0-3 anys, i en beques salari a l’altre extrem del sistema educatiu. Totes dues eines són imprescindibles.

Ernest Maragall

Una crítica que no entenc: Maragall té setanta-cinc anys. I què? Bernie Sanders també. I és una màquina. Crítica que sí que entenc. Maragall el 1969 ja era a l’ajuntament. Potser seria hora de passar el relleu.
—El relleu sóc jo. Ara intento rebre el relleu i posar al servei de la ciutat no tan sols la meva nostàlgia i memòria, sinó l’experiència. Jo he estat a l’ajuntament fent coses molt diferents: equip informàtic, cadastre, gestió econòmica, fiscal. He fet més de tècnic que no de polític, i hi he acumulat experiència. I ja fa quinze anys que el vaig deixar, l’ajuntament.

Quin visió de ciutat té el senyor Maragall, més enllà de propostes?
—L’ambició i la visió és ser ciutat global amb totes les conseqüències. Ser-ho amb els canvis d’escala que exigeix, incloent-hi la governança metropolitana. I acabar essent referència europea de ciutat. D’espai urbà, i de cohesió. No és tan sols una proposta econòmica, turística, sinó que vol sumar drets i llibertats, superar les desigualtats, amb creixement sostenible. Aquests tres eixos són negats pels estats, i aquest és el paper de les ciutats.

Ja sé que em direu que no, però a la República Catalana, capital Tarragona. Per què hem de ser Washington i no Nova York?
—Jo no vull ser Washington, jo vull ser Barcelona. Una de les parts de la visió és precisament entendre què vol dir ser la capital de Catalunya. Estem en condicions de trencar qualsevol tòpic sobre la contradicció i contraposició entre Catalunya i Barcelona. Això s’ha acabat. Catalunya exigeix una Barcelona potent, forta, capital, capaç d’actuar braç a braç amb el conjunt del país. I si no, no existirem com a país, ni com a ciutat. Barcelona necessita el país. Us en posaré un exemple: oi que hem de canviar de model d’energia, i deixar de dependre de les grans distribuïdores, i monopolis estatals, Endesa i qui sigui? Oi que hem de jugar fort per les renovables? Doncs hem d’estendre el braç i acordar amb el territori com la produirem i la distribuirem. Un dels canvis que hi ha d’haver en relació amb la senyora Colau és que Barcelona torni a ser capital del país. I que ho sigui a totes. I que es comprometi, com ara no és compromesa, amb els objectius centrals de llibertat i democràcia. Barcelona no vol defugir ni pot defugir la seva responsabilitat de capital real.

Balanç de Colau. Coses bones i dolentes?
—Molt bones… intencions. Wishful thinking, que diuen en anglès. Però que ha estat incapaç de convertir en retorn transformador. És un progressisme declaratiu, de les grans ideologies i grans paraules, i grans imatges. Un clàssic de les esquerres, algunes més que algunes altres, és pensar que com que tenim raó, doncs guanyarem. No han convertit la raó en projecte polític, ni en acció de governació. Això ha anat creant frustració, decepció i ara exigència de canvi. Han acabat barallant-se amb tothom, inclosa la part que podrien tenir més a prop. Han fet tard.

Quan us feu independentista?
—No hi ha un dia. Però si hagués de dir un dia diria el 30 de setembre de 2005, quan constato que el PSC no donarà suport real a la proposta federal que havia sortit del Parlament de Catalunya. Aquí va començar. El parlament pren un acord i el principal partit per a dur-lo endavant mostra signes clars de marxa enrere? I en la reunió del PSC, l’executiva va ser clara. O el dia que vaig veure el rol del PSC en la negociació de l’estatut, en què els negociadors en nom del PSC semblaven actuar a l’altra banda de la taula.

Miquel Iceta?
—Exactament.

Pactes d’investidura. Ja us he sentit dir que no heu vingut a pactar amb Colau, sinó a substituir-la. I que si els necessiteu voleu pactar amb comuns i Junts per Catalunya. Per què amb Junts per Catalunya?
—Per què hi ha un àmbit de responsabilitat compartida: compromís amb l’avenç cap a la República i la independència. I que no es pot destriar del conjunt de governació de la ciutat. Aquesta és una de les forces del catalanisme, o independentisme: comptar amb una gran força cada vegada més central, que és ERC, i una altra força que representa el centre-dreta. El govern de la ciutat pot tenir moments de diferència i de contrast, però també moments d’acord. Junts per Catalunya va donar suport al pla de l’habitatge d’Ada Colau. De manera que si ells van poder arribar a acords amb la senyora Colau, per què hi he de renunciar jo?

A la BBC vau dir: de moment no tenim cap elecció on tinguem el 50% dels vots. Si això passés a les municipals, o a les europees, quins canvis hi hauria?
—Tindríem una força de representació, i institucional, ampliada i reforçada per a anar a Europa amb una determinada actitud i exigència. Que seria impossible de negar o de refusar. Continuarà essent cert que la majoria s’ha de fer evident no tan sols a les municipals, o europees, amb molts elements de judici, sinó en unes eleccions catalanes. O naturalment en un referèndum d’autodeterminació que expliqui si hi ha, o no hi ha, una majoria. I crec que hi és, per això no ens el deixen fer.

Els ciutadans, si se supera el 50%, us collaran més. Declareu la independència immediatament, ara que hem passat del 50%.
—Estaré encantat que ens collin, si és el cas. Però primer que ho sigui. Creem l’evidència democràtica. Que ho som. I efectivament tindrem més exigència. Si superem el 50% del vot independentista, potser tindrem canvi d’actitud a Europa i Madrid. Serà més difícil de negar l’evidència democràtica.

Ernest Maragall

M’agradaria que responguéssiu aquest test ràpid:

Quantes hores dormiu cada dia?
—Sis, sis i mitja.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Jordi i Maria.

Quin és el vostre artista preferit?
—Georges Brassens.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Philip Marlowe.

Quin personatge històric valoreu més?
—Anna Frank.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Recomano molt Contra toda esperanza. De Nadejda Mandelstam. Explica l’URSS als anys trenta. És una biografia d’ella i del seu marit, una crítica sobre l’economia política. Boníssim.

Quin és el vostre lema?
—We the people.

Quines feines heu fet fora de la política?
—Màrqueting, estudis mercat, informàtic, gestió publica.

L’escola on heu dut els fills és pública o privada?
—De tot: llarguíssima etapa d’escola pública i al final una mica d’escola concertada.

En quina llengua parlàveu als pares? I en quina parleu als fills?
—Pare, català. Mare, que tenia llengua materna castellana, més barrejat. Amb les filles, català. Amb els néts, també.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—Fa tants anys que ni me’n recordo. Es podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que ho he fet.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—N’he vistes tantes… Determinades acusacions d’interessos privats quan era conseller Educació que són falses. Totalment falses.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—No cal ni respondre. Pregunta absurda.

La cosa que ha fet més bé l’actual batllessa?
—Posar sobre la taula qüestions reals.

La que ha fet més malament?
—Ser incapaç de resoldre’n cap.

Quant cobrareu si sou batlle?
—La quantitat que toqui.

I si sou regidor?
—La quantitat que toqui.

A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—Luca, a Itàlia. Meravella. O Xicago, a l’altre extrem, i també meravella.

Qui us ha fet políticament?
—He crescut amb el Pasqual al costat, i això és inevitablement una mestria. Fisiològica, gairebé.

Qui creieu que faria millor la vostra feina entre la resta de candidats?
—Em toca dir que cap.

Qui creieu que la faria pitjor?
—Per moltes raons, Manuel Valls.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb