Dolors Català amb el tractor a Arbeca.

Dolors Català presideix l’Associació de Dones del Món Rural, Pageses i Ramaderes de Catalunya des que es va constituir, el novembre del 2018. Nascuda a Barcelona, va tornar a Arbeca, d’on són els seus pares, per fer de mestra. Hi va conèixer qui seria el seu marit, pagès. Es van posar plegats a fer horta i a vendre els productes al mercat setmanal. Encara ho fan, però a poc a poc han anat adquirint terra d’olivera: elaboren el seu oli ecològic i també produeixen sabons naturals. Quan es van fer les primeres trobades de dones, fa més de deu anys, s’hi va apuntar de seguida, perquè la idea li interessava molt. I es va implicar de ple en la creació de l’associació, sense pensar que n’acabaria essent la presidenta. Explica a VilaWeb d’on neix la necessitat d’una associació de dones pageses i ramaderes, que ja aplega 136 sòcies. També quina és la situació de les dones al món rural.

Com sorgeix l’associació?
—Sorgeix d’unes trobades que organitzen el 2008 el Departament d’Agricultura i les escoles agràries per donar formació i empoderament a la dona rural, a la dona que pertany a una empresa agrària, generalment familiar; i a partir d’aquí s’organitzen trobades anuals en què es visiten empreses agràries que dirigeixen dones com nosaltres. Allà s’estableixen uns contactes entre les participants i qui ensenya l’explotació. Cada any s’hi sumen dones, inquietuds, iniciatives, problemes que es comparteixen entre les participants. A partir d’aquests contactes de dones pageses, en general empresàries agràries de tot Catalunya, sorgeix la necessitat i les ganes de formar l’associació.

Què perseguiu?
—L’objectiu més clar és fer-nos visibles i que es valori la part de la feina que les dones fan en aquest sector. Perquè entre nosaltres sí que sabem que hi ha moltes dones, al món rural, i sobretot a l’empresa agrària. Però de cara a l’exterior sembla que el pagès sempre sigui un home i que la dona, com a molt, col·labora amb les activitats que es fan a l’empresa, però que no és mai qui du la iniciativa o és al capdavant. Hi ha una visió de la feina de les dones al sector agrari i, sobretot, al primari contrària a la realitat.

A partir d’aquí, volem fomentar la igualtat, en tots els aspectes. També establir-nos com a lobby per a incidir en el disseny de polítiques que afectin les dones en el món rural i agrari. I, per tant, ser interlocutores vàlides davant l’administració, que té el privilegi de saber de primera mà tot allò que es cou en el món agrari. També ens agradaria que a partir d’aquí les dones que formen part de l’associació se sentissin empoderades per formar part més activa en òrgans on es prenen decisions. Parlo de comunitats de regants, taules sectorials, cooperatives… Espais on les dones són poc representades.

Dones de l’associació en una visita a les Terres de l’Ebre el 2018.

Què aportaria la presència de dones en aquests espais?
—El punt de vista de la dona ajudaria a impulsar i a millorar tot el sector. I, sobretot, a promoure que dones joves veiessin el sector agrari com una sortida possible, com una forma de vida atractiva i dinàmica. Ara sembla que una jove, quan ha de buscar feina, no considera aquesta opció si no ho té molt clar. Necessitem molt relleu.

Com patiu el patriarcat al món rural?
—És un dels mons més masculins i masculinitzats i costa una mica de trencar-ho, això. Sí que hi ha homes que han vist a casa el repartiment de tasques i ho tenen molt clar, però en general és una qüestió per la qual s’ha de batallar.

Tanmateix, la situació per a les dones és més favorable que fa uns anys?
—Crec que sí. Ara hi ha un entorn general que té sensibilitat per a aconseguir la paritat en tots els àmbits, i això ha afavorit la dona del món rural. Estem més bé que no pas abans. També hi ajuda que moltes dones que treballen al món rural estan molt formades. Fa que hi hagi una altra manera d’encarar les coses i fer-les conèixer a l’exterior.

Català entre oliveres amb el tractor

Quines barreres té una dona al món rural, al sector agrari, encara avui?
—Els entrebancs principals són comuns als de les dones d’altres sector. Però al món rural, com que és una feina molt solitària, és molt necessari el contacte amb organitzacions de l’entorn. Això s’aconsegueix formant-ne part d’algun. Però la dona ho té una mica més complicat, perquè és en part la responsable que les criatures funcionin, que la gent gran estigui tranquil·la… Això fa que el temps sigui més limitat per a fer moltes altres coses, per a les quals els homes sí que tenen temps.

Què hi aporten les dones?
—Les dones hi han aportat, i aporten cada vegada més, la diversificació del món rural i del sector primari. Les explotacions agràries tenen un valor afegit que no tenien i es fan més atractives a les generacions futures.

Quins sacrificis implica per a les dones l’activitat agrària?
—És una feina que no s’acaba mai, sempre hi ha coses a fer. Com que no hi ha una jornada laboral de quaranta hores, el temps lliure és molt escàs.

És compatible amb la maternitat?
—Hauria de ser-ho, però és difícil. És un problema de les dones, però hauria de ser un problema d’homes i dones, perquè els fills són de tots dos.

Quina salut té el món rural a Catalunya?
—Té poca salut perquè la renda que s’hi aconsegueix és molt baixa en comparació amb les hores i esforços que hi aboquen els pagesos. Això dificulta que la gent jove ho vegi com una professió de futur. No acabarà bé.

Quines solucions proposeu i quin paper hauria de tenir l’administració?
—Hi ha molts camps en què la normativa i l’administració poden ajudar. L’administració sap que qui du els papers d’una empresa agrària, en general, és la dona. Quan comencen a preparar una llei en què hi ha més papers que feina, haurien de pensar que allà hi ha una dona que s’hi trencarà les banyes. I que mentre porta papers d’aquí cap allà no pot fer res més. Les explotacions s’han de dur documentades, però es podria facilitar alguna cosa. I la qüestió de la maternitat s’hauria de considerar d’una altra manera. En general és una feina molt física, en què es necessita un temps de recuperació superior, després de ser mare. S’hauria de tenir en compte, això, perquè també ens hi juguem el despoblament de les zones rurals.

Cindy Locher a l’explotació ramadera que té a Osona

Cal cap política concreta per a afavorir l’entrada de les dones al món rural?
—Insisteixo amb la qüestió d’invertir en formació i en investigació per diversificar l’activitat agrària i ampliar-la. Històricament, la dona era qui transformava tot allò que es portava a casa. Seria una manera d’afavorir l’accés de més dones.

Hem de ser pessimistes amb el relleu generacional?
—Si mirem les estadístiques, ens posem molt pessimistes, perquè en general tots els pobles han anat perdent població de manera cada vegada més accelerada. Calen cooperatives que facin possible mantenir les famílies i les activitats agràries al territori.

Qui ha d’impulsar aquestes iniciatives?
—La responsabilitat sempre és compartida, però les coses les fa la gent. Cal aquest impuls de la gent, perquè normalment l’administració hi va al darrere. Com que l’activitat agrària s’ha quedat en una mitjana d’edat de seixanta anys i escaig, aquesta gent no impulsarà gaire coses noves. Aquest és el principal problema que té el sector a l’hora de tenir noves iniciatives, sense desmerèixer què representa l’experiència. Una cosa no treu l’altra: tota aquesta gent fa molta falta, fa molta feina i sort d’ells. Però acostuma a ser la gent jove, qui tira endavant projectes nous i diferents.

Com us posicioneu en el debat sobre l’impacte de la ramaderia, sobretot la intensiva, en l’entorn?
—Aquest debat no es pot defugir. L’afer recent dels grups animalistes és molt greu: no està bé que hi hagi grups molt organitzats i que monopolitzin una informació que desconeixen totalment. Que tu et puguis presentar a casa d’una altra persona i li diguis com ha de fer la feina… I que després, sense conèixer el sector, la seva opinió sigui la que prevalgui als mitjans. Això s’hauria de condemnar, perquè no són maneres. Allò que més s’estima la persona que té una explotació són els animals, perquè són el seu mitjà de vida. Les explotacions intensives no maltracten els animals perquè hi ha la llei de benestar animal.

El problema és de model de producció o de model de consum?
—El model de producció està estipulat per llei, tothom treballa respectant-la. Pel que fa al model de consum, la gent hauria d’estar informada d’on ve la carn que menja, perquè el model està molt dirigit. Si volem donar suport a la pagesia catalana, el consumidor ha de tenir una bona informació d’allò que consumeix.

La gent valora més l’origen del producte, ara?
—Crec que sí, però encara hi ha molt camí per a recórrer. La gent demana que s’etiquetin els productes, hi ha una sensibilitat pel consum de proximitat. Hauríem de mirar de ser autosuficients per no haver de portar de fora productes de primera necessitat.

Què en penseu, de la presència de l’ós al Pirineu?
—Dóna molts problemes als ramaders de muntanya. S’hauria d’escoltar la gent que hi viu, per veure si s’ha de revertir la situació. És un problema de seguretat però també sanitari. Si tens un atac d’un ós, cap subvenció no et deixa tranquil. S’agraeix, però tenir-ho com a norma no em sembla una solució.

Quines són les accions més destacades de l’associació?
—Hem continuat la sortida de formació que fem una vegada l’any, de la mà de professores d’escoles agràries i gent que treballa al Departament d’Agricultura. És interessant perquè crea vincles entre els participants i la gent que ens ensenya les seves explotacions. La idea és crear grups de treball per poder, cadascú amb la seva zona, abordar temes que a tots ens preocupen i incidir en el disseny de les polítiques que ens costen d’encaixar.

I el principal objectiu?
—Poder fer una mica de pedagogia del sector de cara enfora, perquè la població el conegui més bé. La idea és que doni valor als seus pagesos, als seus ramaders. I a partir del coneixement ja sorgeix el fet de valorar el producte. Sobretot, ens agrada que valorin el producte, que és el fruit de tots aquests esforços.

La gent dels vostres territoris el valora?
—Continua passant que moltes vegades és més fàcil que donin valor al producte a les grans ciutats que la gent que el té més a prop.

Hi ha el risc que consumir productes ecològics i de proximitat acabi esdevenint una moda?
—Al principi potser sí que hi havia aquest risc, perquè era molt exclusiu. Però ara, tret d’algunes excepcions, el producte ecològic no té una diferència de preu excessiva. Si realment hi ha la intenció de consumir-ne, s’ha equilibrat força. I per ser ecologista potser tampoc cal mirar que tot tingui el seu segell. Si vas al carnisser que coneixes, que saps on compra les vedelles, ja n’hi ha prou.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb