David Olivares: “Va arribar un moment en què ja no em divertia fer de Tomàs Molina”

A l’estiu podria semblar que el món del teatre s’atura, que abaixa el teló i que fins al setembre no hi ha res per a veure. Però com més va més teatres opten per mantenir la programació durant els mesos de vacances. És el cas del Teatre Gaudí, a Barcelona, on Cancun, de Jordi Galceran, es podrà veure fins diumenge, amb David Olivares al repartiment. És una comèdia sobre l’atzar, les relacions de parella i les vides que haurien pogut ser diferents.

Aprofitem l’avinentesa per entrevistar Olivares, que la temporada que ve tornarà a pujar als escenaris amb dos projectes ben diferents. D’una banda, farà El Tenoriu, la versió més estripadora del clàssic de José Zorrilla, que tornarà al Teatre Coliseum del 21 d’octubre al 8 de novembre, protagonitzada per Sílvia Abril. D’una altra, participarà en Dakota, l’emblemàtica comèdia amb què Jordi Galceran va revolucionar l’escena.

Amb aquests projectes com a punt de partida, parlem amb l’actor sobre la comèdia, el teatre i l’ofici d’interpretar, però també sobre la seva trajectòria i sobre cinema, un calaix que encara té pendent d’obrir.

—És agraït poder anar al teatre el mes d’agost!
—Cada any hi ha més teatres oberts durant l’estiu. N’hi ha, per exemple, que obren de dilluns a divendres i, en canvi, el cap de setmana tanquen perquè tothom és fora. És molt agraït, perquè no tothom se’n pot anar de vacances.

—El públic respon? O és més difícil omplir platees?
—En el cas del Gaudí, que és un teatre de barri, pot semblar que hagi de costar molt, però he quedat molt sorprès perquè cada dia vénen entre vuitanta i noranta persones. És molt! I això que és la segona temporada que ho fem! Va molt bé. No m’ho esperava, perquè tampoc no hem pogut fer-ne una gran promoció. Hem fet tant com hem pogut.

—Bé, en aquest cas el boca-orella és clau.
—I tant. La comèdia, si no fa riure i si no agrada, s’estavella; està condemnada al fracàs, però Jordi Galceran ha sabut trenar-la molt bé. És molt ben escrita i molt ben dirigida per Susanna Garachana. Galceran fa comèdies molt properes i molt sorprenents, perquè sempre hi ha tombs inesperats en les primeres vuit o deu pàgines que et mantenen enganxat.

—Cancun parla d’aquesta idea de l’atzar, o de si estem predestinats a tenir una “mitja taronja”… Hi creieu, en això?
—Hi crec i no hi crec. Tinc pares d’amics que han tingut la mateixa parella tota la vida i són molt feliços. I n’hi ha que es van separant i ajuntant, i no sé si són més o menys feliços per això. Per tant, no ho sé. Crec que si estàs bé amb algú, s’ha d’anar alimentant, treballant. Això de l’enamorament i les papallones… és impossible mantenir-ho tota la vida, però s’han d’anar alimentant. També hi ha encaixos que no són físics, sinó mentals. En aquesta professió, per exemple, m’he enamorat de molta gent, homes i dones, per la seva manera de treballar, de pensar, d’actuar.

—Fer comèdia en un teatre petit i proper com el Gaudí és més exigent?
—Sí. L’escenari és el pitjor lloc on amagar-se, sigui a la italiana o a quatre bandes, com en el cas del teatre Gaudí. Quan és a quatre bandes, sents el públic molt a prop i et sents molt observat. No pots desconnectar ni un moment, perquè si no se’t veuen totes les costures. Però això passa generalment en totes les comèdies.

—Pràcticament heu treballat sempre en comèdia. N’esteu content? O us agradaria poder sortir una mica d’aquest registre?
—N’estic molt content. Hi tinc traça, amb la comèdia. I m’agrada molt fer-ne. És molt complicada, però cada vegada tinc més ganes de buscar per què el públic riu en aquest punt concret i no en aquest altre; què passa si entro un segon més tard o no… M’encanta que el teatre sigui efímer i que cada funció sigui única. Ara també m’agrada fer més coses, perquè no només em donen comèdies!

—Després de setze anys fent Polònia, vau decidir de deixar-ho perquè ja no us sentíeu “divertit per a divertir.” Què va passar?
—Necessitava fer una pausa. Per ser divertit has de tenir un punt de vista propi. Sempre dic que jo no sóc imitador, sóc actor. Puc imitar alguna veueta, però allò que sé fer realment bé és la prosòdia, el tempo, i posar-hi un punt de vista. No cal obsessionar-se a fer exactament la veu del personatge, sinó buscar-li unes altres característiques, pensar en com es comportaria en situacions determinades, etc. Va arribar un moment en què, per exemple, a en Tomàs Molina, li havia fet fer de tot i ja no em divertia. I si jo no em divertia, difícilment podia divertir els altres. Se m’hauria vist el llautó.

—Dir prou també és una manera de ser honest amb l’ofici?
—És que la comèdia és molt difícil. El drama també, però la comèdia molt més. Amb el drama és fàcil de connectar-hi, perquè a tots ens han passat coses. En canvi, d’humor n’hi ha de moltes menes, i és molt difícil de fer content a tothom i abastar tots els àmbits de la comèdia. És molt, molt complicat.

—És molt diferent fer humor davant càmera i dalt l’escenari?
—Sí. En l’audiovisual hi ha tota una part d’edició i muntatge que també és molt important, passa a un altre nivell i tu formes part d’un engranatge de moltes altres coses pensades per a fer riure. En el teatre, en canvi, és aquí i ara. Quan xutes, la pilota et pot anar al pal, a vegades pots marcar gol, a vegades pot anar a fora… És anar jugant. Quan el públic no respon, em pregunto si és que és mort o si és que som nosaltres, els actors, que no acabem d’afinar bé… Tot hi té a veure.

—Allò que heu dit abans del punt de vista, el creeu per a cada personatge, o més aviat és el vostre estil com a actor, així com els escriptors també tenen una veu narrativa pròpia?
—És una mica de tot. Al Polònia, per exemple, buscava vídeos del personatge a YouTube i els mirava sense so. Observava com es movia, com respirava, com gesticulava, etc. A partir d’aquí, buscava si la seva veu tenia alguna característica particular i, després, m’inventava situacions per trobar què feia gràcia i què no. Per exemple, pensava: què passaria si aquest personatge avui no hagués dormit gens i estigués molt cansat? Hi vas afegint cosetes, matisant… En el cas de Tomàs Molina, per exemple, va funcionar molt trobar-li un puntet sibil·lí, de setciències, de “jo en sé més que vosaltres”. En realitat no és així, però va funcionar afegir-li aquest toc que després va anar evolucionant cap a un punt més de “malparidet”.

—I tant. Tant en Tomàs Molina com en Minimolina van funcionar moltíssim!
—Home, és que feia trenta anys que entrava a casa nostra! D’ençà que tenia cabells! Quan vaig proposar de fer en Tomàs Molina a en Toni Soler…

—Vau ser vós qui va proposar de fer-lo?
—Sí, sí! Sóc molt fan d’en Tomàs Molina, perquè m’agrada molt la meteorologia. Vaig proposar-lo, va agradar, i al cap de tres mesos presentava les campanades de TV3 amb ell! Independentment de si l’imitava bé o no, va funcionar perquè és com un cunyat que sempre ha estat a casa. Ha estat un referent per a molta gent, forma part de l’imaginari col·lectiu dels catalans.

—En el moment en què vau decidir de deixar el Polònia, no us va agafar una mica de vertigen? Era una feina que us donava popularitat i una certa estabilitat…
—I tant! Però també és veritat que, en aquesta professió, el vertigen hi és sempre. I això de l’estabilitat, no et pensis… Perquè treballàvem per sessions i, per tant, cobràvem per sessions. Si hi vas deu vegades, en cobres deu. Però si no hi vas, no cobres. Vull dir que o tens un personatge principal o secundari que tingui molta trama i puguis anar-hi cada setmana, com ara un president de la Generalitat, o pots passar temps sense anar-hi. I llavors també passa que et canses de tu mateix.

—Què voleu dir?
—Vaig deixar-ho per raons diverses, però notava que havia perdut el swing, tot em sortia amb la mateixa veueta, no em sentia fresc. Hi he continuat anant esporàdicament, però ara m’he pogut dedicar més al teatre. He estat igual de pobre, però una miqueta més feliç. Amb això no vull dir que el Polònia em fes infeliç, perquè no seria veritat, però després de setze anys vaig decidir que potser valia més deixar-ho. No et pensis, em va costar molt decidir-me! No sabia si era jo, el programa… Vaig estar-me ben bé un any a decidir-ho.

—Pel compromís amb la feina?
—Sí, si dic que sí en una cosa, em costa molt deixar-la. Al teatre no pots dir: “Tinc febre, no vinc.” El compromís, en aquesta feina, és imprescindible. M’han de tocar molt la pera per deixar algun projecte.

—Com ara?
—No m’agrada la manca de transparència, que no s’expliquin bé les coses, etc., cosa que no va passar amb el Polònia, eh? Però sí, em costa molt dir que no. En aquesta feina has de dir sempre que sí perquè no saps mai fins quan en tindràs. Per sort, jo he pogut fer-me un petit forat en la indústria. A vegades m’ha passat de penedir-me de coses. Bé, no penedir-me’n, però sí pensar que potser no ho hauria d’haver fet. D’altra banda, una cosa bona que té aquesta professió és la connexió amb la gent. I a vegades el projecte potser no et motiva però vols fer-lo per treballar amb algun actor o director amb qui encara no has treballat. Però, vaja, el que desitjo és treballar. Hi haurà coses millors i n’hi haurà de pitjors, però mentre sigui dalt de l’escenari estaré bé. És el lloc on estic més còmode.

—Abans em dèieu que amb l’edat com més va més us costa de memoritzar els textos…
—Sí! Saps allò que diuen que si ho escrius són vuit vegades llegit? Doncs faig això: m’escric a mà unes quantes vegades tot el text. A més, també faig una cosa molt antiga, que consisteix a agafar només allò que diu el meu personatge i passar-m’ho en un Word per veure quantes pàgines he de memoritzar en total. Al peu de la pàgina hi poso la rèplica dels altres personatges. I així vaig estudiant… Això abans no em passava.

—Com ho fèieu?
—M’ho llegia prèviament a casa i en els assajos acabava de memoritzar-ho. Però, és clar, ara hi ha tan poc temps per a assajar, que el primer dia ja has d’anar amb el text après. I totes aquestes hores que fas a casa no te les paga ningú, eh? Abans, quan els assajos eren de dos mesos, podies començar amb el text llegit, però no calia que fos après. A mesura que assajaves les escenes i muntaves els personatges ja l’acabaves memoritzant.

—Vau fer les proves per a entrar a l’Institut del Teatre a disset anys i, com que no hi vau entrar, vau tornar-les a fer anys després. Teníeu clar que volíeu fer d’actor!
—Amb els anys penso que gràcies a Déu que no vaig entrar a disset anys, perquè n’hauria sortit a vint anys i, a vint anys, encara tenia molta cara de nen! Era un nyicris! Em sembla que no m’haurien agafat enlloc… Bé, potser és que tampoc no m’ho creia gaire. Però sí: d’ençà que tinc nou anys que vull ser actor! Quan, a disset anys, em van dir que no veia clar que m’hi tornaria a presentar, però vaig haver d’estar uns anys treballant i tenint cura de la meva mare, que va emmalaltir i morir. I fins als vint-i-un no m’hi vaig poder tornar a presentar.

—Què va fer que us hi volguéssiu dedicar?
—La pel·lícula d’Indiana Jones A la recerca de l’arca perduda. Tinc la pel·lícula gravada a foc. Com que volia fer allò que feien ells a la pel·lícula, vaig apuntar-me primer a acrobàcies, i després vaig fer de clown, teatre i, finalment, audiovisual. L’última etapa de la vida ha de ser audiovisual, és el que em falta. He de fer cinema, és un calaixet que encara tinc per obrir.

—En cas que això no es complís, estaríeu satisfet i content igualment de la vostra trajectòria?
—Sí, em semblarà molt bé. Si moro en un escenari em sabrà greu pels espectadors, però mira, si m’agafa un ictus rient, estaria molt bé, no?