David Noguera

La crisi del coronavirus 2019 ha posat el sistema sanitari en una situació límit i ha fet que Metges Sense Fronteres (MSF) hagi decidit de desplegar-se a l’estat espanyol després de gairebé dues dècades sense fer-ho. El president de l’ONG a l’estat, David Noguera, està en contacte permanent amb les autoritats catalanes i hi ha membres de MSF que han ajudat, per exemple, a muntar els pavellons hospitalaris de Vall d’Hebron, Sant Pau, l’Hospital del Mar i Sabadell. En aquesta entrevista, Noguera explica el paper de l’organització en l’actual resposta contra el virus i no estalvia crítiques contra la lentitud de les administracions.

Quan va ser la darrera vegada que Metges Sense Fronteres es va desplegar a l’estat espanyol?
—Deu fer uns vint anys del nostre darrer desplegament. En aquell moment, teníem un programa per a l’anomenat quart món, en el qual treballàvem amb sensesostres, immigrants en situació irregular i altres col·lectius vulnerables. Fa deu anys, m’hauria sorprès treballar a Europa, però ara col·laborem en els salvaments a la Mediterrània i ajudant al camp de refugiats de Moria, a Grècia, que és un forat negre i una absoluta vergonya. A l’estat, hem fet alguna actuació puntual com ara el desembarcament de l’Aquarius, ara fa dos estius. Europa no ens és aliena.

Per què us heu desplegat a l’estat espanyol?
—Som gent peculiar i creiem que salvar vides és radicalment bo [riu]. Metges Sense Fronteres normalment no actua en països que tenen sistemes de salut que poden gestionar epidèmies, però en el cas de l’estat espanyol, aquesta capacitat s’ha vist desbordada. I aquesta pressió de desbordament és un criteri per a actuar. De totes maneres, la nostra intervenció té quatre pilars.

Ho podeu desenvolupar?
—El primer és que ens hem ofert a totes les plataformes de gestió de l’epidèmia, és a dir, tots els governs autonòmics, el Ministeri de Salut i altres institucions. Amb algunes, hi hem tingut contacte immediat i hi hem pogut treballar, i amb altres no. No és una crítica, simplement constato els fets. Vivim en una emergència, però les situacions són diverses.

A Catalunya?
—Mantenim converses permanents amb CatSalut, que és el responsable de la gestió a Catalunya, però també amb altres actors, com l’Ajuntament de Barcelona, el consorci sanitari de Barcelona, etc. Però Metges Sense Fronteres no és membre formal de cap taula de coordinació de l’emergència. Nosaltres proveïm informació i idees a les administracions perquè tenim experiència adaptant a situacions excepcionals sistemes de salut que són pensats per al dia a dia. És a dir, reconvertir l’estructura perquè tingui línies directives clares i d’actuació ràpida.

Quina mena de propostes heu fet?
—Hem suggerit possibles intervencions, com ara pavellons hospitalaris, hotels medicalitzats… Ara, l’intercanvi i l’aprenentatge ha estat conjunt. Metges Sense Fronteres no tenia experiència concreta en la pandèmia d’aquest coronavirus, ni tampoc com tractar-la en una ciutat com Barcelona, que és un context molt diferent de Kinshasa, és clar. Dit això, nosaltres hem compartit recomanacions per a respondre a l’emergència i l’administració, que és qui pren les decisions, les ha adaptades a la seva casuística i al seu territori. No és igual l’àrea metropolitana de Barcelona que Vic o Igualada.

Quin és el segon pilar d’actuació?
—L’assessorament tècnic en l’ampliació de les estructures hospitalàries, com els pavellons que ja hi ha disponibles a Vall d’Hebron, Sant Pau, l’Hospital del Mar i Sabadell. En total, seran set o vuit. En aquestes estructures aportem el nostre coneixement a l’hora de crear els circuits nets i bruts per a tractar correctament malalties infeccioses com la Covid-19. De tota manera, el nostre assessorament no és una cosa independent, sempre treballem amb altres entitats i actors, com ara els bombers.

Podrien caldre més hospitals de campanya?
—El pavelló extrahospitalari és una estructura molt polivalent. Serveix per a absorbir una càrrega excessiva de pacients, que pot ser ara o en un potencial segon pic, que tant de bo no passi, però l’has de tenir muntat. En pavellons com el que es va adaptant a Vic, seria idoni que ningú hi jugués a bàsquet els mesos vinents. Ara bé, la decisió de muntar o desmuntar aquestes instal·lacions depèn de les autoritats competents i no pas de Metges Sense Fronteres. Però la seva importància és cabdal. No són tan sols una extensió de l’hospital, també ho poden ser de les residències, si col·lapsen.

I quan la pressió sobre els hospitals disminueixi?
—Els pavellons es poden convertir en ales hospitalàries de la Covid-19, d’aquesta manera, els centres podran tornar a la normalitat. Per dir-ho col·loquialment, els pavellons seran una àrea contaminada, i vista la capacitat de contagi del virus, crec que és important tenir els malalts separats dels hospitals i amb un personal específic i especialitzat per a tractar els pacients.

Quins són el tercer i quart pilar de la vostra intervenció?
—El tercer, el programa de residències. Mirem de facilitar-los materials formatius, però també tenim equips que poden anar als centres a fer formació als treballadors, ajudar a fer separació de circuits per a evitar la propagació del virus, entre més coses. I el quart és una pàgina web només disponible per a professionals on pengem tot el material que elaborem sobre la gestió de la Covid-19. La pàgina està disponible per a professionals d’aquí, però també per a les nostres missions de l’Amèrica Llatina, on la malaltia comença a fer estralls.

Quan creieu que pot durar aquest desplegament?
—No ho sé. És la primera vegada que tenim en situació d’emergència totes les missions de Metges Sense Fronteres. Això vol dir que des de Barcelona tenim concretament vint-i-cinc fronts oberts, que són les missions que gestiona Metges Sense Fronteres Espanya. Francament, és impossible posar terminis a tot plegat. Però la nostra presència a Catalunya i a l’estat durarà mentre ens considerem útils i rellevants. Llavors retirarem progressivament la inversió, però el gruix dels nostres recursos humans ja és en altres punts del món. Tenim uns set mil treballadors a l’exterior i només uns tres-cents a Barcelona.

Què en penseu, de la resposta de les administracions a l’expansió del virus?
—A tots ens ha sorprès la magnitud i la complexitat d’aquesta epidèmia, fins i tot a Metges Sense Fronteres. Però ha costat d’entendre que calia posar tots els recursos públics i privats en la lluita contra el virus. S’ha perdut molt de temps. Crec que ara que tenim el país aturat s’ha entès que l’única cosa que realment es perd és la vida dels malalts. Per què s’ha tardat tant? Perquè les crisis tenen un fort component polític i totes les administracions i actors intenten controlar el relat, però aquestes agendes pròpies moltes vegades dificulten la resposta. De tota manera, els últims quinze dies hi ha hagut un canvi de xip important i s’ha avançat molt.

Què us sembla que el govern espanyol vulgui afluixar el confinament després de Setmana Santa?
—Jo no sóc un expert en la Covid-19, és més, desconfiaria de qualsevol expert que no sigui xinès, perquè aquesta gent viuen al nostre futur. Dit això, és evident que en algun moment s’haurà de relaxar el confinament, però per fer-ho cal tenir els instruments necessaris: proves per a detectar i actuar de pressa sobre el virus, professionals sanitaris, incloses les residències, amb el material de protecció adequat i mesures de salut pública, com ara màscares per a tota la població. Si tenim les eines, el confinament es podrà aixecar a poc a poc. El problema és que em sembla que encara no les tenim.

Què en penseu, de l’estat de les UCI?
—No compartim necessàriament el relat que les UCI han aguantat l’envestida del virus. No pel personal, sinó per una qüestió de recursos. Els professionals han fet una feina i uns sacrificis extraordinaris. Nosaltres creiem que si un sistema de salut és al límit o ha col·lapsat, cal demanar ajuda a l’exterior. Això no és cap humiliació, parlem d’una situació extraordinària, però a vegades no s’entén així. Després d’haver-se explorat totes les vies, fins i tot la fabricació de respiradors d’emergència, creiem que cal importar més professionals. Gent formada que ajudi a descongestionar les UCI, que substitueixi companys infectats i que doni descans als qui ara fan torns exhaustius de dotze hores cada dia.

Heu fet alguna petició concreta?
—Hem demanat al Ministeri de Salut que importi professionals d’UCI de la Xina i Corea del Sud, perquè són els qui tenen més experiència amb la matèria. Però no hem rebut cap resposta. Aquesta petició la fem dins d’un context de solidaritat. És a dir, tant de bo aviat puguem veure metges espanyols i catalans disposats a anar a ajudar a Colòmbia, l’Equador i altres llocs on la pandèmia continuarà colpejant en un futur pròxim.

Què us preocupa més d’aquesta situació?
—Ens preocupen sobretot els col·lectius més vulnerables. En moltes crisis, no dic que sigui el cas, se’ls sol donar per perduts, però és al revés, són les persones que necessiten més atenció. La situació de les residències arreu de l’estat ens preocupa moltíssim. Però no té sentit analitzar aquest problema i el de les UCI com a coses separades, com ha passat en alguns llocs. El sistema, encara que tingui recursos limitats, és un tot i ha de prendre decisions. Quan s’acabi l’emergència caldrà analitzar bé com s’ha actuat i veure si es podia haver ofert una resposta més holística.

A Metges Sense Fronteres heu començat una campanya anomenada ‘Patents, no’. La podeu explicar?
—És molt senzill. La crisi causada per la Covid-19 no pot beneficiar mans privades com les farmacèutiques. Quan es descobreixi una vacuna o un fàrmac, quin preu tindrà? Tu i jo podem pagar vint euros, potser més, per evitar el contagi o guarir-nos, però bona part de la humanitat no s’ho pot permetre. Milions de persones viuen amb dos euros al dia. Una de les grans lliçons que s’han d’extreure d’aquesta crisi és que la salut és un fenomen absolutament global. No té cap sentit resoldre el problema a Europa o els Estats Units i deixar que la malaltia es propagui per l’Àfrica. Cal trobar fórmules imaginatives, les vacunes i els medicaments han de ser accessibles a tothom.

Metges Sense Fronteres té un llarg recorregut com a organització humanitària. Com pot afectar aquesta pandèmia els més vulnerables?
—Contemplem el context actual amb molta preocupació. Les nostres missions a setanta països diferents són ara mateix missions de Covid-19. Intentem col·laborar al màxim, però la nostra casuística s’ha complicat molt. El tancament de fronteres i les barreres administratives, com ara les quarantenes, ens dificulten molt l’enviament de materials i el trasllat de personal. Sols, evidentment, no podem fer res. Per això, hem fet crides a governs i organismes internacionals perquè són els actors que tenen el poder i els mitjans reals per a aturar l’expansió del virus. Però estic convençut que viurem situacions inèdites i esperem índexs de mortalitat altíssims. Penseu en el mal que fa la malaltia a Nova York, i intenteu imaginar què pot fer en una ciutat com Lagos, on viuen vint milions de persones i moltes en condicions d’absoluta misèria. Pot ser un autèntic desastre.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.