Dani Gallardo: “Necessitava fugir de Madrid”

  • Entrevista al jove condemnat a quatre anys i mig de presó per haver-se manifestat a favor de Catalunya

VilaWeb
Oriol Bäbler Albert Salamé
23.07.2021 - 21:50
Actualització: 01.06.2023 - 22:43

El nom de Dani Gallardo va començar a sonar amb força l’octubre del 2019, quan va ser empresonat arran d’una manifestació a Madrid en solidaritat amb Catalunya i contra la sentència del procés. Ara, a punt de fer vint-i-quatre anys, s’ha traslladat a Barcelona amb la intenció de dedicar-se plenament a l’activisme i començar una vida nova. Ningú no li podrà treure de sobre la motxilla de la repressió: tretze mesos de presó provisional i una condemna de quatre anys i mig pendent de revisió al Suprem espanyol.

Per què decidiu de venir a Catalunya?
—Perquè a Madrid era en un punt psicològic que no era sa ni per a mi, ni per a les persones que m’envoltaven. Em vaig sentir molt sol, molt perdut, i vaig decidir de ser egoista per una vegada a la vida i mirar per a mi mateix i venir cap aquí.

Què us van dir la família i els amics quan els ho vau comentar?
—No els ho vaig comentar.

Com?
—Sí, va ser una escapada. Necessitava fugir de Madrid. Un matí vaig agafar la motxilla, quatre draps i ho vaig deixar tot enrere.

I cap aquí?
—Primer vaig pujar a Bilbao fent autostop i vaig estar-hi una setmana,i després vaig anar cap a un poble anomenat Ucieda, que és a l’interior de Cantàbria, on tot era camp i natura. Llavors ja vaig agafar un autobús cap a Barcelona.

Per què us desvieu cap al nord?
—Doncs perquè hi tinc amics i mai no havia estat al País Basc. A més, l’estiu passat el vaig passar entre reixes i necessitava veure més coses. També va ser una mena de retir espiritual i la veritat és que em va anar molt bé, després de l’angoixa de Madrid.

Quan vau sortir de Madrid ja vèieu clar que la destinació final era Catalunya?
—Tenia pensat passar per aquí, però no pas instal·lar-m’hi. Però després d’arribar, vaig veure que m’havia de quedar.

La intenció és començar una vida nova?
—Completament. Necessitava un canvi d’aires i començar de zero.

I quins plans teniu?
—Mantenir-me ferm amb l’activisme i intentar de conscienciar la gent perquè la primera revolució que hem de fer tots plegats és la mental. Falta molta educació en aquest sentit. Però la idea, bàsicament, és continuar al peu del canó perquè sempre he estat una persona lluitadora. A més, haver passat per la presó m’ha reafirmat, necessito fer activisme, no concebo la vida de cap altra manera.

Reculem una mica. Qui era en Dani Gallardo abans de passar tretze mesos en presó provisional?
—Doncs un paio normal i molt treballador, que compartia pis a Getafe, i que vivia al dia.

De què treballàveu?
—A la fira. La part bona és que viatges molt i coneixes un munt de persones i llocs. Això em va enamorar d’aquesta feina. Però és una feina molt dura i exigent. Cal ser allà moltíssimes hores i et passes nit senceres sense dormir. Sempre m’he considerat una persona treballadora, però després de perdre un any de la meva vida la presó, ara no vull treballar com un boig per una merda de sou i veure com la meitat desapareix per culpa d’un lloguer. No sé, és ben cardat, tot plegat.

Estàveu polititzat abans de ser empresonat?
—Sempre he estat vinculat a moviments antifeixistes de Madrid i he fet activisme, però és ara que m’hi vull dedicar amb cos i ànima.

Com us definiríeu políticament?
—Políticament incorrecte [riu].

No em feu de cunyat…
—[Riu] Em considero anarquista, però he passat per moltes fases. Ara sóc una evolució de tot allò que he viscut i he après.

Teniu algun referent?
—Si només en puc dir un: Buenaventura Durruti.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Anem a la nit dels fets. Què va passar aquell 19 d’octubre de 2019?
—Es va convocar una manifestació a la plaça del Sol de Madrid a favor del dret de decidir, en solidaritat amb Catalunya i en contra de la sentència del procés. La plaça era plena de gom a gom. Era increïble, no es podia ni caminar.

Per què aneu a la plaça del Sol?
—Com a anarquista no crec en les fronteres i els estats, segurament sembla tot plegat molt contradictori, però sí que crec en el dret de decidir de la gent. A més, entenc aquest pensament del poble català de no voler pertànyer a Espanya. Espanya carda puta vergonya, té una història de merda i l’estat continua orgullós dels seus fonaments feixistes. La causa catalana és una causa justa i val la pena defensar-la.

Aquell dia també hi havia una contramanifestació feixista, no?
—Sí, aquest també va ser un motiu pel qual vaig anar a Sol. I amb els nazis allà ja es veia que podia passar alguna cosa… i així va ser… la policia va rebentar la manifestació i va començar a carregar. En aquesta persecució van agafar la meva amiga, l’Elsa, i la van apallissar. En aquell moment no pensava ni sentia res. Instintivament em vaig posar entre ella i els antiavalots per aturar aquella barbàrie.

Quants antiavalots hi havia?
—Sobre l’Elsa hi havia uns cinc antiavalots i per darrere en venien molts més, una desena.

Què us van fer?
—Tota mena de cops. Violència absolutament gratuïta. Va arribar un moment que em vaig tirar a terra i em vaig arraulir per evitar que em destrossessin. Cops, puntades de peu i més cops… però jo no em vaig emportar la pitjor part. La pallissa que li van fotre l’Elsa li va deixar blaus que feien més d’un pam. Tota aquesta brutalitat va quedar ben tapada al judici amb el muntatge que es van inventar.

Què va passar entre la vostra detenció i des que us van informar de l’ordre de presó provisional?
—Sempre dic que els dos dies als calabossos van ser més durs que els tretze mesos de presó.

Per què?
—Per la tensió, per la incertesa i per l’angoixa d’estar allà tancat sense poder fer absolutament res. Al final, a la presó, saps quina és la teva condició, ets un pres, en el meu cas polític, però ets un pres. Tens les teves rutines, surts al pati, parles amb la resta de gent, fumes, jugues a cartes, llegeixes, estudies, intentes fer tasques… però la incertesa del calabós, saber que el teu destí és en mans d’algú desconegut, és insuportable. Et consumeix.

Com va ser el tracte a la comissaria de Moratalaz?
—En fi… comparat amb coses que m’han explicat altres presos… suposo que haig de dir que em van tractar gairebé bé. M’han explicat pallisses i tota mena de putades, com ara, en ple hivern, treure la roba i les sabates als detinguts i després posar-los cubells amb aigua freda perquè s’entrebanquin al matí, es mullin tots i es congelin. I coses molt més bèsties que no vull ni recordar.

Per què creieu que dels detinguts aquella nit sou l’únic que acaba en presó preventiva?
—Doncs no ho sé. Suposo que pel que va passar just després de la detenció…

Què va passar?
—Es van comportar com uns desgraciats. L’Elsa i jo estàvem emmanillats i s’aprofitaven de la situació per amenaçar-nos i vexar-nos. A ella li van dir arran de cara que era una puta, que només servia per a llepar polles, que quant cobrava per fer-ho… aquesta mena de merdes. Jo tenia els ulls injectats en sang i els fotia crits. Fins que un dels antiavalots em va amenaçar amb el famós pal ple de claus. Segons la policia, vaig ser jo qui li va clavar al cap, però van ser ells que m’ho van posar davant de la cara. “O calles d’una puta vegada o et rebento el cap”, em va dir. Vaig perdre el cap, però per la injustícia que estàvem patint. Mai a la vida havia sentit tanta ràbia i impotència.

Com han estat aquests tretze mesos de presó provisional en plena pandèmia?
—Ja t’ho pots imaginar… tenia la vida mig feta. Tenia una feina i un pis, que compartia amb un amic. I de cop i volta passes d’això a estar tancat, sense saber durant quant de temps, ni què serà de tu. Més tard, a través de l’advocat, t’assabentes que et demanen sis anys de presó, arriba la puta pandèmia… perds totes les visites… i podria dir que gairebé les esperances. Jo no sabia què era la covid. Allà dins, a més, no hi havia mesures sanitàries. És un escàndol tot això que passa allà dins.

Us van canviar unes quantes vegades de mòdul, no?
—Sí, quan vaig arribar em van posar en un mòdul de respecte, però això va durar quatre dies mal comptats.

Per què?
—A la cel·la, hi havia un suro a la paret ple de pintades i jo vaig afegir-hi un: “Visca Catalunya independent.” I un: “Ni el punk és anarquia, ni la cervesa rebel·lia.” Ho va veure un funcionari i em va dir que m’obria un expedient. I em van enviar a un mòdul de menors conflictius, on vaig ser-hi uns dos mesos. Després em va tornar a traslladar al mòdul normal.

Com era el tracte dels funcionaris?
—Mira… nascut a Alemanya, criat a Cadis, vivint a Madrid, a favor dels catalans i anarquista… era la llaminadura perfecta perquè els funcionaris em burxessin. Ara, al final sóc espanyol i això em salvava una mica. Els àrabs, els llatins i la gent de l’est rebien un tracte molt més vexatori i despectiu. Hi ha molt d’odi i racisme entre el funcionariat.

Quantes hores passàveu a la cel·la?
—Entre quinze i disset hores. Al final l’acabes convertint en casa teva i passes el temps com pots. Llegia llibres com si s’acabés el món i mirava la televisió.

Què recordeu del judici?
—Va ser una burla. Escoltes la versió dels policies i és gairebé una novel·la de ciència-ficció. És plena de contradiccions i no té cap mena de sentit. No s’aclareixen ni amb la quantitat de cops de porra que ens van fotre. Un, fins i tot, va declarar que no va veure res perquè mirava a terra [riu]. I no és només això. Per exemple, l’informe mèdic de l’agent és fet a dos quarts de deu de la nit a la plaça del Sol, i a mi em detenen a tres quarts d’onze a Tirso de Molina.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Al judici, l’antiavalots va declarar que si no hagués dut el casc, l’hauries matat amb el cop. Com és que no us van acusar de temptativa d’homicidi?
—Al principi del cas m’ho volien endinyar. En els primers documents apareixia el càrrec de temptativa d’homicidi. Em va caure el món a sobre. Després ho van canviar per atemptat contra l’autoritat amb instrument perillós perquè segurament el relat era insostenible.

Què diríeu als antiavalots que van declarar al judici si fossin en aquesta taula?
—Que no tenen cap mena d’escrúpol ni vergonya. M’estalvio els insults perquè ja he estat prou entre reixes.

El Movimiento Antirrepresivo Madrid et va retirar el suport arran de la teva declaració, en què deies que no havies anat a la manifestació. Què us va semblar?
—Sincerament, he arribat a un punt de la meva vida que m’és igual què pensi de mi la gent. Els que em coneixen ja saben com sóc i amb això en tinc prou. Però la decisió em va doldre. També et diré que ara, passat un temps, puc ser força crític amb ells.

Per què?
—Només cerquen màrtirs. Si tu realment ets un col·lectiu antirepressiu, vols la gent al carrer. No la vols tancada per a fer propaganda de la repressió. Tant de bo a Madrid hi hagi un moviment antirepressiu com el de Catalunya, on impera el suport i la solidaritat sense demanar res a canvi.

Ara canviaríeu la declaració?
—Sí, sens dubte. Però també he de dir que la gent del moviment va ser una mica negligent. Ells, com a grup de suport, em van proporcionar un advocat. I els agraeixo l’ajuda, però en cap moment es van interessar per la línia de defensa. Jo em vaig fiar del meu advocat, que al final és qui en sap del tema. Si no t’interesses per la defensa, després no facis escarafalls: és el teu problema, jo era a la presó.

En tot aquest temps heu rebut el suport d’algun polític de l’estat espanyol, encara que hagi estat en privat?
—Només de Catalunya. Ningú més. Ningú de Podem o d’Esquerra Unida, si és el que vols saber. És una cosa que ja tenia assumida. Per ells, sóc una mena d’empestat. A la presó estava completament sol. No hi havia ningú que fos allà per res similar al meu cas.

Què penseu quan rebeu finalment l’ordre de llibertat provisional després de judici?
—Després de més d’un any, i no sé quants recursos de llibertat rebutjats, no m’ho creia. Fins que no es va obrir la porta d’Alacalá Meco, no m’ho vaig creure. L’impacte més gran va ser veure per fi l’horitzó i no pas un mur de ciment grisós.

Teniu alguna cautelar?
—He hagut de comunicar el meu domicili i el meu telèfon i cada mes, el primer i el dia 15, he d’anar a signar a la Ciutat de la Justícia.

I us arriba la sentència: quatre anys i mig de presó.
—Va ser molt dur. Molt difícil d’assimilar. Però mires al teu voltant i veus que no ets l’únic. A en Joel Muñoz li demanen divuit anys de presó. Com ho afrontes, això?

Teniu alguna esperança que el Suprem retalli la condemna?
—A hores d’ara, i sabent la merda d’injustícia que vivim, no tinc cap mena d’expectativa.

Us mentalitzeu per tornar a la presó?
—No és gens fàcil, però, honestament, sí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any