Colm Tóibín
Colm Tóibín, dijous passat en un hotel de Barcelona (Fotografia: Albert Salamé)

Colm Tóibín (1955) és un reconegut escriptor irlandès amb una forta vinculació amb Catalunya, que va descobrir per Ernest Hemingway. Va viure a Barcelona dels vint anys als vint-i-tres, en plena transició. I fa anys que passa l’estiu a Farrera (Pallars Sobirà), on aprofita per escriure. Dijous passat, Tóibín va ser a Barcelona per presentar Mares i fills (Ara Llibres), una antologia dels seus contes curts, traduïts per Ferran Ràfols. Tóibín és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Colúmbia, a Nova York, ciutat on viu, juntament amb Los Angeles i Farrera. Escriu per a The New York Review of Books i The London Review of Books. Té gairebé una trentena d’obres publicades, entre les quals El Sud, Homenatge a Barcelona i Brooklyn, nominada al premi Booker 2009. En el recull de contes que ara presenta, moltes peces tenen com a escenari Catalunya, país que segueix amb interès, judici als presos inclòs.

Aquests dies sou a Farrera?
—No. Però hi aniré d’aquí a dues setmanes, abans he d’anar a Alemanya. A Farrera hi vaig normalment el mes d’agost, cada any. És un lloc on escric, hi treballo, perquè si no ets excursionista, que no és el cas, poca cosa et distreu. Vaig anar-hi a parar per casualitat, acompanyant una amistat. A la casa del costat hi havia un graner en venda. I el vam comprar.

Quin consell donaríeu a algú jove que escriu contes curts?
—El conte té una forma oberta. No hi ha regles. Si mires les històries de Kafka, Borges, Clarice Spector, tenen formes experimentals, no segueixen cap norma. Pots fer allò que vulguis, amb un conte curt. La resposta és que no té resposta. No hi ha normes que governin.

Quines tècniques d’escriptura seguiu?
—Tendeixo a escriure a mà. I deixo buida la pàgina esquerra. És on faig els canvis, anotacions, comentaris. Puc escriure a qualsevol hora del dia. I quan agafo ritme, puc fer-ho tot el dia. Després ho passo a un processador de textos. Però a mi m’agrada el paper i el bolígraf.

Passem als contes curts que presenteu. ‘Barcelona, 1975’. Aquí expliqueu una orgia amb el senyor Ocaña (1947-1983) a la plaça Reial. Basat en fets reals, tinc entès.
—Tot allò que hi explico va passar, sí. A mi Ocaña em va pescar pel carrer. Era un noi innocent, jo. I ell i els seus amics em van portar a casa seva, a la plaça Reial. I vam tenir molt de sexe. I més tard, orgies. Les orgies d’Ocaña eren molt dolces, suaus, divertides. D’estudiant, jo ja tenia molts amics gais, i sabia què era ser gai i la primera vegada, però aquí, si anaves per la plaça Reial a la nit, picaves al timbre i pujaves cap a dalt, potser te’ls trobaves en pilotes, hi havia sempre molts riures. No eren en cap cas orgies brutals. Era molt agradable.

En una altra història, ‘Una nova Espanya’, expliqueu com una jove torna a Barcelona als anys setanta i veu que, de revolució, res. Basat en un fet real, també?
—Aquells anys no van ser cap revolució. Per mi una revolució té a veure amb la propietat. I no recordo que ningú perdés les cases d’estiueig de l’Empordà. Però la història no és real, no. És ficció. Sí que és veritat que hi explico un món que desconeixia. A Barcelona jo feia classes particulars d’anglès a moltes famílies de l’Eixample. Eren gent que tenien quadres de Joaquim Mir, de Nonell. Aquesta mena de família. I em va interessar molt, aquest món.

Per què?
—Perquè a Irlanda no tenim res de semblant. Classe mitjana alta amb cases d’estiueig, amb grans pisos a l’Eixample, això no existeix. Era tota aquella classe dirigent que es va formar als Estats Units i que van ser educats per a dirigir. Pasqual Maragall era el nét de Joan Maragall. Aquesta cosa de traspàs generacional. Un de cada dos membres de l’elit europea actual és fill de l’elit mateixa. Jo vaig acabar anant a les seves cases d’estiueig a l’Empordà. I veia com paraven la taula per esmorzar, tot ben formal, i no pas casual, com esperaries en època d’estiu. Allà vaig aprendre l’expressió ‘fer el gos’.

Ha!
—No ho trobes, això, al nord. Em va semblar molt curiós. Tot aquest món no el trobes als Estats Units, per exemple.

‘Família buida’ i la importància d‘allò que no es diu. Per què a vegades és important no dir coses explícitament?
—Per obrir la porta a la imaginació. I aleshores tens confrontacions que no passen, i que han de passar. En la història que esmenteu no queda clar si parla ell o ella. Hi ha una pintora letona-americana, Vija Celmins. Van fer-li una retrospectiva al Centre d’Art Pompidou, i em van demanar que escrivís una peça per al catàleg. Una peça que ni un estudiós ni un crític d’art pogués escriure. I aquest és l’origen de la història. Però la casa que hi surt és la meva. I el telescopi, també. En aquesta història em vaig treure el gènere, diguem. El món és cada vegada més fluid.

Parleu de la família amb una imatge. La família és una onada que va i ve.
—Vaig pensar que era una frase bonica. Després em vaig preocupar més pel significat. Em va agradar la idea que carreguem amb tota mena de coses que van, es desfan a l’arena i se’n van. Agafeu un dinar de Nadal, per exemple, amb la generació més gran al voltant de la taula. Al cap d’uns anys, només en queda un. La idea de l’onada que arriba i es mor a la platja. I cada onada és una generació.

En el vostre cas, a la família hi teníeu un avi de l’IRA. I un oncle, també. Quina influència us han deixat?
—L’avi no el vaig conèixer mai. L’oncle, sí. Va viure fins al 1995. Per a mi era gent molt gran i conservadora. Els anys de la revolució s’havien acabat. El Papa va condecorar-lo, el meu oncle. Pels serveis que havia fet a l’Església Catòlica. Però de jove anava amb pistola. I la feia servir. Va disparar contra gent. Els familiars et fan ser conscients de l’època anterior al teu naixement. Ells van ser tractats d’herois. Al sud d’Irlanda vam tenir l’estat el 1923. I ningú no els va qüestionar. Fins passats molts anys.

Un avi i un oncle de l’IRA. I el pare per què no?
—Massa jove.

Hi ha gent que ens diu naïfs i ingenus, als catalans, per intentar la independència pacíficament.
—No crec que es pugui fer, no. Però heu de consolidar tota la resta. Pressionar, pressionar, pressionar. Tenir els impostos, el TGV cap a València, l’aeroport, que és clau perquè hi hagi vols directes. Però el gran canvi, la gran diferència, que és el canvi constitucional, jo no veig que tingui sortida, la veritat. El problema és que ningú celebra la diversitat, a Espanya. Agafes un tren de Sant Sebastià a Barcelona i travesses, com a mínim, tres llengües ibèriques. Basc, espanyol, català. Com a mínim, aquestes. Si hi afegim l’anglès, quatre. I qui ho celebra, això? Agafeu un espanyol que arriba a Catalunya per treballar per una multinacional i ve amb tres fills castellanoparlants. I el primer dia tornen de l’escola esverats perquè ho aprenen tot en català. Una llengua que només faran servir aquí! Quin contrasentit! Però es podria dir això mateix de l’espanyol, aleshores. Per què aprendre en espanyol, si tothom funciona en anglès? Cada vegada que es fa aquest argument, es pot trobar el contraargument. En fi, això de la diversitat, Juan Carlos, el rei, encara ho feia servir com a part de la seva retòrica. Però el fill, ara, ni això. Rajoy, certament tampoc. Però és que ni Felipe González, no ho feia. No hi ha dirigent espanyol que s’ho faci seu, i que faci una celebració real de la diversitat. I això és un gran problema. I tens tot l’anticatalanisme que es veu amb segons qui a Andalusia. O això dels presoners. No hi ha justificació possible per a mantenir aquesta gent a la presó. No hi és. Aquesta idea de sedició, i aquestes paraules que han desenterrat del segle XIX, són idees molt antigues, escrites fa molt de temps. Jo el judici l’he seguit per YouTube. Va ser divertit veure-hi Lluís Llach.

El coneixeu?
—No. No ens hem vist mai. Gairebé conec Puigdemont. Va venir a Nova York, perquè s’havia preparat un acte on parlaríem ell i jo sobre la immigració i la idea d’obertura i de fronteres obertes. Però era just al començament del mandat de Trump i l’equip de Puigdemont va cancel·lar l’acte, perquè van pensar que es llegiria com un atac en contra del president dels Estats Units, tan contrari a la immigració.

Llàstima. Perquè alguna gent diu que els nacionalistes catalans són xenòfobs, racistes i ètnics.
—Ningú no ho pensa, això. Ningú. Tothom sap que la política catalana és molt europea, progressista. Així és com es veu. I aquesta és la veritat. Ho és.

Des de fora us feu cap pregunta sobre el procés? Algun dubte?
Per què Jordi Pujol no és a la presó? Ho dic seriosament. Per què no hi és? Si va evadir impostos durant tants anys, i en tenen les proves, a molts llocs el jutjarien. No ho entenc. No hi ajuda, al moviment independentista, aquest afer de la corrupció. Aquest tant per cent que es pot trobar a molts nivells, als ajuntaments, a les comarques. I en un país petit, on tothom es coneix. Als EUA seria a la presó.

I a Irlanda?
—A Irlanda el cas s’hauria quedat embarrancat en algun tribunal.

Ha! Teniu una bona relació amb Irlanda? O teniu el problema clàssic del retorn de l’immigrant?
—Hi tinc una gran relació. L’any passat vaig ser convidat pel primer ministre a una recepció molt gran, en un espai destinat a actes d’estat on reben la reina d’Anglaterra. Va ser un acte molt especial. A mi em van convidar perquè durant el referèndum sobre el matrimoni gai havia fet un discurs, que és a YouTube, d’una hora i vint minuts. I allà vaig explicar on érem i com hi havíem arribat. Vaig anar recordant, línia a línia, tots els errors dels jutges que havien legislat fins aleshores sobre el moviment gai. Els grans errors que havien comès. Un per un.

—Fa quaranta anys que ens visiteu, a Catalunya. Quin és el gran canvi que hi heu vist?
—El turisme. Impensable, abans, que la gent fes turisme a les ciutats. La gent anava al camp, a la costa. Com a molt, a Roma. Però a les ciutats? Això no es feia. I ara no sé si es pot fer que el geni torni a la llàntia. Ja n’ha sortit. No pots pescar dins una sopa de peix.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb