Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’estudi del cervell i de la manera que té de funcionar i de generar emocions, la neurociència, ha fet passos de gegant els últims anys. Ha canviat tant que ja som capaços, fins i tot, d’analitzar científicament les emocions i la gestió que en fem a partir, per exemple, de l’anàlisi de l’activitat elèctrica del cervell. I, per primera vegada, la neurociència ens dóna pistes de com ho podem fer per educar millor els nostres infants. Apassionada de la divulgació científica i allunyada dels discursos basats en la intuïció o en la mística, la pedagoga Carme Timoneda, professora i investigadora de la Universitat de Girona i directora de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia, ho té clar: “Tan sols podem aprendre si l’emoció ens ho permet. L’emoció és la clau de l’aprenentatge.” Per a ella, el sistema educatiu necessita una sacsejada forta, qui sap si revolucionària, per a ajustar-se al nou paradigma que ara ens dibuixa la neurociència. I potser el terrabastall causat per la pandèmia no és sinó una bona oportunitat per a començar-ho a fer, perquè, malgrat tot, amb el context actual marcat per restriccions, confinaments i també per la mort i la incertesa, una cosa ha quedat clara: “L’emoció ha esdevingut protagonista i ara en som més conscients.” De fet, Timoneda encara fa un pas més: “Cal repensar a fons què entenem per educació emocional.”

Què és la neurociència?
—La neurociència, de manera sintètica, la podríem definir com la disciplina que es nodreix dels coneixements sobre el funcionament del cervell.

I a què ens referim quan parlem de la neurociència aplicada a l’educació?
—Consisteix a identificar aquelles aportacions de la neurociència que ens poden ajudar a fer millor la nostra tasca educativa, tenint en compte que la tasca educativa és molt àmplia i que aquesta aplicació es pot fer des de diferents àmbits, com ara la docència, l’orientació educativa i també com a pares i educadors en general.

Ja s’apliquen aquests coneixements a l’educació?
—En general, crec que no. Encara hi ha molt de camí per a recórrer. De fet, la neurociència també té molt de camí al davant i, alhora, cal tenir en compte que no és gens fàcil traslladar els coneixements derivats d’estudis científics sobre el cervell a la vida quotidiana o, en aquest cas, a l’educació. Confesso que aquesta tasca, aquest traspàs, per a mi és apassionant, hi dedico molts esforços, i crec sincerament que de mica en mica l’hem d’anar fent.

Què ens diuen aquestes aportacions? Què hauríem de començar a canviar?
—La neurociència ha de servir, sobretot, per a fer-nos preguntes des d’una altra mirada. Ens ha de permetre de preguntar-nos, per exemple, com ens relacionem amb els alumnes, com tenim organitzades les classes, les aules i els centres, entre més coses. I quan ens ho preguntem hem de mirar de respondre si allò que fem respon als fonaments i a les aportacions que la neurociència ha fet aquests darrers anys. Ha de servir per a qüestionar-nos coses que potser hem donat per bones sense pensar-hi, o que potser ni tan sols ens hem preguntat.

Podeu posar un exemple concret d’això que dieu?
—Un de molt clar és l’educació emocional. Allò que entenem per educació emocional és quelcom que hem de repensar a fons.

A què us referiu?
—Les aportacions que ens dóna la neurociència sobre la naturalesa de les emocions són molt diferents de l’enfocament que els darrers anys hem tingut de l’educació emocional a les aules. És a dir, d’ençà que es va començar a parlar de la intel·ligència emocional i tot seguit de l’educació emocional, s’ha donat a l’educació emocional un caràcter massa cognitivitzador i massa racional. S’ha volgut aplicar l’educació emocional des de la raó i en canvi la neurociència fa una aportació molt important segons la qual l’emoció se sent. No es pensa, se sent. És un sentir emocional que és involuntari, que és incontrolat i que simplement es dóna. I, a més, ens diu: nosaltres tan sols aprenem si l’emoció ens ho permet. És a dir, l’emoció és la clau de l’aprenentatge. Podem tenir tants mètodes docents, iniciatives i recursos tecnològics com vulguem, que si les emocions ens juguen una mala passada, el resultat no serà, ni de bon tros, l’esperat. I això encara no ha arribat a les aules.

Potser no hi ha arribat perquè no deu ser fàcil i potser encara no sabem com fer-ho…
—Efectivament. Crec que aquesta és una tasca molt complexa que toca fer ara. Jo intento dedicar-hi tots els esforços. L’educació emocional no és els dimarts i els dijous a les quatre de la tarda, tampoc no és una assignatura i tampoc no és una peça més del currículum educatiu. L’educació emocional, des de la perspectiva de la neurociència, es troba immersa en el dia a dia, en tota acció d’aprendre, en com el docent es comunica amb els alumnes, en com exerceix la funció d’orientador, en com els pares contribuïm o no a fer que els nens se sentin més segurs de si mateixos. Cal fer molta pedagogia sobre això i, tot i que l’estudi del cervell i les emocions és en realitat molt recent, hauríem de començar, com a mínim, a reconèixer la gran importància que té en tot procés d’aprenentatge. I això no ho dic jo, sinó que la ciència ja ho ha provat i fonamentat aquests darrers anys. Aleshores el pas següent seria extreure de la base de la neurociència que en aquests moments és ben fonamentada estratègies i recursos que ens puguin ser útils.

De quina mena d’estratègies parleu?
—El gran canvi és la mirada sobre el concepte d’emoció. L’emoció és el motor que sentim i que ens impulsa. De fet, la mateixa paraula ‘emoció’ està vinculada etimològicament amb l’acció de moure’s. L’emoció ens motiva i ens mou. La neurociència ens fa entendre que qualsevol conducta que tenim i qualsevol acció que fem té una base emocional. La base emocional és allò que genera cada conducta. I ja que m’ho preguntes, una estratègia concreta: cal aprendre a copsar si un determinat comportament –d’un adult, o d’un nen si ho acotem a l’educació– obeeix a una gestió de l’emoció o no; o si obeeix a una emoció que ni el mateix individu que la viu no comprèn ni gestiona i que li és aliena. Un cop copsat això caldria treballar recursos comunicatius per ajudar aquest alumne a ser conscient d’allò que li passa, però que no sap per què li passa, perquè l’origen emocional que es troba a la base de les conductes és inconscient. Notem l’emoció, la sentim, però no la podem controlar des de l’origen, perquè aquest origen és totalment involuntari. Cal conèixer això i proveir-nos de recursos.

Parleu de recursos comunicatius. Quins?
—Per exemple simbolitzar, generar símbols, utilitzar imatges per a les emocions. Això ajuda a desculpabilitzar aquell alumne que té necessitat d’aixecar-se molt sovint, o aquell altre que té comportaments més apàtics, o aquell que tendeix a molestar els companys. Que l’educador pugui copsar que aquell nen no gestiona l’emoció i que l’emoció li està guanyant la partida és el primer pas i el primer recurs. El segon pas és tenir els recursos per a comunicar-nos amb ell i oferir-li imatges i eines que l’ajudin a objectivar, a posar un cos a aquesta emoció que el mou a tenir aquest comportament i que és etèria i incontrolable fins aquell moment. Si hi reeixim, l’alumne podrà començar a gestionar aquesta emoció. Sabem que a partir de vivències noves aquest alumne podrà aprendre a gestionar aquesta emoció i per tant aconseguim no tan sols que guanyi en educació emocional sinó que creixi com a persona i, en el fons, que l’emoció, com deia, no li impedeixi d’aprendre, que deixi de ser una barrera.

Això implica fer molta pedagogia, com dieu, però també molta formació, perquè probablement els educadors no tenen necessàriament aquesta mirada ni la formació que es requereix per a extreure i aplicar els recursos i estratègies dels quals parleu…
—Ens hem de formar col·lectivament, sí. Però cal tenir en compte que tan sols estem formats quan tenim l’oportunitat de fer-ho, i aquests coneixements són molt nous! Per tant, és un procés que cal anar fent de mica en mica. Això sí, ara ja és una realitat, ja no és parlar per parlar, és ciència, i penso que hem de començar a fer aquesta tasca de formació i de conscienciació a mesura que anem obtenint i processant tots aquests coneixements que la neurociència ens va aportant.

Tot plegat és una petita revolució.
—Sí, la veritat és que sí. És un repte i té quelcom de revolucionari, però sóc optimista. I si se’m permet, i no voldria que se m’interpretés malament, amb tot això que passa ara en temps de pandèmia, i tenint en compte que quan es tanca una porta se n’obre una altra, ara s’ha evidenciat aquesta necessitat. La pandèmia destapa la comoditat que teníem, perquè ens havíem habituat a parlar de les emocions d’aquesta manera més racional, però ens ha sacsejat i ha escombrat tot allò que hi havia abans. Ara ens hem d’adaptar a una situació nova i, per tant, la inseguretat hi és servida. L’emoció ha esdevingut protagonista i ara en som més conscients. Per tant, tornant a la pregunta, sí, és tot un repte, però ara més que mai cal encarar-lo i veig viable assolir-lo. Crec que de tot això en podem sortir reforçats si ho encarem bé.

Com ho hem d’encarar, per fer-ho bé?
—El primer pas és estendre aquest coneixement i que els ciutadans ens el fem nostre. Tots plegats hem d’aprendre a viure amb aquesta incertesa i a trobar petites certeses que ens ajudin a tirar endavant, perquè si no seria molt desesperant. Es tracta, en el fons, d’aprendre a gestionar aquestes emocions per poder-hi conviure. I a partir d’aquí entendre, tornant a l’educació, que estàvem habituats a una manera de fer docència, a uns mètodes, a unes organitzacions, a unes dinàmiques de centre i a unes normes de convivència que eren regides per un paradigma que no quadra amb el nou paradigma que ens aporta aquest coneixement profund de les emocions. Això és un aprenentatge per a tothom perquè, a més, no sabem què passarà demà. Però tothom, educadors inclosos, hem de fer aquest aprenentatge.

La pandèmia ens deixarà ferides, en l’àmbit de l’educació també.
—I tant. Qualsevol crisi o canvi sempre té una part negativa i una part positiva. Es tracta de copsar i acceptar la realitat perquè no la podem escombrar d’un dia per l’altre i en el cas de la pandèmia no tenim més remei que fer-ho. Un cop acceptada, cal guarir les ferides i intentar de minimitzar la part negativa i aprofitar, després del terrabastall, per generar tot allò que pugui ser positiu. Al final, malgrat que hi haurem perdut molt perquè serà inevitable, que almenys hàgim pogut aprendre’n i avançar. Que no sigui un fre.

Quines coses concretes hem de fer de manera diferent després del terrabastall?
—Crec que és molt important, i que cal que fem tant sí com no, aquest canvi en la mirada sobre què és l’emoció. I si em demaneu un canvi encara més concret, un de molt clar és el respecte cap als alumnes. Cal entendre l’alumne com una persona íntegra, que no és un nen que aprèn, sinó que és un nen que viu, cadascun amb el seu entorn familiar concret, amb la situació concreta que tingui, que es mereix respecte i ajuda quan les coses no li van bé.

Tot això, però, no implica restar atenció a les matemàtiques o a la lectura.
—No, en cap cas. De fet, diem que quan eduquem fem molt més que instruir. Un mestre és un educador, no un transmissor de coneixement. Transmetre coneixement és una de les nostres funcions, i m’hi incloc com a docent, però no és l’única. És com si se’ns demanés d’aparcar un cotxe en un garatge que té les portes tancades. Ja podem ser molt bons aparcant o conduint, que si no s’obren les portes poc que podrem assolir l’objectiu. Un mestre pot transmetre molt millor el coneixement i per tant l’alumne pot aprendre molt millor, que de fet és l’objectiu, si té les portes del garatge obertes. Si no és així, el mestre se sentirà decebut i l’alumne no aprendrà. I la mancança que ara tenim no és en la part d’instruir, que és saber conduir, sinó en la part educativa, que té molt a veure amb la gestió de les emocions, i que són les portes.

Sou optimista quant a aquesta idea d’aprofitar el terrabastall? O la complexitat de l’estructura educativa us fa ser incrèdula?
—És cert que el sistema educatiu té una gran complexitat, amb molts actors, començant per l’àmbit polític, i aquesta complexitat fa que mentre el món va molt de pressa, l’educació va lenta, malgrat que no hauria de ser així. Amb tot, estic convençuda que en moltes unitats escolars concretes sí que hi haurà canvis positius i significatius després de la pandèmia. A gran escala, malauradament, sóc més escèptica. I tant de bo m’equivoqui.

Amb tot, tornant a la neurociència, el cervell encara el coneixem poc.
—Depèn. Si ho comparem amb el coneixement que en teníem fa deu anys, hem avançat moltíssim. I si ho comparem amb vint anys enrere, som a anys llum.

L’escola d’avui és gairebé la mateixa que la de fa deu anys i fins i tot vint.
—És com aquell acudit: si ara ressuscita algú de fa cent anys no reconeixerà els bancs, perquè els bancs i les caixes han canviat molt, ni el telèfon, ni l’ordinador, ni moltes altres coses; però en canvi si passa per davant d’una escola, dirà: “Mira, una escola!” Per això és important d’aprofitar aquest moment per començar a repensar-la i treure profit de què ens diu la ciència, a diferència d’anys enrere.

A la Fundació Carme Vidal, que dirigiu, heu començat a estudiar el ‘neurofeedback‘, un nou corrent de la neurociència que sembla que és revolucionari. En què consisteix?
—Va sorgir als Estats Units i nosaltres ho vam conèixer fa un parell o tres d’anys. Tot just n’aprenem i ho comencem a aplicar. És un tractament diferent per a trastorns de l’atenció, de conducta… I he de dir que l’experiència d’aquest any i mig és molt i molt positiva. Consisteix a analitzar l’activitat elèctrica del cervell, que funciona de manera paral·lela a l’activació de les neurones. Com que hi ha alguns punts del cervell en què podem mesurar-la i tenim patrons d’ones elèctriques, podem saber si el cervell analitzat regula bé tant la part cognitiva com la part emocional. Quan fem una avaluació de les ones cerebrals, podem fer una hipòtesi molt acurada de si aquest cervell necessita ajuda i en quin punt la necessita. I si el subjecte col·labora i vol, se’l pot ajudar perquè les seves neurones es regulin d’una manera més adequada tant cognitivament com emocional. Sí, això sí que és revolucionari. Podem fer que algunes connexions neuronals s’afebleixin i se’n generin de noves de manera que l’electricitat resultant propiciï que aquell cervell funcioni d’una manera més adequada que no ho feia. És una intervenció de caràcter biològic i neurològic que es basa en la neuroplasticitat. De fet, això està molt vinculat a una gran aportació que ha fet la neurociència a l’educació: la confirmació de la plasticitat del cervell. És a dir, que el cervell és plàstic: canvia i pot canviar. I, per tant, podem ajudar-lo a gestionar de manera diferent les emocions. Sabem que el cervell canvia molt els primers anys de vida, que fins als vint-i-cinc anys té molta plasticitat i és molt modelable, i que alhora durant tota la vida podem rectificar les connexions neuronals. Això és una gran notícia. I seria bo d’aprofitar-ho.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.