Carla Gracia: “Quan deixes de resistir-te al dolor, pots començar a viure”

No fa gaire temps que Carla Gracia (Barcelona, 1980) va publicar Perfectament imperfecta, una autoficció de molt d’èxit que ja s’ha convertit en una obra de teatre i que tindrà una segona part. Entremig, ha tingut temps d’escriure una altra novel·la, que es pot etiquetar com a ficció curativa i que, malgrat tenir coses en comú amb la darrera, juga amb un altre estil, format i temàtica. És El jardí adormit (Univers), que narra la història de l’Iris, que viu a Londres, treballa en una gran entitat financera i sembla que ho té tot sota control fins que la seva vida queda a la deriva. De sobte, li arriba un anunci insòlit que l’atrau misteriosament: busquen algú per tenir cura d’un jardí en una finca de l’Empordà. Un lloc misteriós ple de fantasmes del passat en què ella acaba lluitant amb els seus propis. Tot plegat, amb un fort simbolisme al voltant de la natura i amb la traça habitual de l’autora per a construir imatges potents, capaces de sintetitzar els dols més profunds.

—Publiqueu aquesta novel·la després de l’èxit de Perfectament imperfecta, en què parlàveu de la història del vostre fill, que té autisme. Diríeu que tenen coses en comú?
—Sí, tot i que aquesta té un estil molt diferent, molt més gòtic i anglès, amb un punt de misteri i també reivindicatiu. L’Iris, la protagonista, té una germana que es mor, i era la germana perfecta. Passa la vida intentant ser perfecta per compensar aquesta mort. Això s’assembla molt a Perfectament imperfecta: una dona que ha de renunciar que els altres l’estimin per ser com és, imperfecta. Mentre Perfectament imperfecta –que va ser un crit, un “no puc més”– era aprovada per la meva família i els psicòlegs, vaig anar a pintar a un centre cívic per tenir un parell d’hores per a mi cada setmana, i allà va sorgir aquesta història. Hi dibuixava plantes, però realment l’única cosa que necessitava era un lloc on poder plorar sense els meus fills davant. Els dibuixos de les plantes són al llibre. Jo no sóc pintora, però a vegades posem molts límits a la creació i cal deixar-nos anar.

—La protagonista s’encarrega de “despertar” un jardí adormit a l’Empordà. Heu tingut reconnexions amb la natura similars. Com van ser?
—Hem desconnectat de la natura i només volem resultats ràpids. A vegades triguem a adonar-nos de coses òbvies, com ara els canvis d’estació… El temps que he passat més focalitzada en els meus fills anava a la sortida de l’escola, les altres mares em preguntaven què feia, i no feia res, només sobreviure. Alhora, en aquests tres anys que no he fet “res”, he escrit tres llibres, una obra de teatre i quatre llibres infantils. Quan deixem de fer les coses pels altres, o per un resultat, tenen més sentit. Això m’ho dóna la natura. Quan tinc el cap sobrepassat, enfonso les mans a la terra i tot baixa, res és tan important. Veus les muntanyes, que seran allà quan et moris, i ho relativitzes. Tot passa. L’itinerari que fa l’Iris, la protagonista, d’alguna manera el vaig fer. Em van oferir una feina en un banc de Londres, en un edifici victorià ple de motllures daurades, però m’hi sentia com la filla dels Banks a Mary Poppins, fora de lloc. Vaig deixar-ho tot i vaig anar a viure a un poble petit, a Sora.

—Què hi vau fer?
—El meu primer hort, que va ser un desastre, però em vaig adonar que no necessitem tant per a viure. La vida és una balança entre el temps i els diners, i prefereixo el temps. La terra t’obliga a esperar. Per exemple, la passiflora triga un mes a florir i, quan ho fa, dura només trenta segons, no pots fer-ne cap foto amb el mòbil, només esperar, mirar i sentir-te afortunat. Les dones estem molt connectades als cicles, per exemple, el de fertilitat. Vam ser nosaltres qui vam descobrir les propietats curatives de les plantes. Ara sembla que les flors siguin només per a decorar, però ens connecten amb l’ésser salvatge que som. La industrialització ens ha formatat i ens obliga a viure amb un cosset que no ens permet ser nosaltres mateixes. Però la natura sobrepassa qualsevol jardí. Quan l’Iris va al jardí adormit s’adona que a sota hi ha un munt de vida. I això és una dona silenciada amb un munt de vida dins, a punt d’explotar.

—Per què el jardí com a metàfora d’un mateix sempre funciona?
—El doctorat el vaig fer a Anglaterra, i els anglesos tenen molt separat el cos del cap i de les emocions. Quan els presentava un text en què el protagonista sentia una emoció que li recaragolava l’estómac no ho entenien, em preguntaven si tenia mal de panxa. La seva manera d’escriure és molt simbòlica i tot el que passa al personatge li passa fora, com un paral·lelisme, no es pot parlar directament dels sentiments. El primer jardí de l’Iris és ella mateixa, qui és; després hi ha l’hivernacle, la seva part creativa, el que podria arribar a ser; i les profunditats, l’herència heretada de tantes dones. Els jardins, històricament, han funcionat com a metàfora de l’ésser humà perquè impliquen una domesticació de la natura. Podem domesticar-la com un jardí francès, un aparador endreçat; com un jardí anglès, una mica més salvatge; o com un japonès, la perfecció de l’ordre.

—La novel·la aborda els dols, de diverses menes.
—Wajdi Mouawad diu que la infància és un ganivet que et posen a la gola, passes la vida intentant superar-la. Tots hem viscut dols, que són com mudar-nos la pell. Quan el meu fill va tenir el brot psicòtic i li van diagnosticar l’autisme, vaig mudar totalment d’expectatives, de prioritats, de manera de ser… Vols continuar essent qui eres i que allò es pugui modificar, però quan deixes de resistir-te al dolor i ets capaç de deixar-te anar, travessar-lo, pots començar a viure.

—També parleu del dol per la pèrdua d’un germà i de la soledat que implica.
—Tu et configures a partir de qui és l’altre. Si el meu fill petit no hagués tingut un germà amb autisme, seria un altre. És impossible no conviure amb qui és l’altre si hi vius cada dia com a germà. Si de sobte aquella persona desapareix, com passa a la protagonista, tu t’has de repensar. No és només un dol de la pèrdua de la persona, sinó també de la identitat pròpia. Però un dol pot ser una oportunitat per a repensar-te.

—Els dols per una mort també?
—Fins i tot. Wittgenstein ho deia, que si no hi hagués mort no tindríem un sentiment d’urgència amb la vida, de sentir que realment val la pena aquest moment… Com que és limitada, escollim amb qui passem el temps. El dol per la desaparició d’una persona és molt bèstia, però el problema és quan volem acabar-lo, quan ha passat un temps i et diuen “ja estàs millor”. No, continuo tenint aquesta carència i enyorança, però m’he reconstruït. L’Iris se sent culpable per haver sobreviscut a la seva germana i la troba a faltar tota la vida, però en realitat és una excusa per a no viure ella. A vegades és més fàcil viure amb el victimisme o aferrada a un dolor que et fa mal, però que coneixes, que deixar-te anar a la possibilitat de viure i sentir. Si tornes a sentir pots tornar a perdre.

—També tracteu la qüestió de la violència masclista i com, a vegades, s’aprofita l’estigma de la dona boja.
—Jo tenia un llibre preparat sobre totes les dones que han fet possibles els grans escriptors de la història. Dickens em va fer un mal especial, perquè m’agrada molt. Ell va tenir nou fills amb la filla del seu editor. En van perdre tres. Quan feia un mes o dos que s’havia mort el darrer, la dona estava deprimida. Dickens va començar a enviar cartes a amics i metges dient que era boja, per tancar-la en un manicomi i poder-se casar amb l’amant. Al llarg de la història, la bogeria s’ha utilitzat molt per treure les dones del mig, reduir-les, sotmetre-les…

—I a vegades la bogeria ve, precisament, per allò que et fan de fora, no pas perquè tu tinguis cap mal intrínsec.
—El que és una bogeria és perdre un fill! Podríem analitzar si és psicopàtic que algú perdi un fill i no senti tristesa, això sí que em preocuparia. La dona de Thomas Mann era una gran matemàtica, però ho va haver de deixar tot per cuidar-lo a ell i als fills, que en van tenir molts. Al final va entrar en col·lapse i van anar a un sanatori. Allà és on ell va escriure La muntanya màgica, mentre l’altra, pobra, es refeia de sostenir-los tots. Ara les dones tenim més llibertats gràcies a les lluites mares i àvies, però allò que sentim dins és el mateix de fa cent anys: “Vigila, no et mostris massa”, “vigila què diran”, “vigila com vas vestida”, “vigila què dius”… Ho tenim gravat a foc.

—A la vostra novel·la, precisament, es genera una xarxa de solidaritat clandestina entre dones per a ajudar la víctima.
—Sí. Cada vegada tinc més ganes d’estimar dones. Ens posen a competir entre nosaltres, però realment al llarg de la història ens hem ajudat moltíssim: a cuidar-nos, a parir, a compartir coneixement… Volia que El jardí adormit fos això. Les viridianes són preservadores de la natura que tenen l’ull posat en aquesta força interior que ens intenten esclafar, però resistim i no deixem ningú enrere. Ara vivim un moment retrògrad justament perquè ens estem rebel·lant. Hem de fer-ho conjuntament i tenim dret d’estar enfadades. Hi ha homes que diuen que hem avançat molt, però això és com si un blanc americà als anys seixanta hagués dit a un negre “heu avançat molt!” He de ser jo qui digui si hem avançat prou.

—Darrerament, hi ha hagut una certa crítica a l’autoficció, especialment escrita per dones joves. Es debat si cau massa en l’egocentrisme, la pornografia emocional, l’apologia del trauma… Què en penseu?
—Crec que ja s’ha fet prou pornografia de totes les guerres per part dels homes i crec que està bé que les dones puguem parlar de nosaltres. És necessari, perquè no sabem qui som en aquest món en què ara per fi podem ser. Total, els homes tampoc no compren llibres, que critiquin el que vulguin. Bé, compren assaig… Nosaltres llegim homes i dones i ells, només homes. Fem una cosa o en fem una altra, no els agradarà. Si fem coses suaus, és literatura femenina. Si fem coses reivindicatives, ens passem, fem propaganda, som massa intenses… Jo sóc molt intensa i m’encanta, per tant, visca aquesta mena de pornografia, i no la que ells miren.

—Ha de ser difícil exposar-se públicament, però.
—Sí, per això és molt important donar-nos suport entre dones. A Perfectament imperfecta la protagonista viu una violació que és la que jo vaig viure quan tenia catorze anys. Molta gent em va dir que no ho publiqués, que em faria mal. Però, precisament, allò que a mi m’havia fet mal havia estat guardar-ho en secret i sentir-me culpable i avergonyida tota la vida. Ara necessito treure-ho, parlar-ne, per la meva lleugeresa d’ànima i per moltes altres dones que m’han dit que els havien passat coses similars. Ho hem d’explicar mil vegades, perquè és horrorós. És la llei del silenci. Si no se’n parla, no existeix. Quan faig presentacions, moltes dones acaben plorant. Això que una de cada tres ha viscut abusos no crec que sigui cert: són moltes més.

—N’hi ha de molts tipus.
—Quantes dones no hem sentit aquella pressió d’estar soles en una habitació amb un home amb poder i no saber què passarà? Tinc amigues que m’expliquen que han de fer l’amor amb la seva parella perquè es quedi tranquil o per no tenir una crisi. Això passa en ple 2026 amb dones de totes les edats! Són dolors que encara no sabem on col·locar. Jo vaig viure això, i la meva mare va patir abusos per part del meu avi, és una cadena interminable. Hi ha dones més grans que ens diuen “això ho hem viscut sempre totes i ara vosaltres us queixeu”. Abans no et permetien expressar-ho, però ara que ho hem fet, què en fem, de tot això? Les dones van cap a un costat i els homes cap a un altre i costa trobar punts de connexió.

—Heu explicat que al principi escrivíeu per ser reconeguda, amb un punt d’ego, però que ara ja no. Què ha canviat?
—De fet, crec que escrivia per ser reconeguda pels homes. Els grans senyors de la literatura són homes heterosexuals, majoritàriament, que van de progressistes però que alhora critiquen les dones que parlen de maternitat o de coses domèstiques, com si no fossin importants. Jo tenia a sobre la motxilla de ser dislèxica, de pensar que no podria ser bona escriptora. Vaig fer el doctorat a Anglaterra per tenir el certificat que era bona escriptora, però quan m’hauria hagut de sentir així, de sobte ja no ho necessitava perquè el que va passar amb el meu fill ho va canviar tot. No pensava publicar Perfectament imperfecta ni agradar a ningú, només desfogar-me. I ja no he tornat enrere. Ara m’és força igual si sóc bona escriptora o no, és molt alliberador.