Biel Majoral: ‘Un poble que ha aguantat tant ens fa sentir esperances’

  • Entrevista al músic i activista algaidí en motiu del seu últim disc 'Arasíquesí'

VilaWeb
Pau Benavent
20.01.2020 - 21:50
Actualització: 22.01.2020 - 17:53

Hem visitat el músic i activista Biel Majoral per parlar del seu quart treball discogràfic i DVD. Hospitalari i atent, ens rep a la seua finca plena d’ametllers, garrofers, tarongers i de vinya, situada on s’acabaven les propietats de Ramon Llull. Ens munta al Puig de Randa per mostrar-nos amb orgull la seua estimada Mallorca i passem el matí, migdia i la vesprada entre converses de llengua, història, música, territori i molt més. Gabriel Oliver, o Biel Majoral, ha estat i és fonamental per a la cultura del país: va ser professor de gramàtica i cultura popular a la universitat i ha estat clau per a revifar les tradicions mallorquines, entre molt més. Amb Arasíquesí fa vuit cants a la llibertat i a l’esperança que cal assaborir nota per nota i mot per mot, tot deixant-se captivar per la seua veu, arrelada, un pèl vellutada i deliciosament ornamentada. Hi sonen romanços i cançons amb les harmonies i rítmiques jazzístiques dels seus músics Delfí Mulet, Miquel Brunet, i molts més, que remarquen el protagonisme de la veu. Un treball molt esperat que, segons l’algaidí i recent Creu de Sant Jordi, serà el darrer de la seua discografia.

Fotografia: VilaWeb.

Per què heu titulat el disc Arasíquesí…?
—’Ara sí que sí’ és una expressió que diem a Mallorca. Arran d’una contrarietat, dius: ‘”Ara sí que sí” que ho faré, en això. Què voleu? Que deixem de cantar? Que no puguem ni parlar? Doncs no. Continuem parlant, “ara sí que sí”, això què vol dir? En faltaria altra, tu.’ I a més em va anar molt bé perquè, com que el PSOE havia fet la campanya ‘Ara, sí’, vaig dir, ‘ara vos fotré, “ara sí que sí” que sabreu que encara hi ha gent que continua fent coses’.

Aleshores, el disc es presenta com una eina de lluita.
—I tant, jo ho dic ben clar: És una eina de lluita. He cantat molts anys, sempre per causes, i ara que vivim en moments difícils, aquests valors els vull mostrar mitjançant cançons i un DVD amb un concert en directe. Les imatges que surten al DVD… jo no sé com no ha vingut el Borbó en persona.

És que sempre heu dit les coses clares.
—Ho he fet sempre. Solc ser bastant mediador, en el sentit que sé que, si he d’ofendre gratuïtament, no ho faig. Ara, si he d’ofendre per necessitat, a una persona no li diré feixista sense més ni menys, però si sé que ho és, llavors sí que li ho diré, perquè ho puc demostrar.

Fotografia: VilaWeb.

Què representa la portada?
—Són tres magranes que sobreviuen però que encara tenen un color viu, encara són vives. Doncs això: Encara som vius, que no ho entenen? Aquesta és la pregunta i la resposta: Encara sou vius? Sí, encara som vius.

El disc inclou texts de personalitats del món acadèmic, social i cultural que parlen de vós, com ara Teresa Cabré, Margalida Solivelles, Mercè Lorente, Josep Maria Solé, etc.
—Sí, a mesura que enregistrava una cançó l’enviava a algú diferent. Deia: ‘Mira, escriu una cosa que vulguis sobre aquesta cançó.’ Per exemple Joan Veny, premi d’honor de les lletres catalanes, catedràtic de la universitat, una persona que coneix molt bé la llengua. Li vaig enviar el romanç i va escriure que, si Majoral hagués estat a l’època medieval, hauria estat un trobador.

Fotografia: VilaWeb.

L’acompanyament musical és en un segon pla, bastant definit, i crea atmosferes sinuoses, segons el text. Malgrat que hi haja improvisació, es nota que us coneixeu molt i que tots heu mamat aquestes tonades.
—Sí, em coneixien molt bé tots. I aquest disc ve d’actuacions. I jo quan cant una cançó l’explic. És clar, el músic sap perfectament per quin paisatge ha de caminar; si jo li explic que he sembrat blat i hem d’anar amb compte, el músic que vendrà darrere de mi procurarà de no trepitjar el blat, sinó que anirà entre solc i solc. El músic ha anat caminant darrere la melodia sense trepitjar-la.

La instrumentació dóna via lliure a la rítmica del text.
—El músic no et pot fotre un ritme que et faci anar a cent per hora i amb què la gent no percebi que li contes una història important amb uns personatges importants. Has de captivar la gent amb aquella història. A mi no m’interessa de lluir la veu; ara, m’agrada que la veu sigui nítida, ben cantada. I cantar bé vol dir que saps matisar, a cada moment, què és allò que vols transmetre. Llavors, quan contes una història entren les entonacions, quan parles fas interrogants, fas admiratius, fas ponderatius i quan cantes també has de fer igual. Per exemple:

Per tant, la música és al servei del text?
—La meva música és al servei de comunicar i transmetre coses. La manera així com cantes no solament pot transmetre un missatge clar, pot transmetre tot un món imaginari i tot un món passat. És a dir, quan cantes una tonada és irrellevant si cantes la de batre, la de llaurar; això ha arribat a ser folklore. És important que, així com la cantes, la gent senta una cosa que l’uneix amb una terra, amb un lloc, caram tu, amb una cultura.

Fotografia: VilaWeb.

Empreu un vocabulari ric i utilitzeu els mots de manera molt acurada. Parleu de ‘quarteres’, ‘menar’, ‘servar’, ‘giscar’, ‘aregar’… Quina importància té el vocabulari per a vós?
—Molta. La llengua és allò que defineix cada cosa i és allò que fa tenir una ment oberta. Si dius ‘aquest camp és ple d’herbes’ està molt bé, però si hi vas a passejar, trepitges herba i dius ‘mira, ara he trepitjat un llevamà, un card, ara una roella’, llavors et permet d’identificar i tenir una informació extraordinària. Això és fonamental, i això no ho hauríem de perdre. Perquè això és proporcionar, a una persona, una ment oberta i una capacitat classificatòria.

Heu estat professor de gramàtica i no me n’estic de preguntar-vos per l’estat del català al país.
—Al país no ho sé, les enquestes no m’han preocupat gaire. A mi m’interessa l’escola i pens que encara som a temps de servar i preservar un col·lectiu de mestres que fan que la llengua la puguin sentir, si més no, a molts llocs, a l’escola. La llengua no està bé perquè no hi ha hagut mai tanta repressió lingüística com ara. Si no, mireu les notícies de VilaWeb: Detenen un home perquè parla en català a la Guàrdia Civil a l’aeroport. La policia i la Guàrdia Civil rebutgen l’oferta de classes de català de l’Ajuntament de Palma.

Molts mestres d’arreu del país expliquen que els xiquets ja no parlen català al pati.
—Em fa més por la pèrdua d’usos de la llengua. Si un infant troba una bona escola i un mestre engrescador, parlarà català, o l’entendrà. El problema és que no ens han de fer canviar de llengua, el problema és quan nosaltres canviem de llengua. Les llengües es perden perquè els que la parlen la canvien, no perquè els que no la parlen l’aprenguin. Aconseguim que la majoria de catalanoparlants no la canviem, tenim la certesa jurídica que tothom l’entén, àdhuc la Guàrdia Civil, que et fot una multa.

Fotografia: VilaWeb.

També vau ser professor de cultura popular a la universitat. Què ensenyàveu?
—Les coses que jo era capaç de transmetre personalment. Penseu que jo havia anat a tota quanta festa hi havia en aquest món. Dels vint anys que cantava romanços. Per tant, ensenyava romanços, com funcionaven les danses, els explicava coses dels glosadors. I ho podia explicar, no perquè ho hagués llegit, sinó perquè ho havia viscut.

Per cert, vau dimitir de delegat de Mallorca del Congrés de Cultura Catalana, que es va fer entre el 1975 i 1977, perquè utilitzaven el concepte de ‘folklore’ en compte de ‘cultura popular’. Què és la cultura popular per a vós?
—Jo ara rectificaria una mica. Jo volia el concepte de ‘cultura popular’ perquè era el proposat per Francesc de Borja Moll, i pel mal ús del ‘folklore’ per part del franquisme. Aleshores crèiem en una ruptura i també havíem de trencar amb aquesta paraula. Em vaig equivocar en aquesta defensa, havia d’haver dit senzillament ‘cultura’, res de ‘popular’. Perquè ‘cultura’ implica allò que fas en convivència amb el teu entorn, això és cultura. Cultura no és elits, les elits són una altra cosa.

Fotografia:VilaWeb.

Tornant al disc, com el valoreu?
—Serà l’últim. No vol dir que no faci cap col·laboració amb algú, si m’ho demanen. Si tenen bons sentiments i bona actitud, em sembla molt bé. I he de fer un concert amb una banda d’Esporles, que ja el tinc compromès. Però aquest serà el darrer disc.

Com que l’últim disc? Només heu fet quatre discs personals.
—Només? I per què he d’avorrir la gent? Jo sóc una persona que he pogut viure amb allò que he guanyat i que no tenc ambicions, trob que quatre discos està molt bé per a explicar qui som. Que n’he de fer vint? Per què? Per repetir les mateixes coses sempre? A Mallorca tenim una expressió que en Caragol sempre em deia: ‘Eima, esma, esma. Per què he de tenir cinquanta hectàrees si amb cinc ja me’n sobra?’

Però vau nàixer l’any cinquanta, canteu des dels vint anys, heu recorregut l’illa amb Biel des Caragol, el Tio Gori i més músics. Sabeu moltes cançons.
—Sí. Sé moltes cançons, però n’hi ha que són per a un sopar, per a un dinar. Crec que he enregistrat tot allò que m’interessava explicar com un procés cultural, crec que ho he enregistrat quasi tot. Les cançons de Temps, Temps, Temps són per a explicar que a començament del segle XX la gent era crítica i només ho podia manifestar amb les cançons. ‘Havaneros‘, per exemple, explica quanta gent se’n va.

Fotografia: VilaWeb.

Les cançons de la vostra discografia tenen un component polític i reivindicatiu, inherent: ‘Havaneros’, ‘Sóc català’, ‘Camí, camí’, ‘Què té aquesta terra nostra’, etc. Les cançons han de tenir eixa funció?
—Una cançó t’ha de crear emocions i fer pensar.

A Arasíquesí totes són cants a la llibertat i a l’esperança: ‘Ses Germanies’, amb lletra de Mateu Xurí; ‘La rosa de paper’; la versió de ‘Los ejes de mi carreta’, d’Atahualpa Yupanqui, que heu titulat ‘Les eines de ma lluita’, etc.
—Així és. Respecte de ‘Les eines de ma lluita’, penseu que vaig viure els anys setanta a Barcelona, al costat de la Model, i vaig viure de molt a prop tots aquells moments. De fet, els únics poemes que he escrit en la meva vida els vaig dedicar a Puig Antich. Jo era allà quan el van executar. I quan ens reuníem els amics sempre cantàvem ‘Los Ejes de Mi Carreta’. I jo deia: Aquesta cançó l’he de cantar, és un cant com ‘La rosa de paper’. ‘A mi me gusta que suenen, para qué los quiero engrasar’, què em veniu a contar, desgraciats? Si jo vull fer el meu camí. Em desesperava perquè em deien: ‘Ara tens aquestes idees perquè ets jove, quan tenguis sa meva edat no pensaràs igual.’ Quin recurs de la dreta falsa, per què no puc pensar igual en tenir una altra edat? Recursos de joves? Això és la sentència feixista més grossa que jo he sentit mai. I per tant, l’he de cantar. Quan s’acaba, diu ‘de les eines de ma lluita mai no em faran renegar’, i llavors, hi ha un eslògan d’una manifestació a Palma: ‘Arruix Borbó, arruix Borbó’.

‘La filla de Juan Simón’ també és una versió.
—Per mi era un culte a la fermesa de la dona, perquè era capaç de guardar la dignitat. Sabeu la quantitat de dones que van aguantar la repressió elles soles amb els seus fills? Aquesta història conta que una dona aguantava fins que podien aguantar i moltes quedaven pel camí. És una història que pot passar a Andalusia, Extremadura o pot passar en l’Espanya miserable, que ens inclou a nosaltres perquè també la vàrem patir. El meu padrí se’n va haver d’anar a Cuba per poder comprar un mul i un carro, i va viure davall d’un arbre.

Fotografia: VilaWeb.

Heu enregistrat ‘La rosa de paper’ i ‘El vi’, d’Estellés. Per què?
—Home, perquè la imbecil·litat i la beneitura aquesta d’això que passa amb el vi, que només en poden beure els milionaris… Què és? Que si no saps l’olor de les fruites del bosc ets un desgraciat? Eh? No, no. Jo reivindic el que faig jo, el vi que hem begut avui, el vi de cada dia, el que ens dóna força. I ‘La rosa de paper’ és un poema universal, impertorbable, que només té una interpretació. I dedicat a José Martí, que hi va escolar la vida perquè Cuba fos independent dels espanyols. Estellés diu que la guerra va ser molt dolorosa però allò que va ser més dolorós va ser la postguerra i, malgrat les misèries, cal mantenir l’esperança. Hem de continuar cantant perquè un poble que ha aguantat tant ens fa sentir esperances.

Què us reporta el disc?
—Molta satisfacció i molta alegria. Hi hem participat quaranta-una persones. És un culte a l’amistat, aquest disc és la cosa que jo definiria per amistat. Val més un amic de debò que cent germans amb un mal cor, canta una cançó. Crec que aquest ja ha estat el meu gran premi. És vera que vaig estar content de la creu de Sant Jordi, pel moment que era, però aquest disc m’ha dit: ‘Biel, et pots queixar perquè et fa mal un queixal, perquè no hi sents, pots patir pel país, però no et pots queixar pel culte a l’amistat.’

El país ha de sofrir gaire més?
—Jo pens que no, estic esperançat. Els joves varen sortir. Guillem d’Efak sempre ens demanava, a Antoni Artigues i jo: ‘Què fan els joves?’ Dic: ‘Deixa fer als joves, els joves van bé. Som la nostra generació que hem renunciat a tot ja.’ I per això va escriure ‘Vou veri vou per no dormir’, per això. I els joves surten. Han sortit els joves i els seus avis, això emociona. Perquè un poble no és segmentat en franges d’edat, això és un engany, el poble som tots, infants, nins, al·lots, joves, grans i vells. Vells, m’agrada molt aquesta paraula, no tercera edat, vells, perquè quan arribes a vell, mare meva! Quin goig arribar a vell! Jo estic molt content d’haver arribat a vell.

Esteu jubilat i feu de llaurador. Com vos trobeu?
—Jo visc amb moltes d’inquietuds i seguesc molt el procés polític, m’interessa molt què li passa al meu país. I som molt participatiu en molts actes. Ara, com que no he d’anar a fer classe, llavors tots els moments que tenc els visc aquí a la finca. Volia esborrar tota la dèria aqueixa pseudo-intel·lectual d’haver passat per la universitat i no ho pots fer perquè el cervell no para. I quan vaig acabar vaig dir que ni Whatsapps, ni Facebooks: un ordinador per a llegir l’editorial de VilaWeb i els articles que m’interessen, les notícies que hi ha i les entrevistes, perquè m’agraden molt les entrevistes. Però poca cosa més. I això que diuen de navegador, ni a la mar he anat mai a navegar. M’estim més estar condicionat per saber que he d’acabar una llobada, un arbre. No vull dir que feim una vida d’ermitans, però feim una vida tranquil·la i en el camp, fins que puguem.

VilaWeb
VilaWeb

Abans heu dit que el disc és un culte a l’amistat. Hi ha els músics i amics de sempre i abans heu anomenat Antoni Artigues, que ja no hi és, a qui dediqueu ‘Sa vida de l’homo és’.
—Amb n’Artigues érem els amics de la vida. Érem del mateix any, del 50. Ens vàrem conèixer quan en teníem divuit, vàrem viure plegats a Barcelona. Quan jo era a Guadalajara, em va falsificar la firma i va fer una instància per entrar a magisteri i, quan vaig tornar, vaig tenir una plaça interina gràcies a ell. Ell m’ha ajudat molt. Vàrem conviure tota una vida, amb ell vaig conèixer poetes: Estellés, Brossa, Palau i Fabra, els vaig conèixer tots perquè era un homo de poesia. Era un intel·lectual profund i perfecte, jo no, jo senzillament era un mestre. N’Artigues era el gran intel·lectual que necessitàvem en aquesta terra. Vàrem fer moltes coses plegats, moltes lluites, vàrem fer coses molt, molt, molt interessants. Jo encara hi somio molts, de vespres, i encara el trob a faltar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any