L’escriptor i sociolingüista Bernat Joan i Marí és un dels impulsors de la delegació a les Illes del Consell per la República (Consell per la República), que es va presentar divendres passat al palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà i que es constituirà formalment el setembre vinent. És la segona delegació que el Consell obre fora del Principat, després de la delegació a Catalunya Nord. També s’ha posat en marxa un grup impulsor per a crear una delegació al País Valencià.

Bernat Joan va ser eurodiputat d’ERC entre els anys 2004 i 2007, dins del grup dels Verds/Aliança Lliure Europea. Entre el 2007 i el 2010, va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, durant el segon tripartit. El 2011 va abandonar la militància a Esquerra. D’ença de l’any passat, és membre d’Independentistes d’Esquerres, que ha signat un manifest en suport a Carles Puigdemont i al Consell per la República.

Per què és important que es constitueixi la delegació a les Illes del Consell per la República?
—Fa temps que un grup impulsor treballem per a constituir aquesta delegació. Partim d’aquesta idea: d’alguna manera, en els territoris de la nació compartida que no són el Principat, hi ha tota un seguit de persones que simpatitzem amb el procés d’autodeterminació de Catalunya i que també volem l’autodeterminació per a les Illes, el País Valencià i més parts de la nació. Per tant, tenim aquesta voluntat compartida. Un altre punt que entenem és que el Principat va exercir l’autodeterminació contra tots els elements, contra l’estat espanyol, contra l’Íbex-35, contra forces molt poderoses, i es va fer. El primer d’octubre va ser això. Entenem que té un valor amb què també tenim una responsabilitat des de les Illes. No és només una qüestió de simpatitzar amb el moviment per l’autodeterminació de Catalunya i l’autodeterminació de les Illes. Els demòcrates d’arreu hauríem de fer que les decisions democràtiques s’apliquessin. I crec que aquí hi ha una decisió democràtica per a aplicar-se.

Des de les Illes, i particularment des de la delegació del Consell per la República, com es pot empènyer per a fer efectiu el Primer d’Octubre?
—Tota pedra fa paret. Sé que en aquesta qüestió les Illes no som determinants ni acabarem decidint. Però entenc que, com més serem, més sumarem. I més clarament s’anirà perfilant una opció determinada. Per una altra banda, també volem que el Consell per la República a les Illes serveixi per a certes coses. És una qüestió que hem estat discutint amb els òrgans de govern del Consell. Per una banda, per crear opinió a favor del dret d’autodeterminació i de la independència de Catalunya. I per una altra, per mirar d’unir esforços en allò que és comú en el moviment sobiranista a les Illes. Molt sovint cadascú va per la seva banda i prioritza qüestions que no tenen a veure amb la sobirania del país. En les qüestions que hi tenen a veure, la delegació del Consell per la República hauria de servir per a ajudar a fer sinergies entre les forces polítiques sobiranistes.

En quines qüestions, per exemple?
—En la darrera trobada que hi ha hagut de suposades comunitats autònomes, una vegada més les Illes són a la cua del finançament. Partits polítics que tenen opcions socials diferents haurien d’estar d’acord i fer pinya conjuntament per a impedir que això continuï passant. Perquè aquest infrafinançament autonòmic fa que les polítiques socials a les Illes no es puguin aplicar. No puc comprendre com és que partits que es diuen d’esquerres i que diuen que posen les polítiques socials davant de tot no treballen, abans que res, per aconseguir un finançament adequat per a les Illes.

A quin partit us referiu en concret?
—A Podem i a alguns sectors més. Hi ha sectors de l’esquerra que diuen que prioritzen molt l’eix social, però després, és clar, les polítiques socials han de sortir d’alguna banda! No surten del no-res. Fer política vol dir posar uns recursos en un lloc en compte de posar-los en un altre. I, segons la ideologia dels partits, els posen en un lloc en lloc d’un altre. Si aquí per sobre hi ha una qüestió de caràcter nacional que fa que nosaltres siguem sistemàticament maltractats davant l’estat, les polítiques socials són impossibles! Per tant, sense tenir en compte el component nacional, aquestes polítiques de caràcter social són realment inaplicables.

L’objectiu és que la delegació del Consell per la República aconsegueixi articular tots els partits i entitats sobiranistes de les Illes?
—Hauria de ser una de les seves funcions. És a dir, aquí es poden fer moltes coses; hi ha molt camp per davant. Una de les seves funcions hauria de ser aquesta.

No hi ha ningú que faci aquesta funció ara mateix a les Illes? Cadascú va per la seva banda?
—Hi ha organitzacions com l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, l’Obra Cultural Balear, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Institut Menorquí d’Estudis… que sí que fan feina en el seu camp i que treballen en aquesta línia. Però políticament crec que es malmeten molts esforços, perquè no hi ha una acció conjunta. Diguem-ho clarament: Més per Mallorca, Més per Menorca i el PI. Hi hauria d’haver alguna mena de relació perquè tots junts empenyessin polítiques determinades. I això fins ara no ha passat. A títol personal, he dit alguna vegada que totes aquestes formacions haurien d’anar juntes a les eleccions espanyoles, perquè fins ara no són capaces de treure cap diputat. Entre no treure’n cap i treure’n un, hi ha molta diferència. S’ha vist, per exemple, en el cas de Canàries. Per tant, hi ha coses que, lògicament, s’han de fer per separat –perquè es veuen diferent–, però unes altres s’han de fer conjuntament.

Parlàveu del grup impulsor de la delegació illenca del Consell per la República. Qui hi ha darrere la iniciativa?
—La primera vegada que en vam parlar érem Maria Antònia Font, Joan López Casasnovas, Esperança Marí i jo mateix. Aquestes quatre persones hem fet el primer nucli. Després ho hem començat a socialitzar amb persones del nostre entorn que comparteixen el nostre punt de vista. Segons que ens expliquen els òrgans centrals del Consell per la República, hi ha sis-cents inscrits a les Illes. És molta gent. Podem fer molta feina plegats.

El pròxim pas és demanar que aquests sis-cents s’inscriguin formalment a la delegació?
—Seran convocats ben aviat a assemblees insulars per a discutir què fem, com ens organitzem i quines activitats duem a terme.

Hi haurà assemblees locals a cada illa?
—Sí, a banda de la delegació a les Illes, la idea és que el funcionament sigui a cada illa perquè si no és molt complicat.

Quin paper tindran les delegacions del Consell per la República dins l’estructura del Consell? Quina autonomia tindreu?
—Hi haurà un representant de les Illes a l’executiva. Però no em preocupa gaire, això. La nostra idea és crear opinió i mirar d’empènyer perquè l’opinió favorable a l’autodeterminació cada vegada sigui més gran entre nosaltres.

Per aquest mateix motiu és important que el Consell per la República s’implanti arreu del país?
—Crec que sí. Una cosa és que hi hagi una part territorial del país, el Principat, on la qüestió del dret a decidir estigui més avançada que a la resta de la nació. Però l’altra és que la resta ens quedem de mans plegades veient-ho. Ara mateix, no tenim la possibilitat d’exercir aquest dret com Catalunya, sinó que tenim una responsabilitat d’ajudar i d’empènyer. Ara, per al Principat, però després, evidentment, la voluntat és exercir-lo a cada territori.

A les darreres eleccions europees, els partits independentistes van guanyar suports a les Illes, sobretot a Mallorca i a Menorca. Això us fa ser optimistes? En quina situació és l’independentisme a les Illes?
—És una mica difícil de dir. Perquè, per una banda, hi ha els partits que d’alguna manera es manifesten independentistes o sobiranistes. I, per l’altra, hi ha els vots puntuals en un moment determinat. A les eleccions europees, la gent vota molt lliurement, de manera clara i decidida, a partir de la seva idea sobre les coses. Què ens diu? Que probablement hi ha més independentisme socialment que no es manifesta a les eleccions al parlament o a les municipals. Això s’ha d’articular políticament. Les coses solen anar així: primer, avança la societat; després, la política s’hi amolla, i, finalment s’acaba decidint o no. Al Principat també ha anat així. La societat ha empès i els partits polítics s’hi han anat amollant. Aquí també serà així. Primer es crea un estat d’opinió favorable dins del conjunt de la societat, després això té una traducció política i, finalment, hi ha d’haver uns lideratges de gent que sigui capaç de fer efectives aquestes idees.

La repressió al Principat ha fet créixer l’independentisme a les Illes?
—No tinc elements per dir que sí o que no. Però entenc que s’ha vist d’una manera molt clara, i bastant compartida, la sensació d’injustícia sobre tot allò que ha anat passant. Si la majoria de l’estat no és tan clar, a les Illes l’opinió pública, en general, ha trobat exagerades les detencions dels dirigents polítics i s’ha vist que, evidentment, el tribunal que els jutjava no era independent ni neutral. Tot això s’ha fet tan evident que crec que ha marcat força la visió que hi ha aquí. Passen coses curioses: la majoria dels representants polítics de les Illes al parlament són de partits que no qüestionen la monarquia, però quan es fa una enquesta d’opinió entre els ciutadans, la majoria estarien més per una república. Per tant, això vol dir que a la societat hi ha canvis que encara no s’acaben de traduir políticament.

Vau ser eurodiputat entre el 2004 i el 2007. Com veu la situació actual de Puigdemont, Comín i Ponsatí? Quin paper poden continuar jugant a partir d’ara?
—Un d’important perquè el Parlament Europeu és un gran altaveu. Entenc que la seva situació a l’Eurocambra dóna una força i una visibilitat a l’independentisme i a la causa catalana que no tindria si no hi fossin.

També vau ser secretari de Política Lingüística a la Generalitat de Catalunya entre el 2007 i el 2010. D’aleshores ençà, creieu que la situació del català ha retrocedit molt?
—Hi ha moviments contradictoris. Certament, no tenim la capacitat col·lectiva d’incorporar a la comunitat lingüística catalana tota la població nouvinguda. Però passa que cada vegada hi ha més catalanoparlants, però amb un percentatge més baix: la població creix molt, però una part important d’aquest creixement no es correspon a nous catalanoparlants. Per tant, és una situació contradictòria. Crec que continuem en una situació indefinida en què realment no se sap com acabarà. Però que es decidirà d’aquí a no gaire temps. És a dir: o el català acabarà essent una llengua plenament regularitzada, establerta socialment i institucionalment, i indiscutida –és a dir, una llengua normalitzada– o acabarà essent una llengua residual, regional/autonòmica, discutida i problemàtica. Al final, reduïda a espais molt minoritaris. Serà una cosa o l’altra. Una situació com l’actual, de mitges tintes en tot, no és sostenible durant gaire temps.

Si fóssiu secretari de Política Lingüística una altra vegada, quines polítiques urgents faríeu?
—Uf! Hi ha força coses a fer. Per exemple, s’ha d’intervenir molt dins l’àmbit digital, la comunicació pública, la cinematografia… s’han de fer programes i dedicar molts diners a la incorporació de nouvinguts a la comunitat lingüística catalana, s’ha de treballar per a la igualtat d’oportunitats de tothom, s’ha d’incidir molt en una educació realment en llengua catalana, s’ha d’autocentrar al màxim l’educació… s’han de fer moltes coses.

El govern català és en disposició de fer-les?
—Em costa bastant fer aquesta anàlisi. Som a distància de tot plegat ara mateix. Crec que han de lluitar i fer tot allò possible. També hi ha molts entrebancs entremig i molts elements que ho fan difícil.

Formeu part d’Independentistes d’Esquerres. Com us definiu i per què heu donat suport a Junts per Catalunya al Principat?
—Bé, perquè entenem que per a aplicar polítiques d’esquerres i progressistes, a favor de la igualtat d’oportunitats, perquè tothom pugui actuar amb igualtat dins el nostre país, per fer una ciutadania àmplia i compartida, no excloent, és imprescindible de comptar amb poder polític propi. Això dins l’estat espanyol no té cap sortida. Per tant, l’única manera de sortir-nos-en passa per treballar i gestionar-ho nosaltres, per tenir sobirania i independència. Per a ésser en el club on es decideixen les coses, és a dir, per a ésser un estat més de la Unió Europea.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.