Encara que arribi la calor, el coronavirus difícilment desapareixerà. És un dels avisos que fa en aquesta entrevista Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron i cap del grup de recerca en Malalties Infeccioses del Vall d’Hebron Institut de Recerca. Almirante compta que falten encara vuit o deu setmanes per a poder dir si serà possible d’eliminar la Covid-19 o bé es quedarà de manera latent molt de temps. També explica els esforços que fan a l’hospital per a entomar la crisi i parla dels efectes col·laterals del confinament. ‘Els països pobres seran molt més pobres després de l’epidèmia, encara que no hagin tingut ni un sol cas de malaltia’, diu.

Quina és la situació ara mateix a l’hospital de la Vall d’Hebron?
—Tenim, aproximadament, 450 malalts ingressats per Covid-19. 70 són a les unitats de crítics, en una situació complicada. El 80% de l’hospital o més és dedicat a treballar contra la Covid-19.

Els plans de contingència que havíeu fet i desplegat són suficients per a evitar el col·lapse sanitari?
—De moment ens en sortim i encara tenim espais per utilitzar. Avui puc garantir que tots els malalts que necessiten hospitalització els podem ingressar. Sí que és cert que treballem amb un pla de contingència territorial. A tots els hospitals del nostre territori (parlo de l’Hospital Sant Rafael, la Quirón, la Delfos, el Pere Virgili) els derivem pacients cada dia que vénen a les nostres urgències, perquè d’urgències públiques només hi ha a la Vall d’Hebron.

S’arribarà al col·lapse o es podrà evitar?
—No tinc la capacitat d’endevinar-ho, però tenim un pla de contingència que ens permet de treballar durant les dues o tres setmanes vinents, bàsicament tenint en compte que ampliem molt les unitats de crítics. El problema més important a definir és si podrem donar tota la resposta necessària a les unitats de crítics. En les unitats d’hospitalització convencional, fem plans d’actuació i segurament en tindrem prou.

A la Vall d’Hebron, arribareu a triplicar la quantitat de llits de crítics?
—Treballem amb un pla de contingència per a poder triplicar el nombre de malalts que hi tenim ingressats. No tan sols es necessita espai, sinó personal adequat per a tractar els malalts, i després són molt importants els sistemes mecànics de ventilació. De moment, no en tenim tants com en calen per a triplicar-los però treballem intensament amb el projecte que hi ha per a tot Catalunya. Probablement tindrem aquests sistemes de ventilació a final d’aquesta setmana i hi podrem donar una resposta més adequada que avui.

Per a la Vall d’Hebron, triplicar els llits d’UCI què vol dir?
—Parlem de 200 malalts crítics.

Vist amb perspectiva, es va subestimar el coronavirus?
—Les preguntes, quan passen els dies, sempre són més fàcils de respondre. El mirall que teníem era la Xina i treballàvem amb uns percentatges de malaltia. A Europa la malaltia ha estat diferent per moltes raons. Una, i molt important, és per la piràmide de població. La població de més de setanta-cinc o vuitanta anys és molt més nombrosa a Espanya que no a la Xina. Les condicions socials segurament són diferents. Això avui dia és molt estudiat: a Espanya i Itàlia el 22% o 23% de la gent gran viu amb gent jove. Si la gent jove té la malaltia o el virus sense gravetat però el transmet a gent que el té amb gravetat… Tampoc no era possible de tenir present aquesta qüestió i segurament n’hi ha que encara no coneixem amb profunditat. El fet cert és que el percentatge de malalts greus a Europa és molt més gran que no es va veure a la Xina fins i tot quan van passar les fases més crítiques de la malaltia.

Benito Almirante
Benito Almirante.

Vós mateix vau dir a Catalunya Ràdio que era un 40%.
—Sí, parlem d’un 40%, però això depèn del volum de proves. Si ara en féssim a tothom qui va a l’ambulatori amb símptomes respiratoris però que no ingressa a l’hospital, tindríem milers de casos que no estarien comptats, i que els posaríem amb el denominador de persones amb la infecció. Ara tenim un 7% o un 8% de mortalitat. Si tinguéssim tota la gent diagnosticada, segur que seria la meitat. No es pot dir que el 8% de la gent que té la Covid-19 es mor, sinó que hem de dir que el 8% dels que hem diagnosticat han mort. Ara es diagnostiquen dues poblacions: la gent més greu que és als hospitals i els treballadors sanitaris que tenen contacte amb gent hospitalitzada o que agafa la malaltia a casa. Per tant, treballem amb un volum total de la malaltia que segur que és infraestimat aquí i a tot Europa. A Itàlia passa això mateix. A Alemanya passa una mica menys, perquè han fet més tests. A França, igual que a Espanya. És molt important que la població sàpiga que Itàlia no té un 10% de mortalitat: té un 10% de mortalitat dels malalts que diagnostica més greus.

Convindria aleshores de fer més tests per saber realment quin és l’abast de contagis?
—Això depèn de la fase de la malaltia en què estiguem. Si aquesta pregunta me l’haguessin feta fa tres o quatre setmanes, hauria dit que sí, que com més població analitzem millor, perquè així identifiquem els casos i evitem la cadena de contagi. Ara la preocupació més important són els malalts. Si fos una prova fàcil –imaginem-nos que demà tinguéssim una prova que traient una gota de sang en 10 minuts tens la prova positiva– es podria fer a qualsevol lloc. Per exemple, al supermercat quan anem a comprar. Però aquesta prova no la tenim. Es necessita tota una infrastructura i tot un treball de laboratori. Per tant, de manera generalitzada, gastaríem un volum molt important de recursos sanitaris, econòmics i de tota mena, i ara hem de dedicar tots els esforços als malalts. Lamento profundament que al comitè assessor del govern no hi hagi sanitaris de primera fila. Els sanitaris diem que hem de posar tots els esforços a tractar bé els malalts, per diagnosticar-los tan bé com sigui possible, i perquè es curin. Si, a més, molts els diagnostiquem a nivell ambulatori, millor que millor. Però els recursos han d’anar destinats a curar les persones que tenen la malaltia ara.

Parleu del comitè assessor del govern espanyol.
—Sí, el govern català té diversos comitès assessors, però em referia a l’espanyol, al comitè científic assessor que va nomenar el darrer cap de setmana. En aquests moments necessitem empènyer tots cap endavant i procuro ser molt poc crític. Però tots són epidemiòlegs o viròlegs, gent que coneix l’estructura del virus, i no hi ha clínics, que som els que tot el dia treballem amb els malalts i davant de la malaltia, lluitant, amb tot el que significa organitzar els hospitals perquè els malalts estiguin més ben atesos. No és cap recriminació. És posar sobre la taula que els clínics tenim molt a aportar en aquest assessorament del govern.

L’Hospital de la Vall d’Hebron. Fotografia: Albert Salamé

Som gaire a prop del pic?
—Crec que ens hem de mirar Itàlia. Sembla que aquestes darrers tres dies va arribant al plató. Sembla que el volum de persones i de morts no creix significativament, com si anessin arribant a la part de dalt de la corba. Ara, si és transitori i després hi torna a haver un repunt no ho sabem. De fet, les formes de confinament d’Itàlia han estat menys estrictes que les d’Espanya. A Itàlia encara es pot sortir a córrer pel carrer. Aquí hem fet un confinament força estricte pel que fa al moviment de persones. Per tant, esperem que la setmana vinent comencem a veure’n els efectes positius. Necessitem uns 8 o 10 dies per a començar a veure si el confinament ha estat positiu o no.

Seria convenient que el confinament s’allargués més enllà de l’11 d’abril?
—Segurament. Si encara som a la fase de plató (és a dir, que el nombre de casos es manté estable) serà impossible de tornar a fer vida normal. A l’hospital treballem amb la hipòtesi que durant sis o vuit setmanes tindrem un volum de malalts molt important. No voldria desanimar la població perquè no tan sols nosaltres necessitem ànims, sinó tota la població. Però hi ha una idea que em sembla important: si el confinament va més enllà de l’11 d’abril serà perquè és absolutament necessari. A la Xina, el confinament va durar deu setmanes. Hem de treballar amb la mentalitat de quatre setmanes segur, i serà pràcticament impossible que no s’hagi d’allargar dues setmanes més. No tenim temps de controlar la malaltia en un període tan curt, corre molt entre la societat.

Quan s’acabi el confinament, la tornada a la normalitat serà progressiva?
—Com passa amb totes les epidèmies, tant la part de la pujada, com el plató, com la baixada, no són absolutament lineals. Té una sèrie de pics. Fins i tot moltes vegades la baixada és més lenta que no la pujada, que de vegades és vertiginosa. La baixada no té la mateixa corba, és molt més lenta, i aleshores s’haurà d’establir en quin moment la transmissió de la malaltia ja és molt baixa i el nombre d’afectats és molt alt per a poder aixecar les mesures, però serà gradual. Serà difícil que abans del mes de maig hi torni a haver col·legis. Tampoc no puc descartar que, en algun moment determinat, el confinament s’ampliï a certes parts del teixit industrial. No sé si d’això se’n diu confinament total o no perquè això és un debat molt polític. No voldria entrar-hi de cap manera.

En el terreny teòric, per a evitar que hi hagi més contagis, seria convenient de reduir més l’activitat productiva?
—Des del punt de vista sanitari, com més es limiti el moviment de les persones, millor. Però també entenem les conseqüències col·laterals de limitar els moviments de la població, sobretot les greus conseqüències econòmiques. Pot ser que després tornar a engegar l’activitat productiva sigui molt difícil. No s’ha aplicat mai al món una aturada completa de l’activitat col·lectiva que sigui capaç d’eradicar una epidèmia. És la primera vegada que vivim això. A la Xina pensen que la malaltia potser reapareixerà. Si reapareix després d’haver fet un confinament absolut de la població, no hi ha gaires eines per a treballar després. No pots estar aturat durant un any. I després hi ha una altra cosa de què els científics i els sanitaris cada vegada parlem més, i és que segurament, al final d’aquesta epidèmia, quan comptin les persones que morin de gana i de fam als països pobres, la xifra serà superior a la que mori de coronavirus, perquè ara no es compta l’augment de la mortalitat als països que són més pobres perquè s’atura el planeta. Això és un efecte col·lateral molt important. Els països pobres seran molt més pobres després de l’epidèmia, encara que no hagin tingut ni un sol cas de malaltia.

Dieu que d’aquí a pocs dies es veuran els efectes del confinament. Per tant, espereu que baixi la capacitat d’infecció del virus per persona.
—Sí. Ara es calcula que hi ha 2,5-3 casos nous per cada persona que el transmet. Es considera l’epidèmia sota control quan la transmissió és d’1 a 1, quan un malalt només transmet la malaltia a una altra persona. Per arribar-hi, encara falta.

L’hospital participa en assaigs clínics per a trobar un antiviral. Com evolucionen?
—Sobre els medicaments que donem als pacients, tenim estudis però no són gaire concloents sobre l’eficàcia. S’ha començat un assaig clínic d’abast mundial (Espanya hi participa amb cinc hospitals diferents, un dels quals el nostre) que treballa amb un antiviral que es diu Remdesivir, de la casa Gilead, i que estudiarà a gran escala si és eficient directament contra el virus. És probable que en tres, quatre o cinc setmanes tinguem el resultat d’aquest assaig clínic. Sabrem si la gent que pren aquest antiviral nou té una supervivència més gran que la gent que no el pren. La comparació és amb el tractament que donem ara, que és d’una eficiència moderada i no és gaire eficaç.

Ciutadans a prop de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Fotografia: Albert Salamé

Per què hi tants contagis entre el personal sanitari? És per falta de protecció?
—En absolut. Una part molt important de la gent que té la malaltia no ha tingut mai contacte amb persones ingressades per la Covid-19. El fet d’estar-hi en contacte no és un risc gaire important perquè tota la gent treballa amb els equips de protecció adequats. La majoria de sanitaris han pogut tenir contacte amb persones no diagnosticades. Al principi de l’epidèmia, si hi havia un pacient no diagnosticat, els sanitaris que en tenien cura sense els mecanismes de protecció adequats agafaven la malaltia. Segurament això explica el gran brot epidèmic d’Igualada. Després, hi ha la transmissió intrafamiliar. Els sanitaris vivim a casa nostra i tenim relació amb els nostres familiars. Si visc amb un parent que té la malaltia, me la pot transmetre. Si féssim una enquesta i preguntéssim a totes les famílies d’Espanya en quantes tots els membres dormen en habitacions separades, segurament no en trobaríem gaires. Les famílies comparteixen habitacions, cuines, lavabos, menjadors. Quants sanitaris van anar a la manifestació del 8 de març? Moltíssims. És probable que, igual que molta gent es va infectar en aquella manifestació, també hi hagués sanitaris.

L’escassetat de material com evoluciona? Continuen faltant màscares, bates?
—Al meu hospital –i sé què hi passa perquè sóc el director operatiu de l’atenció al Covid-19– ni un sol dia des que va haver-hi el primer malalt no hem tingut dèficit de material. Potser algun dia, en alguna planta, hem hagut d’esperar una hora que arribés la comanda d’aquell dia. Però no poder atendre els malalts amb els dispositius adequats, ni un sol dia. I els dies vinents tampoc no passarà. En fem un ús molt racional, i fem permanentment formació a tot el personal.

Quan es podrà dir que s’haurà acabat l’epidèmia?
—Necessitem almenys vuit o deu setmanes per a poder dir si l’eliminarem d’una manera definitiva o es quedarà de manera latent durant molt de temps. Ahir vaig veure unes imatges de l’Argentina que em van portar llum al que creiem que passarà. A l’Argentina són a l’estiu, amb temperatures de més de trenta-cinc graus, i n’hi ha casos. La hipòtesi que teníem que quan la meteorologia millorés potser la malaltia arribaria a desaparèixer, crec que no es pot mantenir el primer any de la malaltia. Les malalties virals són més freqüents a l’hivern que no a l’estiu, però en les que es presenten any rere any. Aquesta és la primera vegada. Per tant, no confiaria de manera absoluta que la meteorologia la farà caure. Molts científics ja parlen d’una malaltia que es repetirà cada any. No amb la intensitat d’enguany, perquè molta gent hi haurà tingut contacte i, quan s’hi té contacte repetit any rere any, això fa que no sigui tan greu. Però enfoquem la malaltia comptant que n’hi haurà segurament per molts anys.

No podrem dir que s’haurà acabat fins que no hi hagi un vaccí?
—Quan hi hagi vacuna, no tindrem capacitat de vacunar tota la població com fem amb el xarampió. Quan tinguem una vacuna eficient i segura, començarà a entrar a poc a poc, i haurem de seleccionar molt bé les persones que se la posen: les que tenen més risc de malaltia i en qui la vacuna és més eficient. Passaran molts anys abans no sigui vacunada tota la població.

Voleu afegir res més?
—Voldria que totes aquestes entrevistes acabessin amb un missatge d’ànim a la població. Cada dia surto al balcó. Els veïns m’aplaudeixen cada nit, i crec que els sanitaris els hem d’aplaudir molt també. La població confia en nosaltres i nosaltres confiem molt en la població, que seguirà totes les recomanacions de les autoritats sanitàries.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb