17.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 18.10.2020 - 09:37
Jordi Cuixart va complir divendres tres anys d’empresonament, tres anys d’una condemna de nou anys per sedició imposada pel Tribunal Suprem espanyol. És aquest tribunal que fa unes setmanes va treure’ls, a ell i a set presos polítics més, la possibilitat de gaudir del tercer grau. Un fet que ha suposat un cop dur per a tots ells i que s’afegeix a la duresa del dia a dia a la presó arran de la pandèmia. Benet Salellas, que forma part de l’equip de defensa del president d’Òmnium, es mostra poc sorprès sobre les decisions del Suprem i el seu ‘acarnissament sobre els presos’. Amb ell repassem l’estat de la condemna de Cuixart i quines són les perspectives de futur.
—Divendres es van complir tres anys de l’empresonament de Jordi Cuixart. On éreu aquell dia?
—Aquells dies em trobava dins la dinàmica parlamentària de la tardor del 2017 i recordo el xoc, evidentment, que ens va provocar la notícia de l’entrada a presó dels Jordis. En aquells moments érem conscients que s’obria un cicle repressiu d’una intensitat més alta del que havíem viscut llavors. Que la resposta que donava l’estat espanyol l’1-O era una resposta únicament de naturalesa repressiva.
—Recordeu quan vau rebre l’encàrrec d’entrar a formar part de l’equip de defensa de Cuixart?
—Vaig visitar per primera vegada en Jordi quan era a Soto del Real el febrer del 2018, aprofitant que em trobava a Madrid per un altre judici. A partir d’aquell moment el vaig visitar periòdicament per veure com evolucionava el procés. L’estiu del 2018 Òmnium Cultural i Jordi Cuixart van decidir de donar-li un enfocament de defensa política a la posició de Cuixart al judici i és aleshores quan em vaig incorporar al seu equip com un advocat més per tal de donar força a aquesta pota de perspectiva política al judici.
—Com és ara el dia a dia de Jordi Cuixart?
—El dia a dia d’en Jordi ara mateix és un dia a dia molt complicat. Arran del fet que ell s’ha fragmentat els permisos que té per haver complert un quart de la pena, i així poder sortir unes hores una vegada per setmana, quan reingressa, com que no se li pot fer la PCR fins passats uns dies i després cal esperar-ne el resultat, se’l manté en aïllament tots els dies de la setmana. I això vol dir romandre vint-i-tres hores al dia dins la cel·la. Treballem per veure com denunciem i revertim aquesta situació. Tots som conscients que l’epidèmia provoca situacions excepcionals, però això no pot fer que els presos hagin de passar vint-i-tres hores al dia dins una cel·la. Aquest és un règim d’aïllament que s’aplica als presos per terrorisme i que afecta greument la salut física i mental de qui el compleix. No podem normalitzar ni acceptar que la pandèmia provoqui que un pres hagi de passar vint-i-tres hores dins la cel·la. La presó ha de posar unes altres eines.
—Clar, ara mateix un pres amb permisos té pitjors condicions dins la presó que un pres sense permisos.
—Sí. Es fa una gestió molt perversa del tema perquè et diuen que gaudeixis tots els permisos junts i així no t’hauràs de sotmetre a aquests controls i situacions. Però evidentment en Jordi, per tal de mantenir el contacte amb els seus fills, que són molt petits, entén que el millor és fragmentar-se els permisos per mantenir el contacte periòdic. És raonable, i la presó hauria de respectar això i no castigar-ho.
—I ho heu reclamat a la conselleria de Justícia?
—Estudiem quina reacció jurídica fem. Però és evident que no podem tolerar-ho més dies.
—Divendres les relatores de drets humans de l’ONU i el Consell d’Europa van demanar l’alliberament immediat de Cuixart. Com influeixen aquests posicionaments a un òrgan com el Suprem?
—Crec que és molt important que tres anys després de l’ingrés de Cuixart a la presó, els organismes que són els referents internacionals en matèria de drets humans continuïn posicionant-se i mantenint de forma inamovible la seva opinió que Cuixart hauria d’estar en llibertat. Malauradament tenim un Tribunal Suprem que és una mena d’autarquia aïllada de la comunitat internacional de drets humans i no sembla que l’afectin aquests posicionaments, com ara el que va fer en el seu moment el Grup de Treball de l’ONU. Una autèntica pena que aquest tribunal se situï a aquesta distància dels drets humans.
—Per què creieu que el Suprem es va atorgar la potestat de decidir sobre el 100.2 i el tercer grau, si fins llavors no era així?
—Des del primer dia aquí hi ha hagut una dificultat d’anàlisi d’aquest procediment. Ara m’agradaria, si em permets, recordar fa un any que hi havia moltes veus, algunes de molt autoritzades, que deien que la gent estigués tranquil·la, que no es mobilitzés perquè al Nadal els presos serien a casa. Va ser una opinió mancada de tota anàlisi amb rigor. No es pot perdre de vista que aquest procediment es dóna en el marc d’un conflicte polític, amb una intensitat molt gran, on totes les decisions que s’han pres han estat en clau politicorepressiva, en clau excepcional, en clau de tensar al màxim el dret amb la lògica de castigar aquests presos i de fer-los servir com a ostatges. Per tant, de la mateixa a manera que els Jordis van entrar fa tres anys a presó provisional, quan no hi haurien d’haver entrat, la lògica de l’excepcionalitat també l’hem viscuda amb el judici, l’hem viscuda amb la sentència i la viurem amb l’execució de la sentència. Ningú no es pot imaginar que l’execució d’aquesta sentència serà ordinària i hi regiran les regles ordinàries; no, en aquesta execució regeix un dret de guerra aplicat per un tribunal en guerra amb Catalunya, que és el Tribunal Suprem espanyol.
—Melero diu que el tercer grau cau per unes declaracions de la consellera Capella, en les quals, segons interpretava el tribunal, deia que ella era una instància revocadora de l’eficàcia de la sentència contra els presos polítics.
—Em sembla una opinió molt legítima i una anàlisi en les claus que acostuma a utilitzar Melero. Jo crec que encara que la consellera hagués restat muda un any sencer, aquest tercer grau no hauria resistit el control del Suprem. Ells no estaven ni estan disposats a acceptar que aquests presos puguin sortir en llibertat, puguin continuar fent vida política i, per tant, puguin continuar reivindicant aquella causa que els va portar a presó. I això és així. Seria més fàcil que ens ho imaginéssim d’una altra manera, però malauradament així és l’ariet del règim del 78, que és el Tribunal Suprem.
—El Suprem encara ha de decidir sobre el tercer grau i el 100.2. Amb el que dieu entenc que doneu per fet que quedarà revocat?
—Sí, ho dono per fet perquè els elements ho indiquen. Tant aquell famós missatge que es va enviar mitjançant la premsa sobre les decisions que prendrien les juntes de tractament, com l’actuació dels diferents actors que hi ha hagut, ens porten a consolidar aquesta situació d’excepcionalitat. Jo no tinc cap dubte que el Tribunal Suprem revocarà el tercer grau i el 100.2 i continuarà acarnissant-se amb aquests presos.
—També amb Bassa i Forcadell?
—Serà una decisió pràcticament conjunta del tribunal per a tots ells i que resoldrà tots els recursos amb una única resolució, o amb diferents resolucions però amb el mateix contingut. Ara elles estan en llibertat simplement perquè el jutge de vigilància penitenciària que els va correspondre ha aplicat una interpretació molt més garant que la de Lledoners.
—I llavors, de què dependrà que els puguin tornar a concedir aquests règims penitenciaris més flexibles i no quedar-se limitats als permisos del quart de pena?
—Repeteixo. Som en un procediment on no regeixen les regles normals i a nosaltres se’ns fa molt difícil de fer propostes perquè partim d’una lògica que no és la que tenim en aquest cas. Jo crec que l’única via per a treure els presos de la presó és la pressió pública, política i col·lectiva. No em queda cap altra convicció. Hi ha qui pensarà que és més senzill anar a negociar a un despatx o anar a picar la porta de no sé qui, però jo sóc del parer que en un conflicte polític l’única via que tenim per a treure la gent de la presó és la pressió política, pública i col·lectiva.
—No sembla que els jutges puguin canviar de parer per la pressió pública i el soroll ambiental?
—Aquests jutges, concretament els del Tribunal Suprem espanyol, tenen una visió molt clara de què és el règim i què és l’estat, del qual ells en són el cim en relació amb el poder judicial. I per tant, si nosaltres no fem res, és molt clar quina és la inèrcia del sistema. Per tant, l’única via d’esperança que tenim que això pugui, d’alguna manera, revocar-se, refer-se o aturar-se, és la mobilització col·lectiva i l’organització de tots i totes a favor d’aquests presos.
—Abans podria haver-hi un indult. Hi confieu?
—Jo no he vist res que no sigui una tramitació ordinària com qualsevol altre indult, no he vist res que no vagi més enllà. Fins que no vegi els indults aprovats i concedits, no en podrem estar segurs. Tinc la impressió que depèn de voluntarisme polític, perquè més enllà de les declaracions, més grans o més petites, no hi ha indults concedits. Nosaltres sempre treballem perquè els nostres presos recuperin la llibertat, i qualsevol cosa que suposi això serà una bona notícia. Una altra cosa és que ens trobem enmig d’un conflicte polític on la lògica és, evidentment, que les normes s’interpreten de forma política i nosaltres hem d’aconseguir que la solució als presos sigui també un pas endavant en la solució del conflicte. Per tant, l’indult no seria la millor solució per al conflicte perquè darrere aquestes nou persones afectades hi ha milers de ciutadans i ciutadanes que són al punt de mira de la repressió. I l’única manera de resoldre la situació col·lectiva és una llei d’amnistia, que exigeix el mateix suport parlamentari que la reforma del codi penal de què es parla i que es diu que és a l’agenda del govern espanyol.
—Però encara sembla més difícil aconseguir una llei d’amnistia. Per què no s’ha aprovat?
—Perquè significa reconèixer un nivell de naturalesa política en el conflicte que determinats actors que fa anys que la neguen tenen dificultats per a assumir-ho. Però aquesta és l’única manera que nosaltres tenim de resoldre aquest conflicte, posar el comptador a zero i després negociar entre nosaltres per veure com exercim aquest dret d’autodeterminació.
—Amb tots aquests elements, en Jordi Cuixart va ser sentenciat a nou anys de presó i n’ha complert tres. Quant de temps es pot passar entrant i sortint de la presó amb permisos fins que no recuperi la llibertat plena?
—Malauradament, si no s’adopta cap mesura extraordinària –com ara una llei d’amnistia, un indult o una modificació del codi penal–, com que l’encarregat de supervisar aquesta execució sempre serà el tribunal que va ser cridat de forma extraordinària a entrar en aquests temes des d’una perspectiva política, penso que serà difícil d’assolir la plena llibertat fins a pràcticament el final de la condemna. Serem molt a prop d’un sistema de compliment pràcticament íntegre.
—I el camí a Estrasburg com es troba? Tot depèn de quan el Tribunal Constitucional espanyol resolgui els recursos sobre la sentència?
—El 29 d’octubre acabarà el termini que tenen les parts per a pronunciar-se en relació amb els recursos que vam formular el mes de març. A partir d’aquell moment el TC podrà començar a redactar i a deliberar la sentència. Per tant, s’obre un període incert que pot durar setmanes o anys. Nosaltres hem vist un TC que en determinats assumptes, especialment els relacionats amb Catalunya, ha tingut la capacitat de dictar sentències molt ràpidament. Tornem a ser, evidentment, davant una altra qüestió, aquest tempo, que té un calat vinculat a l’agenda política.
—També poden retardar la resolució.
—Bé, és una de les nostres pors. En aquesta sentència es resoldran moltes coses que tenen a veure amb quin és el grau i la qualitat dels drets humans i els drets fonamentals a l’estat espanyol. Aquella màxima que diu que la justícia quan és lenta, no és justícia, s’aplica en aquest cas més que mai. Si el TC no s’afanya a resoldre aquests recursos, ens demostrarà, un cop més, que la qualitat de la protecció dels drets humans a l’estat espanyol és molt baixa.
—I els tempos d’Estrasburg, quins poden ser?
—Mira, aquesta setmana entrant Estrasburg resoldrà sobre el cas Aturem el Parlament, i vam posar la demanda el 2016. Per tant, han trigat quatre anys. Sí que és cert que el cas de Cuixart i els altres presos és una causa on la gent és a la presó complint condemna, i això hauria de ser una raó perquè Estrasburg agiliti el procés. Però malauradament el ritme del tribunal és el que és i no podem perdre de vista que hi ha una possibilitat raonable que dictin sentència quan alguns dels presos ja hagin complert condemna.
—Amb la perspectiva que dóna un any, continueu creient que no va ser un judici just?
—Sí, perquè no era pensat per ser un judici just… Era pensat per ser un aparador de com el poder de l’estat tenia capacitat per a castigar la dissidència i la divergència, en aquest cas representada pels independentistes; tenia la funció de sobreexposar el relat policíac perquè pogués ser reproduït per determinats mitjans de comunicació; tenia moltes altres funcions en aquesta lògica de poder, però no la funció de generar un judici just perquè si fos així, l’hauríem celebrat a Barcelona i no a Madrid, que és el que diuen les regles del jutge natural, una regla fonamental en qualsevol sistema.
