Bel Olid, ahir en una llibreria del centre de Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

L’escriptora i traductora Bel Olid (1977) acaba de publicar el llibre Follem? (Bridge). Aquesta mena de manual didàctic és pensat per a ‘portar-nos a sexualitats més humanes, a relacions més plaents’. Olid explica sense jutjar, amb coneixement i des d’un punt de vista no heterosexual les sexualitats possibles, i posa molt més èmfasi en els plaers que proporciona el sexe que no pas en els perills. No amaga, tampoc, un capítol dur i contundent sobre violacions i no consentiments. Però l’obra és sobretot un cant a la vida i l’autoconeixença. Olid va rebre ahir VilaWeb en una llibreria del centre de Barcelona.

Teniu fills de setze i divuit anys. Fins a quin punt heu fet el llibre pensant en aquesta generació?
—Absolutament, penso en aquesta generació. El vaig començar a escriure fa tres anys. I veia quines idees rebien ells sobre la sexualitat. Quan jo tenia la seva edat m’explicaven com protegir-se de les transmissions sexuals i ningú no em va explicar com protegir-me si tenia relacions amb persones que tenien vulva igual que jo. No practicava com se suposa que havia de practicar. Per tant, primer, la informació que donem ha de ser més curosa. Ha d’incloure més persones i més possibilitats. I hem de començar a educar en l’alegria de follar. No en la por. No et quedis prenyada, no et posis malalta. Molt bé. Però diguem també que el sexe pot ser un moment de molta connexió, divertit i de plaer.

Dieu que el llibre és pensat per a desaprendre. Per què?
—Desaprendre perquè ens han educat en la sexualitat des de tot arreu menys des d’aquest: tinc un desig i busco plaer. Per una altra banda, ens han ensenyat a través de la cultura, que oculta o reforça. Les pel·lícules t’ensenyen majoritàriament relacions sexuals on el coit és penis-vagina i giren entorn d’això. I on és superimportant que el noi cis tingui ejaculació. I ja està. Aquest és l’objectiu final.

Parlem de conceptes que expliqueu al llibre. Per exemple. Qui són els intersex?
—Gent que no els podem classificar en home biològic o dona biològica. Cromosomes, hormones o genitals no van d’acord amb els dos grups que sempre hem fet: homes i dones. Els nens tenen penis i les nenes tenen vulva i ja està. Doncs no. Hi ha un percentatge important, un 1,7%, que no cau aquí. Alguns tenen genitalitat ambigua. A Barcelona els intersex serien 15.000 persones. I la intersexualitat no inclou només genitalitat ambigua, també persones amb combinacions cromosòmiques que no són XX o XY i persones que tenen nivells hormonals diferents dels que tenen la majoria de gent amb la seva genitalitat o combinació cromosòmica.

Genitalitat ambigua? Gent que tenen penis i vulva a la vegada?
—No tant això, que són realment molt pocs. Genitals ambigus vol dir que no és clar si és un clítoris molt gran, o un penis molt petit. Doncs hi ha metges que diuen: retallem, i que sigui un clítoris més petit. Ho arreglem, i que sigui una nena. Això pot fer que de gran aquesta persona no gaudeixi del plaer sexual. A vegades fins i tot els esterilitzen. Per això ara hi ha tot un moviment intersex que diu: ‘No som aberracions de la natura, no som ningú que calgui conformar a cap norma. Heu d’ampliar les normes.’ No hi ha dos grups i prou. Nens i nenes. N’hi ha més. I deixeu d’operar nadons que no millora la salut.

Què és el gènere fluid?
—Se sap que l’orientació sexual no és estable. Et pots sentir atret per homes o dones en períodes diferents de la teva vida. Doncs amb la identitat de gènere també passa. Hi ha persones que alguns dies es lleven sentint-se més home, i dies que es lleven sentint-se més dona. I dies que no se senten res.

Expliqueu que a quinze anys la Bel Olid deia: ‘Dec ser l’única a l’univers que no sóc ni heterosexual ni homosexual.’
—És el que dèiem dels models. No te’ls explica ningú, i a la vegada tothom te’ls diu. Tothom espera que siguis heterosexual. I si tens molt clar que no ho ets, pots buscar uns altres models. A la meva època, homosexualitat masculina, sobretot. Femenina, era molt difícil. Però de models que no fossin monosexuals costava molt de trobar-ne. Crec que això ha canviat. Per exemple, la majoria dels amics dels meus fills no són monosexuals. Tenen orientacions més àmplies i còmodes.

En el vostre cas sou pansexual? Bisexual? Com s’ha de dir?
—Hi ha moltes maneres de dir-ho. Jo dic ‘no heterosexual’. I ja està. M’és més fàcil. Perquè no ho sé! Tinc una orientació una mica fluida, diguem.

Doneu dades en què es veu que la majoria de la gent respon que no són cent per cent heterosexuals o homosexuals. Tots tenim èpoques que experimentem. No som compartiments estancs.
—L’experiència que t’agradin persones de diferents gèneres és bastant universal. Però com que ens castiguen pel fet de no ser heterosexuals, tots intentem de semblar-ho. Per això ser heterosexuals és una manera de viure. Mira, el mateix fet que hi hagi homes que diguin: ‘Sóc heterosexual i de tant en tant amb l’amic follem, però, ei, mariconades no.’ O noies que diuen que són heterosexuals, i que quan van amb una amiga bé, però amb les amigues no compta. Aquesta és la idea: l’heterosexualitat és una manera de viure no tan relacionada amb les pràctiques. Quan no hi hagi discriminacions pel fet de no ser heterosexual, tot això es relaxarà. I quan ja no ens castiguin, jo ja no em plantejare si sóc pan, o això, o allò. Seré. I ja està.

Orgasmes. Les dades diuen que les dones heterosexuals tenen orgasmes en el 61% de les ocasions. Dones lesbianes, 74%. Homes gais, 84%. Homes heterosexuals, 85%. Però els bisexuals els que en tenen menys: 58% en el cas de les dones, i 77% en el dels homes. Curiós, això dels bisexuals.
—Sí, pobres. No se sap per què. La idea és que el pitjor que pots fer, si vols tenir orgasmes, és anar amb un home cis. És la pitjor opció. Per mi es veu molt clar quines pràctiques són valorades. I si la més valorada és la penetració del penis vaginal (o anal), qui té més orgasmes? Doncs la persona que penetra. Si com a societat no pensem en sexualitats que no girin entorn del coit, és normal que les dones cis tinguin menys orgasmes. En canvi, quan les dones tenen relació amb dones, el penis ja no hi és, per tant un problema menys. I ja t’espaviles per fer altres coses que t’agradin. Seria molt bonic que totes les persones, independentment de l’orientació, decidís si vol complir el mandat imposat penis-vagina. Que potser t’encanta. I cap problema. El problema és no pensar-hi. I no anar més enllà.

Dieu que l’orgasme és un dret, no una obligació.
—Recordo d’adolescent fullejar els Cosmopolitans que tenia ma mare. Hi havia reportatges de com tenir 50 orgasmes en cinc minuts. Doncs deixa’m tranquil·la, tu i els orgasmes. Els orgasmes són un dret, i he de tenir l’espai per a trobar-lo, sola o acompanyada. I ha de poder existir. Però no ha de ser una obligació. Hi ha dies que dius avui no m’escorreré ni de conya. Per tant, ja està. I no passa res. Demà ja hi tornarem.

Erika Lust. Directora de cinema pornogràfic. Li heu vist res? Fa un porno pensat per a dones. Fa una cosa més suau.
—Què vol dir més suau? En les experiències més agressives sexualment que he tingut no hi havia cap fal·lus pel mig. Hi havia puny. I és molt heavy. Aquesta idea que el sexe lèsbic és més tranquil… Doncs depèn amb qui.

Puny?
Fisting. Ficar-hi el puny. Vaginalment és la bomba. Després d’això m’arriba un penis i dius ha ha ha!

Ha!
—Tornant a la pornografia: per mi seria molt bonic que el porno mainstream desaparegués, o es fes molt petit. Perquè una de les coses que m’incomoden i em fan deixar de mirar-lo és que sé que hi ha explotació. Per mi la pornografia feminista no és tant si la llum és suau, sinó assegurar-se que la gent que hi participa pot dir que no en qualsevol moment. I que l’òptica no és fal·locentrista. O heterosexista. La cosa no és pornografia per a homes, o pornografia per a dones. És pornografia que explota o pornografia que no. Hi ha una gent australiana que es diu Girls Out West que tenen força varietat, sobretot lèsbica, però també heterosexual. I si mires el moviment postporno, força revolucionari, com Maria Llopis, també és molt interessant.

Hi ha un aspecte delicat, que en parleu a bastament. Les violacions no són de desconeguts. En gran part són dins la família o cercle íntim: pares, amics, germans, cosins, oncles. I us recordo un fil a Twitter impressionant, on explicàveu que, a sobre, les famílies fan pinya amb el violador. I no es creuen la canalla.
—És un mecanisme de protecció de l’estructura. Si creiem aquesta persona que diu que un adult l’ha violada, doncs hem de desmuntar la família. Per això és més fàcil d’apartar aquest que no pas el violador. No hi ha abusos sexuals en una família sense una certa complicitat de la resta. No voler veure determinats senyals, o desatendre emocionalment la persona petita. És una mica com a l’església. Prenen mesures només quan els mitjans s’hi han abocat, i l’estructura pateix. Abans, simplement, el canviaven de poble, el pederasta. Es calcula que un pederasta viola una mitjana de setanta nens. Que són molts. Les famílies fan igual que l’església. És una institució superimportant i no la volem desmuntar de cap manera. La meva mare continua vivint amb el paio que ha abusat sexualment de mi. Hi viu. Trenta anys més tard, encara hi viu. Ho trobo molt bèstia. I aquesta estructura ja no se sosté perquè jo ho he denunciat públicament. Jo i ella no tenim relació, no. Trobo una falta de respecte tan gran que continuï vivint amb aquesta persona, que no vull aquesta influència sobre els meus fills.

Parleu d’amor no, afecte sí.
—Amor també, però desaprès. Aquest amor Disney, en majúscula, ens perjudica en les relacions perquè ens imposa unes expectatives que són difícils de complir i que segurament no són sanes per a ningú. Si l’experiència de la humanitat ens diu que l’amor Disney ens porta frustració, doncs potser és més fàcil, en comptes de col·locar en la persona que ens agrada totes aquestes expectatives, esperar a veure què hi ha de veritat. I veure en cada cas quina mena de relació hi vull tenir. Perquè potser sí que volem una relació monògama més convencional. El problema no és aquest. El problema és no decidir-ho. Quan et decep l’altre, normalment és perquè t’has imaginat coses que no hi eren.

Hi ha gent que només se sent atreta pels intel·ligents.
—Sapiosexuals. Tots ho som una mica. L’atracció no sabem d’on surt. I no sabem per què uns sí i uns altres no. No sé si et passa: veus una persona i pots veure que és oficialment bella segons els canons de bellesa. Però no m’excita. I al revés. No sabem per què ens atrauen. I segur que un dels factors és com és l’altra persona.

Body neutrals. Què diuen?
—Que la idea de bellesa no pot ser el centre de la teva felicitat. Una cosa és voler tenir bon aspecte físic, i l’altre és que tenir-lo o no sigui motiu de malestar. O que la teva vida giri entorn d’assemblar-se a uns cànons de bellesa que, de fet, no existeixen. Les models que veiem són de fet imatges retocades. Body neutral et diu que no torturis el cos. Estigues contenta amb el cos no perquè és bell, o no és bell, que tant hi fa, sinó perquè et permet d’estar viu.

Impressionant la història dels vibradors que expliqueu. Comercialitzats en revistes per a mestresses de casa sense acabar-ho de dir. Fent veure que són per a fer massatges al cos.
—L’altre dia una amiga em va dir que quan va veure la fotografia del succionador de clítoris va dir: Ei, tinc una cosa per a la cara, que és igual. Doncs prova-ho en altres llocs! Ha! Però sí, sí. Encara es venen vibradors massatges. Passa que cada vegada tenim menys vergonya de comprar-ho pel seu nom. L’altre dia una amiga em deia que a l’oficina ha estat una revolució. I cada vegada que arriba un aniversari li regalem això.

I per què recomaneu més el succionador que no pas el vibrador?
—No és que el recomani més, però sí que és diferent. Fins fa poc la majoria d’objectes sexuals pensats per a dones amb vulva es feien en forma fàl·lica, pensant que voldries penetració. I com més coses se saben de com funcionen els cossos amb vulva, les joguines van deixant de tenir aquesta forma, i van més orientades a estimular la totalitat del clítoris, i no tan sols el gland, que és el trosset que veiem del clítoris; en la totalitat, inclosos els llavis interns, al voltant de la vagina. Per això tenen una forma més ovalada, destinada a estimular tot el clítoris. La diferència és brutal.

Podeu comprar Follem? a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb