Audrey Magee: “He crescut envoltada de silenci. Irlanda és un país que calla”

Després d’explorar el llegat del nazisme a El compromís i els efectes del colonialisme sobre la identitat irlandesa a La colònia, l’escriptora Audrey Magee (Enniskerry, Irlanda, 1966) s’ha consolidat com una de les veus més destacades de la narrativa europea contemporània. Periodista de formació i antiga redactora de The Times, The Irish Times, The Observer i The Guardian, construeix unes novel·les que parteixen de la història per interrogar-se sobre la responsabilitat individual en els grans sistemes polítics.

Ara Edicions del Periscopi publica en català El compromís, traduït per Josefina Caball. Per això, aprofitem l’avinentesa per parlar amb Magee sobre el llibre, que ens situa el juny del 1941, quan un soldat alemany del front rus es casa amb Katharina Spinell, una berlinesa amb qui no s’han vist mai. És un matrimoni de conveniència que a ell li garanteix uns quants dies de permís lluny del camp de batalla i a ella una pensió de viudetat si ell es mor. El seu lligam es va enfortint fruit d’una passió inesperada, i comencen a imaginar una vida perfecta sota el règim nazi. Però mentre la seva relació va creixent, la guerra s’intensifica i ell és enviat a Stalingrad, on els seus companys moren i agonitzen abandonats per l’exèrcit mateix, i Berlín comença a tremolar sota les bombes enemigues.

—Heu treballat com a periodista per a mitjans com The Irish Times, The Times i The Guardian. Com ha influït el periodisme en la vostra etapa com a novel·lista? Com passeu de periodista a escriptora?
—La primera cosa que vaig aprendre com a periodista és complir uns terminis. La segona, escoltar les persones. Sóc una privilegiada: he tingut uns pares magnífics, una educació fabulosa… Tot això fa que no hagi de ser protagonista de les històries i, en canvi, haver d’escoltar les dels altres. Vaig fer-ho durant molts anys, però, en realitat, sempre havia volgut ser escriptora. Dir-ho era molt agosarat, tenint en compte que Irlanda és el país de Joyce, Beckett, Edna O’Brien… De manera que em conformava essent periodista. Al cap d’un temps, vaig adonar-me que no en tenia prou, que necessitava més espai per a explorar les coses. Després de treballar molts anys com a periodista cobrint el conflicte del Nord d’Irlanda, en què hi havia molta violència, vaig pensar que ja n’hi havia prou, que havia de passar a un altre nivell si no volia tornar-me boja. I vaig començar a escriure.

—També vau treballar de llibretera sense saber que, un dia, serien els vostres llibres els que lluirien als prestatges de les llibreries.
—Sí! Treballar en una llibreria va ser magnífic. El meu pare tenia una carnisseria i una botiga de caramels i la meva mare era farmacèutica, de manera que, per mi, estar en una botiga era la cosa més normal del món. Recordo que em van posar a la secció de literatura estrangera. M’ocupava de les comandes i estava sovint en contacte amb la literatura europea. Sempre pensava: “Seria fabulós tenir un llibre entre aquestes prestatgeries!”. Ara m’emociono només de pensar-ho, perquè realment és molt emocionant haver-ho aconseguit.

—Amb la ficció també es pot arribar a una veritat que de vegades el periodisme no pot explicar?
—Què és la veritat? La veritat de qui? De què parlem? En el periodisme, el que busques és la teva interpretació de la veritat, però justament jo sóc una persona que no tinc gaires certeses… La novel·la em permet de tenir més espai per a explorar tots aquests temes i mirar de descobrir una mica la veritat de la humanitat. No la veritat periodística, sinó l’existencial, la de l’ésser. I això ho aconsegueixo més fàcilment amb les novel·les que no pas del periodisme.

—En la vostra prosa es veu molt aquesta influència del periodisme: és molt precisa, continguda i gairebé no cau mai en el sentimentalisme.
—Sens dubte. Al capdavall, van ser més de dotze anys escoltant unes altres persones, i totes elles les porto dins meus. Alhora, vaig créixer en un sistema educatiu en què es feia molt d’èmfasi en la literatura irlandesa i la britànica –sobretot la britànica–, marcades per grans històries que et diuen què has de pensar. Això m’avorria molt. Quan, a setze anys, vaig llegir Moderato Cantabile, de Marguerite Duras, vaig adonar-me que allò m’entusiasmava, perquè l’autora era capaç de crear un espai on jo mateixa podia preguntar-me coses, on podia pensar. Aquest estil d’escriptura m’ha influenciat moltíssim. Recordo que quan feia crítica literària a la universitat sempre ens deien: “Hem d’interpretar què pensa l’autor, què volia dir-nos amb això.” El que és realment interessant és què pensa el lector!

—S’han fet moltíssimes novel·les sobre la Segona Guerra Mundial. De què heu volgut parlar a El compromís? Com arribeu a aquesta història d’amor entre Peter Faber i Katharina Spinell?
—És una història molt llarga! Tot va començar quan tenia divuit anys. Em vaig apuntar a la universitat i havia d’estudiar alemany, però no en sabia gens. Per això vaig anar a Alemanya a fer d’au-pair durant un any. Allà vaig conèixer gent gran que havia viscut la Segona Guerra Mundial i em vaig adonar de com el pes de la guerra, i sobretot de l’Holocaust, es transmetia de pares a fills i de fills a néts. Fins aleshores jo havia entès la guerra de la perspectiva dels vencedors, que presentaven els alemanys com els responsables absoluts d’aquell horror. Però vaig trobar-me una gent molt acollidora i, sobretot, un gran silenci al voltant d’aquell passat.

—És un silenci comú en els grans conflictes, no tan sols a Alemanya. A l’estat espanyol, per exemple, també ha passat amb la guerra de 1936-1939.
—Sí. De fet, era un silenci que m’era familiar, perquè a Irlanda també hi ha molts silencis sobre determinats episodis de la història. Anys després, en un viatge a Munic, vaig conèixer un noi nord-americà d’origen jueu que volia visitar el camp de concentració de Dachau per retre homenatge a familiars seus que hi havien mort. Hi vam anar un dilluns, però estava tancat i l’endemà ell ja se n’anava. Es va desesperar perquè sentia que havia fallat a la seva família. Vam decidir passejar pel voltant del camp i vam trobar una dona que sempre hi havia viscut al costat. El noi li retreia que no hagués fet res per salvar les víctimes; però ella li va dir que només era una nena i que no hi havia pogut fer res. Jo feia d’intèrpret entre tots dos i veia com cadascú parlava des de la seva pròpia veritat, sense poder entendre la de l’altre. Aquella escena em va marcar molt.

—Què va passar després?
—No hi vaig donar més voltes. Anys més tard, vaig anar a un restaurant japonès de West Cork. La cuinera era una dona japonesa i el cap de sala, un alemany d’uns setanta anys. Després de sopar, ens vam quedar parlant amb ell i ens va explicar que havia estat pilot d’avions Junker durant la Segona Guerra Mundial, portava subministraments al front de l’est. Deia que odiava la guerra i que, per escapar-se’n una mica, s’havia casat amb una dona que no coneixia perquè així obtenia uns dies de permís i, si ell moria, ella cobraria una pensió. En aquell moment jo estava embarassada i vaig pensar: “Ja ho tinc.” Aquella història em permetia d’explorar les preguntes que m’havien acompanyat durant anys: quines opcions tenia realment la gent, què sabien i què no sabien, i fins a quin punt podien actuar. També em permetia de reflexionar sobre com funciona el feixisme: no arriba de cop, sinó que es va infiltrant a poc a poc dins una societat fins que, quan te n’adones, ja t’ha engolit. Va ser llavors quan vaig pensar: “Aquesta serà la meva novel·la.”

—De fet, la cosa més interessant de la novel·la és com us poseu a la pell del soldat Peter Faber. Com aconseguiu aproximar-vos-hi sense jutjar-lo, el presenteu com un jove normal tot i ser nazi.
—Ell només volia ser mestre d’escola al seu poble. Però tot havia començat molt abans, amb les Joventuts Hitlerianes, on s’apuntava pràcticament tothom, i ell també s’hi va apuntar. El gran tema és en quin moment decideixes d’aturar-te. Ell no s’hi va oposar mai; simplement va anar fent, tal com va fer molta gent. Quan passen aquestes coses, sempre hi ha un grup de persones que s’hi oposen des del principi, però acostumen a quedar-ne excloses, se’n riuen i els tanquen moltes portes. N’hi ha d’altres que entren en el joc i, al cap d’un temps, s’adonen que allò se’ls complica i en volen sortir. I després hi ha qui hi participa convençut perquè n’obté beneficis. Això és el que passa amb sistemes com el feixisme o el comunisme: si t’hi acomodes i hi participes, les coses et van bé; si t’hi oposes, et van malament.

—El llibre és impregnat d’aquest silenci de què parlàveu, i també de por. Què us interessava mostrar, amb això?
—Vaig néixer i he crescut envoltada de silenci. Irlanda és un país que calla. Em va semblar molt interessant explorar aquest silenci, perquè en realitat és un silenci que no existeix. Res no és silenciós: ni la respiració, ni el carrer, ni el camp… El silenci és només una gran cortina per amagar coses. Les similituds entre Alemanya i Irlanda em van fascinar, perquè després de la guerra civil irlandesa també hi va haver un gran bany de silenci, i va causar danys molt greus entre famílies, comunitats, parròquies. Per exemple, el meu avi va lluitar a la Primera Guerra Mundial. S’encarregava dels cavalls, estava en el cos dels veterinaris. Quan va tornar de la guerra, no va ser acceptat en el seu entorn, perquè quan havia marxat al front, Irlanda encara formava part del Regne Unit i havia lluitat al costat dels britànics. Però, quan va tornar, Irlanda ja era un país independent. El van apartar, el van silenciar. Va viure una mena d’ostracisme. Darrere cada silenci, hi ha molts traumes i moltes persones oblidades.

—Després parlarem una mica d’Irlanda. Abans, m’agradaria parlar de la guerra de Bòsnia, que també us va impactar profundament i que us va influir en l’escriptura d’El compromís. Com vau viure, com a periodista, la cobertura d’aquella guerra?
—Recordo, sobretot, conduir per pobles plens d’edificis bombardats, parets crivellades per les bales, els camps de refugiats on dones i nens intentaven de sobreviure mentre els homes eren al front… Aquesta divisió social la recordo molt: els homes al front amb les armes i les dones a casa en circumstàncies molt difícils fent-se càrrec dels fills. Crec que això és el que ha estat la guerra en tota la història. Mentre hi ha pau, les societats funcionen sota unes regles, amb l’imperi del dret i de les lleis. Però quan arriba la guerra, tornem a caure en patrons molt antics. La guerra repeteix constantment els mateixos errors. Aquesta és la lliçó més gran que me’n vaig emportar.

—Ara que parlem de guerres i feixisme, com valoreu el moment actual?
—Vivim una època francament complicada. Veiem conflictes oberts per molts fronts diferents i la velocitat amb què canvia tot és terrorífica. Tenim una guerra més tradicional, com la d’Ucraïna, que encara conserva elements com les trinxeres, però que alhora està transformada pels drons. I, més enllà d’Ucraïna, hi ha Gaza, el Iemen, el Sudan i molts altres focus de violència i col·lapse. Però, per sobre de tot, em preocupa que es vagin debilitant les estructures que fins ara ens protegien: el dret internacional, els drets humans i els mecanismes de protecció internacional.

—…
—Durant la Segona Guerra Mundial, Hitler va tenir la ràdio, que era un mitjà completament nou. La gent no sabia com respondre-hi i aquella propaganda entrava directament a les cases. Ara ens trobem en una situació semblant amb les xarxes socials. Vivim una revolució tecnològica i encara aprenem a conviure-hi.

—Aquí us vam conèixer primer amb La colònia, la vostra segona novel·la, que parla del colonialisme a Irlanda i la desaparició del gaèlic irlandès. Escriure aquest llibre us va canviar la vostra percepció d’identitat?
—A La Colònia analitzo, precisament, la relació d’Irlanda amb el passat colonialista. Jo vaig evitar l’irlandès durant molts anys. Quan era jove, no era una llengua que es veiés atractiva. Fins i tot James Joyce deia que havia intentat d’aprendre-la, però que l’acabava veient com una eina del nacionalisme i que s’estimava més d’escriure en anglès. Jo també vaig optar per l’anglès, el francès i l’alemany, i no per l’irlandès. Aquest llibre va ser una manera d’explorar la meva identitat, què significa ser irlandesa i quin és el llegat que hem heretat com a país marcat per la colonització, la violència i la religió.

—Ara l’irlandès viu un bon moment, oi?
—Sí, la situació ha canviat molt. Abans les escoles se separaven entre republicanes i protestants, i ara se separen entre irlandès i anglès com a llengua vehicular. Com més va, més famílies trien les irlandeses. La relació amb la llengua és molt més positiva que quan jo era jove. Jo encara no l’he après; crec que la meva generació és una mica la generació perduda. En canvi, els joves van recuperant l’irlandès com a element d’identitat. Gent com Kneecap hi ha fet molt. Així i tot, la llengua també pot convertir-se en una eina del nacionalisme, i això sempre és un risc quan es transforma en una arma política. Però, ara mateix, crec que té molt bona salut.