Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El mes passat es va saber que la fiscalia demana tres anys de presó i 26.000 euros de multa per desordres públics a les set feministes que durant la vaga del 8 de març del 2018, fa més de dos anys i mig, van tallar les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat a Sant Cugat del Vallès. No era la primera vegada, ni l’última, que es feia una acció similar en aquestes vies, però els mossos, actuant d’ofici i amb FGC personant-se en el cas, van emprendre una denúncia que arribarà a judici.

Anna Sala és una de les encausades. Parla en nom de 8 Mil Motius, la campanya de difusió que han iniciat les set feministes encausades. Emmarca el seu cas en la repressió del moviment feminista: “Particularment el moviment feminista anticapitalista, que és el que opta per l’acció directa”, sosté. Parlem amb ella sobre com van ocórrer els fets d’aquell dia.

Què va passar aquell 8 de març?
—Aquell 8 de març ens vàrem organitzar des d’un comitè de vaga feminista, com es feia a molts altres pobles, barris i ciutats per organitzar la vaga del 8 de març convocada per diferents sindicats. Vàrem plantejar una jornada de protesta amb diferents accions. No només planejàvem l’acció per la qual ara ens jutjaran. Doncs bé, una d’aquestes accions consistia a tallar la via dels FGC amb l’objectiu de tallar les comunicacions amb llocs de feina, tal com passa en moltes altres vagues. Era una acció amb la lògica de trencar la normalitat i intentar que les treballadores que veien el seu dret de vaga vulnerat per part de les empreses, poguessin també participar de la vaga.

Quanta estona va durar?
—Dues hores, aproximadament. Era una acció no mixta, hi havia una trentena de dones a les vies. Teníem una figura que actuava com a mediació i es comunicava amb mossos i amb l’estació de tren. Vull dir que des del primer moment estàvem obertes a tenir diàleg. Un cop vàrem decidir que ja havíem complert amb l’objectiu de l’acció i vàrem sortir de les vies ens van envoltar els mossos i ens van identificar a set de les trenta dones que hi érem. Aquesta identificació obeïa a un assenyalament directe de certes cares que potser identificaven que havien participat en altres mobilitzacions. De fet, a la primera companya que van identificar, li van dir que ja la tenien vista.

Creieu que no va ser aleatori, doncs?
—El càstig exemplar pot ser aleatori entre totes les persones que participen en una acció. Perquè al final, és més viable, és agafar-ne unes quantes i no pas les trenta. Però hi ha persones que ells ja identifiquen com a membres de moviments socials. O les que jugaven determinats rols a la manifestació, com pot ser la persona que aguantava una pancarta o llegia un manifest amb el megàfon. Les set persones que som en aquest procés judicial entenem que no ens ha tocat per quin sigui el nostre nom: som el càstig exemplar que volen, i va més enllà de nosaltres set.

Per què creieu que es tracta d’un càstig exemplar?
—Aquells dies es van organitzar altres talls de vies i, fins i tot, una setmana abans hi havia hagut talls a les mateixes vies de Sant Cugat per parts dels CDR. És que s’han tallat moltes vegades, com a les vagues estudiantils de la Universitat Autònoma de Barcelona. Però mai no hi ha hagut aquesta repressió, per això creiem que es tracta d’un càstig exemplar ara que el moviment feminista està en un moment àlgid.

Els acusats dels talls de Sants del novembre del 2017, han quedat absolts.
—Per a nosaltres això marca un precedent, i esperem que serveixi. Es tracta d’un moviment social diferent, però l’acció és similar o gairebé la mateixa. Ens sorprendria que unes accions es reprimeixen més que unes altres en funció de qui les executa.

El 8-M del 2018, doncs, us identifiquen. Com continua la denúncia?
—En el moment en què ens identifiquen a les set, no ens esperàvem que això durés tant i arribés tan lluny. Passats tres dies vàrem començar a rebre trucades dels mossos a telèfons de familiars, alguna visita a casa dels nostres pares… Però amb uns tempos i en unes hores estranyes, que al final l’únic que creaven era incomoditat. Ho emmarquem també dins el funcionament de la repressió. És aquí quan comença aquesta estratègia de generar por i inseguretat a l’entorn familiar i més proper. Cal dir que des del moment en què vàrem fer l’acció, el tracte del cos policíac era de paternalisme i infantilització. Això ho hem viscut durant tot el procés. La majoria de nosaltres participem en més organitzacions, aquell dia no vàrem tallar la via perquè haguéssim tingut una inspiració divina. La majoria de nosaltres ja estàvem organitzades en comitè, i no era el primer any. No érem allà sense saber per què tallàvem les vies de comunicació amb centres de treball.

A la denúncia s’hi persona FGC.
—Sí, Mossos d’Esquadra és qui ens denuncia actuant d’ofici i FGC es persona a la denúncia demanant una responsabilitat civil. Després de dos anys i mig, el mes passat ens vam assabentar que la fiscalia havia fet l’escrit d’acusació. I vam saber del cert que se’ns acusava de desordres públics, que se’ns demanaven tres anys de presó i una multa de 26.000 euros.

És la quantitat que en un primer moment havia sol·licitat FGC com a responsabilitat civil.
—Exacte, és el que va demanar l’empresa de FGC, encara que ells van dir públicament que es retiraven. Però els 26.000 euros continuen allà i no han deixat per escrit que vulguin retirar-ho. Doncs clar, la fiscalia això s’ho ha fet seu. Per això també assenyalem la Generalitat, en part en són responsables. Després veiem com la Generalitat fa campanyes feministes i diu que dóna suport al moviment, però depèn de quan i depèn de com.

A València ja hi ha hagut dos judicis a les feministes que van participar en piquets informatius a diversos punts de la ciutat durant les vagues del 8-M del 2018 i el 2019. Diríeu que hi ha una repressió particular contra el moviment feminista?
—Sí, el nostre cas forma part de la repressió que viu el moviment feminista; i particularment el moviment feminista anticapitalista, que és el que opta per l’acció directa. Com els processos de les noies de Xixon, les de València, les d’Horta… Ho entenem com un tot. Es tracta d’una repressió dirigida contra el feminisme més combatiu, i ho veiem especialment en aquell 8-M on diferents partits de diferents ideologies donaven suport a la vaga. Fins i tot la infanta Elena donava suport a la vaga feminista… Però després han estat els mateixos que li donaven suport els qui ens estan reprimint. Hi ha un feminisme que molesta i que fa trontollar les eines del sistema, i un altre que encaixa en l’ordre que els governants volen.

Aquella vaga del 8-M va ser un punt d’inflexió?
—Sí, va ser un 8-M decisiu. Ja s’havia plantejat molt abans de fer una vaga, però no havia quallat. Aquell any hi havia el suport dels sindicats, i això va marcar un abans i un després. A més coincidia amb un moment en què el moviment feminista creixia. I per tot això les mobilitzacions van ser molt grans arreu.

Us fa por que us sentenciïn per més de dos anys?
—Sí, hi ha moments en què apareix la por. Sobretot per desconeixement de què passarà. És un núvol que tens a sobre… La majoria de nosaltres és la primera vegada que vivim un cas repressiu, i la desconeixença de com funciona el sistema judicial, la burocràcia i el llenguatge que s’utilitza, t’adones que està pensat perquè no entenguis com funciona. És un aprenentatge. Crec que totes, tant les encausades com les del grup de suport, coincidim en el fet que la por que hi havia el primer moment, quan rebíem les primeres trucades, i la que hi ha ara, ha canviat molt. Sobretot perquè l’hem gestionada col·lectivament i no l’hem amagada. De vegades es transmet una imatge del represaliat com un superheroi que no és real; la imatge d’algú que es creu la causa i que amaga la por. Nosaltres volem trencar amb això. Tenim por, la posem sobre la taula, però la gestionem col·lectivament perquè això no ens pot impedir de tornar a participar en una manifestació.

I ho heu fet?
—Bona prova d’això és que l’any següent es va tornar a organitzar un comitè, encara hi va haver més participació i es va tornar a realitzar l’acció. I no va haver-hi cap conseqüència, només una persona identificada i no es va obrir cap procés judicial.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.