Avui comença el judici a tretze estudiants encausats arran d’una manifestació feta el 2017 a Barcelona, en què es reivindicava que s’abaixessin les taxes universitàries. La fiscalia els acusa de danys i desordres públics i demana vuit anys i mig de presó per a cadascun i 140.000 euros de multa total. Les defenses i el grup de suport consideren que les demandes són desproporcionades i denuncien una persecució dels Mossos d’Esquadra al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), del qual els encausats han estat membres. Per això s’ha convocat una concentració de suport a les 9.00 davant l’Audiència de Barcelona, on es faran parlaments i actuacions musicals. Parlem amb Anna Molina, una de les encausades. Ara té vint-i-cinc anys, treballa, milita en moviments feministes i té previst de fer un màster en advocacia. Però quan va ser encausada encara era militant del SEPC i estudiant de dret. Diu que el procés judicial d’alguna manera ha afectat els seus estudis i el seu activisme. “Aquests quatre anys amb l’aigua al coll i contínuament pensant què passarà són una violència exercida des del poder judicial”, exclama.

Vau ser encausada arran d’una manifestació estudiantil del 2 de març de 2017. Com van anar els fets aquell dia?
—Era la primera vaga estudiantil del curs i aquell any la demanda principal era que s’apliqués la rebaixa de taxes que s’havia aprovat al parlament, del 30%, que encara no s’havia aplicat. En aquella manifestació es deia que ja n’hi havia prou, d’aquelles taxes, que ja havien pujat un 66% amb el pla Bolonya. Aquell dia es va fer la manifestació multitudinària d’una vaga de dos dies.

Va ser una manifestació tranquil·la?
—Sí, va transcórrer amb normalitat i no hi va haver càrregues policials ni cap avís. Va ser pacífica, només amb algun incident aïllat.

Quan en vau tornar a tenir notícies?
—L’11 de maig es va convocar una altra manifestació per la mateixa raó, perquè volíem continuar fent pressió amb la mobilització popular. Tres dies abans vam saber que havien detingut tres companys, però no sabíem per què.

Com es van fer les detencions?
—A una companya la van anar a buscar a la feina, durant l’horari laboral. Tot i que tenia horaris canviants, sabien quan treballava i on trobar-la. Als altres dos els van detenir a prop de la facultat. A un se’l van emportar emmanillat, cosa innecessària perquè no s’hi va resistir ni res. Volien fer por i crear tensió amb aquelles detencions abans de la manifestació.

“Els Mossos van detenir una companya a la feina i un company se'l van endur emmanillat”

La resta quan vau saber que éreu dins la mateixa causa?
—Després d’aquestes detencions van començar a trucar a molta gent perquè anessin a declarar en seu policial i després en seu judicial. El cas el van obrir els Mossos d’ofici, sense que ningú denunciés. A mi no em van trobar i per això vaig haver d’anar a declarar en seu judicial directament. En un primer moment, ens vam negar a declarar perquè teníem molt poca informació. Després, a la declaració judicial, ja havíem rebut l’informe de cinc-centes pàgines dels Mossos i havíem entès que hi havia una persecució del moviment estudiantil, contra persones concretes, un seguiment d’aquestes persones i de la seva militància.

Quan parleu de persecució, a què us referiu exactament?
—A l’informe hi ha coses com ara fotografies de companyes anant amb metro cap a la facultat o fotografies d’Instagram i de Facebook. Sabien a quin carrer vivíem, a quina facultat estudiàvem i quina línia de metro agafàvem i no havia passat res. No teníem cap denúncia prèvia ni causa oberta perquè ens fessin aquest seguiment… Pensem que el seguiment és d’abans de la manifestació perquè l’informe deia que se’ns havia fet un seguiment i que per això se’ns relacionava amb allò que havia passat aquell dia.

Com us va afectar això?
—Causa molta angoixa. Pensaves que et seguien, si veies coses rares pensaves que et continuaven vigilant… També sabies que tenies possibilitat que et vinguessin a detenir i que sabien on vivies i què feies. Neguiteja, aquesta és la veritat.

De què més parla l’informe dels Mossos?
—Denunciem que és una persecució política i ideològica perquè en aquest informe dediquen cinquanta pàgines a dir què és el SEPC, què són les assemblees de facultat i en què consisteix el moviment estudiantil. Moltes de les identificacions provenen d’una acció simbòlica del 2016. Per demanar la rebaixa de les taxes es va fer una acció simbòlica a la Secretaria d’Universitats i Recerca, que es va ocupar. Es va desallotjar a la una de la matinada i van identificar tots els qui hi havien participat. L’acció no va anar més enllà. Van aprofitar aquestes identificacions per atribuir-les a una manifestació tres mesos més tard.

Quines proves en tenen?
—Només tenen identificacions anteriors o fotografies fetes durant la manifestació, de molt mala qualitat. En una manifestació de milers d’estudiants, les persones que s’hi veuen poden ser qualssevol. Si identifiquen algú perquè anava amb pantalons negres no té sentit, perquè mitja manifestació en podia dur!

“Denunciem que és una persecució política i ideològica perquè en l'informe els Mossos dediquen cinquanta pàgines a dir què és el SEPC”

De què us acusen, exactament?
—Tot i que no hi va haver càrregues, es va cremar un contenidor i es va pintar un banc. Per aquesta segona acció no se’ns atribueixen delictes penals. Les penes de presó són per un contenidor que val 640 euros. Vuit anys i mig de presó… Posen tots els agreujants possibles en la crema d’un contenidor l’autoria de la qual no s’atribueix a ningú. Ens diuen a tots que en som coautors i col·laboradors, no se’ns atribueixen els delictes de manera personal, no són individualitzats.

La petició de penes és molt alta. S’ha parlat de poder pactar alguna rebaixa?
—No ens ho han proposat, però això seria admetre la culpabilitat d’una cosa que no hem fet. Seria com admetre que estem d’acord amb la bogeria de petició de penes de la fiscalia. Els advocats diuen que és un avís i un assenyalament cap al moviment estudiantil perquè no es mobilitzi. Després d’aprovar-se definitivament allò que demanàvem, que ha quedat clar que era una demanda legítima, ens va arribar la petició de la fiscalia, una vegada acabat el confinament. Creiem que no volien que ens organitzéssim després del confinament, tan dur i amb tantes retallades de llibertats i drets. Alhora implica un retrocés del nostre dret de manifestació. Si vas a una manifestació i saps que, simplement pel fet d’anar-hi, et poden caure vuit anys i mig, aquest dret es limita.

Creieu que hi ha hagut desmobilització, arran de tot això?
—Aquell curs no van aconseguir-la. En aquesta segona manifestació hi va haver encara més gent perquè consideraven injustes aquestes detencions sense justificar. Després les manifestacions van continuar. No crec que hagi afectat al moviment estudiantil, però sí la nostra vida personal. El fet de tenir una causa judicial oberta et fa tenir por d’anar a una manifestació, per si et tornen a identificar. Quan estàs organitzada pots compartir aquesta por i entendre les circumstàncies de les companyes. Es pot ajudar d’unes altres maneres si veus que tens aquesta llosa del judici pendent.

Com heu viscut emocionalment tot el procés? S’ha allargat quatre anys…
—Aquests quatre anys amb l’aigua al coll i contínuament pensant què passarà són una violència que s’exerceix des del poder judicial. Això ho expliquen les víctimes de violència de gènere, que les dilatacions dels processos impliquen molta angoixa. Tens por de fer qualsevol cosa perquè saps que tindràs un judici, i no saps quan. Aquell mateix any va ser l’1-O, després van venir les mobilitzacions postsentència, després les de Pablo Hasel… Hi anaves, però amb por i precaució. Quan em van dir que em demanaven vuit anys de presó jo acabava el treball final de grau i havia de fer els últims exàmens… Va ser una impotència i una ràbia enormes a les portes del final de la carrera. Moltes de les meves companyes ara tenen el treball final i exàmens finals i han d’encarar el judici. L’única universitat que s’ha ofert a retardar els exàmens i donar-los suport és la Universitat de Barcelona, on hem estudiat gairebé totes. Els rectors ahir van instar el nou govern a manifestar-se a favor nostre perquè és una demanda aprovada per ells, alhora… Políticament és estrany.

Com valoreu el paper del govern i Interior? Hi ha hagut cap mena d’interlocució?
—Ha estat una inacció que ens ha perjudicat molt. No entenem per què els Mossos van obrir la investigació si no hi va haver res que molestés l’ordre públic. No hem pogut parlar amb ningú del govern i ningú no ens ha demanat de parlar. En moltes causes de les protestes postsentència, el govern s’ha personat com a acusació particular, no en el nostre cas. Sí que se’ns ha ofert per parlar el ministre d’Universitats del govern espanyol. Persones de partits com ERC també ens ha donat suport, Jovent Republicà… Creiem que el govern s’hauria de manifestar a favor nostre, no únicament en l’àmbit individual. La CUP també ens ha donat suport des del primer moment. Era tan fàcil de veure que era desproporcionat, que totes les organitzacions civils, com ara ANC i Òmnium, ens han donat suport. La barbaritat que demanen és difícil de justificar.

“Aquests quatre anys amb l'aigua al coll i contínuament pensant què passarà són una violència que s'exerceix des del poder judicial”

El SEPC és un sindicat d’estudiants independentista. Creieu que això va tenir a veure amb tot això que ha passat, més tenint en compte que era abans de l’1-O?
—Abans del Primer d’Octubre hi va haver molta repressió contra el moviment estudiantil perquè anava molt a favor del referèndum i hi va haver moltes accions pensades perquè no es fes. Com més estudiants es quedessin a casa atemorits, millor. Creiem que és contra el moviment estudiantil, però també contra el moviment popular i contra el jovent, que ha estat criminalitzat. Després de nosaltres, les detencions han estat contínues. Hi ha molts joves detinguts sense motiu per les protestes postsentència, per exemple. Criminalitzen els joves que ens organitzem perquè veiem que el sistema se’ns menja, que no podem anar a la universitat, que sortim al mercat laboral i no trobem esperances ni ens podem emancipar. Abaixem constantment el cap mentre ens retallen drets i llibertats sense parar i mentre veiem que les nostres condicions de vida han empitjorat exponencialment respecte de la generació dels nostres pares.

Com afronteu el judici i la possible entrada a la presó?
—He trobat gent molt maca al meu costat i en els espais on ens hem organitzat. M’he sentit acompanyada. Ho afronto amb nerviosisme, és inevitable, però estic contenta amb la defensa que tenim. Alerta Solidària ha fet un paper fonamental, una feina espectacular. Els ho agraïm molt. El grup de suport que s’ha organitzat, també. Coses com els 16.000 euros aconseguits, les campanyes o la manifestació de dissabte ens demostren que no estem soles, que hi ha molta gent posant-hi el cos. Jo sóc de Mataró i anirem junts cap a l’Audiència amb un altre encausat que és de Premià. A Barcelona es faran columnes per anar al judici des del Clot. La possible entrada a la presó costa de projectar mentalment. No ens veiem tancades a Wad-Ras d’ací a un temps. Ho veiem amb nerviosisme i incertesa, però alhora també seguretat. Estem segures que tenim raó i que és desproporcionat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.