Ali Lmrabet: “Si han estat els serveis secrets, vol dir que ja no queda res”

Ara fa dues setmanes, desenes de milers de persones van entrar a Ceuta de manera irregular. Una crisi que ha causat 141 morts, pel cap baix, i que ha tingut reverberacions polítiques que trigaran temps a desaparèixer. Per entendre què va passar i qui hi ha rere de tot plegat parlem amb Ali Lmrabet (Tetuan, 1959), periodista marroquí que fa anys que viu a Barcelona.

Lmrabet coneix com ningú les entranyes del poder del règim marroquí i no ha tingut por d’airejar-ne els draps bruts, cosa que li ha costat presó i inhabilitació. De fet, ara fa un mes va ser detingut a Tànger per informacions relacionades amb l’estat profund marroquí. En aquesta entrevista denuncia una persecució de la fiscalia –“les acusacions són ridícules”– i maltractaments físics.

—Què vau pensar veient les imatges de Ceuta?
—La primera impressió va ser realment catastròfica per tants compatriotes, per tants joves. Hi havia molts nens. A mi, com a marroquí, m’indigna molt. Tothom té dret d’emigrar. Els catalans van emigrar, els espanyols, els francesos, els italians, els portuguesos… La gent té el dret de buscar una vida millor, però no així. Tanta gent i tan poca dignitat. Sap greu perquè la paraula és lletja, forta i deshumanitza, però va ser una invasió en una ciutat com Ceuta, que té 80.000 habitants. Una invasió de la pobresa. D’una massa, que és majoritària al Marroc, que busca una vida millor.

—Hi ha més de cent morts.
—Són cent quaranta-un, eh. Cent quaranta-un. I segurament en seran més És terrible. Catastròfic. Això en un estat que ens diuen que és un gran aliat d’Occident. El que més m’ha indignat és el silenci del règim marroquí. No dic del govern perquè el govern no pinta res. Ara, entenc que la gent vulgui saltar i entrar a Ceuta. Encara que això vulgui dir sacrificar la vida.

—Per què?
—Perquè tothom se’n vol anar del Marroc. Aquesta és la realitat.

—El govern espanyol n’ha culpat les màfies, però l’oposició assenyala el Marroc.
—Anem a pams. Quan el govern espanyol i certs intel·lectuals parlen de màfies, en què es basen? Ningú amb dos dits de front diu aquestes coses. Per què les màfies haurien de fer crides a les xarxes socials del Marroc perquè la gent entrés a Ceuta? Les màfies no fan res de franc, no són institucions filantròpiques. Una màfia que no cobra no és una màfia. Puc donar-te un detall personal?

—Endavant. 
—Sóc de Tetuan i conec molt bé Fnideq. Fa vint-i-sis anys vaig fer el viatge il·legal de la costa marroquina a l’espanyola. No hi havia màfies. Hi havia intermediaris. Gent que feia contactes, que parlaven. Cada un s’emportava una picossada dels diners, fins que arribaves al rais, el patró de l’embarcació. Aleshores es parlava de barcasses, però jo vaig fer el viatge en zòdiac, que era molt més ràpid. No hi havia cap màfia.

—Cap?
—L’única màfia marroquina organitzada que hi ha és la Mocro Mafia, que actua als Països Baixos i Bèlgica. Els seus membres fan tota mena de coses, sobretot de drogues, però no pas tràfic de persones. La idea de les màfies marroquines no sé qui se la va inventar, però des de l’aleshores s’ha repetit i repetit sense fonament. El que digui Pedro Sánchez o José Manuel Albares no serveix de res. És diplomàcia de quart o cinquè grau perquè no volen problemes amb el Marroc.

—I el servei secret?
—Hi ha qui diu que ho va organitzar el servei secret marroquí, però primer cal analitzar les xarxes. Saber qui les controla. Al Marroc ningú no és anònim a les xarxes. Si t’obres un compte de Twitter, de Facebook o d’Instagram, saps que no et podràs amagar. El servei secret té tota mena de programaris espies i saben exactament qui és qui. Com és que es va organitzar l’allau el 30 de juliol? És el dia de la Festa del Tron, eh? No veig ningú dins el servei secret que tingui l’atreviment d’organitzar-ho el dia de la festivitat més important del Marroc, en què se celebra l’arribada al tron de Muhàmmad VI.

—…
—Si ho han fet, vol dir que ja no hi ha estat marroquí. Els agents del servei secret no són tan sols súbdits del rei, són gairebé esclaus. El servei secret depèn de manera oficial del Ministeri de l’Interior, però realment responen directament al Palau Reial. El 30 de juliol no és un dia qualsevol, la gent no s’oblida de què representa.

—Llavors…
—Encara no sabem exactament què ha passat, però crec que hi va haver un esclat. Algú en va fer una de grossa a les xarxes socials i això va derivar en l’assalt de Ceuta. No et puc garantir que el servei secret no hi estigui implicat, però crec que s’han de descartar les màfies. Les màfies no fan crides gratuïtes a les xarxes perquè la gent vagi a Espanya. Hi pot haver bandes i grups, però les màfies no fan aquestes coses. Primer cal aclarir qui va muntar el sarau dient que aquell dia les portes de Ceuta eren obertes. Si han estat els serveis secrets, vol dir que ja no queda res, que no hi ha estat.

—El Marroc ha al·legat que una sentència del Suprem va atreure la gent cap a Ceuta.
—Molts marroquins s’interessen pel que passa a Espanya. Vivim de costat, som veïns. La regularització d’immigrants que va fer el govern espanyol, sense entrar en consideracions polítiques i humanitàries, crec que ha causat un gran efecte crida. Hi va haver aquest efecte crida perquè estem de costat. Ho dic d’un punt de vista marroquí. Quan una persona desesperada sent el president del govern dir que vol acollir, doncs imagina’t. Què has de fer com a marroquí? A la primera espurna, te’n vas. Qui la va encendre en aquest cas? El CNI ho sap perfectament. Sap què va passar. Et mentiria si et digués que ho sabrem tot ara, però ho acabarem sabent.

—Potser el servei secret no hi està implicat directament, però hi ha vídeos d’agents de les forces de l’ordre col·laborant activament amb la gent.
—Es coïa alguna cosa, però no sabem qui hi ha a darrere. Sóc dels qui pensen que el servei secret va provar d’aprofitar-se d’allò que passava. La instrucció perquè els agents de les forces de l’ordre no es moguessin, no fessin res, va venir de molt amunt. Ara, també crec que no eren conscients que s’armaria un merder tan gros amb 80.000 persones i 141 morts. Per al règim del Marroc, deu morts, vint o trenta no són res, però cent quaranta-un? Suposo que acabaran dient que hi havia tanta gent que no els podien parar tots. No, no. El Marroc és un estat policíac i pot aturar-ho. Amb els mitjans que té, ho pot fer. I disparant contra la gent, que ja ho hem vist moltes vegades.

—Hi ha l’antecedent de l’entrada del 2021. Pot ser que al rei ja li semblés bé?
—El 2021, el Marroc ho va reivindicar oficialment. L’ambaixadora Karima Benyaich va dir que era el preu que pagava Espanya per haver rebut Brahim Gali –dirigent del Front Polisario–, tot i que Gali és un ciutadà espanyol. Però això és una altra cosa. Un dels motius pels quals m’han enjudiciat al Marroc és per haver dit i repetit que existeix una estructura oculta, un estat profund, que controla les coses del país. En conec els membres i n’he fet públic els noms. No sé si el rei no pinta res perquè està malalt. Això no t’ho puc dir. Però em sembla molt atrevit d’organitzar un assalt el 30 de juliol, encara que el rei estigui malalt.

—Ni com a demostració de força?
—Hi va haver ordres precises a les forces marroquines que vigilaven la frontera amb Ceuta que deixessin passar la gent. Si és un assaig d’invasió, ha estat un èxit total. Una ciutat europea de 80.000 habitants completament ocupada sense un sol tret per desenes de milers de joves marroquins. Si és un assaig, ha estat un èxit. La policia espanyola estava completament superada.

—Creieu que es repetirà?
—No ho sé. Si rere d’això hi ha joves marroquins dins el Marroc, sense relació amb el govern, ja et dic que el servei secret sap qui són. Totes aquestes crides a les xarxes de repetir-ho el dia 15, si es fan des del Marroc, no són anònimes. Ara, si tot això ve de l’exterior ja és una altra cosa.

—S’ha especulat amb els Estats Units i Israel.
—Tots dos tenen comptes pendents amb Espanya, especialment Israel. Si ha estat un govern estranger, Israel té mitjans per a organitzar-ho. Ho han fet els israelians amb el consentiment del Marroc? Aquesta és la gran pregunta.

—Què creieu que hauria d’haver fet el govern espanyol el 30 de juliol?
—No ho sé, era una decisió de les autoritats espanyoles. Ara, el Marroc hauria d’haver impedit aquesta allau. Sense matar ningú, eh? Tenen els mitjans per a impedir-ho. Ara han d’obrir una investigació controlada per experts internacionals perquè tothom vol saber què ha passat a la frontera. I, dit això, d’un punt de vista de dignitat nacional, els marroquins hem de recuperar els nostres menors. Si no, som un estat fallit.

—Però com veieu el govern espanyol ara?
—El 2021 va passar una cosa que no havia vist mai. Sánchez va acceptar el pla marroquí per al Sàhara, però sobretot va lliurar el cap d’una ministra, Arancha González Laya. On és la sobirania d’Espanya? Tal com vaig dir a VilaWeb fa anys, aquest paio és capaç de vendre els seus pares. No té principis. No sé què més li donarà ara, al Marroc. Li oferirà Ceuta i Melilla? Els donarà algun dels rocs que hi ha davant la costa? Pedro Sánchez és capaç de tot, però sobretot de les pitjors coses.

—Amb el canvi de posició sobre el Sàhara no té cap palanca de pressió.
—No n’han tingut mai. Pedro Sánchez va amb una idea pragmàtica de tenir bones relacions amb el Marroc. Em sembla bé, som veïns. El problema és que no coneix la idiosincràsia de la política marroquina. Si em dónes deu euros, jo en vull més. Si me’n dónes cinquanta, en vull cent. No hi ha límit. Li noten la feblesa i se n’aprofiten. Què farà ara? Oferirà el cap de dos ministres? Totes les pedres de davant de la costa marroquina?

—Què li deu el PSOE, al Marroc?
—Pedro Sánchez i José Manuel Albares són titelles del règim marroquí. Tan simple com això. Aquest govern que es fa dir progressista és incapaç de treure de la presó un ciutadà espanyol, l’ex-ministre Mohammed Ziane, nascut a Màlaga. És un pres polític i fa anys que és empresonat injustament. El senyor Albares ha prohibit a l’ambaixada i al consolat general d’atendre’l.

—…
—El PSOE està corcat. A Zapatero se li ha de preguntar si no va rebre algun un regal del Marroc que no hagi declarat a Hisenda. José Bono fa dues dècades deia que la monarquia marroquina hauria de ser en un museu, però ara té una casa a Tànger. Segurament hi ha tingut facilitats per a fer coses que no té a Espanya. I Pepe Blanco té contractes molt sucosos amb el Marroc a Brussel·les.

—Per què els socialistes?
—Perquè són oportunistes, com tots els humans. Que es facin dir progressistes no vol dir que siguin honestos. Ho hem vist amb els dos últims secretaris d’organització del PSOE. I sabem moltes coses de Felipe González. No s’ha d’oblidar que era el senyor X dels GAL. A mi, com a periodista marroquí, ja no m’estranya res, perquè hem viscut això mateix amb els socialistes francesos. Figures molt importants amb escàndols sexuals al Marroc, especialment a Marràqueix.

—Com són les relacions entre el serveis secrets, tenint en compte també el cas Pegasus i el mal anomenat Catargate?
—Les relacions entre els serveis secrets espanyols i marroquins són normals en l’àmbit oficial, però per sota hi ha una guerra oberta. De fet, la guerra és contra tots els serveis europeus. Hi ha fins i tot petites aliances perquè alguns serveis secrets, a diferència dels governs, estan fins al capdamunt de les intromissions dels seus homòlegs marroquins. S’ajuden una mica entre ells perquè saben que els serveis secrets marroquins són un adversari.

—Vós també heu rebut.
—A mi, per exemple, em van punxar amb Pegasus el mòbil espanyol i el marroquí. Aquesta gent fa allò que li dóna la gana. Que els serveis secrets marroquins ens espiïn al Marroc no és normal, però entra dins la seva lògica. Però que també ho facin aquí i que el govern es quedi mut, que no digui absolutament res, fa malpensar. Tenen alguna cosa a amagar? Sánchez, Marlaska, Robles i Planas, tots han estat espiats. Per què no diuen res?

—Ara fa un mes que us van detenir a Tànger. Què va passar?
—Vaig anar a Tànger perquè havia de fer unes gestions. A l’aeroport m’esperaven uns policies que em van dir que m’arrestaven. Vaig demanar si era per alguna cosa greu, com ara narcotràfic o terrorisme, però em van dir que no. Que havia difamat un seguit de dirigents marroquins en els meus vídeos periodístics, en què deia que formaven part d’una estructura oculta. La policia de l’aeroport m’havia de lliurar a la policia judicial de Tànger, però algú va trucar des de Rabat…

—I què va passar?
—Els policies em van lliurar a set desconeguts, que no em volien dir qui eren.

—No anaven vestits de policies?
— Anaven de paisà. Em van portar cap a una furgoneta sense seients, sense distintius de la policia i sense matrícula. Em van agredir i em van posar les manilles, que per poc no em destrossen la mà esquerra. En 350 quilòmetres fins a Casablanca només em van deixar orinar una vegada i tirat a terra de la furgoneta amb els grillons.

—Què voleu dir quan dieu agredir?
—Em van donar un cop de puny a la boca de l’estómac perquè no quedés marca i no pogués demanar ajuda. També em van clavar un cop de colze quan vaig dir que no volia pujar a la furgoneta. Em van prohibir de sortir durant tot el viatge. Ells paraven a prendre’s un cafè i jo estava allà tirat amb una calor asfixiant. Eren set persones. No sé si eren policies o agents secrets, però anaven armats amb pistoles. Set bèsties per a un periodista? Quin sentit té?

—I després què?
—Quan vaig arribar a la brigada nacional de la policia judicial de Casablanca el tracte va canviar. Em van ensenyar les acusacions i eren ridícules. Des de quan s’arresta un periodista per difamació per haver fet la seva feina? A l’aeroport m’havien dit que tenia deu ordres de crida i cerca, però en realitat eren entre vint i trenta. Què havia fet? Violar algú? No, dir que hi ha un estat profund. Una estructura oculta que casos com Pegasus o Ceuta demostren que existeix.

—I què vau fer?
—Vaig refusar de respondre a les seves preguntes. Sóc periodista, visc a Barcelona, no pensava respondre per una feina que havia fet fora del Marroc. I, finalment, després de tres dies engarjolat, em van alliberar.

—Per què creieu que ho van fer?
—Em van dir que hi havia un suport important i que la gent s’havia interessat per mi des del primer dia, però a mi em va estranyar una mica. Creia que la gent s’havia oblidat de mi. De totes maneres, les acusacions són tan ridícules que suposo que em van alliberar perquè ells mateixos tampoc no s’ho creien.

—Si hi ha judici, hi anireu?
—I tant. Quan m’ho diguin, hi aniré. A mi aquesta gent no em fa por. No he fet res mal fet. I ja està. Que facin el que vulguin.

—Sabeu quina mena de condemna podeu rebre?
—No ho sé. El fiscal va reconèixer en un comunicat que havia fet un treball periodístic. Si la causa només és això… En tot cas, s’ha de dirimir amb el codi deontològic i no pas amb el codi penal.

—Podeu explicar breument en què consisteix l’estructura oculta?
—El que descric als vídeos és un estat profund que controla els dossiers delicats de la política marroquina i que ordena detencions. Hi ha membres del govern, de la magistratura i dels serveis secrets. Una de les coses que també explico és que han preparat el president de la federació de futbol, Fouzi Lekjaa, com a pròxim cap de govern després de les eleccions de setembre. Lekjaa no tenia partit i ara fa unes setmanes es va integrar en el Partit de l’Autenticitat i Modernitat (PAM), creat pel conseller reial Fouad Ali El Himma. Fa tres anys que vaig avisar d’això.

—Lekjaa també és ministre delegat.
—Sí, és l’encarregat del pressupost. Una de les coses que tampoc no han agradat a la fiscalia és que expliqués que ha donat més diners a la policia que a alguns altres organismes de l’estat. Això són dades públiques. No m’he inventat res. Si el que he dit en els meus vídeos és mentida, aquesta gent m’hauria de posar una querella, però totes les acusacions que he rebut són del fiscal general. Sembla que no té res més a fer.