Alfons i Francesc Esteve: ‘És el moment de superar la situació de subordinació lingüística al País Valencià’

  • Entrevista als autors del llibre d'anàlisi i de proposta 'Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació'

VilaWeb
Núria Cadenes
03.06.2019 - 21:50
Actualització: 05.06.2019 - 18:50

L’un llicenciat en dret i l’altre en filologia, Alfons Esteve (Xàtiva, 1968) i Francesc Esteve (Xàtiva, 1965), fa anys que es dediquen a l’anàlisi i l’assessorament lingüístic. I a la defensa pràctica dels drets en aquest camp. Tots dos treballen al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i són coautors, entre més, dels llibres El nom, la unitat i la normalitat: informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià i Drets cap a la normalitat. Del projecte lingüístic d’Acció Cultural del País Valencià, i juntament amb l’entitat cívica, els germans Esteve n’han fet ara un llibre, que ha editat Onada i on queda recollida, fil per randa, una proposta per a una llei d’igualtat lingüística. I expliquen que amb aquesta proposta es podria revertir l’actual situació de regressió. Duu un títol explícit, Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació, i reclama atenció. I posada en pràctica.

Presenteu un llibre que és, de fet, una proposta de llei: què ha fet necessari aquest plantejament?
—Alfons Esteve: Pensem fer la llei, i l’explicació (per què el llibre va més enllà de la llei), per la situació en què ens trobem i que cal començar a superar. És una situació de subordinació del català i cal fer polítiques actives que la revertisquen. Pensem que cal una nova llei. L’actual té trenta-cinc anys, està feta amb els condicionants d’aquell moment i tenia (té, perquè està en vigor) moltes mancances. Hi ha d’haver una llei que regule tots els àmbits socials i que tinga mesures pràctiques i efectives per a començar a capgirar aquesta situació. Amb l’actual llei no n’hi ha prou per a garantir els drets dels valencianoparlants, no garanteix la igualtat.

Una de les qüestions que poseu sobre la taula és que, actualment, no és que no s’avanci sinó que es va endarrere.
—Francesc Esteve: Actualment, tal com està la situació, juguem a perdre. No podrem guanyar mai en cap cas. Estancar-nos ja seria positiu. I les dades que donem, que són oficials, són prou significatives: per exemple, passar del 61% de gent que es declara valencianoparlant el 1992 al 50,9%… Són 10 punts menys. Això, en la competència declarada. En la gent que l’entén, del 83,2% el 1992 al 72,4% el 2015 també és una baixada. Retrocedim en habilitats declarades d’ús, les més bàsiques. Pugen les acadèmiques, per la força del sistema educatiu: la gent que diu que sap llegir-lo i que el sap escriure. Això ens porta a la llatinització del valencià. En l’ús, la reculada és fortíssima. Les enquestes parlen de vint punts, en alguns casos. Les dades són realment preocupants. No es pot confiar tot a l’escola com s’ha fet fins ara. No ho resol.

Ja sha demostrat.
—A. E.: Ho deia l’informe de l’STEPV: el 2016, hi havia un 30% d’ensenyament en valencià. Al ritme actual, arribaríem al 50% l’any 2094! Però és que hi ha un desequilibri bestial, no hi ha continuïtat: es comença prou bé a l’escola infantil, a l’ESO ja baixa, quan s’arriba al batxillerat i els cicles formatius la baixada és increïble i després, en la universitat, depèn d’on caigues. Una altra qüestió: hi ha desigualtats immenses entre comarques, amb una gran discontinuïtat territorial que crea blocs diferents. Al sud, sobretot. I forats a les grans ciutats. Una altra: la disfunció sistema públic/sistema privat: sembla que només siga una cosa del sistema públic i que el privat n’estiga exempt absolutament, com si no tinguera cap obligació respecte de la llengua oficial i pròpia.

En el marc legal actual de la Constitució espanyola, i de la interpretació que se n'ha fet, no hi ha igualtat lingüística

La qüestió terminològica també és important: en el seu moment, vàreu insistir per canviar el concepte de ‘requisit’ lingüístic pel de ‘competència’, pel que fa a l’accés a la funció pública, i ara parleu d’igualtat lingüística.
—F. E.: El terme ‘requisit’ reforça la visió de simple exigència administrativa, igual com una pòlissa que cal adjuntar al teu currículum simplement per a passar i de la qual després ja et pots oblidar. Com el certificat mèdic o el de penals. I, a més a més, negatiu: és una trava. El terme ‘competència’, al contrari, posa l’èmfasi en la qüestió important: no que tingues el paper sinó la competència. Si tu has d’exercir, convé que sigues competent, que pugues parlar, atendre, escriure en les dues llengües oficials. El paper ens interessa menys: ens interessa l’aptitud. Només la competència es transformarà en ús, el requisit es transformarà en un paperet que s’arxiva.
—A. E.: I volem que la competència es demostre en el moment que es fa l’accés a la funció pública. Proposem que alguna de les proves, dels tres o quatre exercicis que s’han de superar en aquest accés, s’haja de fer en valencià. La idea és demostrar que aquella feina que faràs en el futur, pots fer-la perfectament en català.
—F. E.: Per exemple, a l’ensenyament, que és l’únic lloc on actualment hi ha l’exigència de demostrar el coneixement del valencià, la gent s’aprèn els temaris en castellà i els recita; el valencià és un simple ‘ací tinc el titolet’, sense cap connexió amb les coses que un professor ha de demostrar que sap i que fa. Si has de ser professor i has de dominar les dues llengües, demostra’m en l’oposició que les domines.

Igual com en tot.
—F. E.: És clar. Igual com tens un títol que demostra que ets químic i després has de fer una oposició per demostrar com apliques els teus coneixements a l’ensenyament.

La Llei d'igualtat LGTBI aprovada per les Corts valencianes ens ha servit de model

Per què heu triat el terme d’igualtat lingüística a l’hora de posar etiqueta a la llei?
—A. E.: El terme no és nostre, ix en un estudi sobre els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes, coordinat per Rafael Castelló i Artur Aparici. Plantegen que, vistes les dades, si volem avançar s’ha d’establir un nou sistema. I comencen a parlar d’igualtat lingüística. A més, és un terme neutre, un concepte positiu i ampli amb el qual avui ningú no pot estar en contra, més enllà de sectors molt de l’extrema dreta. I defineix molt bé les relacions, com ha passat en les reivindicacions del feminisme o contra el racisme. Creiem que es pot aplicar molt bé a la llengua.
—F. E.: I facilita moltíssim la comparació: per què no és igual la meua? Per què eixa persona pot ser atès en la seua llengua i jo no?

Hi ha una situació de discriminació que així es visibilitza.
—F. E.: La càrrega de la prova, diguem-ne, cau sobre l’altre. Si està en contra de la igualtat lingüística, ha d’explicar per què. Hem aprofitat, també, una de les últimes lleis que han aprovat les Corts Valencianes: la llei d’igualtat de les persones LGTBI, que és força avançada, exigent i que ens ha servit de model.

Una de les qüestions que denuncieu és que en els afers de llengua sembla que hàgim d’acceptar situacions que en altres àmbits de discriminació trobem inacceptables. En el cas de la discriminació per raó de color de la pell o de gènere o de condició sexual. D’alguna manera, col·loqueu un mirall davant l’esquerra valenciana i pregunteu si la discriminació per raó de llengua, en canvi, sí que s’ha d’acceptar.
—F. E.: La llei d’igualtat LGTBI està ben feta. Així que ara explica’m per què en la discriminació per raons de condició sexual s’apliquen correccions, fins i tot sancions i, en canvi, no es pot fer quan hi ha discriminació per raons lingüístiques.
—A. E.: Tenim molt interioritzat que se’ns pot discriminar per raó de llengua. Ho tenim tan interioritzat que quan fas propostes tan moderades com aquestes encara hi ha qui se’n queda sorprès i diu oh, en un comerç m’han d’atendre en valencià? Com pot ser? Escolteu, simplement diem que han d’entendre. En bona lògica seria atendre, però en la situació en què som, parlem d’entendre. Això ho qüestionem? Entendre!
—F. E.: És la colonització mental. No ens plantegem ‘per què em respon en castellà, si jo sóc el client?’ No. I ningú no té mala consciència per no respondre en valencià? I, en canvi, nosaltres sí?
—A. E.: No tenim els mateixos drets que l’altra llengua oficial. I aquesta és una de les coses que hem de començar a revertir. I el plantejament de la igualtat lingüística és precisament això.

És una llei que regula els drets lingüístics en tots els àmbits.
—F. E.: Dins les possibilitats de l’estat espanyol, eh? Cal dir-ho [riu].

Al llibre feu un apartat que es diu ‘Nota orwelliana sobre la igualtat lingüística a l’espanyola’: recordeu La revolta dels animals i que, actualment, ‘totes les llengües oficials són iguals, però el castellà és més igual que les altres’.
—F. E.: No som ingenus. Sabem que en el marc legal actual de la constitució espanyola, i de la interpretació que se n’ha fet, reforçada per l’acció de l’estat, no hi ha igualtat lingüística. Ni n’hi pot haver. Però l’única manera d’aproximar-s’hi és, precisament, reclamant-la. I posant-ho en evidència.

Fa trenta-cinc anys que l'estimem, el fomentem i el promovem. Ara transformem-ho: garantim-ne l'ús

Plantegeu sancions de defensa del valencianoparlant.
—F. E.: I som molt més moderats que la llei contra la discriminació de persones LGTBI, on s’estableixen coses interessants com ara l’actuació d’ofici de l’administració pública quan hi ha una discriminació, o que la càrrega de la prova caiga sobre el discriminador i no sobre el discriminat. Això no ho hem posat.

És una llei però també un canvi de mentalitat, un apoderament.
—F. E.: Sí, la llei d’ús permet l’ús del valencià. Nosaltres el volem garantir. Passem de permetre l’ús, i el ciutadà ja s’espavilarà, a garantir-lo i, per tant, a protegir el ciutadà en els seus drets.

Més que no pas una reflexió, ja presenteu una llei.
—A. E.: És que fa quatre anys ja vam presentar un document, amb les universitats públiques i Acció Cultural del País Valencià, que reclamava una nova llei. I abans, ‘Drets cap a la normalitat’, un pla d’acció en tots els àmbits…

I què us deien? Que sí, que sí, que calia una llei?
—F. E.: [Riu] Ara els responem: doncs ja la tenim. Parlem-ne. Segur que és millorable. En un sentit o en un altre: aneu massa lluny en això i us quedeu massa curts en allò. Encantats de rectificar-la. Però parlem sobre un text concret. Perquè si parlem in vacuo, ens quedem en la teorització. O en vaguetats: promoure el valencià i fomentar-lo i estimar-lo moltíssim, està molt bé i ja ho sabem. Fa trenta-cinc anys que l’estimem, el fomentem i el promovem. Ara transformem-ho. Garantim-ne l’ús.
—A. E.: Ja fa molts anys que la societat va davant de la política. Ha de ser la societat qui plantege les coses. I de manera concreta.

Hi destaca la intenció de resoldre ambigüitats actuals. Per exemple, la unitat de la llengua: parleu de comunitat lingüística i, tot seguit, n’enumereu l’àmbit territorial.
—F. E.: És que la llei d’ús pot portar a l’aïllacionisme lingüístic: parla del valencià sense cap connexió, en cap moment, amb la resta de la comunitat lingüística. Sense donar entendre, sinó tot al contrari, que també es parla fora dels límits del País Valencià. Bé, el fet és que, més enllà de sectors molt minoritaris, la tensió que hi havia, socialment, quant a la unitat de la llengua, ha baixat. És el moment d’encarar-ho. I ho fem. Recollint totes les denominacions.
—A. E.: Per qüestions d’història i de rigor científic. Però també per a poder funcionar: reduïdes al País Valencià, moltes iniciatives no tenen futur ni mercat.

Aquesta proposta legislativa estableix que l’administració vetllarà per la unitat de la llengua.
—F. E.: Sí. I preveiem una cosa molt concreta, que hi haurà col·laboració i convenis, i que la institució de referència normativa que determina l’estatut d’autonomia, que és l’AVL, es coordinarà amb les equivalents en la resta de territoris. És un dels aspectes que ha de quedar clar. Perquè s’ha funcionat de manera aïllacionista.

Al Principat, també.
—Francesc Esteve i Alfons Esteve: [Alhora] També.
—A. E.: Cal entendre que esquivar el problema no ha donat bon resultat. Amagar el cap sota l’ala no és mai la solució.

Establiu mesures d’avaluació de resultats.
—A. E.: És fonamental. Parlem d’un instrument, la llei d’igualtat lingüística, que ha de tenir aplicació pràctica. I necessita un seguiment. Com en tota cosa. Per això proposem una comissió de seguiment de la igualtat lingüística, i que siga independent, que no depenga de l’administració
—F. E.: I que els seus ritmes no coincidisquen amb els de les legislatures.

La situació del català al País Valencià és complicada. En aquest llibre l’analitzeu però, sobretot, proposeu mesures concretes per a la recuperació.
—F. E.: Com a mínim, oferim un començament per a capgirar la tendència, que és el desús i la subordinació. El fet és que amb les actuals regles del joc juguem a perdre. Per tant, cal canviar-les. Si no, estem perduts.
—A. E.: S’ha d’intervenir. Al llibre posem un exemple de polítiques actives reeixides, les de la Universitat de València. Que és el millor dels plans possibles? No, segurament és millorable. Però com a mínim en aquesta universitat s’ha capgirat la tendència.

Com?
—F. E.: Canviant les regles del joc. La regla era el lliure mercat, dir que ens adaptarem a la demanda que hi haja. Però la demanda no és neutra, està molt condicionada per les circumstàncies.
—A. E.: L’any 2010, a la Universitat de València i a la Jaume I de Castelló, tot i aplicar models diferents, tenien pràcticament els mateixos nivells de docència en català. A la Jaume I, el professor decideix la llengua en què fa la classe. L’any 2010 la docència en català se situava en un 20%-21%. L’any 2018 se situa en un 20%-21%. No s’han mogut. La Universitat de València tenia un sistema de línies: línia en castellà, línia en valencià (que era més o menys viable en graus amb molts grups). Doncs teníem una situació del 25%. Fins que no es va decidir d’actuar i fer una norma real amb avaluació i amb objectius anuals d’increment no es va revertir la situació. I hi ha hagut un canvi: no és el professor qui determina, no hi ha línies, sinó que hi ha una obligació d’augmentar la docència cada any fins que, passats deu anys, s’arribe com a mínim al 50% de docència en valencià.

I com s’augmenta?
—A. E.: S’han deixat de banda les línies i s’oferten les assignatures: és obligatori que cada titulació tinga un percentatge mínim d’assignatures en valencià.

En quin percentatge se situa ara?
—A. E.: En el curs actual, en el 42%.
—F. E.: Hem canviat les regles del joc. Hem de tendir a la igualtat. Però no en abstracte ni per a les calendes gregues, no: en un termini molt concret. Pensem què passaria si diguérem: és que no som iguals en drets, hòmens i dones? Doncs deixem que lliurement, en els càrrecs més importants, hi haja qui hi haja de ser segons lliure iniciativa. Això ho sol argüir qui està en situació de privilegi, o de monopoli, i ja sabem quin n’és el resultat: que no hi haurà mai igualtat.
—A. E.: S’ha d’actuar, hi ha d’haver normes i s’han d’aplicar. La situació és reversible.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any